Carretera Austral (i IX)

23 de febrer

A l’encreuament hi ha un bus aturat que ha deixat a gent i continua cap al sud. També hi ha gent fent dit, que van cap al nord. Aquí tombem cap a Puerto Yungay, seguint el bus. Un quilòmetre i mig més endavant trobem al Kevin i la Fabienne caminant. Volien pujar al bus i li han fet la senyal perque s’aturés, però ha passat de llarg. L’Eugenio els diu que no els podem portar. Ells van arribar al desviament ahir a la nit, des de Caleta Tortel els va portar un cotxe que anava a Cochrane. A dos quarts de dues arribem a Puerto Yungay.

Des de l’encreuament no hi ha 30 quilòmetres com anuncia el rètol sinó 20. Ja ho podrien canviar, sobretot per la gent que va amb bicicleta o pels que caminen. L’Eugenio ha parlat amb el conductor, el bus no va ple i el tio diu que no s’ha aturat per que de vegades hi ha motxillerus que no volen pagar. Quin cràpula!

Travessar el fiord Mitchell amb el ferri és gratuït, perque es considera part de la Carretera Austral. A part del bus i de nosaltres només hi ha un altre cotxe. El trajecte és de 45 minuts. Sembla que estiguem en un llac, però és el mar.

Pugem a la cabina i passem una estona parlant amb el capità. Desembarquem a Río Bravo. Ja només queden cent quilòmetres fins a Villa O’Higgins.

Punt quilomètric 1081,1 de la Carretera Austral

En aquest tram el paisatge ha canviat, és més bonic, i de vegades, espectacular. L’Eugenio va bevent Coca-cola per mantenir-se despert, i fem algunes aturades perque canvii el suc de les olives.

En una de les aturades

El Carlos, que té 82 anys, passa gran part del viatge dormint. Ens hem creuat amb dos ciclistes alemanys i més tard amb una noia d’Anchorage (Alaska) que també anava en bicicleta.

Tal dia com avui, un 23 de febrer, estic viatjant en un cotxe, amb dos pinochetistes del copón, per la Patagònia xilena. Ironies de la vida. Avui fa 31 anys del famós 23-F. Aquell dia, el tinent coronel de la Guardia Civil Antonio Tejero Molina, lluint tricorni, va irrompre al Congrés dels Diputats durant la sessió de votació per a la investidura del candidat a la presidència del govern, Leopoldo Calvo-Sotelo, de UCD. La sessió es va retransmetre en directe per Televisión Española. Acompanyat d’una bona camarilla de companys seus de la Benemérita, Tejero va pujar a l’estrada, i després de pronunciar a grito pelao el ja mític: “¡Quieto todo el mundo!”, va buidar el carregador de la seva Beretta al sostre de la sala. Amb la presència de les càmeres de televisió, va ser el moment de glòria de Tejero. Aquell dia hi va haver una part de la població civil que, malgrat trobar-se a molts quilòmetres de distància del lloc dels fets, es va fer caqueta a sobre. Aquesta marcada de paquet li va costar a Tejero, i a dos companys seus, Jaime Milans del Bosch i Alfonso Armada, una condemna de 30 anys de reclusió com a principals responsables del cop d’estat. En honor seu hi ha una classe de petards, els trons, coneguts popularment com a “tejeros”. Aquest pájaru va sortir en llibertat condicional el desembre del 1996, i amb prou feines va complir la meitat de la condemna. Deu ser que a la presó es va portar com un xaiet i com a premi a la seva conducta li van rebaixar la pena. Em temo que fets com aquest només passen en aquest país de merda anomenat España. Quina poca memòria que tenim.

A les 18.10h arribem a Villa O’Higgins. Aquest és l’últim poble de la Carretera Austral. He complert el repte de fer-la tota en autostop, des de Puerto Montt, d’on vaig sortir el 5 de gener, fins aquí, uns 1.200 km. En total han sigut 24 vehicles (inclosos els trams que no pertanyen a la Carretera Austral, com quan vaig anar a Futaleufú), i gràcies a tots ells, tant els que m’han portat uns pocs quilòmetres, com amb els que he viatjat més de 200, ho he aconseguit. No ha sigut una aventura increïble, però sí una bona experiència. També és una manera de conèixer la gent del país, per les converses que hem establert en els trajectes. Un 83% dels que m’han portat eren xilens. El dia més dur va ser, sens dubte, sortir de Puyuhuapi. Em va costar gairebé 11 hores! Per compensar-ho, aquests darrers dies he tingut molta sort perque en aquest tram hi ha poc trànsit i aquests dies aquest fet s’ha agreujat per la vaga i la manca de combustible.

Els pinochetistes se’n van a una cabana. Els dic que demà al matí passaré per aquí per acomiadar-me abans de que marxin cap a Cochrane.

Eugenio i Carlos, dos pinochetistes declarats

Passo per dos hospedajes, als dos em diuen que està ple. Sospitós. Al final m’instal·lo en un càmping que també és alberg. L’amo és gallec, de Santiago de Compostela. Aquí la majoria són ciclistes, que vénen del nord i han fet la Carretera Austral sencera o algún tram. Ara volen passar a l’Argentina, igual que jo. Em quedaré alguns dies aquí, perque vull fer algunes excursions per aquests topants. En principi, s’ha acabat fer autostop.

Continuant el fil del que deia en una recent entrada del bloc, el repte, superat, de fer la Carretera Austral en autostop, és un petit homenatge a Chris J. McCandless. Sento que li devia.

Per acabar amb els posts de la Carretera Austral, deixo una altra cancó boníssima de la banda sonora de la pel.lícula “Into the wild”.

.