Enviat per: nizzamudin | 01/03/2012

Caleta Tortel

21 de febrer

Faig una pausa i començo a caminar a les dues en punt. Dedueixo que des d’aquí el terreny serà més aviat de baixada, perque la carretera segueix en part el curs del riu Baker, i aquest té la seva desembocadura al costat de Caleta Tortel. Caminant a un ritme de 4km/h, puc arribar a les 19.30h. Veurem si passa cap cotxe. Quan porto una hora caminant faig una pausa de cinc minuts. Acabo de passar un petit rètol de fusta que tenia pintat el número cinc. Així doncs vaig a 5 km/h, un ritme que no està gens malament tenint en compte que vaig carregat. Em menjo un entrepà i un parell de galetes i reprenc la marxa. Deu minuts més tard passa un cotxe. A dalt hi van el francès i la suïssa que m’he trobat aquest matí a Cochrane. Són el Kevin i la Fabienne. A ells també els ha deixat un cotxe un quilòmetre abans de l’encreuament (era un col·lega del que m’ha portat a mi, han caminat 1 km i han “trobat” aquest nou cotxe. El senyor ens diu que només ens pot portar un trosset més, ell ha vingut a fer uns amidaments en un punt de la carretera. En un revolt on hi ha una esplanada ens deixa. Estem al punt quilòmetric 10,780. M’he estalviat una hora de caminar, més val això que res. Ja només queden poc més d’11 km fins a Caleta Tortel. Són les 15.30h. Comencem a caminar. El meu ritme és una mica més ràpid que el seu i em vaig distanciant. Després del km 16 faig una altra pausa. El cel es veu blau i amb pocs núvols cap allà on anem. M’atrapen i m’avancen. No ha passat cap cotxe. Després els torno a avançar. Ara cada vint metres hi ha un rètol que et diu en quin punt quilomètric estàs. Cada cent metres trigo 1’04”. Això vol dir que per fer un quilòmetre estic onze minuts. A la part final hi ha una pujada. Porto més d’una hora caminant però decideixo no fer cap pausa més fins que arribi, “voy a echar el resto”. Passen deu minuts de les sis de la tarda quan faig l’entrada triomfal a Caleta Tortel.

A l’entrar al poble hi ha la zona d’aparcament. L’oficina de turisme està tancada. Vaig a un allotjament que em va dir una parella de Santiago que vaig conèixer al segon allotjament de Cochrane.

La particularitat d’aquest poble, que el fa original i diferent, és que està construït sobre plataformes, passarel·les i escales de fusta.

Deixo la motxilla a l’allotjament i surto a fer un tomb.

Vista parcial de Caleta Tortel

M’havien dit que al final del poble hi ha un càmping al costat d’una platja, on es pot acampar gratis. No hi ha aigua ni serveis. Arribo fins allà per veure com és. He trigat una mitja hora, pujant i baixant escales i caminant per les passarel·les. No he vist cap tenda. He fet bé quedant-me en un hospedaje. Em fara bé dormir en un llit. Avui he caminat 18 km.

22 de febrer

Estic en una habitació a la planta baixa i puc fer servir la cuina de la senyora. L’aturada a la regió també està afectant al poble, hi ha poc turisme i comencen a escassejar els aliments (fruita i verdura). La passarel·la que voreja la costa, a mode de passeig marítim, està a mig construir. Les cases i les passarel·les estan fetes amb fusta de “ciprés de las Guaitecas”, una fusta molt resistent i duradora. Aquí generalment plou molt, i més val que sigui resistent perquè sinó requeriria d’un manteniment constant.

A les deu del matí he quedat amb el Kevin i la Fabienne davant l’oficina de turisme. Volia fer un tour amb bot per anar a la “Isla de los Muertos”, però no hi ha prou gent interessada. Ja hi ha dos xavals rondant per l’aparcament per si es mou algún cotxe i els porta a Cochrane. No hi ha busos. Fa un dia increïblement bo, amb sol. I això és una gran sort, perque com deia abans, lo habitual aquí és que plogui.

Vista parcial de Caleta Tortel des d’un mirador dins del poble

Aniré a recórrer un sender que puja fins a un mirador i baixa per la part de darrera del poble, a prop del càmping. M’ha costat trobar el punt d’inici, amb tantes escales i passarel·les. Ho he hagut de preguntar un parell de vegades. Buscant-lo he trobat un rètol que explica la història d’aquest poble.

El sender està ben senyalitzat, amb fletxes de color vermell, i discórre per espais oberts, amb arbusts i alguns arbres. Abans d’arribar al mirador tens vistes del delta que forma el riu Baker quan desemboca al mar.

Delta del Baker

Des del mirador veus a sota una part del poble, el principi venint des de la carretera, i la badia:

Bahía Tortel

Al tram de baixada hi ha zones amb aigua i fang, has de buscar el millor lloc per passar. Ja hem fet gana per dinar. Travesso el poble.

Plaza de Armas

Busco un restaurant que em van dir, però està tancat, s’ha adherit a la vaga. Vaig a un altre. Dos senyors grans, turistes, em conviden a seure a la seva taula. Són de Los Andes, una localitat situada a 80 km al nord de Santiago. Per allà passes amb el bus en el trajecte Mendoza-Santiago (o a l’inrevés). Ells volen marxar demà cap a Cochrane. Jo els dic que vull anar a Villa O’Higgins. Ben mirat, estic més a prop que mai d’arribar-hi; des d’aquí hi ha 22 km fins a l’encreuament amb la Carretera Austral, d’allà, 30 km a Puerto Yungay, on agafes un a barcassa fins a Río Bravo (45′ de recorregut), i finalment 100 km més per carretera. A prop, i lluny a la vegada. I més tenint en compte l’actual situació, amb l’aturada circulen molt pocs vehicles, per la falta de combustible. Els dos xavals que he vist aquest matí segueixen allà. Els abueletes em pregunten per Barcelona, per la crisi, i pel que feia abans del viatge. Un d’ells, el més gran, el Carlos, va viure a Barcelona durant un any a principis dels 60.

Sortint del restaurant, a l’aparcamentem trobo el Kevin i la Fabienne. Ells estan en una casa que estan acabant de construir. Volen marxar també demà. El Kevin m’ha dit que pot ser demà arriba un bus, que sortiria cap a Cochrane a les tres de la tarda i ens podria deixar al desviament. No es sabrà fins demà, a les dotze del migdia. Me’n vaig a fer la migdiada, mitja horeta. Després surto del poble en direcció a l’aeròdrom, per estirar les cames.

A la carretera em trobo els companys de taula del dinar, que vénen amb el cotxe. Havien anat fins a l’aeròdrom. “Sube, sube” -em diuen. No estic ni a mig quilòmetre del poble. “No, da igual, ya vuelvo andando”-dic. “No, hombre, sube”. Pujo. “Es que estábamos pensando en que mañana igual nos vamos a Villa O’Higgins -em diu l’Eugenio, que és qui condueix. “¿Qué te parece si te llevamos?” ¿Cómorrr? ¿Quérrrr? “Van a ser mil dólares” -diu l’Eugenio. Hombre, en este caso… “No, no, no te vamos a cobrar nada” i continua: “espera, que tengo que hacer unas cuentas a ver si nos alcanza la gasolina. Llevo 3/4 de depósito, más 50 litros más en tres bidones en el maletero”. Agafa una calculadora…. “Sí, sí, podemos ir a Villa O’Higgins i regresar a Cochrane sin problema”. Jo els volia preguntar si em podrien portar fins a l’encreuament, en la seva ruta inicial cap a Cochrane, i ara em portaran tot el camí! Bé, no podem vendre la pell de l’ós abans de treure’ns el permís d’armes. No sigui cas que alguna cosa es torci. En un moment de la conversa, el Carlos ha dit que els comunistes li van prendre un terreny de 140 hectàrees que era seu. Ai! A veure si aquest parell seran pinochetistes…

Un dels xavals (alemany) que porta tot el dia esperant per sortir (fent dit), s’acosta al vehicle i els pregunta si van a Cochrane. “No, vamos mañana a Villa O’Higgins”. I continua: “podrían llevar a unos amigos, un chico y una chica, que también quieren ir allí?”. Es refereix al Kevin i la Fabienne. Xaval, per què no et fiques la llengua al cul? -penso. A veure si aquest ho esguerrarà tot. “No, es que ya vamos muy cargados, y vamos a llevar a este señor de Barcelona, y más carga significa más gasto de combustible, y vamos justitos” -fa l’Eugenio. Jo no els hi havia proposat abans, perquè encara no sé ni com em porten a mi. Potser els he caigut en gràcia. Vés a saber. El transbordador per creuar el fiord Mitchell surt a les 10h, a les 12h, i a les 18h. de Puerto Yungay. Quedem que a les vuit del matí passaré per la cabana on ells estan allotjats, i sortirem per agafar el de les deu del matí.

23 de febrer

Cinc minuts abans de les vuit arribo al costat del cotxe. No hi ha cap moviment. Deu minuts més tard surt l’Eugenio, amb el pijama. “Pasa. ¿No has visto el letrero en la puerta?”. Vaig fins a la cabana. “Es que ayer la chica de la oficina de turismo nos dijo que hoy sólo va a salir una barcaza desde Puerto Yungay, a las dos de la tarde”. Entro a la cabana. “Vamos a salir a las doce, o un poquito antes. Íbamos a desayunar, toma desayuno con nosotros”. “No gracias, ya he desayunado antes de salir del hospedaje”. L’Eugenio em pregunta si tinc carnet de conduir i si condueixo bé. Em proposa que porti jo l’auto, però refuso per què el carnet internacional que em vaig treure abans d’iniciar el viatge tenia validesa per un any, i ja ha caducat. No té per què passar res, però…

Les meves sospites d’ahir es confirmen. “Los comunistas se robaron todo, dejaron el país en la ruina. Pinochet levantó este país -diu l’Eugenio. “Sí, y también ordenó que asesinaran y ejecutaran a miles de personas” -responc. “Bah! Fueron unos pocos. Estás mal informado. Yo nunca hablo de política” -afegeix. “Pues eso es lo que tenemos que hacer, no hablar de política” -li dic jo. “Sí, pero es que estás mal informado” -continua. “Dejémoslo ahí” -tanco la conversa. Estic dubtant si anar amb ells o no. Són bones persones, ahir inclús em volien convidar a sopar, però no comparteixo en absolut les seves idees polítiques. M’he topat amb una de les realitats d’aquest país, de la qual ja me n’havien parlat alguns xilens en altres llocs; Xile està absolutament dividit entre els detractors d’aquell criminal i assassí anomenat Pinochet, i els que encara pensen, convencudíssims, que el Pinocho va salvar al país. Mentre es dutxen i preparen les maletes, etc. surto a donar un vol. Aniré a la biblioteca, on hi ha internet gratis. Quan torno a la cabana tenen les maletes a mig fer. Acaben i els ajudo a portar-les fins al cotxe. Sortim a les 12.10h. Amb lo xunga que està la situació i no he hagut ni de fer dit!

Advertisements

Responses

  1. Quina sort has tingut! Encara que tot sempre té un però, i és que t’has creuat amb aquests dos caradures. Però mira, t’han portat i gratis, doncs a aprofitar-se dels fatxes de merda!


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: