Enviat per: nizzamudin | 25/10/2012

Roda el món i torna al born

Rumb sud-oest acaba aquí. Es tanca un cercle que va comencar un ja llunyà 18 de novembre del 2010 amb el vol Barcelona-Buenos Aires. Han sigut gairebé dos anys d’un viatge llarg, intens i emocionant. Aquests dies he fet una petita retrospectiva, el resultat de la qual és el que ve a continuació:

-Una ciutat : Sucre (Bolívia)

-Una capital : Buenos Aires (Argentina)

-Un Parc Nacional : PN Los Glaciares Norte (Argentina)

-Un trekking : Cordillera Huayhuash (Perú)

-Un lloc on tornar : molts, però en diré dos: Cabo Polonio (Uruguai) i Isla del Sol al llac Titikaka (Bolívia)

-Un lloc on no tornar : Camarones (Argentina)

-Un alberg : Refugio Patagónico, a El Bolsón (Argentina)

-Un país on en alguns moments m’he sentit com a casa : Argentina

-Un país on no m’importaria viure-hi una temporada : Xile

-Un país per continuar explorant : tots, però de moment el Perú.

-Un plat : el Curanto (Chiloé, Xile)

-Una cervesa : l’artesanal que fan a El Chaltén (Argentina)

-Un tour : Salar de Uyuni (Bolívia)

-Un/a company/a de viatge : la motxilla, ha patit molt pobreta, però s’ha portat bé.

-Un/a company/a de trekking : la Dani (EUA)

-Un indret amb una energia especial : la casa i el terreny on van viure Butch Cassidy i The Sundance Kid als afores de Cholila, Chubut (Argentina).

-Un viatge amb bus per a recordar : Bariloche-Villa La Angostura a l’Argentina (pel paisatge) i Los Angeles-Pucón, a Xile (per l’estat d’ànim).

-Un viatge amb bus per a oblidar : dos; Concepción-Filadelfia (Paraguai) i Charazani-La Paz (Bolívia).

-Un viatge amb tren : Fairbanks-Anchorage (Alaska)

-Una turistada : Les catarates d’Iguazú (Argentina)

-Una excursió d’1 dia : Canadón de la Oveja-Valle de Andorra, amb la Cathy (Tierra del Fuego, Argentina).

-Un indret remot : Parque Tantauco (illa de Chiloé, Xile)

-Un dia per a recordar : al Parque Nacional Nevado Tres Cruces (Xile)

-Un dia per a oblidar : l’1 de gener del 2012 a Puerto Varas (Xile)

-Una activitat per a cremar adrenalina : la baixada amb bicicleta de la Death Road (Bolívia).

-Una activitat divertida : Baixada amb ducky pel riu Trancura (Pucón, Xile)

-Una activitat en un entorn de gran bellesa : Baixada amb ràfting pel riu Futaleufú (Xile)

-Un moment per a gaudir en solitari : al cim del volcà Antuco (2.979 m), Xile

-Un moment per a gaudir acompanyat : al cim del Pisco O (5.752 m) amb el Christian, Cordillera Blanca (Perú)

-Una experiència interessant : fer en autostop tota la Carretera Austral (1.200 km) a la Patagònia xilena.

-Un moment inoblidable : la sortida del sol al mirador Maestri, davant del Cerro Torre (PN Los Glaciares norte, Argentina)

———————————

No en tinc ni idea de què faré quan torni i quin camí prendré. Serà el moment de dedicar una mica de temps (no sé si molt o poc) a la família i amics.

Com a paraules finals deixo el link del vídeo que és amb el que es va tancar l’últim programa de l’Afers Exteriors, de Tv3. Subscric totes i cadascuna de les paraules de Miquel Calçada, director del programa, en la seva reflexió asserenada, senzilla i profunda, i la faig meva (només canviant quan ell diu “la resta del món” per l’Amèrica del Sud i Alaska). Jo no em veig capacitat per fer-ho millor. Recomano que l’escolteu amb la MÀ-XI-MA A-TEN-CIÓ i el veieu fins al final. Premeu aquí.

I per últim, gràcies a tots els que m’heu seguit a través del blog, en especial a aquells que us heu pres el temps i la molèstia de deixar comentaris. En alguns moments he sentit que viatjàveu amb mi, i espero que, malgrat que hi hagi comentaris, opinions, etc. que no compartiu, com a mínim hàgiu passat estones entretingudes llegint-me. GRÀCIES! FINS AVIAT!

Anuncis
Enviat per: nizzamudin | 24/10/2012

Anchorage (i II)

La temperatura a Anchorage és més baixa que abans d’anar a Fairbanks i està fent bons dies, amb sol. Poca cosa més em queda per fer a la ciutat.

El McKinley (a la dreta) també és pot veure des d’Anchorage. A l’esquerra, el Mount Foraker.

Monument dedicat al capità James Cook

El dimarts 23 he quedat amb la Dani i hem anat a sopar. Tot bé, ha sigut una vetllada distesa i agradable. Com ha de ser. Vull dir que el fet que em traslladés a un alberg no implica que hi hagi d’haver mal rotllo. Ja vaig dir que anar-me’n de casa seva va ser el millor per les dues parts, i els dos hi vam sortir guanyant, pulutant no hi ha res més a dir. I si ha aparegut alguna esquerda entre nosaltres, crec que no és suficientment gran com per no poder passar d’una banda a l’altra.

Això no enfosqueix el viatge. De fet, el gruix del viatge és tot el temps passat a l’Amèrica del Sud. La vinguda a Alaska és com un apèndix. I no me’n penedeixo perque és un dels llocs del planeta que fa temps que volia conèixer.

Aquest últim dia a la ciutat és un dia de reflexió, de recolliment, potser també d’anàlisi.

És difícil descriure el que sento, perque ni jo mateix ho sé. És com una barreja de sentiments i emocions, de vegades oposats i contradictoris. Estic content, estic trist, vull riure, vull plorar, vull cridar, vull silenci,… és un caos.

He tornat a l’Earthquake park, en una passejada de tres hores (anada i tornada), amb la petita esperança de veure algun ant d’aprop. No hi ha hagut sort.

L’última entrada del blog està programada per sortir publicada quan estigui volant de retorn a Catalunya.

Enviat per: nizzamudin | 24/10/2012

Amb tren pel cor d’Alaska: Fairbanks-Anchorage

21 d’octubre

Quan baixo a la cuina per acabar de fer la motxilla em trobo una japonesa que s’està preparant l’esmorzar. Ella també agafa el tren cap a Anchorage. Surto a les 06.40h. És de nit, però el College road, per on camino durant una bona estona, està ben il·luminat. No fa més fred per ser de nit. A les 07.25h arribo a l’estació. Faig el check-in i esmorzo, falta una hora perque el tren surti.

Fairbanks depot

A les 08.15h comencem a pujar. Hi ha només dos vagons, un és el vagó-restaurant i l’altre el dels passatgers.

No arribem ni a vint persones. Abans que el tren arrenqui, un xaval vestit amb l’uniforme de la companyia ferroviària (Alaska Railroad Corporation) ens dóna unes instruccions parlant per un telèfon.

La gent riu però jo no acabo d’entendre gaire bé el que diu. Sortim amb cinc minuts de retard. Encara no s’ha fet de dia.

El tren és segurament el mitjà de transport que més m’agrada per viatjar. Serà la quarta vegada (i en aquest cas l’última) que n’agafo un al llarg d’aquest viatge. Avui en gaudiré més que mai, fins a Anchorage és un trajecte llarg, gairebé dotze hores, i diuen que si fa bon dia els paisatges que pots veure són al·lucinants.

Al principi del trajecte dormo a estones. A mig matí el tren s’atura en mig del no res. Al costat dret, a unes quantes dotzenes de metres hi ha tres ants mascles.

Three monster bulls (mooses)

Porto uns entrepans preparats, galetes i barretes de cereals. Comparteixo estones del viatge amb la noia japonesa que m’he trobat aquest matí a l’alberg. Es diu Yoshie i és de Sapporo. A ella li queden encara dues o tres setmanes de viatge per Alaska abans de tornar al Japó. És massagista de shiatsu i també fa reflexologia podal.

Al llarg del recorregut (unes 350 milles) el tren fa algunes curtes aturades, just per fer la foto en algun punt singular. No parlaré dels paisatges i la seva bellesa, simplement deixo algunes fotografies que ho mostren. Ha fet un dia impecable, amb sol, el cel blau i sense núvols.

L’ombra es la d’un pont amb el tren al damunt

El Mount McKinley (6.194 m), la muntanya més alta d’Amèrica del Nord

També se’l coneix com a Denali (in Athabaskan means: “The high one”).

Un passatger a punt de pujar al tren a Talkeetna

Gel surant

Vista panoràmica de l’Alaska Range

Amb la Yoshie (from Japan)

A les vuit en punt arribem a Anchorage. M’acomiado de la Yoshie i vaig cap a l’alberg. Ha sigut un viatge relaxant i l’he gaudit. Malgrat el cost, no em penedeixo d’haver anat a Fairbanks. Ni dels llargs trajectes d’anada i tornada. Això m’ha permès conèixer Alaska una mica més i ja que estava aquí, ho havia d’aprofitar. Algun dia m’agradaria tornar per seguir-la explorant, fer alguna travessa de varios dies i veure més fauna (com els grizzlys), però a l’estiu i amb una mica de planificació al darrere.

Enviat per: nizzamudin | 23/10/2012

Fairbanks

17 d’octubre

Des d’on m’ha deixat el bus, a downtown, he començat a caminar, i a la primera cantonada m’he fotut una santa hòstia (he trepitjat una capa de glaç), que si algú m’ha vist es deu haver pensat que estava fent una pirueta a l’estil més depurat de Rudolf Nureyev. No m’he trencat el colze de miracle. El carrer on està l’alberg queda fora del plànol que tinc de la ciutat. Ho he hagut de preguntar tres o quatre cops i no ha sigut fàcil perque a aquesta hora hi ha poca gent pel carrer, estem a uns cinc graus sota zero i és fosc. De totes maneres com que està tot nevat, hi ha una certa claror. Finalment l’he trobat.

18 d’octubre

Per començar a planificar el que faré els propers dies m’he apropat caminant fins al centre de visitants, a downtown. Allà hi ha una oficina d’informació turística i un petit museu. També hi ha uns ordinadors a disposició del públic. Al costat d’aquest edifici hi ha un petit parc que voreja el riu Chena.

El riu Chena al seu pas pel centre de Fairbanks

Aquest riu va d’est a oest i divideix la ciutat en dos.

Arc fet amb banyes d’ant i de caribú

A la Segona Guerra Mundial, Fairbanks era un punt de parada important en la ruta dels avions rumb a la Unió Soviètica.

Alaska-Siberia WWII Memorial

Aquest monument va ser creat per un artista de la Florida per commemorar la cooperació dels dos països en l’esforç bèl · lic. El secretari de Defensa dels EUA, el ministre rus de Defensa, el governador i el senador més antic d’Alaska van estar presents en la inauguració el 2006.

Passejo pel centre de Fairbanks.

Downtown

El museu d’escultures de gel està tancat. Abans de tornar a l’alberg vaig a comprar provisions. Fa sol, però això aquí no vol dir que faci més calor, la potència calorífica dels raigs solars és baixa.

Al hostel hi ha un coreà. El xaval va amb bambes, com molta altra gent que he vist pel carrer. Jo porto les botes de trekking i ja em sembla una mica just, perque els carrers estan nevats i en alguns llocs hi ha glaç. El col·lega se’n va dilluns a Barrow, al nord nord d’Alaska. Allà només hi pots arribar amb avió (o vaixell) i a la ciutat no hi ha cap alberg. Garrotada per l’avió i garrotada per l’allotjament. Ja m’agradaria anar-hi, i tant, però començo a anar una mica curt d’armilla.

19 d’octubre

Un passi de dia amb número il·limitat de viatges de bus val tres dòlars. Hi ha vàries línies, cadascuna s’identifica amb un color diferent i totes conflueixen en una petita terminal situada al centre de la ciutat. No és difícil moure’s amb bus per Fairbanks i és un bon mitjà perque la ciutat, sense ser gran, està molt extesa i les distàncies són grans. Hi ha molt pocs edificis alts. El primer trajecte amb bus el faig fins a la universitat. Allà hi ha un museu, on s’explica la història d’Alaska i està dividit en regions. És força complet. L’edifici on s’ubica el museu és una joia arquitectònica, està molt ben parit.

UAF museum

El campus de la UAF (University Alaska Fairbanks) és molt gran. Està en un lloc elevat però ara les vistes cap a les muntanyes i la ciutat no són bones, fa sol però hi ha una mena de calitja i la visibilitat és dolenta.

Arribo caminant fins a un altre alberg a que em guardin lloc per demà a la nit. Aquest està més a prop de l’estació de tren (a unes dues milles) i el diumenge al matí hi podré anar caminant.

Carrer d’un barri residencial a prop de l’alberg

Bústia americana

Als jardins de les cases és molt habitual veure rètols de suport per a senadors o futurs senadors, governadors, etc.

Rètol de suport per en Joe al Senat

Per la tarda he anat al Pioneer Park. És com un parc temàtic però ara està gairebé tot tancat.

Des d’aquí, en una llarga caminada vorejant el riu Chena he tornat al centre. S’ha fet dur, era pla però fotia fred i estava incòmode; ni caminant ràpid entres en calor. I això que anava abrigat amb guants, gorro, etc. Quan se’m començaven a congelar les candeles he arribat a la terminal de bus, per agafar-ne un que em deixa a quatre carrers de l’alberg. Tot i això podem dir que l’hivern tot just comença i que de fred no en fa. L’amo del hostel m’explica que Fairbanks està situada entre dues cadenes de muntanyes i que per això aquí gairebé mai fa vent. En ple hivern (gener) arriben tranquil·lament a -30, -35ºC. Es tracta de vestir-se per capes, moltes capes, i passar el menys temps possible a l’exterior. Els que treballen a l’intempèrie, hi estan 10-15′, entren a l’interior per entrar en calor de nou, i tornen a sortir. I així anar fent. A l’hivern el sol no s’aixeca més de sis graus, i tenen varios dies amb nomes tres hores i mija reals de llum. Però 1,5 hores abans de la sortida i 1,5 hores després de la posta del sol, hi ha una mena de claror, amb lo qual es pot dir que hi ha unes 6,5 hores de llum. Tot és acostumar-s’hi, però vaja, em sembla que pels que no ho hem mamat, ha de ser espantós. Pels que són d’aquí o viuen aquí, ara deu fer més aviat calor (tenint en compte el que vindrà), però jo us puc garantir que de calor no n’he passat.

20 d’octubre

Al matí faig el canvi d’alberg i torno a la universitat.

Estic a menys de 8.000 km de distància de Barcelona

Al darrera del campus hi ha uns quants senders, alguns són per a caminar i d’altres per a esquiar o patinar.

Avui el dia està ennuvolat. No és molt agraït caminar amb aquest clima, però prefereixo fer això que no quedar-me tancat al hostel.

He vist algunes persones practicant esquí nòrdic.

Per aquesta nit he contractat un tour per anar a veure aurores boreals. No he sabut mai ben bé què són, però sí que ho associava a llocs que estan a prop del pol nord. Aquest és el cop que més a prop he estat del Cercle Polar Àrtic, des de Fairbanks falten encara quasi 200 milles (cap al nord) per arribar-hi.

Per a les aurores també hi ha una previsió meteorològica i avui és bona. Però això ha d’anar de la mà amb un cel serè i sense núvols, i això últim no està passant. El tio de l’agència, l’amo i únic treballador (aquest és com Juan Palomo) em passa a buscar per l’alberg a les 21.40h. Mentre anem a recollir als altres turistes als diferents hotels, anem conversant. Es diu Ben i és un personatge. Originalment és de Missouri però fa anys que viu a Alaska. Va tocar en bandes de música (rhythm&blues), va ser cantant a Las Vegas i va viure un temps a les muntanyes al nord d’Alaska, en una cabana, sense electricitat, caçant per menjar, etc. Als 45 anys (ara en té 68) va tornar parcialment a la civilització i va entrar a la universitat. S’ha especialitzat en grabació i edició de vídeos, fa pàgines web i es dedica al turisme. També fa espectacles de hoop dancing, en va aprendre quan tenia sis anys. Porta barret i unes trenes. Parla de manera pausada i el puc entendre bastant bé. Va estar casat amb una índia d’Alaska. Parlem també d’altres temes. Ell és antimilitarista, no va fer el servei militar i renega d’aquest i del fet que l’exèrcit americà recluti a gent, amb el ganxo de que si entres, tindràs accés a uns estudis, una pensió, i un sou que et permetrà mantenir a tants fills com tinguis. Diu que aquesta és una de les raons per les quals el seu país està en bancarrota. La veritat és que parlant amb ell m’he partit les pilotes.

Un cop recollit tot el personal, anem fins a un lodge que està a 25 milles. És un bon lloc perque no hi ha contaminació lumínica, però el cel segueix tapat. Ens deixa una estona al hall, i se’n va a vestir per l’espectacle de hoop dancing. Torna vestit com un indi, distribueix els cèrcols per colors a terra, posa música i comença a ballar fent figures amb els cèrcols, entrellaçant-los, etc.

Ben Boyd hoop dancing

Quan acaba, anem sortint per la part del darrera de la casa. El cel es va aclarint i es comencen a veure estels. Haurem d’esperar una estona mes. Al hall, damunt d’una taula hi ha una safata amb galetes, un termo d’aigua calenta i uns sobres de cacau en pols, per fer-te un hot chocolate. L’espera s’ha fet mes agraïda bevent algo calent. El Ben ens ha posat un parell de videos dels que fa ell, amb imatges d’Alaska i música tradicional.

Cap allà les tres de la matinada hem començat a veure les aurores boreals. Per fer una bona fotografia has de disposar d’un trípode i que la càmera tingui l’opció de poder fer una exposició prolongada (un minut, per exemple). El trípode me’l poden deixar, però la meva càmera no té l’opció que abans comentava. Un japonès que no és del grup però està allotjat aquí està fent unes fotos bastant bones. A les fotos, les aurores es veuen millor que a la realitat.

A les 04.30h estic de tornada a l’alberg. En menys de dues hores m’he de llevar per anar a l’estació de tren.

Enviat per: nizzamudin | 22/10/2012

Viatge a l’interior d’Alaska

17 d’octubre

L’última “andanada” (en el sentit econòmic) que faré en aquest viatge és anar a Fairbanks. Aniré amb bus i tornaré amb tren. Un dels dos punts de recollida de passatgers de la companyia de bus és just davant del hostel. Em van dir que estigués a punt una mica abans de les sis del matí. Quan falten cinc minuts, mentre estava parlant amb el Nick, un xaval que també s’allotja a l’alberg, arriba el bus. És un minibus. Hi van sis passatgers i queden tres o quatre seients lliures. El conductor va amb samarreta de màniga curta i tirants, gorra, una barba llarga i llueix tatuatge al braç dret i “barriga cervecera”. El viatge serà llarg, l’hora prevista d’arribada a Fairbanks són les 18.30h.

Al llarg del trajecte anem fent diverses aturades, la primera per a esmorzar i les altres per estirar les cames i fer la pixarada i/o el cigarret.

A mida que passen les hores me’n vaig adonant d’un fet que ja havia llegit però encara no havia pogut experimentar en tota la seva dimensió; la immensitat i la vastitud d’Alaska, amb uns paisatges que impressionen per la seva magnitud, puresa, salvatgia, autenticitat i també per la seva bellesa.

Aquesta és l’Alaska real, la que tothom es pot imaginar quan en sent a parlar sense haver-hi estat. Hem vist un caribú femella al costat de la carretera i més tard un grup de caribús en un marge. Això és el que he pogut fer:

Caribú femella

Grup de caribús pujant pel marge

Arribem al poble de Tok a les 13.30h. Estem molt a prop de la frontera amb Canadà, a menys de cent milles.

Aquí fem una aturada més llarga per dinar i canviem de bus, ens falten 203 milles. Sortim a les dues, ara el xofer és una dona, que va posant cd’s de música americana.

Camí de Fairbanks

La darrera parada la fem a Delta Junction. El sol ja s’està amagant i es va notant la fresqueta.

El bus

Quan estàvem entrant a Fairbanks, a la mitjana que separa una autovia, hem vist un parell d’ants. A l’entrar a la ciutat, la conductora ens diu amb el típic accent americà i somrient: “Welcome to Fairbanks!”.

Enviat per: nizzamudin | 22/10/2012

Girdwood and around

10 d’octubre

El pronòstic del temps per als propers dies (fins dissabte) és favorable, i al matí decideixo anar avui mateix a Girdwood, un poblet situat a unes 40 milles al sud-est d’Anchorage. Allà hi ha un alberg i es poden fer algunes excursions. El bus és el mateix que vaig agafar ara fa uns dies per anar a Seward. La senyora de l’oficina de la companyia m’ha reconegut de l’altra vegada, i així parlant, resulta que ella és de Puerto Rico. Naturalment hem acabat parlant en castellà, i m’ha regalat unes barretes de cereals, una bosseta de cacauets i una d’anacards. Mira que bé.

El trajecte no ha durat ni una hora i el bus m’ha deixat en una benzinera, a l’encreuament entre la Seward highway i l’Alyeska highway. Per allà passa un altre bus que va fins al poble, són unes 4 milles. Pel proper faltaven vint minuts i he començat a caminar. No portava ni un minut quan un cotxe s’ha aturat (sense que jo hagués fet dit) i un xaval jove m’ha portat fins al poble. Des d’on m’ha deixat fins a l’alberg eren uns deu minuts caminant. El hostel és petit però està bé. Al dormitori hi ha un mexicà (amb passaport americà) i un americà. Ningú més. He deixat la motxilla gran i amb la petita he anat cap al poble, per familiaritzar-me amb aquests topants. Un dels carrers principals l’estan asfaltant a preu fet, l’arribada de l’hivern és imminent. El poble té pinta de ser molt tranquil. Als afores hi ha un gran hotel des d’on s’accedeix a unes pistes d’esquí.

11 d’octubre

Hi ha núvols baixos. El tio americà em va dir que amb el seu cotxe em podia portar fins a l’inici del sender que puja al Crow pass, i que sortiríem a les 9-9.30h. He esmorzat i ho tinc tot apunt. Són les deu i a l’alberg no hi ha cap mena de moviment, amb la qual cosa decideixo sortir. No aniré al Crow pass (ho deixo per demà), sinó a fer una caminada per un sender que hi ha més a prop. Pot ser el xaval es pensava que volia fer una excursió nocturna. Al final del carrer Timberline Dr. surt un sender anomenat Virgin Falls Trail. En cinc minuts arribes a uns salts d’aigua.

Virgin falls

El sender continua pujant per dins del bosc.

El primer pinetell de la temporada

El segueixo per a explorar cap a on porta. Aquí no hi ha l’ós bru (grizzly) però sí l’ós negre, i s’ha d’anar amb compte. Tot i la proximitat amb el poble es veu bastant salvatge.

Petjada de (?)

A mida que vaig pujant m’animo i continuo fins que surto del bosc. Aquí ja brilla el sol i tinc els núvols per sota.

Això ja m’agrada més. Davant meu s’alça una muntanya i com que vaig bé de temps, em trobo bé i la climatologia és bona, miraré de pujar fins al cim.

Calculo que des d’on sóc ara, hi puc arribar en menys d’una hora. El sender serpenteja per arbusts baixos fins que aquests s’acaben i et trobes una zona de pedres descompostes, la part final.

Les pedres estan glaçades i rellisques.

Hi ha una clapa de neu que s’ha de vorejar per l’esquerra i en pocs minuts em planto al cim del Baumann Bump, de 3.302 peus (poc més de mil metres).

M’ha sorprès comprovar que físicament em trobo molt bé, àgil, lleuger i ràpid. O sigui que, al loro eh! To the parrot! Que no estamos tan mal! Ho dic perque algun dels dies anteriors em sentia cansat i sense energia. Potser era degut al desgast mental que portava a sobre. Aquí dalt hi ha com una estació meteorològica i és força planer. Les vistes són fantàstiques.

A sota, els núvols s’han esclarissat i es veuen les cases de Girdwood.

A baix, Girdwood

No hi ha ningú més. Camino una estona cap a l’altre costat per tenir millors vistes de les muntanyes que hi ha just al darrere.

El descens el faig amb calma perque les pedres segueixen glaçades i hi ha parts més dretes on rellisques pel fang. El tram per dins del bosc és més relaxant i entretingut. He sorprès un animal, que quan m’ha vist s’ha enfilat dalt d’un arbre. No sé de quin animal es tractava però no era un ós.

Porc espí (?)

A la part de baix m’he trobat una parella que baixava i un tio que estava fent fotografies al costat del riu. Un cop a l’alberg, em dutxo, dino i vaig a la biblioteca.

El Baumann Bump des de l’alberg

12 d’octubre

Surto de l’alberg a les 09.05h. Tinc per endavant un llarg camí per carretera i després per pista per accedir a l’inici del sender que puja al Crow pass. Està igual d’ennuvolat que ahir, però no fa mal dia. Quan guanyi una mica d’alçada trobaré el sol i el cel blau. Travesso el carrer principal del poble, l’Alyeska highway i continuo per la Crow Creek road, que és la que hauré de seguir fins al final. Per fer-ho més distret i menys avorrit, durant una estona camino per un tram de l’Iditarod trail, que circula paral.lel a la pista.

Caminant per la pista

A la part final de la pista hi ha algunes casetes a costat i costat.

A les 11.45h arribo a l’aparcament on s’acaba la pista i comença el sender. No sé quant de temps em pot portar pujar fins al Crow pass, però si a les 14.00h no hi he arribat, faré mitja volta. Començo a pujar a un bon ritme, anem per feina. A mida que pujo no veig on està el coll, no tinc cap referència visual que m’ajudi a fer una estimació del temps que puc trigar en arribar-hi.

A mitja pujada passes pel costat d’unes petites instal.lacions d’una antiga mina d’or. El sender s’enfila amb alguna que altra rampa forta però curta.

Descanso damunt una llosa de pedra des de la que veig un refugi.

Consulto el mapa i veig que del refugi al coll és poc tros i a més és gairebé pla. En aquest tram pla hi ha una mica de neu i has de travessar un riu que està parcialment glaçat. Arribo al Crow pass a les 13.10h.

Al Crow pass (3.500 ft)

Fa una mica de vent aquí dalt, però les vistes, altre cop, són magnífiques i fa un dia esplèndid, possiblement el millor des que vaig arribar a Alaska.

A la baixada, travesso el riu per anar al refugi, vull veure com és per dins.

Es petit però suficient per donar aixopluc. A més, està tot molt nou. Diria que és nou, vaja.

Al darrera del refugi hi ha un llac.

Crystal lake

Baixo a molt bon ritme.

La vall per on baixo

La part final del descens

Abans de les tres ja sóc a la pista, per la que camino uns 40′ i el segon cotxe que baixava s’ha aturat al meu senyal i m’ha deixat a la carretera principal. M’he estalviat més d’una hora de caminar per la pista. Abans de tornar a l’alberg passo per la biblioteca.

Al hostel he conegut un tio interessant. Va néixer a Palermo (Sicilia) i té la doble nacionalitat. Si hagués de triar, es quedaria amb el passaport italià. Es antropòleg i aviat iniciarà una bona aventura. L’abril del 2013 sortirà de Barrow (la localitat situada més al nord d’Alaska) amb cotxe i anirà baixant , baixant, creuant Canadà, EUA, Mèxic, Amèrica Central, i així anar fent fins a Ushuaia (Tierra del Fuego). Calcula que estarà uns 18 mesos. Deu n’hi doret!

13 d’octubre

Avui ja marxo de Girdwood, la finestra de bon temps s’ha acabat. Torno caminant fins a l’encreuament on hi ha la benzinera. Quan faltaven només uns cinc-cents metres s’ha aturat un cotxe que m’hi ha deixat. Són les 10.20h, i el bus passarà entre les 11.15h i les 11.30h. Això és el que m’ha dit el conductor, al que he trucat aquest matí perque em reculli. Mentre m’esperava ha començat a nevar i hi ha hagut un parell de persones que m’han preguntat on anava i em podien portar, però no volia haver de trucar altre cop al xofer per avisar-lo que no s’aturés.

Enviat per: nizzamudin | 15/10/2012

Anchorage (I)

Sense ser la capital (aquesta és Juneau) és la ciutat més gran d’Alaska, amb gairebé 300.000 habitants. Passejant per la ciutat, m’ha recordat una ciutat finlandesa anomenada Joensuu. El centre és conegut com a downtown.

Carrer al centre d’Anchorage

Els carrers són un entramat en forma de graella, els que van en una direcció tenen lletres, i els perpendiculars tenen números. Tot molt americà.

Barres i estrelles. La bandera dels EUA oneja en un edifici federal al centre d’Anchorage

També es veuen alguns dels típics cotxes americans, com Dodge i Lincoln, els autobusos escolars de color ambre. Quan hi ha algun aldarull, per petit que sigui, veus quatre o cinc cotxes de policia circulant a tota merda i amb les sirenes funcionant al màxim,.. Igual igual que a les pel·lícules.

Barri residencial, a prop del centre

Carru del repartidor de correu

Parlant de cotxes, el carnet de conduir internacional (vàlid per un any) em va caducar fa gairebé un any, i el carnet espanyol no el tinc aquí, amb la qual cosa no puc llogar un cotxe ni que algú me’l pugui deixar. Sense cotxe poca cosa es pot fer, el transport públic és escàs i més per estar fora de temporada. Sembla ser que aquí, el que no té cotxe, és poc menys que un desgraciat.

Trolley bus (bus turístic)

La ciutat té diversos parcs, i hi ha carrils bici que són com senders, on també pots veure gent practicant running o passejant el gos. Un d’aquests senders passa pel costat d’un llac i després continua fins a la costa.

Westchester lagoon

Cap a l’oest trobes primer l’Earthquake park i unes quantes milles més enllà, el Kincaid park, un parc immens.

Al fons el centre d’Anchorage, des del Tony Knowles coastal trail

Cap a l’est arribes al centre de la ciutat.

Knik arm, amb la marea baixa

Un avió que marxa

Fa uns dies que me les he pirat a un hostel. Com va dir el president Mas ara fa uns dies quan va tornar de Madrid; això no ha anat bé. I no ho dic pas content sinó més aviat trist. La conversa que hauríem d’haver tingut amb la meva amfitriona el segon dia la vam tenir al cap d’una setmana. I potser ja era una mica tard. La veritat és que ja n’estava tip d’haver d’aguantar males cares i de tenir la sensació de que poques coses del que dius o el que fas li estaven bé. Hagués hagut de cardar el camp abans. He estat allotjat moltes vegades a cases d’amics i coneguts i mai havia tingut cap problema, ni el més minim. Inclús a casa d’algun amic/ga que, com ella, estava treballant quan hi vaig anar. Es cert que sis setmanes és molt temps per estar a casa d’altri, però això venia condicionat pel fet que sabia (sabíem) que només podríem comptar amb els caps de setmana, i no amb tots.

Està clar que cadascú és com és i tots tenim les nostres coses, però vaja, em sembla que si estàs disposat a allotjar algú a casa, has de tenir una mínima flexibilitat. He mirat de seguir les pautes, mantenint l’ordre, netejant i assecant tot el que feia servir a la cuina (i el que no feia servir jo, també), i embrutant el menys possible. Però sembla ser que no n’hi havia prou. Ni a l’habitació on estava podia tenir les meves coses com jo volia. Ja m’explicareu… Estant a Seward vaig prendre la decisió i la gota que va fer vessar el got va ser quan vaig tornar de Seward, al veure que les coses (roba i altres) que tenia distribuides damunt d’un moble/tocador, me les havia guardat en uns calaixos. Que estiguis allotjat a casa d’algú no li dóna a aquest algú el dret de tocar les teves coses. Es pot dir més alt però no més clar: “Pero esto…. QUE ES?!?!?!?!?!?!“.  A casa dels meus pares hem tingut hostes de paisos i cultures diferents; ara mateix, fent una mica de memòria: un japonès, dues turques, una parella d’Holanda, una japonesa, una holandesa i una americana, entre altres. I a cap de nosaltres (els que estavem al pis llavors, siguin els meus pares, la meva germana o jo) se’ns va ocórrer mai tocar res del convidat/s. Mentre no trenquin res ni facin cap disbarat, poden tenir les seves coses com els roti, per mi com si volen dormir disfressats de bomber, se me’n fot tres pitos.

Així que, recordant una frase que una vegada li van dir a un molt bon amic el primer dia de començar en una nova feina (la frase, absolutament franca i sincera, li va dir un company de la mateixa feina), que deia així: “el millor que pots fer és marxar d’aquí”, l’he posat en pràctica (ell també ho va fer). Ha sigut el millor per als dos, clarament. Adiós con el corazón, que con el alma no puedo. Em sentia controlat i després d’estar quasi dos anys viatjant, no estic com per aguantar segons quines neures, estressos, “y demás gilipolleces”. Tot això, dicho sin acritud. Ans al contrari, no puc menys que agrair-li (i així li he fet saber) que em deixés estar a casa seva durant uns dies. I continuo pensant que formem un bon equip de trekking. Però una cosa és anar de trekking, o, si m’apureu, viatjar junts, i una altra molt diferent és compartir el mateix sostre.

Es probable que, from now on, quedem per fer un cafè o alguna excursió. Però com diu la dita, la tranquil·litat no té preu. Les declaracions d’intencions inicials per part seva eren bones, però hi ha un bon refrany castellà al respecte: “del dicho al hecho, va un trecho”. L’he posat perque ve que ni pintat tal i com han anat les coses, i també perque el feixista, torrapipes i indocumentat ministro de educación del Gobierno de Espana vegi que també domino l’idioma del Imperio.

Ara em sento lliure de nou, i no he pogut evitar recordar una gran cançó de José Luis Perales que es diu: “Me gusta la palabra libertad”. Per als de la vella escola, la podeu escoltar aquí.

Aquesta nit aniré a fer una birra al Darwin, no sé si per celebrar-ho.

Enviat per: nizzamudin | 14/10/2012

Alaska, the last stop

Com diu el títol d’aquesta entrada, Alaska és la darrera aturada en el viatge abans de tornar a Europa. Ja vaig dir fa algunes setmanes que Perú seria probablement l’últim país que Rumb Sud-oest visitaria, i no ho ha estat però gairebé. Quan vaig escriure això, venia notant que les ganes i la motivació per continuar fent milles anaven a la baixa, i això ha anat a més “de un tiempo a esta parte”.

He d’admetre que la tornada imposa respecte. Aquest és el cop que més temps he passat lluny de l’entorn conegut i de la família i alguns amics. No es tracta de posar el carro davant dels bous, però ja he viscut dues experiències similars i cap de les dues va ser bona. Les tornades no són mai fàcils. Tu arribes amb un timing diferent, has viscut un munt de noves experiències, visitat llocs increïbles i conegut a molta gent, i pels que s’han quedat, per a ells és com si haguéssis marxat ahir. Tu pots haver canviat en algun aspecte i pot ser no vols que algunes coses siguin exactament igual que abans de marxar. I això de vegades no s’entén, o no es vol entendre. L’entorn més proper ja s’encarrega de fer-te baixar de la parra.

Una de les sensacions més frustrants és veure que gairebé res ha canviat. Per bé o per mal. Això ja ho he viscut anteriorment, o sigui que ara no em pot sorprendre. Des de la distància puc dir que aquesta vegada sí que hi ha alguns canvis; quan vaig marxar tenia dos nebots i ara en tinc tres, un dels meus millors amics ha sigut pare per primer cop, i hi ha hagut algunes baixes a la família. Ah! I s’ha mort Fraga Iribarne (no deixeu de llegir un molt bon article sobre aquest fet, escrit pel Gran Little. Aquí teniu el link).

En alguns mails que he intercanviat els darrers mesos amb la Fabienne (una noia de Berna que vaig conèixer a la Carretera Austral) parlàvem de la tornada després d’un llarg viatge. Jo la vaig advertir del que li podria passar. Ella va tornar fa uns quatre mesos (va estar viatjant un any per l’Amèrica del Sud) i ara sembla que està millor, però al principi ho va passar malament. Desubicada, perduda, sentir-se sola, no saber què fer amb la seva vida, incompresa. A mi em va semblar completament normal que li passés tot això. De fet, fins i tot diré que em semblaria increïble si no li passés. Però també diré que crec que només una altra persona que hagi fet un viatge llarg (diguem, mínim sis mesos) ho pot entendre en tota la seva magnitud.

En un mail molt recent que em va enviar la Cathy (una francesa molt viatgera que vaig conèixer al principi del viatge, a Ushuaia), ella em comentava que, quan emprenem un llarg viatge, ens preparem per sortir, trenquem els lligams i comencem a estimar la vida de nòmada, però ningú ens diu que acabar un viatge llarg és encara més difícil. Totalment d’acord.

Per cert que parlant de viatges llargs, fa uns dies em vaig trobar en un carrer d’Anchorage a una parella d’Ushuaia (Tierra del Fuego, Argentina), el Christian i la Natalia. Ells van sortir d’allà el gener del 2006 i han trigat més de sis anys per arribar aquí, sempre per terra. L’únic avió que han agafat en tot aquest temps va ser de Seattle a Anchorage, i en uns dies agafaran aquest mateix de tornada a Seattle. Un cop allà, no saben que faran. Ara bé, el Christian em diu que si, per exemple troben un vaixell que se’n va a Russia, se n’hi van. Viatjant des del 2006. Això, més que un llarg viatge, és una forma de vida, crec.

No sé si a hores d’ara és un secret a veus però el dia 26 d’octubre (del 2012) torno a Barcelona. He renegat moltes vegades d’ella, però darrerament (abans de marxar) estava aprenent a valorar les coses bones que té (que evidentment en té) i a mirar de passar per alt els aspectes negatius. Com a homenatge a la ciutat, adjunto el vídeo de la cançó “Barcelona”. El meu reconeixement arriba tard, però em trec el barret davant la persona (o persones) que va tenir la genial idea d’unir a aquests dos artistassus; per un costat l’excèntric líder de la banda Queen, el malaurat Freddy Mercury, i per l’altra una soprano de talla mundial com Montserrat Caballé. Llavors estava iniciant una llarga batalla, i era incapaç de valorar detalls com aquest. Ara, mentre escoltava la cançó i mirava el vídeo, m’he emocionat.

.

Quan (estant a Huaraz) vaig comprar els vols a mitjans d’agost, tant els que em van portar fins a Alaska com els que em portaran a Catalunya, em vaig començar a sentir molt estrany. És una sensació difícil d’explicar i descriure, i va durar bastants dies. Després d’estar un bon grapat de mesos viatjant sense dates, sense límits i amb una llibertat gairebé absoluta, no em podia creure que finalment tingués una data de retorn. A hores d’ara, encara no m’ho crec.

El que sí tinc clar és que no em quedaria a passar aquest hivern aquí ni cagant, com diuen els xilens. En aquestes latituds l’hivern dura tranquil·lament 7-8 mesos, amb una quantitat infernal d’hores de foscor. Crec que no seria una bona idea, això no és el que em convé ara mateix.

Enviat per: nizzamudin | 13/10/2012

Seward

1 d’octubre

M’han dit que els propers dies farà bon temps. Ho hagués hagut de comprovar per internet però no he tingut ocasió. Seward és una població situada a la península de Kenai, al sud d’Alaska. Fins allà són gairebé tres hores de viatge. Anem amb un minibús tipus furgoneta. En alguns trams del trajecte el paisatge és molt bonic, es pot apreciar en part lo salvatge que és tot això. En una zona d’aiguamolls hem vist dos ants. Tenia dubtes si trobaria obert el hostel al que volia anar (alguns tanquen a finals de setembre). Per sort, està obert. Deixo la motxilla i vaig a comprar menjar a un supermercat.

2 d’octubre

Mentre feia mandres abans de llevar-me m’ha semblat sentir que estava plovent. M’aixeco per mirar per la finestra i efectivament, plou i el cel està molt ennuvolat. Cagada pastureta! Amb aquest temps el que puc fer avui és anar a l’Alaska Sea Life Center, un aquàrium. El recinte on tenen els animals grans està en manteniment i els han traslladat a un altre lloc on no es poden veure. Això suposa una reducció en el preu de l’entrada. Preferiria poder veure-ho tot i pagar el preu sencer. Passo part del matí en aquest zoo aquàtic.

Meduses

Quan surto a l’exterior el temps no ha canviat en absolut. A la tarda vaig una estona a la biblioteca, internet és gratis. He fet també una petita passejada per anar a veure un punt singular.

L’Iditarod National Historic Trail és un camí que va des de Seward a Nome, i el feien servir els exploradors i cercadors d’or que es desplaçaven cap al nord amb trineus tirats per gossos. Actualment l’Iditarod és una cursa de trineus tirats per gossos, possiblement la més dura del món (ara, però, comença a Anchorage i no pas a Seward). Es com la Pirena però heavy metal.

3 d’octubre

El cel segueix ennuvolat però no plou. Surto a fer una petita excursió al Mount Marathon, que s’aixeca darrera del poble. Es molt conegut perque aquí cada any es celebra una cursa popular el 4 de juliol.

El primer cim de l’esquerra és el Mount Marathon

De tant en tant foto algun crit per evitar un encontre inesperat amb l’ós bru.

El poble de Seward i la Resurrection Bay

No tindré temps d’arribar al cim, a les dotze vull estar de tornada a l’alberg. En lloc de pujar per la cresta he vorejat la muntanya i he anat a parar a una vall molt bonica que hi ha al costat.

Just al darrera la vall per on he pujat

El port de Seward

Passen cinc minuts de les dotze quan torno a ser a l’alberg. Temps per dutxar-me i anar fins al moll. Faré un tour amb vaixell per la Resurrection Bay. Al contractar-lo des de l’alberg, i com que és fora de temporada, m’estalvio uns quants dollars i la garrotada és menys dolorosa. Em pensava que a l’embarcació seriem quatre gats i va plena. Al poc de sortir ja comença a ploure. No gaire lluny del port hem vist un parell de llúdrigues.

Sea otter

Segueix plovent i fa vent, passo la major part del temps dins del vaixell. El paisatge es va fent més espectacular a mida que ens allunyem de Seward i anem pels fiords i braços de mar.

Els boscos es veuen inalterats. Hem vist una àliga amb el cap blanc des de la distància.

Bald eagle (la taca blanca del centre de la foto)

A l’acostar-nos a mar obert el vaixell es movia bastant i hi havia gent amb la bossa a punt per “rujar”. Sort que no he dinat.

Lleons marins

Al trajecte de tornada també hem vist uns quants dofins que saltaven a prop. En total hem estat tres hores.

Arribant al port de Seward

Quan entràvem al port he vist alguns velers i iots que flipes. Aquí hi ha pasta.

Ha continuat plovent tota la tarda i he tornat a la biblio.

M’agradaria anar a fer un trekking a prop de l’Exit Glacier, que està als afores de Seward. Si demà fa un temps acceptable em quedo. Si continua així, foto el camp.

Enviat per: nizzamudin | 08/10/2012

Ice Climbing Festival

Aquest festival no és altra cosa que un curs d’escalada en gel per aprendre/millorar/perfeccionar aquesta modalitat. Sempre havia volgut provar-ho i aquesta és una bona oportunitat. Fins ara l’única experiència que he tingut va ser a la Cordillera Real (Bolívia), el dia abans de l’ascensió al Huayna Potosí. Vam anar a fer una petita pràctica, pujar un mur d’uns deu metres, i em va costar bastant.

El passat dimecres 26 hi va haver un meeting, on havies de portar el material (grampons, arnès, casc, piolets i botes) perque el verifiquessin i també podies fer una inscripció d’última hora (jo l’havia fet uns dies abans per internet). La Trish, una amiga de la Dani, m’ha deixat gairebé tot el material que em faltava, inclosos un sac de plomes i una altra cosa fàcil de deixar i que no compromet a res com és un cartutx de gas. El meu sac de plomes és una mica justet i hauria de dormir amb molta roba per evitar que després de la primera nit em trobessin amb un gran somriure i els llavis morats. El curs es fa a la glacera Matanuska, on ja vaig venir fa uns dies amb el Javier.

Anem amb el cotxe del Cory, que serà l’instructor assistent de la Dani. Sortim amb pluja, que no ens deixa fins que gairebé arribem a la zona d’acampada, molt a prop de la glacera. Hem tingut sort, el terreny està mullat però podrem muntar la tenda en sec. La darrera vegada que vaig fer servir la tenda va ser a l’inoblidable trekking del Huayhuash.

29 de setembre

He fet un esmorzaret dins la tenda. Amb el cotxe anem fins a un aparcament que hi ha al costat d’una cabana, aquest és el punt de trobada dels grups amb els respectius instructors. Comença a nevar. Em poso les botes plàstiques i l’arnès i m’espero una estona dins la cabana. En unes llistes que hi ha penjades a la paret exterior he vist que estic al grup nº 10, som cinc nois i dues noies, i els instructors són el Dean i la Cindi. A dos quarts de nou surto a buscar el Dean. El trobo al seu cotxe, ell està preparant material i poc a poc arriben els altres del grup. Quan hi som tots fem una petita presentació i comencem a caminar cap a la glacera. A mig camí ens posem els grampons.

(*)

Seguim i arribem al costat d’un petit llac on hi ha uns murs. Aquí és on avui farem les pràctiques.

Els instructors munten un parell de vies, ben anclades a la part superior i anem fent torns per escalar. Això d’aguantar-se només amb les puntes davanteres dels grampons té el seu rotllo. El gel que hi ha no és el millor, però és suficientment bo.

Seracs

Es requereix molta més tècnica que força. Has de mantenir els peus separats, que són els que aguanten el pes del cos i t’impulsen cap amunt, i els braços (que t’ajuden a equilibrar-te) més aviat junts. Entre escalada i escalada hi ha temps per menjar, beure, fer fotografies, descansar,… El temps ha millorat.

En una de les vies, el Dean ha muntat com un circuit, col·locant diversos piolets.

(*)

Es tracta de pujar sense piolets, per practicar l’ús dels grampons i adonar-te’n que són les cames les que realment fan que pugis, i anar seguint la ruta que marquen els piolets clavats, i si vols, t’hi pots agafar per descansar o ajudar-te a progressar.

Aquest sóc jo (*)

La cara sembla que reflexi patiment, però no va ser així (*)

A les 17h. tornem a ser al punt de trobada. Anem fins al campament i allà, després de canviar-me de roba, em preparo el sopar. La Dani i el Cory han anat a sopar a un lodge, allà on hi ha la barrera on em vaig quedar l’altre dia.

Havent sopat surto a fer un tomb i de seguida em trobo el Chris, un xaval del meu grup i dos col·legues seus (que estan en un altre grup). Em conviden a una birra i anem conversant mentre es va fent de nit.

Posta de sol des del campament

La temperatura ha anat baixant i ens acostem a un foc on hi ha unes vuit persones. Tenen una garrafa de vi (en realitat és una bossa de plàstic amb un broc) i va passant. Després de fer el trago, li has de fotre una bufetada a la bossa, a veure qui fa més soroll. Més enllà s’està preparant un altre foc, aquest molt més gran, i ens traslladem cap allà. Aquí hi ha molta més penya. En el nostre racó circulen un parell de mais. En un costat, dins d’una bossa de plàstic, hi ha uns daus que tenen la textura com de “nube”, la típica llaminadura. Amb una branca l’has de rostir al foc, després la treus del pal i fas un foradet amb el dit, i la Cindi, que circula per allà amb una ampolla de tequila, omple el foradet, i t´ho menges. Es diu marshmallow, és dolç i està bo. El “truku” és el tequila. Els dits et queden tots pringats d’aquesta substància dolça que es desfà.

Devien ser les onze de la nit quan he tornat a la tenda. Em volia fumar un cigarret i tornar a la vora del foc, però m’he adonat que portava una bona llufa i després del cigarret m’he ficat dins del sac perque sinó, a hores d’ara encara estaria buscant la tenda. Ha sigut un bon dia.

30 de setembre

Sembla que avui tindrem bon temps.

L’hora de trobada (acordada ahir) amb el grup són les 09.30h. No hem sortit fins les deu perque una de les noies s’ha endarrerit. Seguim el protocol d’anar caminant fins la glacera i avui ens situem una mica més enllà del llac.

La Cindi ens explica com es col·loquen els cargols de glaç i com fer un anclatge, fent dos forats amb el cargol més llarg (de 22 cm), que es troben, poses un cordino per dins d’un dels forats i el fas sortir per l’altre. La Cindi és molt alegre i dóna les explicacions amb paciència, entusisme i bon humor. Sempre està somrient.

El gel ha canviat, amb les condicions que té avui és més difícil escalar.

Un paio escalant en una paret per sobre nostre

Giving instructions…

Munten un parell de vies i, com ahir, anem fent torns. L’escalada en gel és distreta i divertida, i, com tot, requereix de pràctica.

Grup nº 10. Falta una de les noies (*)

A les 15.30 h donem per acabada la sessió, per estar a les quatre a l’aparcament.

Ara sí que hi som tots (*)

Allà em trobo la Dani i el Cory, i tornem al campament, per recollir i plegar les tendes. Ens queden més de dues hores de cotxe per tornar a Anchorage.

Ha sigut una bona experiència fer aquest curs. Llàstima que a Catalunya no hi ha gaires llocs per a practicar aquesta modalitat. Em sembla que n’hi ha una a la zona de Cavallers, però ho hauré d’investigar quan torni.

(*) Fotos cortesia de Dean Carman

Older Posts »

Categories