¡Adiós Bolívia!

A tot arreu pots trobar bona gent i d’altra que no ho és tant, és a dir, de tot. Això és una obvietat, però fins ara, de tots els països de l’Amèrica del Sud on he estat, a Bolívia és on ha sigut més evident. És probable que a països com l’Uruguai (1 setmana) o el Paraguai (2,5 setmanes) no hi hagi passat el temps suficient com perque això succeís.

Generalitzar és perillós i també injust. Jo parlaré de la meva experiència personal en aquests tres mesos viscuts a l’Estado Plurinacional de Bolívia. És difícil establir una conversa fluida amb un bolivià; són tancats, tímids i cohibits. Com deia en un post anterior, són incapaços de dir: “disculpa, no ho sé, no puc ajudar-te” quan els fas una pregunta i no saben la resposta. Se la inventen. La puntualitat no és la seva major virtut, i diuen mentides amb facilitat, o mitges veritats. I “no hay peor mentira que una verdad a medias”, deia el periodista José María García, “el butanito”. En l’aspecte de la netedat tampoc guanyarien cap premi. N’hi ha molts que recullen la brossa en bosses i hi ha servei de recollida d’escombreries amb camions, jo els he vist. Però hi ha molta gent que llença papers, plàstics o el que sigui a qualsevol lloc, sense cap escrúpol. Les vores de les carreteres estan plenes de deixalles. Un viatger em comentava que això és un fet cultural. Jo no crec que sigui ben bé així, i no sé què s’hauria de fer per canviar-ho. Desconec quina és la taxa d’atur en aquest país, però si tota la gent que no té feina es posessin a recollir escombreries, el percentatge d’aturats seria del 0% durant molts anys. Parlant de carreteres, Bolívia és un país que té grans mancances en quant a infraestructures (atenció companys d’Egi!). Amb una superfície tan gran com França, Espanya i Catalunya juntes, la població no arriba als 10,5 milions d’habitants. Potser l’estat no pot recaptar prous calers amb els impostos per invertir en infraestructures. De totes maneres he vist unes quantes carreteres en obres i el percentatge de carreteres asfaltades està augmentant. Segur que van cap a millor. Que una ciutat com Potosí no tingui un aeroport com cal (n’hi ha un però és només per avionetes) és sorprenent. Els potosinos estan bastant cabrejats amb el president Evo Morales. Diuen que d’allí en treu molts vots i després s’oblida d’ells. El guia del trekking que vaig fer a la Cordillera de los Frailes (als voltants de Sucre) em deia que el senyor Morales no té dona ni fills, dorm només cinc hores diàries i es passa el dia treballant. M’ho crec, ha de tenir una feinada de por. Una de les lluites més grans és l’alfabetització de la població infantil, per més remota i aïllada que sigui la zona on viuen. És un començament, però caldran unes quantes generacions per veure els resultats. Bolívia és el país més pobre de l’Amèrica Llatina. Tots els països limítrofs (Brasil, Argentina, Paraguai, Perú i Xile) li han robat parts del territori en diferents moments al llarg de la història. Això no és un fet casual, per alguna cosa serà. Xile li va tancar la sortida al mar; els xilens van aprofitar que Bolívia estava en plena celebració del Carnaval per ocupar el litoral bolivià. Els bolivians, que no s’acostumen a estressar així com així, van dir: “tranquils, celebrem el Carnaval, i quan s’acabi la festa ja en parlarem”. Això va passar cap a finals del segle XIX, i a dia d’avui, encara n’estan parlant…

La Gabi, propietària del Palenque hostel a Córdoba, deia que Bolívia sempre ha rebut bofetades per un costat i per l’altre, i que el dia que es despertin i es rebel·lin, que tremolin els altres països. Amb la mentalitat que jo he vist per allà, dubto que això passi, i si passa, els vendran duros a quatre pessetes i tot arreglat.

De gent amb pasta n’hi ha, com a tot arreu. I de recursos en tenen. Ara bé, potser és que no els saben explotar. Cada any milers de turistes i viatgers visiten Bolívia. D’agències i d’operadors de turisme n’hi ha molts, però em fa l’efecte que molt pocs coneixen la mentalitat dels europeus (que és d’on procedeixen la majoria de visitants) per poder oferir un bon servei. Hi ha estrangers que veient la poca perícia de les agències han muntat el seu propi xiringuito, perque han vist que és un filó. Per cert que l’agència amb la que vaig fer el trekking del Condoriri a la Cordillera Real (on tot va anar rodat en quant a organització), la propietària és holandesa. Casualitat? No hase falta desir nada más.

La gastronomia és una de les parts més interessants quan visites un país. En aquest aspecte, Bolívia m’ha deixat absolutament indiferent.  El millor que tenen és la quinoa (que per cert ja l’havia provat a Europa). A part d’això, pollastre i arròs. Arròs i pollastre. A tot arreu i a totes hores.

Evidentment he trobat gent amable i honesta; l’amo del hostel Jodanga a Santa Cruz, el Wilfredo, amb qui no vam parar de riure mentre em guiava per la catedral de Potosí, l’amo de l’hostal El Carretero a La Paz, Don Roberto i tot l’staff, la noia del punt d’informació de la terminal de busos de La Paz, o un dels mànagers de l’agència Fluvial Tours a Rurrenabaque, per citar-ne alguns.

M’agradaria tenir una visió més positiva i optimista, i no ser tan crític, però així és com ho he viscut. Malgrat això, des de Rumb Sud-oest animo a tots aquells que creuin el toll a visitar Bolívia, perque val la pena. En quan a paisatges, ho té quasi tot (no té mar, el seu mar és el llac Titicaca), alguns d’ells al·lucinants, com els del Salar d’Uyuni. Sí, de Bolívia em quedo definitivament amb els seus paisatges.

Com diu una cancó (referida a un instrument musical, la zampoña) que van cantar el Miguel i el Jorge a la Casa de los Músicos a San Pedro de Atacama (Xile): “eres orgullo de tu tierra, pedazo de caña hueca”.

¡Adiós Bolívia! Yo me vuelvo a la Argentina, no ve?