Enviat per: nizzamudin | 20/08/2011

Tupiza (II)

15 d’agost

El trajecte La Paz-Tupiza ha sigut una mica més agraït que l’anterior (de Rurrenabaque a La Paz), perque hi ha més trams de carretera asfaltada, i més curt en durada (15h30 m per 20h30m de l’altre), que no en distància. Però tot i anar abrigat, dins del bus fotia un fred “del copón bendito”. En una aturada que hem fet en un poblet a les 08.30 del matí, em costava caminar perque tenia poca sensibilitat als peus i a les cames. Vaja, que una estona més i no hagués estat lluny de “pillar” un principi d’hipotèrmia. Els bolivians no viatgen amb mantes a l’interior del bus perque sí. Sort que allà, al poblet, ja feia sol i l’escalforeta dels raigs solars els he agraït molt, i les cames i els peus encara més.

Hem arribat a Tupiza a les 10.30 am. Torno a l’hotel on ja vaig estar ara fa dos mesos. Com bé diu la guia (aquí l’encerta de ple), la relació qualitat-preu és excel·lent. Per 50 bolivianos (5 euros), una habitació gran (amb dos llits), TV, bany compartit (força net) i esmorzar inclòs. Un senyor esmorzar.

Tupiza és un poble molt tranquil, res a veure amb el ritme esbojarrat de La Paz. I els paisatges que l’envolten són espectaculars. En aquesta zona es podrien rodar (si no ho han fet ja) pel·lícules del gènere spaghetti-western. L’altra vegada vam fer una excursió al cañón del Inca. Demà aniré al cañón del Duende. De moment ara toca una dutxa.

16 d’agost

L’esmorzar d’aquest hotel segueix sent collonut. M’atreviria a dir que el millor de tot el viatge. Em poso “hasta las trancas”, per tenir una bona reserva per l’excursió d’avui. El primer tram de la sortida és per un carrer i després pista, paral·lel a la via del tren. Porto un petit croquis de la zona. Aquí n’hi diuen mapa, però no són més que línies i ratlles de colors, sense escala, i amb uns quants noms. El que nosaltres en diem mapa, i Bolívia, són dos conceptes que no van íntimament units.

A l’alçada d’uns dipòsits he de girar a la dreta i seguir per una pista. Al cap d’una estona passa un taxi. L’aturo per preguntar-li si vaig en la direcció correcta. Em diu que he de continuar per la pista i un cop passat “el cerro”, tombar a mà dreta. Així ho faig i sí, al poc de baixar després del “cerro”, ja es veu a baix a la dreta el camí que entra al cañón del Duende.

A baix, el camí que entra al Cañón del Duende

Porta d’entrada al Cañón del Duende

Em començo a endinsar per l’engorjat.

Les formacions, de roca conglomerada, són espectaculars.

Als quinze minuts d’haver entrat hi ha un primer obstacle, un mur d’uns tres metres i mig. Estudio com el puc superar. Si he de donar mitja volta, l’excusió s’acaba aquí. Pels costats és inviable. Pel mig hi ha una pila de pedres i un tronc recolzat al mur, que algú ha col·locat per poder pujar.

1r obstacle

Faig servir aquests elements per pujar, superant la part final per un petit espai que hi ha a la dreta, entre un “bolo” de pedra i la paret. Uf! Espero no haver de baixar per aquí. Vint metres més enllà, segona dificultat. Aquesta és més fàcil, hi ha bones preses per les mans i els peus.

2a. dificultat

Ara sí que estic ben bé dins de l’engorjat. El tram següent és estret i angost, però el pots fer caminant i ajupit, sense haver de fer d’spiderman. Aquest indret és realment solitari.

Més enllà passo un tercer mur, envoltant-lo per dalt, i un quart, grimpant.

4t obstacle, superat pel centre

Després d’aquest últim em trobo un gos mort, amb el cos mig descompost. Com ha arribat fins aquí?

Confio en trobar una bifurcació per sortir al Cañón del Inca i tornar per allà (aquest camí ja el conec). Les il·lusions s’esvaeixen quan arribo a una paret d’uns dotze metres. Per aquí no es pot pujar.

Fins aquí hem arribat

Reculo i m’enfilo per l’esquerra, però el terreny està molt descompost i uns metres més amunt no es veu factible, i no em vull arriscar més. Mitja volta. Desgrimpar el primer mur (el quart en sentit de pujada) em porta deu minuts. Bé, ens ho haurem de prendre amb calma.

El segon (que abans he vorejat per dalt) el baixo pel dret.

La desgrimpada, per la dreta

Continuo desfent el camí i trobo un trencall que segueix un altre engorjat. Aquest, per la direcció que té, podria sortir al Cañón del Inca. El recorro durant una estona fins que el camí comença a pujar i és menys evident. Mitja volta. És el que passa quan no hi ha un mapa com Déu mana ni CAP rètol. Una altra desgrimpada i arribo al punt conflictiu, al de la pila de pedres i el tronc. El que no volia haver de baixar. El primer que faig és deixar caure la motxilla. Ara he de decidir què faig; saltar o desgrimpar. El salt s’ha de fer des del punt més alt perque no hi ha cap punt on puguis posar bé un peu per agafar empenta i aterrar a la zona de sorra. I es veu alt des d’aquí. Hòstia! La desgrimpada tampoc és moc de gall dindi. Em col·loco en posició de salt vàries vegades i faig dos intents de desgrimpada. Res. Intento relaxar-me i pensar en positiu. Faig algun intent de salt més, però no és fins a la tercera temptativa de desgrimpada que aconsegueixo baixar. He estat una hora per baixar d’aquí! Crec que la majoria de gent fa mitja volta a l’arribar aquí, que és el que s’ha de fer. No sé per què m’he enredat d’aquesta manera. Un tros més enllà em trobo dues noies i sortint del Cañón, dues persones més.

Quan arribo a l’hotel em dutxo i, estirat al llit, veig la segona part de la Supercopa entre el Far$a i el Madrit. No sé com han jugat a la primera part, però si aquests són els dos millors equips de la galàxia, n’hi ha per fer-se l’hara-kiri. I el final ha sigut lamentable; uns perque no saben perdre, i els altres per caure fàcilment a la provocació. I per damunt de tots, la figura del provocador nº 1, l’arrogant José Mourinho. Els de Can Far$a fa tres anys que van trepitjar merda i encara la porten enganxada a la sola de la sabata. I ficant el dit en l’ull aliè, en sentit literal, no és la millor manera d’acabar amb això. Com deia el meu avi Joan: “això s’acabarà malament”. Tiempo al tiempo.

Fent zàping he vist a les notícies  la visita del Papa de Roma a Espanya, i com la policia repartia mastegots en forma de cops de porra a uns quants manifestants en contra de la visita. Realment indignant; l’actuació de la pasma, desmesurada com gairebé sempre i, sobretot, la visita del pontífex. Com pot ser que un país que està flirtejant seriosament amb la bancarrota, es permeti la frivolitat d’organitzar la visita del Papa i tot el seu seguici (que no són pocs) amb el dineral que això suposa?!?!?!?!

Ayer estábamos al borde del abismo. Hoy, hemos dado un paso al frente.

17 d’agost

L’excursió d’avui espero que sigui menys accidentada que la d’ahir. Per començar el dia, un bon esmorzar com el que serveixen a l’hotel. Molt a prop de l’hotel hi ha l’estació de tren. Passo per allà, per veure com surt el tren que va fins a Villazón, l’últim poble del costat bolivià, abans de la frontera amb l’Argentina.

L’expreso Wara-Wara del sur

Volia fer aquest trajecte amb tren, però em vull quedar un dia més a Tupiza, i el proper tren no és fins diumenge, a les quatre de la matinada. Per fer 90 quilòmetres triga tres hores, perque la via fèrria no està en òptimes condicions.

La primera part de l’excursió és idèntica a la d’ahir, però passat el “cerro” segueixo per la pista, en lloc de girar cap al Cañón del Duende.

Passo per la comunitat de Quebrada Seca, creuo un pont sobre el riu San Juan del Oro i arribo a Toroyoj.

Rio San Juan del Oro

Aquí hi ha unes curioses formacions del conglomerats. Al costat del riu hi ha una àrea de pícnic, i després de fer un tomb pels voltants i fer fotografies, dino en una taula sota l’ombra.

Toroyoj

Quan estic a punt de marxar arriba un grup que va a cavall. Dos xavals em saluden, són dos dels anglesos amb els que vaig coincidir al tour per la selva. Estem una estona xerrant i pregunto al seu guia el camí per anar a La Torre, a veure si finalment puc fer una excursió circular pels voltants de Tupiza i no haver de tornar caminant per la pista tota l’estona. Les explicacions del guia són una mica contradictòries. Segons el croquis, el camí o, més ben dit, la línia directriu a seguir és clarament el rio San Juan del Oro, aigües avall. A estones hi ha camí, de vegades no n’hi ha però pots caminar al costat del riu, i a les zones on hi ha camps el camí es perd.

Una hora i mitja després aconsegueixo arribar a La Torre.

La Torre

Des d’allà ja veig el pont per on passa el tren. Mentre faig una petita pausa arriben els dels cavalls. Ara ja només queda caminar seguint la via per tornar a Tupiza, uns 10 quilòmetres. El darrer tram el faig amb bus, ja estava una mica cansat. Em deixa a la terminal i compro el bitllet per anar demà a Villazón.

Per sopar, com a comiat d’aquest país, un plat típic bolivià, el pique macho: trossets de carn i de salsitxa, tomàquet i pebrot cuits, ceba, arròs i patates fregides. I birra boliviana, una Huari.

Pique macho

Anuncis

Responses

  1. La birra boliviana té nom de personatge del Cor de la ciutat..


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: