Enviat per: nizzamudin | 14/10/2012

Alaska, the last stop

Com diu el títol d’aquesta entrada, Alaska és la darrera aturada en el viatge abans de tornar a Europa. Ja vaig dir fa algunes setmanes que Perú seria probablement l’últim país que Rumb Sud-oest visitaria, i no ho ha estat però gairebé. Quan vaig escriure això, venia notant que les ganes i la motivació per continuar fent milles anaven a la baixa, i això ha anat a més “de un tiempo a esta parte”.

He d’admetre que la tornada imposa respecte. Aquest és el cop que més temps he passat lluny de l’entorn conegut i de la família i alguns amics. No es tracta de posar el carro davant dels bous, però ja he viscut dues experiències similars i cap de les dues va ser bona. Les tornades no són mai fàcils. Tu arribes amb un timing diferent, has viscut un munt de noves experiències, visitat llocs increïbles i conegut a molta gent, i pels que s’han quedat, per a ells és com si haguéssis marxat ahir. Tu pots haver canviat en algun aspecte i pot ser no vols que algunes coses siguin exactament igual que abans de marxar. I això de vegades no s’entén, o no es vol entendre. L’entorn més proper ja s’encarrega de fer-te baixar de la parra.

Una de les sensacions més frustrants és veure que gairebé res ha canviat. Per bé o per mal. Això ja ho he viscut anteriorment, o sigui que ara no em pot sorprendre. Des de la distància puc dir que aquesta vegada sí que hi ha alguns canvis; quan vaig marxar tenia dos nebots i ara en tinc tres, un dels meus millors amics ha sigut pare per primer cop, i hi ha hagut algunes baixes a la família. Ah! I s’ha mort Fraga Iribarne (no deixeu de llegir un molt bon article sobre aquest fet, escrit pel Gran Little. Aquí teniu el link).

En alguns mails que he intercanviat els darrers mesos amb la Fabienne (una noia de Berna que vaig conèixer a la Carretera Austral) parlàvem de la tornada després d’un llarg viatge. Jo la vaig advertir del que li podria passar. Ella va tornar fa uns quatre mesos (va estar viatjant un any per l’Amèrica del Sud) i ara sembla que està millor, però al principi ho va passar malament. Desubicada, perduda, sentir-se sola, no saber què fer amb la seva vida, incompresa. A mi em va semblar completament normal que li passés tot això. De fet, fins i tot diré que em semblaria increïble si no li passés. Però també diré que crec que només una altra persona que hagi fet un viatge llarg (diguem, mínim sis mesos) ho pot entendre en tota la seva magnitud.

En un mail molt recent que em va enviar la Cathy (una francesa molt viatgera que vaig conèixer al principi del viatge, a Ushuaia), ella em comentava que, quan emprenem un llarg viatge, ens preparem per sortir, trenquem els lligams i comencem a estimar la vida de nòmada, però ningú ens diu que acabar un viatge llarg és encara més difícil. Totalment d’acord.

Per cert que parlant de viatges llargs, fa uns dies em vaig trobar en un carrer d’Anchorage a una parella d’Ushuaia (Tierra del Fuego, Argentina), el Christian i la Natalia. Ells van sortir d’allà el gener del 2006 i han trigat més de sis anys per arribar aquí, sempre per terra. L’únic avió que han agafat en tot aquest temps va ser de Seattle a Anchorage, i en uns dies agafaran aquest mateix de tornada a Seattle. Un cop allà, no saben que faran. Ara bé, el Christian em diu que si, per exemple troben un vaixell que se’n va a Russia, se n’hi van. Viatjant des del 2006. Això, més que un llarg viatge, és una forma de vida, crec.

No sé si a hores d’ara és un secret a veus però el dia 26 d’octubre (del 2012) torno a Barcelona. He renegat moltes vegades d’ella, però darrerament (abans de marxar) estava aprenent a valorar les coses bones que té (que evidentment en té) i a mirar de passar per alt els aspectes negatius. Com a homenatge a la ciutat, adjunto el vídeo de la cançó “Barcelona”. El meu reconeixement arriba tard, però em trec el barret davant la persona (o persones) que va tenir la genial idea d’unir a aquests dos artistassus; per un costat l’excèntric líder de la banda Queen, el malaurat Freddy Mercury, i per l’altra una soprano de talla mundial com Montserrat Caballé. Llavors estava iniciant una llarga batalla, i era incapaç de valorar detalls com aquest. Ara, mentre escoltava la cançó i mirava el vídeo, m’he emocionat.

.

Quan (estant a Huaraz) vaig comprar els vols a mitjans d’agost, tant els que em van portar fins a Alaska com els que em portaran a Catalunya, em vaig començar a sentir molt estrany. És una sensació difícil d’explicar i descriure, i va durar bastants dies. Després d’estar un bon grapat de mesos viatjant sense dates, sense límits i amb una llibertat gairebé absoluta, no em podia creure que finalment tingués una data de retorn. A hores d’ara, encara no m’ho crec.

El que sí tinc clar és que no em quedaria a passar aquest hivern aquí ni cagant, com diuen els xilens. En aquestes latituds l’hivern dura tranquil·lament 7-8 mesos, amb una quantitat infernal d’hores de foscor. Crec que no seria una bona idea, això no és el que em convé ara mateix.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: