Enviat per: nizzamudin | 15/09/2012

Iquitos (II)

8 de setembre

He passat una nit tranquil·la, sense visites al lavabo. Definitivament he decidit que no agafaré un altre vaixell per sortir d’aquí. Parlant de vaixells, després del fiasco de l’altre dia, el Martin ha trobat un altre vaixell que va fins a la frontera amb Equador i surt el dilluns dia 10 a la tarda.

La connexió a internet és desesperadament lenta, la pitjor, i de llarg, de tot el viatge. Per obrir el compte de correu, deu minuts. I per obrir un simple missatge, entre cinc i deu minuts més. Diuen que per l’any que ve tindran connexió 3G.

Des del malecón Maldonado

Em venc l’hamaca, la vaig comprar per 23 soles i l’he venuda per 12. Ja està bé, el que volia era treure-me-la de sobre, però tampoc regalar-la. Continuo amb la dieta, arròs bullit, poma i iogurt. I bevent molta aigua amb suc de llimona i sucre. Amb el pas de les hores vaig notant la millora, però la calor i la humitat que fa no ajuden gaire. Em dutxo al matí, migdia i abans d’anar a dormir. Com a mínim a les nits refresca i t’has de tapar una mica.

9 de setembre

Avui és l’aniversari del Martin, fa 40 anys. Com que ja estic millor, per sopar anem a un restaurant a menjar una pizza i després fem una birra al porxo de l’alberg. Provo l’Ucayalina, una cervesa de la zona. Volia tastar la Iquiteña, però no n’hem trobat. Ell marxa teòricament demà a la tarda. Al porxo hi ha tres taules amb cadires i també un vigilant que parla. És aquest:

Al lloru!!!

10 de setembre

Al matí anem al mercat de Belén, el Martin vol comprar provisions per al llarg viatge en vaixell, que arriba a la frontera amb Equador en set dies de lenta travessia. El mercat està situat en una barriada molt humil, i al costat del barri de barraques flotants on viu gent en condicions molt precàries. Anem només a la part del mercat on venen fruita i verdura.

Mercat de Belén

El nen ha aconseguit que la noia mirés a la càmera i somrigués

Unes noies australianes que hi havia a l’alberg em van dir que per la ciutat ronda un gringo, que aborda als turistes explicant que necessita ajuda, que l’han robat i que té el dit petit de la mà trencat, i demana diners. Es veu que aquest paio fa tres anys que està aquí. Jo me’l vaig trobar l’altre dia a la plaza de Armas, i quan em va dir lo del dit trencat, el vaig tallar i li vaig dir que no el podia ajudar però li vaig donar un condó. El tio es va quedar amb cara de pòquer i li vaig dir: “això és per que vagis a donar per cul a un altre”. Li vaig explicar lo d’aquest pájaru al Martin, i avui quan tornàvem del mercat, ens l’hem trobat a la plaza de Armas. El tio ha començat amb la cantarella al Martin i jo he seguit caminant i m’he apartat uns metres. En un moment que el Martin em mirava, li he fet que no amb el cap, però el tio no se n’ha adonat ni ha caigut que aquest era el paio de la història del dit trencat. Burru!

Plaza de Armas d’Iquitos

Església de San Juan Bautista

Per fer/veure alguna cosa més aquí a Iquitos, agafo un bus urbà per anar al Centro de Rescate Amazónico. És un centre de recuperació del manatí, un animal en perill d’extinció. El cacen furtivament per la carn i hi ha gent que té exemplars petits a casa com a mascota.

Manatí petit

El manatí amazònic és un mamífer aquàtic herbívor. S’estima que arriba a consumir diàriament entre el 8 i el 10% del seu pes corporal en plantes aquàtiques. És per això que és considerat un controlador biològic de males herbes aquàtiques. Si s’extinguís, les males herbes aquàtiques podrien infestar ràpidament un curs fluvial, causant una reducció de la capacitat de transport, obstrucció d’estructures hidràuliques i estacions surtidores i impedir la navegació. A més, degut al creixement descontrolat de les males herbes, la llum solar no arribaria al fons dels cossos d’aigua, deixant així de realitzar-se la fotosíntesi dins l’aigua, la qual cosa generaria un desequilibri en l’ecosistema aquàtic.

Aquí arriben exemplars petits, desnutrits i de vegades també ferits. El manatí no té dents ni urpes, és un animal molt dòcil. En el procés de recuperació al centre passa per tres fases. La visita és gratuïta i pots comprar menjar per alimentar-los.

Sortint d’aquí camino per la carretera durant 1,5 km fins a Quistococha. Allà hi ha un zoo, un jardí botànic i un llac. Faig una visita més aviat ràpida, he vingut principalment a veure el jaguar, l’animal estrella de la selva amazònica.

Jaguar

No he pogut, però, veure el paiche, un peix de grans dimensions que habita aquests rius.

Laguna Quistococha

Capibares

Tortugues

Papagais

Iquitos és una ciutat sorollosa, de cotxes se’n veuen pocs, però està plena de motos i motocarros. D’aquests últims n’hi ha uns 25.000.

Els busos no tenen vidres a les finestres, i l’ús del casc no està gaire estès entre els que van amb moto.

En una cantonada de la plaza de Armas hi ha la Casa de Hierro, dissenyada per Gustave Eiffel. Es va construir a Paris el 1860 i es va traslladar peça a peça cap al 1890, quan la ciutat vivia la febre del cautxú.

Casa de Hierro

Altres elements de l’època daurada de la ciutat són les rajoles fetes a mà i importades de Portugal per a decorar les mansions dels magnats del cautxú.

Vist el que li va passar l’altre dia, el Martin anirà primer al port sense l’equipatge, per verificar que realment el vaixell surt avui. A la tarda me’l torno a trobar a l’alberg. “Ara m’han dit que sortim demà al migdia” -diu resignat. Al final marxaré abans d’Iquitos jo que ell.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: