Enviat per: nizzamudin | 09/09/2012

Una travessia pel riu a l’Amazònia; Yurimaguas-Iquitos

29-31 d’agost

La primera nit a bord, encara a port, és tranquil·la fins les cinc del matí. Arriba una parella i s’instal·len al costat nostre. Fins aquí, tot correcte. El que ja no ho és tant és que porten un aparell (pot ser és el mòvil mateix) amb música a tot volum. Com si no hi hagués ningú, ells a la seva i passant de la gent que estava dormint/descansant com de la merda. D’això se’n diu respecte. Aquesta serà gairebé una constant al llarg del trajecte. Poc a poc va arribant més gent i el segon pis es va omplint. Ha pujat també el Shane, amb cara de pocs amics. Diu que la nit al primer pis ha sigut un infern, i per això s’ha traslladat al segon. Poc després arriba un alemany, el Phillip i una australiana, la Belinda. No hem salpat fins les 09.30 am, però tenint en compte que l’hora prevista de sortida eren les vuit, i que estem al Perú, és una gesta.

L’horari del ranxo és el següent: esmorzar de 06.30 a 07.30, dinar de 11.30 a 12.30, sopar de 17.30 a 18.30. Quan el menjar està a punt toquen un timbre i has de baixar al primer pis, amb el teu plat o carmanyola, i fer cua. Amb el Gregor fem torns, de manera que mentre un va a buscar el menjar, l’altre es queda vigilant les motxilles. És un petit moment de confusió que sempre pot aprofitar algú per cometre un furt. Com que vam poder escollir el lloc ens instal·làvem, ens vam col·locar estratègicament al costat d’una columna metàl·lica i podem lligar les motxilles allà. Aquest era un dels aspectes que em preocupava en una travessia d’aquestes característiques; la seguretat. Que hi hagi tanta gent al voltant, rondant per allà, el terra ple de bosses, motxilles, maletes, etc., els robatoris no són un fet aïllat. Un dels també considerats moments crítics és quan el vaixell atraca per carregar/descarregar mercaderies i/o passatgers, on algun pinta no acabi descarregant mercaderia aliena. Per primer cop i després de 21 mesos estic fent servir una cosa que vaig comprar específicament per al viatge. És una malla metàl·lica que col·loques al voltant de la motxilla, l’apretes estirant un cable i la pots lligar amb aquest cable a un objecte fix, com la columna de que parlava abans. Ha valgut la pena carregar durant mesos aquest objecte, que pesa bastant. Em dóna tranquil·litat veure la motxilla lligada.

El vaixell es desplaça lentament, i omplo les hores de manera diferent; observant el paisatge, que d’altra banda és bastant monòton, llegint, escrivint les entrades del blog que tinc endarrerides, pujant a la coberta per mirar altre cop el paisatge, …

Paisatge habitual a la travessa pel riu

En alguna estoneta he tocat una mica la guitarra (una que porta el Shane) i aquest cop sí ha sigut alarmant comprovar el retrocés. Marta, quan torni tindràs feina i t’hauràs de carregar de paciència. Em sembla que com la broma s’allargui molt, hauré de tornar a fer els cursos al centre cívic.

Ambientillu al segon pis de l’Eduardo VIII

També he tingut temps per a reflexionar. Ara fa uns dies, quan estava a Huaraz, el David de Mallorca em preguntava quin seria el Top-5 de llocs que he vist durant el viatge. M’ho vaig haver de pensar, i ara no recordo els cinc que li vaig dir, però no hi havia ni les Catarates d’Iguazú ni el Machu Picchu, dos dels grans highlights del continent. En el seu moment vaig estar content d’anar-hi, tant a l’un com a l’altre, però són dos llocs als quals segurament no hi tornaria. Per fer ben feta la llista del top-5 hauria de fer una vista retrospectiva amb calma perque he estat a tants llocs que d’alguns d’ells no me’n recordo, i no perque no m’hagin agradat!

Embarcació típica dels rius de l’Amazònia, s’anomenen “peque-peque”.

Ara anem més carregats

L’aigua no baixa gaire neta

El menjar a bord no és tan desastrós com me l’havien pintat. Arròs amb un tros de carn (pollastre o vedella), un tros de plàtan o arròs amb espagueti. Per esmorzar, arròs amb llet i dos panets amb un embotit de qualitat dubtosa a dins, que regalo de bon grat a algun dels col·legues.

Descansant a l’hamaca

Els lavabos són lavabos-dutxa, és a dir, hi ha una tassa i a l’espai entre aquesta i la porta és on et dutxes. Aquí al sostre hi ha un tub obert que és per on cau l’aigua quan obres l’aixeta. Quan vas al lavabo i algú s’acaba de dutxar ho notes de seguida, perque has d’entrar amb unes katiuskes. Passo de dutxar-me aquí, puc aguantar tres dies perfectament.

Poblat a l’altre vora del riu

Aquí hi ha activitat

Entre els passatgers del segon pis, n’hi ha uns quants que porten un lloro. No em refereixo a l’animal (que també podria ser) sinó al típic radiocasette, i foten aquesta puta merda anomenada cúmbia (que per a ells és música) a totes hores i a tot volum. Tan se’ls en fot que siguin les dotze de la nit com les quatre del matí. Els ofereixes uns auriculars i els rebutgen, volen escoltar-la ells i que la gent que està al voltant se la mengi amb patates. Acostuma a ser gent jove, xavals d’entre 18-25 anys, sords, amb pocs estudis i educació justeta. Per que us feu una idea, és com el típic notes que entra al metro de Barcelona escoltant música pel mòvil sense auriculars. No sempre, però aquests també acostumen a ser sudaques, no ens enganyem. De vegades, però, són killus de Bcn mateix o de l’àrea metropolitana, com Barberà del Vallès, Cerdanyola, etc. Quan coincideixen dos o més aparells en marxa, tens el soroll en stereo o dolby surround. Eren les cinc del matí del segon dia quan algú que tenia a prop ha posat la “música” i del crit que he fotut l’ha parat. De vegades funciona i de vegades no. A tots aquests de la “música” els fotria en camps de concentració, a treballs forçats. Són gentussa. N’he acabat fins els collons.

Posta de sol des del riu

Em pensava que a les nits hi hauria mosquits, però no ha sigut així. Deu ser que la cúmbia els espanta. No m’estranya. Al matí del tercer dia, abans de les set, arribem a Nauta. Des d’allà hi ha una carretera que connecta amb Iquitos (1h 30m).

Nauta

Molta gent ha baixat aquí, entre ells els dos alemanys i l’irlandès. Seguir amb vaixell suposa vuit hores més de travessia. Baixar aquí seria com fer trampes, i vull fer la travessia completa. A més, com que ha baixat gairebé tothom, estarem més tranquils. A última hora l’australiana ha decidit quedar-se també. Després de Nauta, el riu Marañón es troba amb el riu Ucayali, i de la confluència d’aquests dos rius neix el riu Amazones.

A mig matí noto l’estómac regirat. Vaig al lavabo i… cagarrines. En mitja hora dues visites, un purgat bestial. Al migdia no dino. La resta del trajecte és tranquil però es fa llaaarg.

Gent banyant-se prop d’Iquitos

Arribant a Iquitos

Arribem a Iquitos que són més de les cinc de la tarda. Amb un mototaxi anem fins al centre i d’allà caminem cinc minuts fins a l’alberg. Ara sí que toca una dutxa. Dutxa i cap al llit perque no penso sopar res.

Abans de fer aquesta travessia pensava que un cop arribés a Iquitos, descansaria un parell o tres de dies i després agafaria un altre vaixell fins a Pucallpa (5-7 dies de durada), però amb aquesta experiència ja he quedat servit. Estic content d’haver-la fet, però això probablement tampoc ho repetiria. Una hamaca està be per a reposar una estona o fer una migdiada, però no per a dormir tres nits seguides.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: