Pisco O (5.752 m)

Amb el Christian, el francès que formava part del grup de cinc que havíem d’anar junts a fer el trekking del Huayhuash, vam dir que quan tornéssim del trek, intentaríem pujar el Pisco Oest. Es tracta d’un dels cinc mils més fàcils de la Cordillera Blanca, i d’entre aquests, és el més alt. Tornant del Huayhuash hem descansat tres i dos dies respectivament (jo vaig tornar un dia abans). Hem llogat el material que ens fa falta; piolet, grampons, arnés, corda,… per dos dies. Diuen que per pujar aquesta muntanya només és caminar. Ja veurem si és tan fàcil.

9 d’agost

A tres quarts de sis del matí sortim de l’alberg. Anem al paradero de combis que van a Caraz. En una hora arribem a Yungay i allà agafem un taxi compartit que en una hora i mitja més ens deixa en una corba, a Cebollapampa. És el mateix trajecte que vaig fer per anar a la laguna 69. Comencem a caminar a les 09.10h. Baixem fins a l’esplanada on es pot acampar i prenem el sender de l’esquerra (el de la dreta és el que va a la laguna 69), que comença a pujar.

Comença l’ascensió

La idea és no quedar-nos al campament que hi ha al costat del refugio Perú sinó arribar al camp morrena. Amb això escurçarem l’ascens demà i, el que és més important, ens estalviarem creuar la morrena (un camp ple de pedres) de nit, quan és més difícil seguir les fites i més fàcil perdre el camí en la foscor.

Aquest és el Pisco Oest

Anem pujant cadascú al seu ritme, el Christian va per davant. En una esplanada abans d’arribar al refugi fem un avituallament.

Descans a prop del refugio Perú

El Pisco ja el tenim al davant. Des del refugi s’inicia una pujada per sender entre una vessant de rocs i quan ets a dalt , s’ha de baixar fins a la vall morrènica, un extens camp ple de pedres i roques.

A baix, el refugio Perú

És un descens curt però molt lleig, dret i amb sorra fina. T’has d’ajudar agafan-te de les roques. No ens esperàvem aquesta porcada. Un cop a baix hem de travessar la morrena, caminant per damunt de grans blocs de roca i de vegades per curts trams de sender, seguint les fites.

El Christian a la morrena

En un punt hem de pujar fins a una cresta, que és per on segueix el sender. No trobem el lloc més fàcil per pujar. Llavors veiem que baxen uns peruans, nens i joves, que no sé d’on vénen però van amb xancletes i sense mitjons. Ara veiem per on és. Pugem i a dalt ens els trobem. Des de dalt es veu un petit llac just a sota.

A baix el llac, a dalt (a la dreta) el Pisco

Continuem pel fil on hi ha el sender i a les dues en punt arribem a l’esplanada del camp morrena. Aquí no hi ha ningú. Busquem un lloc una mica arrecerat per muntar la tenda.

Campament Morrena (4.900 m)

Després de menjar una mica pugem pel sender més amunt, per tenir clar per on hem de seguir quan sortim de nit camí del cim.

Aquí dalt ja comença la glacera

Nevado Huandoy Sur, cara nord-est (6.160 m)

Bullir aigua porta molta estona, però amb paciència aconseguim menjar un plat de pasta cadascun. A les 17.30h arriba una parella amb un guia, i instal·len les tendes una mica més amunt.

Darreres llums des del campament morrena

Abans de dos quarts de set ja sóc dins del sac. Volem llevar-nos a les dues per sortir a les tres.

10 d’agost

He dormit a estones, però el més important és que no he passat fred. Ens llevem a les dues (sense despertador). Em vesteixo amb tota la roba que porto i ja em poso l’arnés. No fa fred i durant la nit no ha fet gens de vent. Sortim a les tres i deu. Ja ha passat un grup de gent que venien del refugi. En mitja hora arribem a l’inici de la glacera. Treiem el piolet, ens posem els grampons i ens encordem. La primera rampa no és gens agraïda, són uns deu metres amb gel i una inclinació d’uns 35-40°, on cal anar amb molt de compte. El Christian va al davant. Un cop superada el pendent disminueix i ja trobem neu dura i la traça. Anem pujant xino-xano fins que arribem al coll. Hem de passar per darrera d’un ressalt, amb trams plans i algun de lleugera baixada. Després ve un altre mur, on hi ha uns esglaons, i a la part de dalt la traça segueix durant uns pocs metres molt a prop del fil, entre on poses el peu i el “pati” no hi ha ni mig metre. Sortim a un altre tros pla. Ja s’ha fet de dia i apaguem els frontals.

S’està fent de dia

(*)

El bolet d’allà al davant és el Pisco

Nevados Huandoy

Alegria amb les primeres llums del dia (*)

Al davant nostre veiem el cim a prop, però a la vegada lluny. Ens queden tres rampes, intercalades amb trams més planers però que també pugen. A la primera ens creuem amb dues cordades que ja baixen. La pala final la voreges una mica per la dreta i puges per uns esglaons, uns quinze metres. Són les 07.25h quan trepitgem el cim del Pisco Oest (5.752 m).

Hem fet el cim! (*)

Ens ha costat 4h i 15m pujar des del camp morrena. En alguns moments de l’ascens feia una mica de vent, però ara no. A dalt hi ha una gran esplanada. Les vistes són impagables. Es veu l’Artesonraju, els Huascarán (N i S), els Huandoy, etc.

Cim del Pisco O (*)

(*)

Pisco O (5.752 m)

L’espectacular silueta piramidal de l’Artesonraju (6.025 m)

Estic content però no eufòric. S’ha de baixar sense perdre l’atenció i mantenint la concentració. Comencem el descens a les 07.50h. Anem fent, sin prisa pero sin pausa. Ens creuem amb l’altra cordada que ha dormit al mateix campament que nosaltres.

Mirant enrere durant el descens. El Pisco es torna a veure amuuuunt.

El més complicat han sigut els deu metres finals, que era gel pur. Els he baixat de cara a la paret, era difícil clavar bé el piolet. A baix, a les pedres ens desequipem i ens desabriguem. Baixem fins al camp morrena, fem les motxilles, recollim la tenda i cap avall. Travessar la vall morrènica és entretingut. El pitjor serà pujar aquell tram per on ahir vam baixar agafant-nos d’alguns rocs. un cop a dalt, s’hauran acabat les dficultats. M’ajudo amb un dels bastons i en algun punt amb les mans. Són només uns 20-25 metres. Ha sigut més fàcil pujar que baixar. Des de dalt el sender baixa fins al refugi. Allà fem una pausa i continuem. En el camí de baixada ens creuem amb molta gent (peruans) que van al refugi. A les 14.25h arribem a la corba on hi ha un parell de combis aparcades. Ens embarcarem en una d’elles però hem d’esperar-nos a que els altres que hi van tornin de la laguna 69.

Ha sigut una bona experiència. El Pisco O. no ha estat vençut, si hem pujat i baixat és perque ell ens ha deixat. No és una muntanya difícil, però tampoc la puges amb la gorra. Avui hem trepitjat el seu cim deu persones. i un d’aquests privilegiats he sigut jo. Ara sí que puc deixar anar l’eufòria.

(*) Foto cortesia de Christian Letessier