Enviat per: nizzamudin | 14/08/2012

Cordillera Huayhuash (*)

La cordillera Huayhuash (pronunciat “uai – uash”) està situada a la zona on conflueixen els departaments d’Ancash, Huanuco i Lima, uns 50 quilòmetres al sud de la Cordillera Blanca. És la germana petita d’aquesta. Petita en quan a dimensions, que no en espectacularitat ni grandiositat. És la segona cadena de muntanyes més alta del món a la regió tropical, precisament després de la Cordillera Blanca. El cim més alt és el Yerupajá (6.617 m), la segona muntanya més alta del Perú per darrera del Huascarán (6.768 m).

Diuen que el trekking del Huayhuash és el més ecpectacular dels Andes peruans i un dels més bonics del món. D’aquesta travessa me’n va parlar l’Eric, un dels belgues amb qui vaig fer el Circuito Illampu a la Cordillera Real (Bolívia). Ell el va fer fa uns anys i li va agradar molt. La part negativa és que, no només et fan pagar per acampar sinó inclús per passar per alguns llocs; que si cinc soles per aquí, que si deu soles per allà, etc. En paraules seves, és un robatori organitzat. A l’oficina de turisme de Huaraz m’han dit que, per fer tot el circuit, sumant els pagaments de les diferents comunitats, en total es paguen al voltant de 150 soles. Paral·lelament a aquest fet, n’hi ha un altre de no menys preocupant. L’any 2002 dos excursionistes van ser assassinats a prop de Cajatambo (una localitat al sud de la serralada). El motiu va ser un robatori. Des de llavors no s’ha reportat cap mort més d’aquestes característiques, però no són infreqüents els robatoris i assalts (als turistes, s’entén). La cordillera Huayhuash està ubicada en un lloc remot i aïllat, de difícil accés, la qual cosa facilita no només el que acabo de comentar sinó també que et facin pagar per la face. Aquests antecedents són una mica inquietants (sobretot que et toquin la butxaca), però tinc moltes ganes de fer aquest trek. Estic segur que trobaré gent, fa 10-15 anys aquí no venia ni Déu ni sa mare, però aquest trek s’ha popularitzat molt els darrers anys, malauradament també entre la gent de cert “país”. En quan a exigència física i dificultat, és semblant al Cedros-Alpamayo que vaig completar fa uns dies. Aquest, però, té alguns passos de muntanya una mica més alts que l’anterior. Estic ben aclimatat i això és “hu” important.

29 de juliol

A les 04.40 am surto de l’alberg. La terminal dels busos que van a Llamac està molt a prop, a cinc minuts. Sortim amb uns deu minuts de retard. Passo gran part del trajecte dormint. A Chiquián fem una aturada. El que havien de ser vint minuts es converteixen en una hora. Hem hagut de fer un canvi de bus i traslladar les motxilles, etc. Chiquián és la ciutat més pròxima a la cordillera Huayhuash i és la capital de la província de Bolognesi. Antigament era el punt d’inici del trekking, quan no hi havia carreteres que t’apropessin a la serralada.

Plaza de Armas de Chiquián

Sortim per una pista que va baixant fins al fons d’una vall i la va remuntant per l’altre costat a poc a poc. El trajecte em fa adonar que estem anant a un lloc realment remot i aïllat. A l’entrar al poble de Llamac puja un paio al bus per cobrar-nos l’entrada (només als gringos) a la “comunidad campesina de Llamac”, 15 soles. Ja comencem. El bus ens deixa un trosset més amunt, al poble de Pocpa. Allà hi ha una barrera (baixada) i a l’altre costat veig un bus, que suposo és el que ens està esperant. Abans que obrin la barrera observo per la finestra que l’altre bus arrenca cagant llets. Baixem i comprovem que ens ha deixat tirats. Som cinc motxillerus; les dues noies americanes que formaven part del grup de cinc amb qui havia de fer aquest trek (l’Ana i l’Angie), dos nois israelians i jo. Aquí apareix una noia amb uns tiquets. A passar per caixa, “comunidad campesina de Pocpa”, 10 soles. Estic una estona discutint amb la noia i amb tres més que s’han acostat (estan acostumats a que la gent pagui i calli), però no hi ha res a fer. Encara no he fet ni una passa i ja he pagat 25 soles. Entre això i el podrit del conductor de bus que ha cardat el camp, ja m’han fet posar content.

Casa a Pocpa

Des de Pocpa és difícil aconseguir transport fins a Quartelhuain, punt d’inici del trek. Fins allà hi ha uns 12 km, per pista. Les noies havien quedat amb el seu arriero a Quartelhuaín, i entren al poble (Pocpa) a trucar per veure com ho solucionen. Els dos israelians han marxat caminant per la pista, que és el que faré jo quan alguna de les dues noies torni del poble, els estic vigilant les motxilles i les bosses i no puc marxar. Finalment surto de Pocpa a les 12.20h. Comença el trekking. Que s’apartin les criatures!

Sortint de Pocpa

Day 1 – Pocpa (3.470 m)-Quartelhuaín (4.170 m)

Caminant –> 7 km, 1h 55m. Desnivell: +405 m

Cotxe –> 5 km, 20′.

La intenció per aquest primer dia era fer una etapa curta (10 km) fins al poblat de Janca, prop de la laguna Mitucocha, però amb l’incident de la fuga del bus hauré d’acampar a Quartelhuaín, el punt d’inici del trek. La pista va pujant fins que arribo al poble miner de Pallca. Allà veig el bus que s’ha fet escàpol. Sortint del poble una pickup va en la mateixa direcció i li faig senyal que s’aturi. ho fa. És el mateix que, quan m’estava esperant a que les noies tornessin de fer la trucada, ha deixat una parella i un nen a Pocpa i ha tornat a pujar. El conductor m’ha reconegut i m’ha dit que m’hagués pogut portar des de Pocpa. Sí, sí, però és que estava vigilant les motxilles de dues noies i no podia marxar. Mecagüentó! De camí recollim els dos xavals israelians i parlo distesament amb el senyor César Guzmán. Ell és enginyer mecànic i m’explica que les mines que hi ha aquí són de plom i de zinc. Em confirma el que em van dir dos geòlegs d’Arequipa, que la mineria és una indústria emergent al país, però que generalment les mines estan situades on viu gent molt pobre, i ell creu que això s’hauria de compensar d’alguna manera, així com obligar a contractar tècnics peruans ben formats (que n’hi ha) en lloc de fer venir tècnics d’altres països. Li falta poc per jubilar-se, al Perú ho pots fer als 65, però si vols pots treballar fins al 70. Ell no en té gaires ganes, al contrari que la seva dona, que vol tenir-lo al costat després de tota una vida treballant lluny de casa, per poder donar-los una estabilitat econòmica a ella i als seus fills.

Passen cinc minuts de dos quarts de tres quan arribem a Quartelhuaín. Aquí ja hi ha algunes tendes muntades, tendes grans de la gent que va amb cuiner, arrieros, guia, etc. Mentre munto la tenda comença a ploure, i l’acabo de muntar ràpidament per refugiar-me a dins, on m’espero uns vint minuts fins que la pluja cessa. Més tard arriben les noies amb el seu arriero. Aquí al campament una noia controla que hagis pagat el tiquet de Pocpa. Xerro una estona amb ella. Em diu que fa un parell d’anys, a dos cobradors de no sé quina comunitat els van matar uns bandits. Carajus!

Campament a Quartelhuaín

Des del primer campament, Quartelhuaín

El dia d’avui ha sigut mig fiasco, el trekking comença realment demà.

30 de juliol

Day 2 – Quartelhuaín (4.170 m)-Laguna Carhuacocha (4.140 m). 18 km, 6h 45m. Desnivell: +950 m / -990 m

Sortida: 07.25h.  Arribada: 14.10h.

Sóc el primer en sortir del campament. Avui faré una etapa una mica llarga, per compensar el dia perdut ahir. De sortida el sender ja pica cap amunt, amb unes bones rampes per terreny càrstic.

Comencem a pujar. A baix, el primer campament del trekking.

Després el camí voreja uns rocs, amb algun tram de baixada.

No és fins ara que veig on està situat el primer pas de muntanya del trekking.

Camí del primer pas del trekking

Hi ha núvols al cel però sembla que el dia es pot aguantar. Uns minutets després de les nou del matí arribo al paso Cacananpunta (4.690 m). El tinc tot per a mi.

Vista de la quebrada Caliente des del coll

Al paso Cacananpunta (4.690 m)

Es veu l’inici del camí de baixada

Fa una mica de vent i no m’entretinc gaire. L’arriero de les noies (amb dos burros i un cavall) arriba al pas i comencem a baixar junts.

Al fons es veuen les aigües vermelloses i sulfuroses de la laguna de Pucacocha.

L’inici del descens és per ziga-zagues i en 15′ arribes al pla i continues per la quebrada perdent alçada lentament. En un punt has de tombar bruscament cap al sud, el camí flanqueja la falda d’una muntanya i a baix es veuen unes casetes. Decideixo baixar per veure si trobo algun paisà que em confirmi si vaig bé per continuar cap al proper coll de muntanya. El trobo. No feia falta baixar, ja anava bé pel sender que flanquejava. Remunto pel costat del riu i després de creuar-lo veig un xaval que ve corrents cap a mi. Ja hi tornem a ser. Aquest cop són 40 soles per dues comunitats (20 per a cadascuna) per les que “passes”. M’estic una estona discutint amb ell, dient-li que m’han dit que la taxa es paga a l’altre costat del pas, al llac Carhuacocha. Em diu que una és per aquesta i l’altra per la del llac, que allà em controlaran que he pagat. Li ofereixo fulles de coca i tabac, però res. Aquesta penya vol cash. D’aquestes contrades no crec que hagi sortit cap premi Nobel, però tontos, tontos, no són. Pago i foto em camp. Anant sol, la pressió que pots fer per evitar/reduïr algun dels pagaments és mínima. En 24 hores he pagat 65 soles. Si això continua a aquest ritme, els 150 soles (en taxes) per fer tot el trek es quedaran curts.

Vaig pujant per terreny herbós i sense grans desnivells per arribar al paso Carhuac (4.630 m).

Segon coll del dia

La vista des d’aquí no és espectacular per la gran quantitat de núvols que hi ha.

Al paso Carhuac (4.630 m)

El descens és també suau, per la quebrada Yanayana, sempre en direcció sud. En una esplanada per sobre del llac hi ha un campament, amb tendes d’un grup gran. Giro en direcció est i baixo fins al llac. Travesses el riu per on desaigua i trobes una altra esplanada més petita que l’anterior. L’arriero de les noies ja ha muntat les tendes i està descansant. Hi ha també dues tendes grans d’un altre grup.

A l’altre costat del llac s’alcen muntanyes que semblen imponents, però els núvols no me les deixen veure.

Laguna Carhuacocha (4.140 m)

El sac que he llogat és un “mamotreto”, però dormo calentet.

31 de juliol

Day 3 – Laguna Carhuacocha (4.140 m)-Huayhuash (4.350 m). 14,2 km, 6h 20m. Desnivell: +710 m / -480 m

Sortida: 08.20h.  Arribada: 14.40h.

El recorregut d’avui, fins a Huayhuash té dues opcions; la més fàcil és la que surt de Carhuacocha cap a l’est fins a Carbón Mina i gira després en direcció sud per la quebrada Atocshayco, pujant al paso Punta Carnicero (4.615 m), i baixa fins a Huayhuash. Per aquí és per on passen els arrieros amb els burros i cavalls. La segona és més atractiva, però també una mica més exigent que l’anterior. Aquesta és la que fa tothom, és una de les jornades estrella del trekking. Em preparo l’esmorzar a l’avancé de la tenda i quan surto veig amb satisfacció que el cel és ben blau, i puc contemplar flaixejat el panorama que s’alça al meu davant; muntanyes de més de sis mil metres, com el Yerupajá, el Siulá i el Jirishanca.

D’esquerra a dreta, el Yerupajá grande, el Yerupajá chico, i el Jirishanca

Us presento el Siulá grande (6.344 m)

El Jirishanca d’aprop

La muntanya més alta de la Cordillera Huayhuash, el Yerupajá grande (6.617 m)

El dia promet. Abans de començar a caminar ja han passat uns quants grups. A la zona d’acampada ve un paio cobrant la taxa del campament. Entro en una discussió dient que ja vaig pagar ahir, però em diu que això és una altra comunitat. El fill de la gran puta d’ahir em va enganyar. Els dic que és un abús. “Está bien esto de ganar dinero sin trabajar, eh? ¿Qué hacen con el dinero?” -dic amb to enèrgic. “Es para mantener el campamento y limpiar los baños” -diu una noia. “Los baños están que dan asco. ¿Cuándo los limpian, dos veces al mes?” -responc. “Además -afegeixo- al lado del río hay basura (culpa d’alguns motxillerus porcs, evidentment), lo podrían mantener un poco limpio”. I el tio va i diu: Y además están las vistas de las montañas”. “Ah, sí? ¿Qué pasa? ¿Es suyo el Siulá? ¿O el Yerupajá? Ustedes lo que tienen es mucha cara y muy poca vergüenza. Sois unos ladrones. Venga, déme el tiquet y no me haga perder más el tiempo, cojones!”. He hagut de pagar però m’he desfogat. Al final de la discussió he conegut l’Iván, un guia que porta un grup nombrós mixt, uns estudiants peruans barrejats amb turistes europeus on predominen alemanys i austríacs. Hem anat conversant mentre ens dirigíem al primer punt singular de l’etapa d’avui, la laguna Gangrajanca.

De nou, el Siula grande (6.344 m)

El Nevado Jirishanca (6.094 m)

A l’esquerra el Jirishanca, a la dreta el Rondoy (?)

Aquesta laguna queda amagada si et mantens al sender i has de pujar a un mirador per veure-la.

Laguna Gangrajanca

El paisatge és fascinant.

Amb part del grup de l’Iván

A baix queda la laguna Siulá, on has de retornar per prosseguir pel sender, que la voreja per l’esquerra.

Lago Siulá

Lago Siulá, ara des de baix

Camí del paso Siulá

A partir d’aquí ja comences a pujar i vas guanyant alçada, la qual cosa et permet veure la laguna Quesillococha.

A baix la laguna Quesillococha

Glacera

Més amunt tens una visió d’aquest i dels dos llacs anteriors.

Aquí es veuen els tres llacs

Passes una mena de fals coll i el pendent disminueix, sense deixar de pujar. En un descans, abans d’afrontar el darrer tram de pujada del primer i únic pas d’avui, conec el José Miguel, un granadí que porta un grup d’anglesos. Ell no és el guia, és l’enllaç entre els turistes i el cuiner/arriero/guia. Amb ell i el seu grup comparteixo una estona al pas Siulá Punta (4.830 m). El cel s’ha tapat i les vistes ja no són tan bones.

Paso Siulá (4.830 m) (+)

Començo a baixar abans que el grup.

Laguna Quesillococha (o Carnicero)

Passo per un llac que també es diu Quesillococha (o laguna Carnicero) i més enllà, avall, ja es veu el campament Huayhuash.

A baix, al centre, el campament Huayhuash

M’instal·lo a prop de les tendes de les noies, que el seu arriero ja ha muntat. Elles encara no han arribat. Aquí és on hi ha més lloc i no hi ha les grans tendes dels grups que vénen amb agència. Ha sigut un dia complet, amb paisatges millors que els d’una postal, especialment al principi de l’etapa.

1 d’agost

Day 4 – Huayhuash (4.350 m)-Campamento Elefante (4.500 m). 4h 45m. Desnivell: +700 m / -550 m

Sortida: 08.05h.  Arribada: 12.50h.

Al sortir de la tenda no m’agrada el que veig, el cel gris i molt tapat cap al sud, sud-oest.

Al matí, abans de desmuntar la tenda.

En l’estona de fer la motxilla i plegar la tenda la situació ha canviat, es veu el cel blau i la nuvolositat ha minvat.

Amb la tenda desmuntada i a punt de marxar, el temps ha millorat!

La meteo és l’hòstia. Es presenten, avui també, dues alternatives, però a diferència d’ahir, amb final diferent. Una és prosseguir cap al sud, passar el Portachuelo de Huayhuash (4.780 m) i baixar fins a la laguna Viconga, on hi ha tres zones d’acampada i inclús unes termes. La segona s’endinsa més al cor de la serralada, rumb sud-oest, fins al pas Punta Trapecio (5.010 m) i vas a sortir a la quebrada Huanacpatay, per on passaries demà venint de la laguna Viconga. D’aquesta variant me n’han parlat molt bé, per la bellesa de l’entorn. Anant a la laguna Viconga t’allunyes més de la serralada i que hi hagi unes termes per a mi no té cap interès. A més allà s’ha de pagar per dues comunitats més mentre que a l’alternativa del Trapecio, el campament és gratis. I ja que parlo de pagar, abans de marxar del campament passa el grup de cobradors. 15 soles més. I fote-li gastos!

Campament Huayhuash (4.350 m)

Així doncs, m’encamino cap a Punta Trapecio. Aquesta és una alternativa que s’ha popularitzat des de fa un parell d’anys per l’absència de neu al pas. Al meu mapa no surt el sender, però l’arriero de les noies m’ha donat unes indicacions. De totes maneres encara que surti abans que ell, no trigarà a avançar-me i podré tenir una referència visual. El grup de l’Iván també va cap allà. Vaig pujant per un sender fressat, tenint el riu a mà esquerra. Al davant es veu clarament el portachuelo de Huayhuash (per on no passaré) i un camí ample que t’hi porta.

Al fons, al centre, el portachuelo de Huayhuash

Faig una mica el ronso perque l’arriero m’atrapi. A baix es veu un llac. Surts a un pla on ha acampat una penya i continues pujant. El nevado Trapecio domina la vista a la dreta.

Nevado Trapecio (5.664 m)

Mirant enrera

Fa una mica de vent i el sol no brilla, m’he d’abrigar.

El nevado Trapecio, ara més tapat

Cap al paso Punta Trapecio

L’ascens es va allargant i no és fins a les 10.45 am que arribo a Punta Trapecio (5.010 m). Els moments previs a coronar un pas sempre són emocionants, perquè no saps què et trobaràs a l’altre costat. En aquest cas no són grans muntanyes nevades sinó muntanyes sense neu però amb grans parets de roca (m’han recordat les Dolomites) i llacs de diversos colors; blau, blau turquesa, verd,…

A l’altre costat del pas

Al pas fa vent i una mica de fred.

Punta Trapecio (5.010 m)

Per darrera arriben uns quants burros i els arrieros. El descens és una mica delicat al principi, has de baixar amb calma i sense perdre atenció. Hi ha molts trams de pedra al sender i això ho fa poc agraït. Tinc arrieros amb el seu bestiar per davant i uns que vénen per darrere. Entre una cosa i l’altra em ve al cap la lletra d’un famós corrido mexicà, que diu així:

“Una piedra del camino me enseñó que mi destino

era rodar y rodar, rodar y rodar, rodar y rodar,

después me dijo un arriero, que no hay que llegar primero

pero hay que saber llegar”.

I més endavant:

“… no tengo trono ni reina,

ni nadie que me comprenda,

pero sigo siendo el Rey”.

Aquí teniu el link de la cancó, per si algun nostàlgic la vol escoltar.

Baixant del pas

A mida que vaig baixant entro en calor perque no fa vent, he perdut alçada i… ha sortit el sol! El meu amic. Amb ell tot canvia, cap a millor.

Continuo per la vall fins que veig que a la dreta s’obre una gran quebrada, cap allà és on he de seguir baixant per trobar el campamento Elefante. L’únic que de moment ha arribat és l’arriero de les noies. L’etapa d’avui ha sigut més aviat curta. Això fa que pugui gaudir més del campament, l’emplaçament és bonic, amb vistes al Nevado Cuyoc i als Nevados Puscanturpa.

Nevado Cuyoc

També es veu el paso San Antonio, cap a on aniré demà. Em rento al riu, el plaer més gran es posar els peus en remull a l’aigua freda. Faig també una petita migdiada. Primer arriben les noies, l’Ana i l’Angie, i més tard va arribant la gent del grup de l’Iván. Aquest campament és el que més m’ha agradat fins ara.

2 d’agost

Day 5 – Campamento Elefante (4.500 m)-Huayllapa (3.490 m). 8h. Desnivell: +520 m / -1.530 m

Sortida: 07.50h.  Arribada: 15.50h.

És important que el dia d’avui sigui assolellat perque passaré per un dels punts més espectaculars de la ruta. Abans de les vuit em poso en marxa, travesso la pampa de la quebrada Huanacpatay i començo a pujar cap al paso San Antonio, del qual en tens una referència visual durant tot l’ascens.

Pujant al paso San Antonio

Aquest és sostingut i sempre per l’obaga.

Al fons la quebrada Huanacpatay, on hi ha el campamento Elefante

En menys d’1h 30m salvo els 520 metres de desnivell que em separen del punt més alt del trekking del Huayhuash, el citat paso San Antonio (5.020 m). A dalt, a part de trobar-me les noies (que avui han sortit abans que jo) em trobo un paisatge al·lucinant que s’obre davant meu, presidit pels grans nevados d’aquesta serralada i alguns llacs. És impressionant.

Wow!

Des del pas, mirant a l’esquerra (menys espectacular).

Wow again!

La baixada per aquest costat es veu peluda…

Des d’aquí hi ha dues opcions, tornar enrera per on he pujat i seguir per la vall de Huanacpatay fins a Huayllapa. O baixar per l’altre costat del pas fins a Cutatambo i continuar per la vall del riu Calinca fins a sortir on es troben la quebrada Huanacpatay i la quebrada Segya, i prosseguir cap a Huayllapa. En aquest cas, la baixada es veu bastant dreta i el més segur és la primera opció, que és el que faran l’Ana i l’Angie. Em quedo una bona estona al pas observant les muntanyes, les valls, els llacs i els diferents colors i tonalitats del que m’envolta. Des d’aquí es veu la laguna Sarapococha i una muntanya mítica com és el Siulá grande. Per què mítica? Doncs perque aquí es va escriure, el 1985, una de les històries de supervivència humana més increïbles de tots els temps, protagonitzada per un anglès, Joe Simpson, que, en companyia de Simon Yates, va escalar la fins llavors verge cara oest del Siulá Grande (6.344 m). El que va passar durant el descens està molt ben explicat al llibre “Touching the void” (Tocant el buit) pel mateix Simpson. Recomano la lectura, és literatura de muntanya “pata negra”. També es va fer una pel·lícula/documental molt bona. Recordo que quan vaig llegir el llibre (ara fa uns quants anys), còmodament estirat al llit, m’entrava una suor freda i se’m fotien els collons per barretina, mentre llegia la terrible batalla física i mental que va lliurar el protagonista per sortir amb vida.

A baix, a l’esquerra, es veu la laguna Sarapococha

A l’esquerra el Yerupajá grande (6.617 m), a la dreta el Siulá grande (6.344 m)

Al paso San Antonio (5.020 m) (++)

La vall per on he pujat

A l’esquerra el Siulá grande (6.344 m), a la dreta el nevado Carnicero (5.960 m)

(++)

A l’esquerra el Yerupajá grande. A la dreta el Siulá grande

Mentre contemplo aquesta immensitat que ja no sé com descriure, va arribant la gent del grup de l’Iván. Ell em diu que baixaran per l’altre costat (el xungu) i que el tram més difícil són els primers 60-70 metres, pendent fort amb sorra fina. Jo estava quasi resignat a fer mitja volta però m’animo i baixo amb ells. Si no anés carregat no hi hauria cap problema, però el pes de la motxilla et pot fer desequilibrar, i he de fer passes curtes i ajudar-me amb els bastons.

El paso San Antonio per on hem baixat. El pitjor ja ha passat.

Poc a poc anem baixant fins que arribem a un mirador, on es veu sencera la laguna Juraucocha. Aquí fem una llarga pausa per dinar. No em canso de mirar el paisatge.

A l’esquerra el Yerupajá grande, al centre el Siulá grande, a la dreta el Carnicero. A baix la laguna Juraucocha.

A l’esquerra el Nevado Rasac (6.017 m), a la dreta el Yerupajá grande (6.617 m)

La vall que hem de travessar per arribar al campament

Al mirador

Yerupajá grande (6.617 m)

Nevado Carnicero (5.960 m)

El Siulá grande (6.344 m)

No vull marxar d’aquíííí!

Ja som gairebé a baix

El descens continua sent dret, per un sender amb moltes S i Z. Són gairebé dos quarts de dues quan s’acaba aquesta baixada tan guarrindonga i arribem a la vall. Uf! Com que aquest matí he recollit la tenda una mica mullada per la rosada, començo a fer milles per arribar el més d’hora possible a Huayllapa, a veure si la puc assecar abans de muntar-la. Li dic a una dona austríaca que li digui a l’Iván (ell està amb els endarrerits del grup) que ja he començat a passar.

Des de la vall, mirant enrera

La vall és força plana i perds alçada molt a poc a poc, això fa que el camí fins a Huayllapa sigui llarg. Abans d’arribar-hi em trobo l’Ana i l’Angie, elles no es queden aquí, el seu arriero les espera a Huatiaq, un campament situat més amunt, a unes dues hores i mitja d’aquí.

Arribant al poble de Huayllapa

Huayllapa és el més semblant a un poble que he trobat des de que vaig començar la travessa. Aquí pots comprar coses bàsiques de menjar. S’acampa al camp de futbol. Allà encara hi toca el sol i abans de muntar la tenda l’estenc perque s’assequi. Acampar aquí és un “truño”, però el dia ha sigut brutal.

3 d’agost

Day 6 – Huayllapa (3.490 m)-Quebrada Angocancha (4.470 m). 11,3 km, 5h 30m. Desnivell: +1.280 m / -280 m

Sortida: 07.40h.  Arribada: 13.10h.

Es nota que estem al campament més baix (gairebé a 3.500 m) perque la temperatura tant ahir al vespre com aquest matí és més suau. Fins ara, totes les nits he dormit a més de quatre mil metres.

El dia d’avui és difícil perque m’espera un llarguíssim ascens fins al primer (i únic) pas del dia. Sortint de Huayllapa comences a guanyar alcada per carrers amb fortes rampes, i continues pel sender, en direcció nord per la quebrada de Milo. Passen uns minuts de les deu del matí quan arribo al campament de Huatiaq (ara està buit).

Campament Huatiaq (4.200 m)

Me n’adono el que ja sospitava, que no hagués estat una bona idea intentar arribar ahir fins aquí. Un trosset més endavant el sender es perd però per sobre meu en veig un que sembla molt clar. Pujo pel dret i no trobo un sender sinó una pista. Baixen per ella dos tios i em confirmen que és per allà. Aquesta pista no surt al mapa que porto. Dos nois peruans del grup de l’Iván m’han atrapat. En un revolt surt un sender, que deu ser una drecera amb la que puges més i evites anar seguint les corbes de la pista. Més amunt torno a sortir a la pista i ara ja no la deixo.

Camí del pas Punta Tapush. A la dreta, la pista.

Va pujant sense grans desnivells, no s’acaba mai. Vaig bé de benzina però és molt avorrit caminar per una pista de terra i pedres. A les dotze corono el pas Punta Tapush (4.770 m).

Punta Tapush (4.770 m)

M’ha costat 4h i 20 m fer els 1.280 metres de desnivell positiu, a quasi 300m/hora. No és per tirar coets.

Des del pas, mirant enrera

La pista continua cap amunt. És moment de treure el mapa per consultar cap on he de seguir. Des del coll es veu la laguna Susucocha i també el sender que la voreja per l’esquerra, direcció nord.

Laguna Susucocha

Baixant cap a Gashpampa

En tot just trenta minuts de baixada sóc al campament Gashpampa. Aquí de moment no hi ha ningú.

El Diablo Mudo (5.350 m)

Em quedo descansant i una hora més tard passen els arrieros del grup de l’Iván amb els burros. Amb ells també ve l’Iván i em diu que és millor acampar en un altre lloc, una mica més avall. Carrego la motxilla i els segueixo. Quan arribo a l’alçada d’un dels tios que va a cavall em diu: “usted camina muy rápido”. Aquesta quebrada va a parar a una altra, que ve de l’est. Ja es veuen algunes tendes. Un cop muntada la tenda vaig al riu a rentar-me.

Des del campament, vista a l’est cap al paso Llaucha Punta

4 d’agost

Day 7 – Quebrada Angocancha (4.470 m)-Laguna Jahuacocha (4.050 m). 8,1 km, 2h 50m. Desnivell: +380 m / -800 m

Sortida: 08.15h.  Arribada: 11.05h.

L’etapa d’avui és la més curta de la travessa. Diuen que el campament de la laguna Jahuacocha és un dels més bonics. Es tracta doncs de gaudir també del campament, i tindré temps d’anar (sense motxilla) fins a un llac que està més amunt. El sender segueix per la vall, cap amunt. L’ascens és distret, amb sol des de la sortida i per un terreny fàcil. M’han avançat uns quants i comparteixo el pas pel coll amb gent. Llaucha Punta (4.850 m) és l’últim pas de muntanya del trekking, és un moment especial.

L’últim pas del trek, Llaucha Punta (4.850 m). Alegria continguda.

A l’altre costat del pas

El camí baixa cap al nord-est fins a trobar la quebrada Huacrish. Al darrer tram de descens fas una gran volta, vorejant la muntanya fins que veus la laguna Jahuacocha des de dalt i una gran pampa.

Laguna Jahuacocha. Allà hi ha l’últim campament.

Ja només resta baixar. Pel costat del campament passa el riu que desaigua el llac i hi ha un xaval pescant truites. Com a esquer fa servir pa, i és efectiu. La vista de les muntanyes cap a l’est és bestial. Fa vent aquí, l’interior de la tenda s’omple d’herbetes. És igual, és l’última nit. El que és més preocupant és que la cremallera de l’interior de la tenda fot el burro. Per la tarda faig l’excursió fins a l’altre llac. Es fa estrany caminar sense motxilla. Voreges la laguna Jahuacocha per l’esquerra i un bon tros més enllà el sender continua cap amunt, camí del pas Rondoy Punta. L’he de deixar i pujar pel dret, a la dreta. A l’altre costat hi ha la laguna Solteracocha. Des d’aquí veus les muntanyes de més a prop, com el Jirishanca i el Yerupajá.

Nevado Jirishanca (6.094 m)

Nevado Yerupajá Grande (6.617 m)

A baix la laguna Solteracocha

Nevado Rondoy (5.870 m)

Laguna Solteracocha

Tornant al campament

Al tornar al campament és hora de preparar el sopar. Demà m’he de llevar d’hora. El bus de tornada a Huaraz surt de Llamac a dos quarts de dotze, i fins allà tinc unes quatre horetes.

Capvespre al campament de la laguna Jahuacocha

5 d’agost

Day 8 – Laguna Jahuacocha (4.050 m)-Llamac (3.300 m). 13 km, 3h 40m. Desnivell: -750 m

Sortida: 06.10h.  Arribada: 09.50h.

M’he llevat a les 04.30 am. Volia marxar a les sis, m’he retardat deu minuts. Abans de sortir veig els dos xavals israelians amb qui vaig coincidir al principi del trek. Van arribar aquí ahir a les set de la tarda. Jo ja era dins del sac.

Darrera vista enrera cap als nevados

Per anar a Llamac hi ha un camí més curt i fàcil que el que volia agafar jo. Els arrieros van per un sender que puja fins a un petit coll, Macrash Punta, i baixen fins a Llamac. N’hi ha un altre (per on no poden passar els burros) que va planejant molta estona, és com una pista on per sota passen tubs d’aigua. Aquest és el que prenc. No és cap meravella però és fàcil. De tant en tant vas sentint el soroll de l’aigua per sota. Al final arribes a un dipòsit i a partir d’aquí el sender baixa amb pendent fort  i moltes giragonses, que et van apropant a Llamac.

Arribant a Llamac

He arribat abans de les deu. Tinc temps de sobres per descansar, menjar alguna cosa (em queden molt poques provisions) i esperar el bus.

Després de vuit dies de trekking, no tinc tan mal aspecte

Aproximadament a l’hora prevista arriba el bus, que ve de Pocpa. Va bastant ple perque allà és on ha pujat el grup de l’Iván. A Llamac pugem menys de deu persones. Tinc seient. El trajecte fins a Chiquián és lent. En un punt hem hagut de baixar i caminar uns cent metres cap amunt perque la pista no estava en gaire bon estat i el bus tenia excés de càrrega. A Chiquián fem una aturada, en teoria de 20 minuts. A la pràctica en són 40. Arribem a Huaraz a les 16.30h.

Què puc dir d’aquest trekking? No sé si és un dels millors trekkings del món però sí és un dels millors que he fet mai. En alguns llocs les vistes t’aclaparen de tal manera que no hi ha paraules per descriure el que veus i el que sents. La llàstima és la mafia que ronda i habita aquestes contrades, amb el cobrament de les taxes de les diferents comunitats, que fa que et sentis literalment estafat. Seria un detall que quan pagues el primer dia a Llamac et donessin un potet de vaselina, perque et vagis preparant. Aquesta penya tenen muntat un tinglado de puta mare. La pasta que recapten no la fan servir per mantenir els camins, senders, netejar els campaments, etc. sinó en alcohol i en putes. En el tiquet d’alguna comunitat posa: “Bienvenidos a nuestro tesoro de la cordillera Huayhuash”. I tant que és un tresor per a vosaltres, bandarres! El tresor no són els paisatges, llacs ni muntanyes sinó els diners que robeu als turistes.

Aquests són els tiquets de les diferents comunitats. Total: 145 soles (45€)

L’any 2002 la cordillera Huayhuash va ser declarada Reserva Natural, en projecte de convertir-se en Parc Nacional. i no va prosperar per la forta oposició d’aquestes comunitats. És clar, se’ls acabaria el xollo! I això que són quatre gats. No sé si el govern del Perú saps el que passa aquí, probablement se li en fot, perque és una zona remota i aïllada. La idea d’otorgar la categoria de parc nacional em sembla encertada. Haurien de cobrar una única entrada (com fan al parque nacional Huascarán) i repartir la pasta entre les comunitats. i que no t’estiguin tocant els collons cada dia amb els tiquets. Estic calibrant la possibilitat de deciar temps i energia per donar a conèixer el que passa aquí i desmuntar-los la paradeta a aquesta colla de pirates. Una tasca difícil, sense dubte. També entrar a fòrums i webs per advertir als turistes. No sé si seria gaire efectiu perque hi ha gent que pagaria els que es paga i fins i tot el doble, per fer aquest trek. Ah! Un altre detall, que no els costaria gens, és que amb els calers dels tiquets, a més d’anar-se’n de putes i mamar (millor en aquest ordre i no a l’inrevés) podrien comprar caramels per als nens, perque aquests no en demanin cada vegada que veuen un gringo.

(*) O com patir la síndrome d’Stendhal vàries vegades. O un robatori organitzat a la muntanya.

(+) Foto cortesia de José Miguel Molina.

(++) Foto cortesia d’Angie Bradshaw.

Anuncis

Responses

  1. […] trekking : Cordillera Huayhuash […]

  2. […] Anem amb el cotxe del Cory, que serà l’instructor assistent de la Dani. Sortim amb pluja, que no ens deixa fins que gairebé arribem a la zona d’acampada, molt a prop de la glacera. Hem tingut sort, el terreny està mullat però podrem muntar la tenda en sec. La darrera vegada que vaig fer servir la tenda va ser a l’inoblidable trekking del Huayhuash. […]

  3. ¡chevere tu blog!


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: