Enviat per: nizzamudin | 12/07/2012

Altiplano Central (i II)

3 de juliol

Surto de l’hostal a les cinc del matí. Vull agafar un mototaxi, però els que passen van plens. Finalment agafo un taxi fins a l’empresa de transports Lalo. La combi encara no és allà, però hi ha moviment. Quan arriba, el xofer carrega les bosses, maletes i motxilles a la baca. És una furgo amb uns 12 seients, que són petits. M’he de posar mig de costat perque els genolls em toquen al seient del davant. Arranquem a les 05.45h. A la sortida d’Ayacucho ens para la policia. El fill del conductor no va assegut (i això que hi ha tres seients buits). Ell diu que el noi és el seu ajudant i la poli li diu que és un menor i que no pot treballar. Li posen una multa. Anem pujant lentament, fins a la puna. Devem estar a més de 4.000 metres. Tres hores després d’haver sortit arribem a Rumichaca. Aquí hi ha quatre cases. Veig un bus aturat en una esplanada, al costat de la carretera. Aquest és el que m’ha de portar fins a Huancavelica. No surt fins a dos quarts d’onze. Aquí fa sol i s’agraeix. Amb el bus bastant buit sortim puntuals. Anem fent aturades per carregar i descarregar gent, de vegades en mig del no res, de vegades en petits assentaments. En aquest cas, la gent no s’espera al mateix lloc, estan separats pocs metres, i el bus arrenca i para, arrenca i para. Potser per recórrer cent metres, s’atura cinc vegades. Només així s’entén que per fer 150 km trigarem 4 hores. Per això i perque transitem per una carretera de muntanya. El paisatge és bonic, passem per la laguna de Choclococha, a 4.605 m.

Laguna Choclococha

Aquí també trobem petits poblets o comunitats. Ha de ser dur viure aquí. A aquesta gent els fan la prova de EPO (la quantitat d’una hormona anomenada eritropoyetina a la sang) i descalibren el “paratu”. Hem de vorejar aquest gran llac.

Laguna Choclococha

A mida que l’envoltem. comenco a veure torres elèctriques d’alta tensió, que destrossen completament el paisatge. Veient això, em ve al cap l’atrocitat que volen fer a la Patagònia xilena, construint centrals hidroelèctriques i tirant el cablejat, mitjancant torres descomunals, fins a Santiago. Espero que no s’arribi a fer mai. Deixem enrera les muntanyes i comencem a baixar per una vall. Quan falta poc més de mitja hora per arribar, ja tenim el torracollons de torn, donant una classe de nutrició als passatgers per acabar venent algun producte. Avui portava prou bateria a l’mp3 per no haver de sentir una altra collonada. Arribem a Huancavelica a les 14.30h.

Huancavelica

Vaig a buscar allotjament, i quan el tinc, surto a dinar. Passejant, la primera impressió que tinc de la ciutat és prou bona. Torno a l’hostal a fer la migdiada. L’habitació és petita, però el llit és còmode. A la tarda vaig a informar-me de què es pot fer per aquí. Visito un petit museu i passejo per algunes de les places que té la ciutat. A la placa Bolognesi hi ha dues esglésies; la de Sant Francesc i la de Sant Sebastià:

Iglesia de San Francisco

Iglesia San Sebastián

La plaza de Armas és petita però bufona, a la cantonada sud-oest és on s’alça la catedral:

Plaza de Armas de Huancavelica

La majoria d’esglésies de la ciutat daten del segle XVII, com la de Santo Domingo:

Església Santo Domingo

Aquí hi ha molt pocs turistes. Huancavelica està situada a 3.690 m, als carrers hi ha activitat, però el ritme és més aviat tranquil. He llegit que és una de les ciutats més pobres del país, però no m’ho ha semblat pas, vull dir que no he vist més misèria que em altres llocs pels que he passat. Abans de tancar el llum faig plans per demà.

4 de juliol

Faré una excursió de mig dia, a l’hora de dinar espero estar de tornada a la ciutat. Sortint de Huancavelica en direcció sud-oest et comences a enfilar per un camí empedrat, que en 3,5 quilòmetres et deixa al poble de Sacsamarca. Les vivendes estan fetes amb pedra de la zona, i té un pont colonial situat a l’entrada.

Pont a l’entrada de Sacsamarca

Es respira tranquil·litat aquí. A l’esplanada corresponent al camp de futbol hi ha congregat mig poble, que s’ha reunit per debatir assumptes municipals.

Església de Sacsamarca

Torno enrera i pujo fins a la mina de Santa Bárbara, també anomenada “mina de la mort”. Aquesta antiga mina, avui abandonada, va ser explotada durant el Virreinat, i era considerada com “la preciosa alhaja de la corona española”. S’extreia mercuri, mineral necessari per purificar la plata. El sender que anava seguint es perd, però és bastant obvi cap on he de continuar.

Vista de la vall abans d’arribar a la mina

Surto just davant de l’església, aquí hi havia hagut un petit assentament però està tot abandonat. És un testimoni mut del que havia sigut un lloc habitat i amb vida.

Església a la mina de Santa Bárbara

Sortint d’aquí, a pocs metres hi ha les antigues instal·lacions de la mina. Les entrades als túnels tenen una reixa per evitar que la gent hi entri.

Mina de Santa Bárbara

Algunes instal·lacions de la mina. Al fons es veu l’església.

Per tornar a Huancavelica no vull repetir el camí que he fet per arribar aquí. Tinc un petit dibuix que marca un camí circular, i el tio de l’oficina d’informació em va dir que hi havia camí. De moment segueixo una pista. A la part alta passa un cotxe i pregunto pel sender. El noi no ho sap massa bé, i això que és d’aquí. És igual, des d’un mirador ja es veu la ciutat, ara es tracta de baixar.

Mirador Huancavelica

Es veu un sender molt fressat a l’altre costat d’una petita quebrada, però he vist un home que baixava pel mateix costat on estic jo. Per aquí aniré. Un tros més avall me’l trobo i fem l’últim tram de la baixada junts.

A la ciutat mateix, a l’altre costat del riu Ichu, hi ha les Aigües Termals de San Cristóbal. Hi vaig a fer un bany. És un complex de piscines on l’aigua està a una temperatura de 18°C i se li atribueixen propietats curatives per al tractament de malalties de la pell i els ossos. No sé si l’aigua és termal o curativa però està freda i no em capbusso.

Demà marxo cap a Huancayo. Tinc l’opció d’anar-hi amb tren, i això és el que faré. La línia fèrria Huancayo-Huancavelica l’han restaurat recentment i torna a funcionar des de mitjans de maig. Surt de Huancayo els dilluns, dimecres i divendres, i torna els dimarts, dijous i dissabte. El diumenge no hi ha servei, es reserva per als treballs de manteniment.

5 de juliol

El tren surt a les 06.30h. Gairebé una hora abans ja sóc a l’estació, per comprar el bitllet. Ahir, un paio que estava a l’oficina del cap d’estació (no sé si era ell o no) em va dir que la guixeta obria a les 05.30h. Per això he arribat d’hora, perque desconec el flux de passatgers i no em vull quedar sense seient. No obren fins que falten cinc minuts per les sis. Hi ha tres vagons de passatgers, vaig a la classe buffet, la més alta. Per molt poca diferència de preu tens un seient més còmode. El recorregut és de 128 km i la durada estimada del trajecte, 5 hores. Fa fred i malgrat que quan hem sortit ja era de dia, fins al cap d’unes tres hores el sol no entrava per les finestres del tren, perque hem passat per valls estretes. Al tren serveixen menjars. És sorprenent veure (no és el primer cop) com a l’hora d’esmorzar la gent es fot plats d’arròs amb verdures i pollastre. Durant el trajecte m’entretinc observant el paisatge, escoltant música o llegint. El llibre amb el que estic ara mateix és “Últimas tardes con Teresa”, de Juan Marsé.

Arribem a Huancayo a les 11.45h. Vaig caminant fins a l’hotel que tenia triat. Hi ha un alberg que té molt bones crítiques però té una ubicació pèssima. L’hotel no és super-cèntric, està a uns 15′ de la placa principal. Tinc una habitació amb llit gran i TV. Aquí si que s’agafen una pila de canals. La part més negativa és que està en un dels carrers principals de la ciutat i hi ha soroll.

Huancayo

És la ciutat més gran de l’Altiplano Central. Em vaig aproximant a Lima. Buscant un lloc per dinar he passat per un mercat. He vist uns quants conillets d’Índies, encara vius i a d’altres que ja havien sacrificat, a part d’infinitat de pollastres, etc. L’olor, degut a la carn, era nauseabunda.

L’oficina d’informació no existeix, m’he informat en una agència de viatges. Es poden fer alguns tours d’un dia, però no m’han convencut. I el que he vist de la ciutat tampoc m’ha agradat.

Plaza de Armas de Huancayo

Hi ha una línia ferroviària que uneix Huancayo amb Lima. Va arribar a ser la més alta del món (avui superada per una que uneix la Xina i el Tibet) i actualment torna a funcionar, amb una freqüència d’un cop al mes. Sortirà de Huancayo el proper 16 de juliol. Llàstima, no em quedaré aquí esperant a que arribi el dia. La construcció d’aquesta obra d’enginyeria va durar gairebé 40 anys (del 1870 al 1908) i van participar aproximadament 10.000 treballadors: 50% xinesos, 40% peruans i 10% xilens. L’estació més alta s’anomena Ticlio (4.775 m) i el punt més alt de tot el recorregut està a La Cima, a 4.818 metres.

Al vespre compro el bitllet de bus per viatjar demà a la nit a Lima.

6 de juliol

El check-out és a les dotze del migdia, però “aguantaré” l’habitació fins a les vuit del vespre (pagant mig dia més). El bus no surt fins a les onze de la nit i no vull estar tot el dia donant voltes. Podré fer la migdiada i també una mica de zàpping.

Caminant arribo al cerro La Libertad, des d’on tens vistes a la ciutat. Es veu bastant gran.

Vista parcial de Huancayo des del Cerro Libertad

Continuo amunt per anar a Torre Torre, unes formacions de roca. Passo per un carrer amb bastant pendent on han obert una rasa, per a la instal·lació del clavegueram. Les rases no estan apuntalades i el terreny no sembla, aparentment, massa cohesiu. Veus tios treballant a dins amb més d’un metre d’alçada de rasa per sobre el seu cap. Si això passa a casa nostra, com pillin al cap d’obra li foten un rabu que flipes.

Les formacions de roca, que semblen torres, em recorden a unes que vaig veure a Tupiza (al sud de Bolívia).

Torre torre

He trobat un grup que ja marxava, però no estic sol, hi ha dues persones més. No sabia ben bé què em trobaria però és millor del que esperava.

El terreny està forca disgregat i és millor no enfilar-se gaire, per seguretat i per no malmetre les torres ni l’entorn.

Torno xino-xano i dino de camí , tornant a l’hotel. M’informo a internet sobre allotjaments a Lima. Hi ha moltes opcions i em costa decidir-me. No pel barri (aniré a Miraflores) sinó per l’alberg.

Abans de deixar l’habitació m’entretinc mirant un tros de la pel·lícula Rocky II, que torna a enfrontar al campió, Apollo Creed, contra l’aspirant, Rocky Balboa (el semental italià). He marxat abans que es comencessin a repartir mastegots.

El recorregut per l’Altiplano Central no ha sigut fàcil, però ha estat bé allunyar-se del “Gringo trail” per uns dies, i veure un Perú més autèntic, més real, més enllà de Cusco i del Machu Picchu.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: