Enviat per: nizzamudin | 10/07/2012

Altiplano Central (I)

29-30 de juny

Per anar fins a la ciutat d’Ayacucho he d’agafar dos busos. El primer, de nit, va de Cusco a Andahuaylas. Per cinc soles més aniré amb un bus que té calefacció i manta. Surt a les 20.00h.

Mentre estic acabant de fer la motxilla, a la sala comunitària de l’alberg, on hi ha la biblioteca, internet i la sala de TV, veig una noia que té la motxilla allà. Li pregunto si va a la terminal terrestre i em diu que sí. Compartirem taxi. No sé quants dies fa que s’allotja al hostel, però no l’havia vist fins ara. El seu bus també surt a les vuit. Ja m’ha passat vàries vegades que quan conec algú interessant, foto el camp. En aquest cas marxem els dos, amb destinacions diferents. La Lena és alemanya, de Freiburg, i està fent un voluntariat a Arequipa. Ha tingut uns dies lliures i ha vingut a Cusco per anar al Machu Picchu, etc. Hem arribat a la terminal amb temps, ens quedem una estona xerrant, fins que falten deu minuts per les vuit i anem a buscar els busos respectius.

No sé quants quilòmetres hi ha fins a Andahuaylas, però la carretera no està en massa bon estat i el terreny és accidentat. El bus és còmode i la manta no sobra. Arribem a les cinc del matí. No sóc l’únic estranger, n’he vist dos més que anaven amb motxilla. I a la terminal n’hi havia tres més. Aquests últims agafen un bus cap a Cusco, els altres dos, el mateix que jo. El proper bus, Andahuaylas-Ayacucho no surt fins les 06.30 am. M’espero assegut damunt la motxilla dins de la terminal. Poc a poc, es va fent de dia.

Aquest segon bus és més de batalla, però no va ple. Quan feia poca estona que havíem sortit, han posat música. No sé si era ben bé cumbia, però les cancons eren gairebé calcades les unes a les altres, i les lletres, originals i molt treballades: que si “nunca te olvidaré…”, que si “estoy sufriendo por tí…” etc. Cap passatger s’ha queixat. Quan ja portàvem més de dues hores de “música” (i ho poso entre cometes perque dir que allò era música, és molt dir) li he dit al xaval que anava a cobrar el bitllet a uns que acabaven de pujar, que si podia apagar la música. M’ha dit que sí. Deu minuts després, la “música” seguia sonant, i he anat fins a la cabina per repetir-li. Ara m’ha fet cas. No és el primer trajecte amb bus pel Perú on passa això. Et posen música (una puta merda de música, parlant clar), i tant si vols com si no, te l’has de menjar amb patates. Hem tingut una hora de silenci, després, “música” altre cop (la mateixa porqueria). Per sort, 30′ després hem fet una aturada per dinar. Fins aquí, la primera part del trajecte era per una carretera asfaltada molt nova, amb molts revolts, pujades i baixades. Després s’ha acabat l’asfalt i hem passat per una carretera en obres, amb visos de ser pavimentada en un futur no massa llunyà. I fins al poblet de “l’almuerzo”, pista de terra i pols. Després de la pausa, la pista continuava pujant fins a un port, i allà dalt, a la puna, estava ple d’operaris i de màquines. La baixada fins a Ayacucho, novament per asfalt. 45′ abans d’arribar, els passatgers hem tingut l’honor d’assistir, sense baixar del bus, a una nova conferència (i gratuïta) referida als problemes de salut derivats d’una mala alimentació. Avui tocava l’atròfia de la pròstata, entre altres. El paio no s’ha enrotllat gaire, anava per feina, i al final de la xerrameca ha obert una maleta per vendre els productes que portava. Quan no és la música, és un pelma el que et fot la pallissa. Arribem a Ayacucho a les quatre de la tarda. Aquí també hi ha rickshaws (mototaxis). Volia anar caminant des de la terminal al centre però finalment he agafat un mototaxi, i he fet bé perquè estava força lluny. Em quedo al segon hostal que veig, més cèntric. Tinc bany a l’habitació, i TV per cable. Només s’agafen deu canals i la meitat es veuen malament. Surto a fer un tomb. La ciutat és sorollosa i caòtica, pel trànsit. Vaig a l’oficina d’informació i turisme, perque m’expliquin què es pot veure per aquí. M’han atès molt bé. Amb el que m’han dit, amb un parell de dies crec que en tindré prou.

Ayacucho està a 2.750 metres d’alcada. A les nits no fa fresca com a Cusco.

Voltants d’Ayacucho

1 de juliol

Al matí, abans de sortir, li he dit al tio de recepció si podien netejar el cuarto de bany (ahir no vaig veure que no estava net). I al final m’he canviat d’habitació; aquesta és més gran, amb dos llits i també amb TV. El més important, aquest bany està net.

Aniré primer al poble de Quinua. Tinc uns vint minuts caminant fins a una mena de plaça, on surten les combis i els taxis compartits fins allà.

Quinua té els carrers empedrats, i és un poblet d’artesans (terrissaires). El producte més característic són les esglésies fetes de ceràmica, que la gent col·loca a les teulades de les cases, per protegir les vivendes dels mals esperits.

Des d’on em deixa la combi pujo per unes escales fins a la plaça principal, allà hi ha el temple de San Pedro.

Campanar del temple de San Pedro

Segueixo per un carrer on a costat i costat hi ha tallers d’artesans.

Figures de ceràmica típiques de Quinua

Sortint del poble, travesses la carretera, puges (també per escales) i surts al Santuario Histórico Pampas de Ayacucho. Hi ha un obelisc, de 40 metres d’alçada, que commemora la Batalla d’Ayacucho, que va tenir lloc aquí mateix el 9 de desembre del 1824.

L’obelisc

I la pampa d’Ayacucho

Al baixar passo pel mercat i agafo una combi de tornada. A mig camí m’aturo per visitar les ruïnes de Wari. Primer entres a un petit museu i després fas un recorregut per les ruïnes, que van ser la capital de l’Imperi Wari, cinc segles anterior als inques. Aquí hi ha una mica més d’info:

Monqachayoq (Sector cerimonial)

Ja a Ayacucho, dino camí de l’hostal, i estirat al llit veig la segona part de la final de l’Eurocopa, Italy vs. Spain (un tros del 1r temps l’he vist mentre dinava). He de reconèixer que els vermells han fet el que han volgut amb els azzurri, els han passat per sobre. En definitiva, els han torejat, i han merescut la victòria. El govern de Don Mariano i cía estarà content, han tingut al “pueblo llano” distret i entretingut durant uns dies, “aliè” als gravíssims problemes que azotan al país.

Per sopar he tastat un plat típic de la regió, puca picante. Hi havia arròs, patates i carn, amb una salsa de color vermellós, l’ingredient principal de la qual és el maní (cacauet). Estava prou bo, he quedat tip i no picava gens.

Ayacucho

2 de juliol

El proper pas serà anar a Huancavelica. Per això, primer he d’agafar un transport fins a Rumichaca, que surt a les 06.30 del matí. Vaig caminant fins a les oficines de Transportes Lalo, per comprar el bitllet. Allà em diuen que no surt a dos quarts de set sinó a les 05.30 am. Això serà demà.

Avui aprofito per visitar la ciutat. De tornada cap al centre vull visitar el Museo de la Memoria. Porto un plànol on està indicat, però pregunto vàries vegades. M’envien a un altre museu, el d’arqueologia regional. Hi ha molts carrers que no tenen nom i això ho fa més difícil. Porto 1h 30m donant voltes i no l’he trobat. El plànol està malament, al suposat encreuament de carrers on hauria d’estar, no hi és. Quan estava a punt de desistir, l’home d’una botiga m’ho indica i bé. El trobo en menys de 5 minuts.

Mural a la façana del Museo de la Memoria

El museu és un homenatge i un recordatori als desapareguts, torturats i assassinats tant pel grup terrorista Sendero Luminoso com per la policia que lluitava per acabar amb ells.

Sendero Luminoso és una organització terrorista (el nom oficial és Partido Comunista del Perú-Sendero Luminoso, PCP-SL) que va néixer l’any 1980 a Ayacucho, i va començar a operar per la zona “como Pedro por su casa”. No és estrany que s’establissin per aquests topants, és una zona de difícil accés (ara, però, menys), amb valls, muntanyes i una orografia molt accidentada.

El PCP-SL va començar una autodenominada “Guerra Popular” amb una sèrie de violacions als Drets Humans a gran escala. Els actes comesos per aquest grup van ser només l’inici d’una successió progressiva de fets lamentables, els quals van constatar una terrible veritat; la debilitat i ineficàcia de les pròpies institucions republicanes i la precarietat de les relacions existents entre elles i els ciutadans, i entre els ciutadans mateixos.

L’any 1984, un altre grup subversiu, el Movimiento Revolucionario Túpac Amaru, va contribuir a sembrar l’angoixa i la inquietut a la població. Davant d’aquesta situació, les forces policials i militars de l’Estat, sense una estratègia adequada per combatre la subversió, van optar pel camí de la repressió indiscriminada, incrementant la pràctica sistemàtica i generalitzada de violacions dels Drets Humans, les principals víctimes de les quals van ser els sectors més empobrits i marginats de la població.

Algunes de les víctimes

El més lamentable va ser que els fets patits durant els primers anys del conflicte, van ser moltes vegades ignorats i menyspreats deliberadament per l’opinió pública. En algunes ocasions, aquesta indiferència va ser propiciada pel falsejament de la realitat en la qual s’escudaven aquells que, ostentant el poder, havien sigut incapaços de fer front a la violència desfermada sense violar les regles de la convivència democràtica. D’altres vegades era la mateixa població la que escollia refusar tot compromís amb les víctimes directes de la violència, posant de manifest les profundes fractures socials, la manca absoluta de solidaritat i el dissimulat sentiment de despreci cap al que es considera diferent i aliè.

Davant d’aquesta situació, era necessari descobrir una realitat que durant anys va romandre oculta sota l’apatia de la població i els sòrdids interessos de certs sectors governamentals. Per aconseguir una autèntica reconciliació i fer possible un efectiu exercici de la justícia per a la reconstrucció del país, va ser precís que tots els peruans assumissin la penosa tasca d’enfrontar el seu passat i assumir també les seves responsabilitats com a membres d’una nació. Aquestes van ser les tasques que la Comisión de la Verdad y Reconciliación (CVR) va voler portar a terme. Ja existien organitzacions que molt abans havien aixecat la seva veu de protesta en contra de les sistemàtiques violacions dels Drets Humans comeses durant la lluita antisubversiva, per exemple, la Asociación Nacional de Familiares de Secuestrados, de Detenidos y Desaparecidos del Perú (ANFASEP), institució fundada fa 29 anys i que té com a objectius principals impulsar el descobriment i la veritat dels fets ocorreguts durant el període de violència política que va assolar el país, així com reconstruir un passat comú que serveixi per promoure la reconciliació nacional i garantitzar la correcta aplicació de la justícia a favor de les víctimes del conflicte.

El setembre del 1992, el principal cabecilla de Sendero Luminoso va ser capturat a la ciutat de Lima. Arrel d’això, l’organització es va començar a desmembrar i a dividir. L’octubre del 2008, SL va realitzar un atac contra un comboi militar, on van morir 19 persones, 12 d’elles militars, a més d’onze ferits i un desaparegut. I durant el mes de febrer d’enguany, el cap dels grups remanents de l’organització, conegut com a Camarada Artemio, va ser capturat viu, però greument ferit després d’un enforntament. Ara fa uns dies, en un telenotícies, vaig sentir que la policia antiterrorista peruana va rescatar a la regió d’Ayacucho a 10 nens que estaven en poder de SL i que eren, o anaven a ser ensinistrats en la lluita armada i atemptats. O sigui, que l’organització potser no està tan activa com als anys 80 o 90, però segueix operant, especialment en llocs remots i gairebé inaccessibles com les valls dels rius Apurímac i Ene.

Ayacucho és una ciutat colonial, amb una gran quantitat d’esglésies, dels segles XVI, XVII i XVIII. Les seves celebracions de Setmana Santa són les més famoses del Perú, duren 10 dies, amb nombroses processons, nazarenos, gent amb cucurutxos (rotllo Ku Klux Klan), etc.

Plaza de Armas. A la dreta, la catedral.

Faig un recorregut passant per alguns temples, monestirs i esglésies. Tots estaven tancats, perque a les hores que hi he passat no celebraven cap missa.

Temple San Francisco de Paula

Catedral

Temple San Agustín

Campanar del Temple Santa Clara

Temple i monestir Santa Teresa

Arc del Triomf

Temple i convent San Francisco de Asís

Temple Companyia de Jesús

Temple Santo Domingo

.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: