Enviat per: nizzamudin | 28/06/2012

Ausangate trek

19 de juny

El trekking de l’Ausangate està considerat com un dels més bonics dels Andes peruans. Es tracta d’un recorregut circular de 65 km al voltant del Nevado Ausangate, la muntanya més alta de la regió de Cuzco, amb 6.372 m, situada a la cordillera Vilcanota. S’han de superar dos colls a més de 4.000 m, i dos a més de 5.000 m. És una zona aïllada, a part dels passos, travessa valls amples on les comunitats indígenes viuen de la cria de llames i alpaques. La llengua de la gent que habita aquí és el quítxua, i molts d’ells no parlen espanyol.

Les muntanyes (apus) són déus sagrats per als pobles andins i són posseïdores de Kamaq (força vital). L’Apu Ausangate, és el més important de la regió i tema de moltes llegendes. És considerat el pakarina (lloc d’origen) de llames i alpaques i controla la salut i la fertilitat d’aquests animals. La seva alçada és també el lloc on les ànimes condemnades estan forçades a vagar, com absolució dels seus pecats.

Avui dia, els esperits de la muntanya se celebren a través d’una festa, que té lloc a les muntanyes. Igual que moltes festes existents, té l’origen en una barreja de llegenda quítxua i les imatges catòliques. La festa, Q’oylla Ritti, se celebra al juny, entre les festes cristianes de l’Ascensió i Corpus Christi. Es porta a terme a una altitud de 4.750 m, on les glaceres flueixen cap a la vall Sinakara, prop de l’Ausangate, al lloc on se suposa que una imatge de Crist va aparèixer el 1783.

Malgrat aquest aspecte cristià, la festa continua sent principalment una celebració i l’apaivagament de l’Apu Ausangate. Referent a això, data almenys del temps dels inques, quan es feien ofrenes amb regularitat a l’Ausangate. Avui dia, la festa dura tres dies, implica danses molt colorides i culmina amb un ascens nocturn a la glacera (en el qual els mals esperits trobats és possible que hagin de ser sotmesos) per tornar amb gel de les glaceres per l’aigua beneïda de l’any següent.

Tinc dos descripcions de la ruta, una en anglès i l’altra en castellà. La primera proposa fer el circuit en sis dies, la segona en cinc. Analitzant el quilometratge i el perfil, l’intentaré fer en cinc. Tothom amb qui he parlat d’aquest trekking m’ha dit que allà fa molt fred. He llogat un sac de dormir de plomes, per a temperatures de fins a -15ºC.

La travessa comença al poble de Tinqui. Per arribar fins allà he d’agafar un bus, en aquest cas de la companyia Huayna Ausangate. El primer surt a les 10.30 am. Fins a Tinqui hi ha unes tres hores, gràcies a una carretera que està en molt bon estat (asfaltada fa poc temps). Per fer aquest mateix recorregut, abans es trigaven 6-7 hores). Amb el bus hem de pujar fins a un pas que està a 4.185 m, i després baixar per arribar a Tinqui (3.800 m).

Quan baixo del bus a Tinqui són les 13.45h. La informació de que disposo diu que la primera etapa, que va de Tinqui fins una mica més amunt d’un poblet anomenat Upis, són 11,5 km, un temps estimat de 5 hores i 600 metres de desnivell positiu (pujada). Em sembla exagerat cinc hores per cobrir 11,5 km, però no em vull estressar  ni haver d’anar accelerat per arribar al campament abans que es faci fosc (aquests dies hi ha llum fins les 17.30h). Avui em quedaré a Tinqui, i demà faré dues etapes en una. Deixo la motxilla en un allotjament i surto a caminar una mica, per veure quin és el camí que s’ha de seguir per sortir del poble en la bona direcció.

Rètol al costat de la plaça de Tinqui

Segueixo les indicacions del text que tinc, i després de travessar un pont em trobo uns marrecs que tornen de l’escola. Abans del pont hi ha una caseta de registre d’entrada al trekking (s’han de pagar 15 soles, uns 4,5 €). Un tio em veu i em pregunta si estic buscant algú. No, estic passejant -responc. Un dels vailets que m’acompanyen va en direcció a Upis, i continuo amb ell un tros amunt. Deu tenir uns 4-5 anys, es diu Rodolfo. Quan sigui gran vol ser guia de muntanya. Uns 15′ després faig mitja volta. Ja tinc clar el camí a seguir demà al matí. Sortiré ben d’hora, a les sis.

Tros de la plaça porxada de Tinqui. Al darrera treu el cap l’Ausangate

Per la tarda, al pati de l’hostal, passo una estona fent xuts a pilota amb un nen, que deu ser fill dels amos.

No diu quin

Al vespre, mentre faig el sopar (he de començar a reduïr el pes de la motxilla) parlo amb l’amo de l’hostal, el sr. Crispín. Ell porta grups de clients a fer el trekking, i també a pujar l’Ausangate, amb cavalls, cuiner, i tota la parafernàlia. Parlem d’un accident que va passar fa només uns dies. Un turista espanyol i el guia van morir quan pujaven l’Ausangate, una allau els va escombrar de la paret. La dona del turista i un altre acompanyant es van salvar. I ara fa un parell de setmanes, un helicòpter es va estavellar en una muntanya propera a aquesta zona. Entre altres hi anaven uns coreans i un holandès, que resulta que era amic d’un amic meu, el Johannes, també holandès. Si el món no és un pañuel, ja em direu què és. Malauradament no hi va haver supervivents, i la feina va ser per trobar els cossos i identificar-los, perque estaven carbonitzats. Li demano al senyor que m’expliqui una mica com és el recorregut, algun detall especial que hagi de tenir en compte, els campaments, etc. El trekking promet, però imposa un cert respecte. A dos quarts de nou me’n vaig a dormir.

20 de juny

Day 1 – Tinqui (3.800 m)-Laguna Jatun Pucacocha (4.600 m), 22,2 km, 7h 10m. Sortida: 05.55 am. Arribada: 13.05 pm.

Surto d’hora, cinc minuts abans de les sis. Ja hi ha llum suficient per caminar sense el frontal. A la caseta “d’entrada” al trekking (on s’ha de pagar) hi ha llum, però passo decidit i sense fer soroll. He burlat el control. El camí va pujant per una pista de terra i hi ha cases escampades.

Enrera deixo el poble de Tinqui

Em vaig creuant amb gent que baixa a Tinqui. De tant en tant pregunto si vaig en la direcció correcta. La cara nord-oest de l’Ausangate la tinc al davant.

Per un tros pla arribo al poblet d’Upis.

La pampa que acabo de passar. Upis queda al darrera meu

Són les nou del matí. Les termes (per les quals he de passar) queden 20-30′ més amunt, però em costa arribar-hi perque el camí no està clar i no sé si he de travessar el riu o no. No hi ha cap pont i segueixo amunt pel marge dret. Finalment, a les 09.30h arribo a una piscina d’on surt fum. Dins hi ha dues nenes. Els pregunto pel camí que va a l’Abra Arapa (abra en quítxua vol dir pas de muntanya o coll). Es queden sense dir res. No sé si són sordes, o mudes, o les dues coses alhora. Ja m’ha passat altres vegades i en altres llocs (per exemple a Xile), que preguntes una direcció o lloc concret a algú de la zona i no reaccionen, com si sentissin ploure. Ei, que no t’estic preguntant per la fórmula de l’àcid sulfúric, t’estic preguntant algo que hauries de saber. Això em rebenta. Bé, uns metres més amunt de les termes trobo la zona d’acampada (la del 1r campament) i el camí que continua. De cinc hores fins aquí, res, han sigut tres i mitja. Hagués pogut sortir ahir i arribar amb llum de dia per muntar la tenda, però és clar, quan no ho saps…

He de pujar fins al primer coll del trek.

Pujant a l’Abra Arapa. Cara NW de l’Ausangate

Al passar per unes cabanes de pastors, me’n trobo un, i li demano pel camí a seguir, tot i que és més o menys clar. L’home em demana cinc o deu soles per acompanyar-me fins a dalt. Pájaru!

Una d’aquestes cabanes és la del pájaru

Sense dificultats arribo a l’Abra Arapa (4.757 m). Hi ha unes piles fetes amb pedres que marquen el punt més alt.

Al primer coll, l’Abra Arapa (4.757 m)

A l’altre costat del pas

Per baixar no s’ha d’anar al fons de la vall que s’obre al davant sinó vorejar la muntanya. Ho confirmo amb un paio que està cuidant llames uns metres més enllà. Aquest no em demana pasta sinó un “dulce”. Ho sento noi, no en porto. Vaig estar dubtant si comprar una bossa de caramels de coca, però al final no ho vaig fer. Passat un fals coll, es veu un petit llac a mà dreta, on hi ha dues oques andines festejant.

La llacuna…

… i les oques andines

A partir d’aquí el sender baixa amb més pendent.

Al fons el llac Uchuy Pucacocha

Al fons es veu un altre llac, l’he de vorejar per la dreta, i el segon que trobi, el més gran, allà està el campament.

A la dreta, l’Ausangate (6.372 m)

El camí és una mica més complicat del que semblava, perque no passes pel costat del llac, has de vorejar una muntanya, pujar i després baixar fins al llac. A la gran esplanada que s’obre hi ha molt bestiar pasturant. Ja he arribat a la laguna Jatun Pucacocha. Ara he de triar on poso la tenda. La munto a la capçalera del llac, al costat d’un rierol.

1r campament

I el rierol

Un parell de gossos s’han posat una mica agressius i els he hagut de llençar un parell de rocs perque es calmessin. Al meu davant tinc una glacera que baixa del Nevado Extremo Ausangate. Faig una migdiada i després ja començo a preparar el sopar. Com que fa una mica de vent i aquí no hi ha cap tipus de protecció, cuino a l’avancé de la tenda. A part de les llames, alpaques, gossos i algun pastor/a, no hi ha ningú més. L’única tenda és la meva. Tan bon punt el sol s’amaga per l’oest, la temperatura comença a baixar.

Laguna Jatun Pucacocha

Abans de les sis ja sóc dins del sac. Ha sigut un bon dia, amb un temps excepcional. Demà, més. Bona nit!

21 de juny

Day 2 – Laguna Jatun Pucacocha (4.600 m)-proximitats de Jampa(4.580 m), 14,6 km, 6h 10m. Sortida: 07.25 am. Arribada: 13.35 pm.

Em llevo a les sis. No he passat gens de fred, dormint amb samarreta i calçotets. El sac de plomes s’ha portat bé. Pesa una burrada però ha valgut la pena llogar-lo. Mentre espero que bulli l’aigua, ordeno i recullo les coses dins de la tenda.

El llac al matí

Començo a caminar, en zona d’ombra, i 15′ després ja toca el sol per allà on camino. Continuo per la plana i vaig cap a un home que cuida bestiar, a preguntar-li pel camí que puja al primer coll de la jornada d’avui. Intueixo per on és, però no és del tot evident. L’home parla castellà i m’ho indica. Bé! De les casetes que hi ha a l’esplanada, s’han de pujar unes fortes rampes a la dreta, i després el sender puja molt suaument fins a Abra Apacheta (4.850 m).

Vista enrera

De fet, no queda molt clar on està exactament el coll, perque hauria de veure un llac que està a baix,  i no el veig fins que baixo un tros.

A baix, laguna Ausangatecocha

A dalt, observo les muntanyes del davant, per veure per on deu ser el següent coll. He de baixar fins al llac, la laguna Ausangatecocha, per un camí ple de zig-zags. Aquí hi ha una esplanada, un bon lloc per acampar.

Però avui no em quedaré aquí, són només les 09.15h. Ara em dirigeixo al segon i últim coll de l’etapa.

El coll que acabo de baixar

Al principi el terreny és pedregós, però no gaire dret. Entres a una vall i aquí és més herbós però fa més pujada. El camí està ben fressat. L’alçada es comença a notar, m’he d’aturar més sovint a beure perque se m’asseca la boca. L’aire està enrarit aquí dalt, noto una mica la manca d’oxigen, i l’última pala, amb neu als costats, la supero amb passes curtes però sense perdre la cadència. En termes de ciclisme, emprats al tour de França, podríem considerar aquest port com un HC (hors catégorie), no per la duresa de les rampes ni la llargada, però sí per l’alçada. A les 11:45 arribo al punt més alt del trekking, el paso del Palomani, a 5.165 m.

Des del pas, mirant enrera. A baix la laguna Ausangatecocha.

Al paso del Palomani (5.165 m)

I això és el que tinc al davant

Les vistes són realment magnífiques, és difícil descriure el que sento davant d’aquesta immensitat.

A prop d’un petit llac que es veu a baix es situa el camp base de l’Ausangate.

El descens és fàcil, gairebé al final d’una vall passo per un grup de casetes on veig un home, i a baix, on s’uneix aquesta vall amb una altra que va de nord a sud, hi ha el poble de Finaya.

Baixant per la vall. L’Ausangate ja queda enrera.

Passat el poble he de vorejar una zona d’aiguamolls, deixant momentàniament el camí. Trobo un possible campament, però estic bé i continuaré un tros més. Començo a pujar, deixant el riu que baixa a la meva dreta, fins que arribo a una gran pampa. Em quedo aquí.

2n campament

La vall on estic té orientació NE-SW i el sol s’amaga més d’hora que ahir. A més avui em sembla que és el dia més curt de l’any en quant a hores de sol. A les cinc ja estic sopat i enllitat.

Me’n vaig a dormir!

Per aquí només he vist a quatre paisans, tres que pujaven i un que baixava amb un cavall per l’altra vora del riu.

22 de juny

Day 3 – Proximitats de Jampa (4.580 m)-Pacchanta (4.250 m), 18,9 km, 6h. Sortida: 07.35 am. Arribada: 13.35 pm.

Em torno a llevar a les sis. Porto 13 hores en posició horitzontal i ja tinc ganes d’aixecar-me i posar-me en marxa. Aquesta nit tampoc he passat fred. He dormit/descansat calentó. Abans de plegar la tenda ja m’arriben els raigs del sol. Sembla que avui tornarà a fer un dia esplèndid. El primer tros és pla, fins al final de la pampa on hi ha les cabanes del poble de Jampa. No es veu ni una ànima.

Mirant enrera, Jampa i la vall

Contenidors per emmagatzemar fems

Deixo el poble a la meva dreta i segueixo el sender per l’esquerra de la vall, que va girant lentament cap a l’oest. Mica en mica s’obre al davant la piràmide del Puca Punta, que és el punt de referència per la direcció que he de prendre, tot i que el sender està molt marcat.

L’agulla del Pacchanta (Puca Punta)

La pujada a l’últim coll del trek és molt progressiva. Abans d’arribar-hi sento veus, i veig algunes jaquetes de colors vistosos al davant. A alguns d’ells els avanço encara en tram de pujada. I la resta del grup (són francesos), nombrós, els trobo al collado de Campa (5.068 m). L’entorn és fascinant.

Al paso de Campa (5.068 m)

L’altra costat del paso Campa

Aquí al pas hi ha una dona que ven artesania. Per flipar.

Al poc de baixar es veuen, de lluny, tres llacs de colors diferents cadascun.

Per continuar el descens hi ha dues opcions, anar en direcció a aquests llacs vorejant una muntanya de tonalitats fosques per la dreta, o vorejar aquesta muntanya per l’esquerra (que és el que faig jo).

Hi ha camí fins que surto davant de tres llacs (uns altres).

Laguna Pucacocha

El camí baixa amb la intenció de pasar per l’esquerra dels llacs, però el “mapa” que porto (és més aviat un esquema) marca el camí vorejant els llacs per la dreta. M’ho miro bé i cap aquí no es veu sender, però tampoc sembla complicat. Faré cas al mapa. Vaig perdent alçada i vorejo el primer llac uns 20 metres per sobre, per un terreny de vegades ple de rocs i una mica inestable. Al final del llac baixo una mica per caminar per terreny pla, però és una zona amb trampa, perque el terreny no està sec del tot, i de vegades t’enfonses. Passo sempre que puc per sobre de pedres i en un punt on no n’hi havia se m’ha enfonsat una cama fins al genoll. No he quedat xop, perque era només sorra humida. Tinc la sensació de trobar-me en el punt més remot de la travessa. I segurament no ho és.

Laguna Pucacocha des de l’altre costat

A l’altre costat d’unes petites elevacions que hi ha davant meu hi ha d’haver la vall que va cap a Pacchanta, per orientació i una mica també per lògica. Trec la brúixola per comprovar-ho. Sí, he d’anar cap al nord-oest. Pujo ràpid, per l’adrenalina alliberada fa una estona. Un llom, un altre llom, un tercer. Veig darrera meu la muntanya negra que podies envoltar per la dreta o per l’esquerra abans dels tres primers llacs que es veien a l’iniciar el descens. Sí, vaig bé. I un tros més enllà s’obre la vall davant meu, i a la dreta la vall per on deuen baixar els francesos. Al fons de tot es veu algun sostre que brilla, allà hi ha la civilització. Baixo pel dret, fent esses, i trobo el camí, amb petjades diverses de botes de muntanya, un sender ple de pedres però més ample i amb senyals evidents de ser força transitat. A l’arribar a Pacchanta busco la zona d’acampada, un noi m’ho indica. Estan muntant el campament dels francesos. En un petit tros de terreny adjacent, munto la tenda. A uns metres hi ha unes termes. Quan estic instal·lat, me n’hi vaig, a fer una mica de relax. Hi ha dues piscines. He d’entrar molt a poc a poc perque l’aigua està molt calenta.

Ous bullits a 40ºC. Al darrera la cara nord de l’Ausangate

Passo uns 30-40 minuts i me’n vaig a fer el sopar. Demà és una etapa de tràmit, l’última.

23 de juny

Day 4 – Pacchanta (4.250 m)-Tinqui (3.800 m), 9,3 km, 2h 35m.  Sortida: 08.15 am. Arribada: 10.50 am.

Tot i ser el campament on he dormit a menys alçada, no he notat la diferència. És més, quan em llevo he notat una humitat als peus i pel voltant. Quan obro la cremallera per preparar l’esmorzar amb el fogonet a l’avancé, descobreixo per què. El rierol que passava a dos metres de la tenda ha crescut de cabal durant la nit, i 3/4 parts de la tenda estan sobre una gran bassa d’aigua. Afortunadament la tenda s’ha comportat de manera excepcional i no ha entrat ni una gota. Esmorzo i faig la motxilla dins la tenda. Quan surto a l’exterior veig que la tenda s’ha gelat per fora. Ja s’hagués pogut congelar també el rierol!

La tenda, amb símptomes de congelació

M’espero una estona fins que veig que el sol trigarà a arribar a la tenda per assecar-la. No em vull esperar. La plego mullada i cardo el camp.

Avui tot el camí és per pista.

Cactus de la puna

Grup de llames en un corral, sortint de Pacchanta

De sortida hi ha quasi una hora de pujada, vorejant una muntanya, fins que comença la baixada definitiva.

Vas passant per grups de cases on es veu gent. Definitivament estic tornant a la civilització. Alguns nens quan em veuen em saluden, a d’altres els dic hola i no diuen res, i n’hi ha alguns que el primer (i l’únic) que et diuen és: “dáme caramelo!”, així, en imperatiu. A Tinqui passo per davant de la caseta de registre del trekking, el tio m’ha vist i em diu: “¿Ya está de vuelta?”. “Sí, sí, todo bien.” -li dic. Al davant de la plaça m’espero una estona, a veure si passa algun bus per tornar a Cusco. Una noia d’una botiga m’ha dit: “Ahorita va a pasar”. Pero “ahorita” al Perú vol dir que t’hi posis còmode. Traduint i per que quedi clar, quan et diuen “ahorita” significa que poden passar unes quantes hores. Passen tres quarts d’hora i decideixo agafar un taxi compartit fins a Ocongate, un poble que està a deu minuts. Allà hi ha més opcions de bus per anar a Cusco. No fa ni cinc minuts que hi sóc que ja n’arriba un. Un grup de gent local l’aborda, i volen pujar abans de deixar baixar als que anaven a dalt, fotent empentes. Al final ha acabat baixant gairebé tothom i hi havia seients de sobres.

Vistes des del bus tornant a Cusco

Baixant el port

Com a conclusió puc dir que ha sigut un bon trekking, el millor que he fet, de moment, al Perú. Els paisatges són variats; muntanyes nevades, glaceres, llacs de diferents colors, pampes, llames, alpaques, etc. I per sort, gens massificat. He tingut un temps immillorable cada dia, amb sol i el cel blau sense o amb molt pocs núvols. Avui era el dia que més núvols hi havia, sobretot damunt i al voltant de l’Ausangate, però ja poc importava.

A les tres de la tarda arribem a Cusco. Aturo un taxi per anar a l’alberg. Em demana cinc soles, li dic que quatre, i el tio diu que no i arrenca. Segon taxi, ¿cuánto? Em diu que 3,5 soles. Ni regatejo, em sembla un preu molt correcte. En marxa!


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: