Enviat per: nizzamudin | 27/06/2012

Machu Picchu

16 de juny

Em llevo a les 4 am pel meu propi peu. Si hagués esperat que el de recepció m’avisés, se m’hagués fet de dia. Quan he baixat, el sapastre estava dormint al sofà. I d’això en diuen hotel?

Deixo la motxilla gran i vaig a trobar-me amb el grup. El Willy els comunica que ens trobarem amb ells a dalt. Anem a fer cua per comprar l’entrada. Som els primers. Quan falten deu minuts perque obrin, jo me’n vaig a comprar els bitllets de bus. Aquests es compren en una barraca de fusta que hi ha al carrer principal. I després em poso a fer cua. Comencen a sortir els busos i el Willy que no ve. He de deixar passar a unes quantes persones i per fi arriba. Hem pujat al tercer bus. El “sistema” seguia sense funcionar i per fer un tiquet d’entrada alternatiu han trigat deu minuts.

Durant el trajecte es va fent de dia. A dalt ens trobem els col·legues. Han arribat tots suats, l’ascensió al Machu Picchu (d’ara en endavant, MP) és gairebé tota per trams d’escales. Obren a les 06.00h. Falten cinc minuts. Fem cua i entrem. Ja hi som. Caminem per un tros pla i ja tenim una primera visió del MP.

Farem una visita guiada amb el Willy, d’1,5-2 hores, i després cadascú podrà anar a la seva.

El MP (es pronuncia “Matxu Pic-txu”, que en quítxua vol dir muntanya vella) és possiblement el jaciment arqueològic més espectacular del continent; per la seva ubicació, la tècnica de construcció i el seu misteriós passat. La funció i finalitat del MP és encara avui, objecte d’hipòtesis i especulacions. La ciutadella mai es va mencionar a les cròniques dels espanyols, amb la qual cosa queda clar que aquests no la van arribar a descobrir. Sinó, l’haguessin destruït.

L’any 1911 l’historiador nord-americà Hiram Bingham es va topar amb les ruïnes, molt cobertes de vegetació, mentre era guiat per un nen local. En realitat, el que Bingham buscava era la ciutat perduda de Vilcabamba, l’últim baluard dels inques. El que se sap sobre la “ciutat perduda” de MP (és més correcte anomenar-la així que no pas ciutadella o fortalesa) segueix sent molt bàsic. Uns creuen que va ser fundada a l’ocàs dels inques com un intent de preservar la seva cultura, d’altres diuen que és possible que ja fos una ciutat oblidada a l’època de la conquesta. Una altra teoria proposa que es tractava d’un lloc de retir de la reialesa inca que va ser abandonat després de la invasió espanyola. Sigui com sigui, l’alta qualitat de la maçoneria i l’ornamentació fan pensar que MP va ser en una altra època un centre cerimonial molt important. També s’ha dit que era un observatori astronòmic.

Primer anem al temple del Sol, que té forma semicurcular. Allà es pot veure la qualitat excepcional de la maçoneria de que parlava abans.

Temple del Sol

Interior del temple del Sol

Arribem a la plaça Sagrada. Al costat hi ha el temple de les 3 finestres.

Temple de les tres finestres

Per una escala es puja al santuari principal, l’Intuhuana. Hi ha una roca tallada, que marca el pas de les estacions (solsticis/equinoccis). Fa uns anys, durant la gravació d’un anunci de cervesa, una de les càmeres va fotre una hòstia a la pedra i en va trencar un tros.

La pedra Intihuana

Si Cusco té forma de puma i Ollantaytambo de llama, el MP té forma de còndor. El Willy ens mostra una foto aèria on es pot apreciar.

Abans de les 08.30h ens acomiadem del Willy. O ell s’acomiada de nosaltres. Li donem propina. Crec que ha fet bé la seva feina (malgrat que avui se’l veia una mica desmotivat). Val a dir, però, que li ha tocat un grup fàcil. Demà diumenge descansa i el dilluns sortirà amb un nou grup. Fa dos anys que fa de guia al trekking del Salkantay.

Els meus companys tenen l’entrada per pujar al Waynapicchu, en dos torns diferents. Jo la tinc per pujar a la muntanya Machupicchu. Aquí ens separem. Es fa estrany anar pel meu compte després de quatre dies anant en grup. Passo per diverses construccions, que semblen vivendes i pujo a la cabaña del Guardián de la Roca Funeraria.

A dalt es veu la cabana. Al darrera (la més alta), la muntanya Machupicchu

Des d’on es pot fer una de les fotos més típiques del MP.

El Machu Picchu

A continuació vaig al Puente del Inca. Caminant per un sender pla i estret arribes fins a uns quaranta metres del pont. Abans t’has de registrar perque al marge dret del camí “hi ha pati”.

Camí d’aproximació

Puente del Inca

Al tornar és el moment de pujar a la muntanya Machupicchu. Aquí també t’has d’inscriure. Sóc el desè de la llista i són les 08.50h. Mentre vaig pujant de tant en tant em dono la volta per veure el MP.

El Machu Picchu. Al darrera el Waynapicchu.

Amb zoom

Gairebé tot són trams d’escales, trigo una hora per arribar a dalt. Només trobo sis persones. Just a l’arribar, m’he donat la volta i pel camí he vist un petit ós que el travessava. Hòstia!

Aquí està la prova

Si n’hi ha un de petit, també n’hi ha d’haver un de gran. Per sort aquest no ha aparegut. Hi ha uns bancs coberts amb un sostre de palla i una esplanada.

Una enorme bandera oneja al cim. El MP es veu petit, a baix.

La bandera del Cusco oneja al cim de la muntanya Machu Picchu (3.095 m)

A baix es veu la Hidroeléctrica

Em quedo una hora a dalt, gaudint de les vistes en aquest lloc especial.

De més a prop

Encara més

Quan baixo ja hi ha molta gent, molts grups guiats.

Aquesta és la muntanya de la que acabo de baixar

Foto des de la Cabaña del Guardián de la Roca Funeraria

Torno a passar per algun dels llocs on ja havia estat al principi, quan anàvem amb el Willy.

Sector de vivendes

Temple del Sol

La plaça Sagrada i escales amunt, l’Intihuana

I vaig a un lloc nou, on hi ha una pedra que simula el cap d’un còndor i unes roques al darrere que són les ales.

Cap del còndor

D’això me n’assabento parant l’orella al costat d’un grup guiat.

Esplanades, amb el Waynapicchu al darrere

Una llama treu el cap des d’una de les terrasses

Són gairebé les dues de la tarda. Porto quasi vuit hores aquí, crec que ja n’hi ha prou. Mentre baixo, reflexiono sobre si val la pena venir fins aquí i haver d’aguantar tota la collonada turística més les clatellades amb els preus, etc. La resposta no és un sí rotund, però és un sí. Veure amb els propis ulls i estar de cos present en un lloc que havia vist diverses vegades en fotografies, i comprovar que existeix de veritat, m’ha agradat.

A la part final de la baixada em trobo l’Augusto i fem el darrer tram fins a Aguas Calientes comentant la jugada. Mentre seiem en un banc al costat del riu, arriben el Bernhard i la Catrien. L’Augusto agafa el tren a dos quarts de set. Nosaltres el tenim a les 21.30h. Les dues irlandeses han marxat o estan a punt de fer-ho. Elles avui no tornen a Cusco, es quedaran a Ollantaytambo.

Ens passem la tarda anant de bars i fent “happy hours”, que si ara un pisco, que si després una caipirinha, més tard una piña colada,… He hagut de frenar una mica perque ja començava a flotar. He fet un petit tomb pel poble i després he anat a l’hotel, a dormir una estona al sofà (assegut), fins que s’han fet les nou de la nit i he anat cap a l’estació de tren. Allà em trobo el Bernhard i la Catrien. L’estació està a vessar. Ja hi cabrem tots en un tren? Fins les 21.25h no obren les portes per accedir a l’andana. Els tres anem al mateix vagó i tenim els seients gairebé correlatius. Feia més d’un any que no agafava un tren. I això que m’encanta viatjar amb tren. Crec recordar que l’últim trajecte amb aquest mitjà va ser de Buenos Aires a Tigre, al principi del viatge, novembre del 2010. Durant el trajecte faig alguns cops de cap, dormides breus però intenses. Arribem a Ollantaytambo a les 23.00h. A la sortida de l’estació ens espera un tio amb un rètol amb els nostres noms. Mai m’havien rebut així, ha, ha,… La primera a del cognom l’han canviat per una o. Al bitllet de tren també hi havia un error amb el nom i amb el número del passaport. Una furgo amb seients ens porta fins a Cusco. Arribo al hostel abans de la una de la nit. Sort que abans de començar el trek els vaig dir que em guardessin un llit per avui dissabte, perque està ple. Porto 21 hores pràcticament despert. Ha sigut un dia intens.

Advertisements

Responses

  1. Que gran Alexis! Jo naturalment no hi he estat, però em dóna la impressió que, malgrat la turistada, el Machu Pichu s’ho val! Per cert, viatja més en tren que és el millor que hi ha! Ja t’explicaré els meus plans per fer el Transsiberià (algun dia)! Una abraçada!

    Pau


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: