Enviat per: nizzamudin | 26/06/2012

Salkantay trek

12 de juny

Com deia en un post anterior, aquest trekking és una alternativa al “Camino del Inca”. Per qüestions de logística, he decidit fer-lo amb una agència; pel transport, l’entrada al Machu Picchu (d’ara en endavant MP), l’allotjament a Aguas Calientes (també conegut com MP poble), etc.

Em passen a buscar a dos quarts de cinc del matí, el guia i un alemany. Baixem caminant fins a una plaça i el guia se’n va a buscar a més gent. Torna i pugem a un minibús. Tenim unes dues hores fins al poble de Mollepata, on comença el trekking. Allà esmorzem. Abans de començar a caminar vénen les presentacions oficials, del guia, l’arriero, el cuiner i els turistes. He tingut sort, som un grup petit, de sis persones, amb equilibri de sexes; tres noies (una holandesa i dues irlandeses) i tres tios; un argentí, un alemany i  jo. El guia es diu Wilfredo, Willy pels amics.

Foto de grup abans de sortir de Mollepata (*)

De l’equipatge que portem, podem cedir (cadascun de nosaltres) fins a cinc quilos perque els portin els cavalls.

Day 1 – Mollepata-Soraypampa (Sortida: 08.30h – Arribada: 16.50h. Aturada per dinar: 1h15m.)

Comencem a caminar a dos quarts de nou. Fa bon dia. Sortint del poble hi ha una mica de pujada i em quedo enrera. Els més veterans del grup som l’argentí i jo. Em sembla que els meus companys han començat molt forts. Desconec si cap d’ells ha fet mai un trekking de varios dies.

El camí discórre per una pista i de tant en tant agafem alguna drecera, on el pendent és més fort. Mollepata està a 2.900 metres d’alcada, i avui hem d’arribar a la cota 3.850 m. Exceptuant les dreceres, la pujada és progressiva.

Vista del Nevado Humantay

El cuiner i l’arriero van per davant. Al migdia fem una aturada per dinar, en una espècie de campament on hi ha altres cuiners i altres grups.

Hora de dinar (*)

Hi ha grups de dotze i fins a quinze persones. Després de dinar tenim 30′ per fer la migdiada. No estic gens acostumat a fers treks així, entaular-me per dinar i després fer la becaineta. A mida que anem avançant veiem el Nevado Humantay més a prop:

El primer campament és Soraypampa. El Nevado Salkantay no el veiem fins que gairebé hi arribem.

El Nevado Salkantay (6.264 m)

Les tendes estan muntades dins d’un cobert amb plàstics, com si fos una tenda gran. Així tenim més protecció davant del vent i del fred. Aquesta primera nit és la més freda. Fem un petit berenar (n’hi diuen “happy hour”), amb te, galetes i crispetes. I ens quedem xerrant mentre ens preparen el sopar. Havent sopat el Willy ens dóna les instruccions per demà.

13 de juny

Day 2 – Soraypampa-Challway (Sortida: 06.30h – Arribada: 17.10h)

Ens llevem a les cinc del matí, ens porten un te calent a la tenda, tot un luxe. Preparem els sacs per als cavalls (els 5 kg) i anem a esmorzar.

Hora d’esmorzar (*)

Carda fred. Avui és el dia més dur de la travessa, hem de superar un coll a més de quatre mil metres.

Al ataqueeeeeeeeeeeee!!!! (*)

Surto abrigat, amb els guants i el gorro. El sol encara no peta a la vall per on pugem. De sortida hi ha uns 30-40′ de pujada fins a una pampa. Per variar em quedo enrera de seguida.

Al davant, el Salkantay

He d’entrar en calor i trobar el meu ritme a poc a poc, de manera gradual. A la pampa fem un descans i seguim.

Tenim a alguns grups per davant. Després de travessar el tros pla ve el tram de pujada més fort, ple de giragonses i amb alguns pendents forts. Aquí ja toca el sol i això em reactiva. Sense fer cap accelerada brutal, he trobat un ritme constant i vaig a més (com l’Indurain de les millors èpoques) i començo a avancar a la gent. N’hi ha uns quants que ja esbufeguen. Estem per sobre dels quatre mil metres. El Willy em diu que m’esperi en una esplanada que hi ha més amunt. M’aturo en un rètol que marca 4.400 metres.

Encara falta

Esperant al grup

Primer arriba l’Augusto (l’argentí), que ha fet tota la pujada dalt d’un cavall, i després va arribant la resta del grup. Descansem uns metres més amunt, on hi ha una petita llacuna. El Willy ens diu que des d’aquí fins al coll hi ha una hora més. Em sembla exagerat per superar 250 metres de desnivell. Quan ens hi tornem a posar em costa una mica al principi (això d’arrencar i parar, arrencar i parar, no està fet per mi) però aviat agafo el ritme i en mitja hora arribo al punt més alt del trekking, l’Abra Salkantay, a 4.650 metres. Les vistes són boniques, el contrast del cel blau amb la neu de les muntanyes que ens envolten és majestuós:

Vista a l’altre costat del coll

Ens reunim amb el grup i ens fem la foto de rigor:

Com que anem bé de temps, en lloc de començar a baixar pel sender, el Willy ens proposa de fer un petit camp a través. Ens té preparada una sorpresa. És aquesta:

Laguna Salkantaycocha

Baixant pel camí el llac queda amagat i no es veu. Continuem baixant fins que arribem a una gran plana, on els diversos grups tenen el seu raconet i el cuiner els espera amb el dinar gairebé a punt. Dinar i migdiada. A mida que anem descendint el paisatge va canviant.

Hem d’arribar a 2.950 metres, a una corba on s’amaga el poblet de Challway. L’últim tram s’ha fet pesat. Ja tenim les tendes muntades, sembla que estiguem en un campament de boy-scouts.

Per al dia de demà hi ha dues opcions:

1a) Anar caminant fins a La Playa i des d’allà agafar un transport fins al poble de Santa Teresa, anar a la tarda a unes termes i fer nit al poble. El dia següent caminar de Santa Teresa a Hidroeléctrica i des d’allà seguir la via del tren fins a Aguas Calientes (MP poble).

2a) Anar caminant fins a La Playa i fer nit allà. El dia següent agafar un camí alternatiu fins a la Hidroeléctrica, i des d’allà seguir la via del tren fins a Aguas Calientes (MP poble).

Sigui quina sigui l’opció triada, els cavalls només arriben fins a La Playa i això vol dir que el 4t dia cadascú haurà de carregar tot el seu equipatge.

Mentre fem el berenar parlem del tema. La gràcia de fer el Camino del Inca o, en aquest cas, un camí alternatiu com el del Salkantay, és que després de varios dies de travessa, arribis pel teu propi peu al MP. Per mi no té cap sentit agafar un mitjà de transport per fer un tram, i menys per anar a un poble on hi ha unes termes. Així ho exposo als meus companys de trek i al guia. Jo trio clarament la segona opció. L’Augusto vol anar a les termes. La resta de moment no ho té clar, o no es vol mullar. Posposem la decisió per demà al matí a l’hora d’esmorzar.

14 de juny

Day 3 – Challway (2.950 m) – La Playa (1.930 m) – (Sortida: 07.25h – Arribada: 12.25h).      La Playa – Santa Teresa –> combi

Esmorzant hem de prendre una decisió. L’Augusto i el Bernhard volen anar a Santa Teresa + termes. La Catrien i jo volem fer tot el trek caminant. Estem 2 a 2 i falten dos vots. Les dues irlandeses estan indecises. Finalment la Maeve es decideix per Sta. Teresa. I la Laura força l’empat a tres. Una moneda decidirà la ruta a seguir. Evidentment la llença el Willy i l’atzar fa que els que volien anar a les termes i fer un tram amb una van s’emportin la victòria. El trek ha quedat capat. Una llàstima. Un noi d’un grup més petit encara que el nostre, que estava esmorzant en una taula al costat, ha sentit el desenvolupament de les votacions, i m’ha dit que ells feien tot el recorregut caminant, i si volia anar amb ells. Li he agraït, però li he dit que no em puc separar del grup. Tampoc ho vull, ha sortit cara (per a mi, creu) i s’ha d’acceptar. A més, amb el grup hi ha bon rotllo, som pocs però ben avinguts.

Abans de sortir ens acomiadem de l’arriero. Propina al canto.

El poblet de Challway

Als 30′ d’iniciar la marxa passem pel poble de Collpapampa. El Willy agafa una flor i ens explica que té unes propietats al·lucinògenes molt heavys. No se sap ben bé què passa si et beus un te amb les fulles d’aquesta flor, anomenada floripondio.

Floripondio

Des d’aquest poble anem seguint una pista en baixada i al punt més baix la deixem per agafar un sender que travessa el riu i segueix el marge esquerre d’aquest, aigües avall, amb un recorregut trencacames, pujades i baixades contínues. Com que som un grup que camina ràpid, hem d’anar fent algunes pauses per no arribar massa d’hora a La Playa.

El Willy, el guia

Quan arribem, el cuiner està acabant de preparar el dinar. Avui també podem fer 30′ de migdiada abans d’agafar el transport fins a Santa Teresa. Quan arribem muntem les tendes i ens preparem per anar a les termes. Aquest transport i l’entrada a les termes s’han de pagar a part. A Sta. Teresa ens ajuntem diversos grups i després ens trobem a les termes. Hi ha tres piscines, amb temperatures d’aigua diferents. Provo les tres i passo estones a cadascuna d’elles.

El grup a les termes. Hi ha un infiltrat (*)

No està malament relaxar-se en un lloc d’aquest tipus després de tres dies de caminar. Bé, dos i mig.

Hora de sopar (*)

Després de sopar seiem al costat d’una foguera, mentre fem uns vinets i hi ha música disco de fons. Una mica surrealista. Això, més que un trekking, és un tour camuflat.

15 de juny

Day 4 – Santa Teresa – Hidroeléctrica – Aguas Calientes (Sortida: 09.00h – Arribada: 14.30h).

Avui ens llevem més tard. Després d’esmorzar ens acomiadem del cuiner. Una altra propina, en aquest cas merescuda, perque el menjar ha sigut excel·lent. Ara ja hem de carregar tot l’equip, més el dinar d’avui.

El Willy ens comenta la possibilitat d’agafar un transport de Sta. Teresa fins a la Hidroeléctrica. Per unanimitat, optem per caminar. Ja només faltaria que ens deixessin en helicòpter a dalt del MP, pagant una morterada de la nostra butxaca.

A la plaza de Armas de Santa Teresa. AGÜITA con la rubia, eh?

Exceptuant els primers 25′, el camí fins a la Hidroeléctrica és per una pista de terra per on circula un cert trànsit i hi ha força pols. A la Hidro agafem un camí paral·lel a la via del tren, que és més distret i agraït. Dinem a mig camí.

Aquest és el tren més luxós

Els darrers trenta minuts són altre cop per pista de terra i trobem gent que baixa del MP i va cap a Aguas Calientes, com nosaltres. Els sis membres del grup no hem contractat el trek a la mateixa agència; l’Augusto està en una, les tres txatis i l’alemany en una altra, i jo en una tercera. El Willy ens acompanya als diferents allotjaments (cada agència té el seu). Em pensava que estaria en un alberg i estic en un hotel, en una habitació amb dos llits i bany propi. Un luxe al qual no estic gens acostumat. Hem quedat de trobar-nos per sopar a dos quarts de set, davant de l’hostal de les noies i el Bernhard. Una dutxa després de quatre dies també s’agraeix, i he fet una migdiada d’una hora, he dormit com un tronc.

Abans d’acudir al punt de trobada vaig al mercat a comprar provisions per demà. Aguas Calientes és un poble lleig, ultraturístic, al qual només s’hi pot arribar caminant o amb tren (el preu del bitllet de tren és una astillada de tres parells de collons. Aquí, el més tonto fa rellotges), i només té raó de ser per l’existència del MP. És força semblant a com l’havia imaginat.

Aguas Calientes

Anem a sopar a un garito modern. Allà el Willy reparteix les entrades per al MP. A tothom menys a mi, l’agència s’ha “columpiat”. Quan arribo a l’hotel (que és propietat de l’agència) el tio de recepció em diu que li deixi el passaport per anar a comprar l’entrada. Des de Cusco van fer la reserva però no van pagar. Pujo a l’habitació a preparar la motxilla per demà. Baixo i el tio em diu que ara vindrà el guia, que és qui té el meu passaport. Arriba el Willy i em diu que tenim un problema. No ha pogut comprar l’entrada perque “el sistema” no funcionava. L’haurem de comprar demà al matí i pujar amb el bus perque la resta del grup ja estarà a dalt (ells pujaran caminant) i no els podem fer esperar. Això m’ha tocat més els collons que no pas lo de l’altre dia. I no és pel preu del bus (més de 7€ per 20-25′ de trajecte, una altra donada per cul), que de moment hauré de pagar de la meva butxaca, sinó perque em feia il·lusió pujar caminant al MP. Hem quedat amb el grup a les 04.20 am. Ells sortiran caminant a aquesta hora, mentre nosaltres, el Willy i jo, anirem a les guixetes per comprar l’entrada. Obren a les 05.20 am. I els busos comencen a sortir a partir de les 05.30 am. Li he dit al paio de recepció que em desperti a les quatre. Però no me’n fio ni un pèl.

(*) Fotos cortesia d’Augusto Paz

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: