Enviat per: nizzamudin | 09/06/2012

Llac Titicaca

4 de juny

El Titicaca és el llac navegable més alt del món, situat a 3.812 m. Es troba situat en territoris del Perú i Bolívia; el 56% correspon al Perú i el 44% a Bolívia. La profunditat màxima és de 281 metres. La temperatura mitjana anual de l’aigua és de 9ºC. La paraula “titicaca” en quítxua vol dir puma de pedra.

L’embarcació surt a dos quarts de nou. Arribo amb el temps just per comprar el bitllet. A la barca hi ha gent que va pel seu compte i d’altres que han contractat un tour per agència. El guia d’aquests farà de guia per a tots.

A 30′ de Puno hi ha les illes dels Uros. Els Uros són pobladors indígenes d’una de les cultures més antigues d’Amèrica. Viuen en unes illes flotants, fetes amb totora, un jonc aquàtic que creix al llac.

Totora

Baixem en una de les illes i amb l’ajut d’un natiu el guia ens explica com les construeixen.

La base està feta amb les arrels de la totora, i després van col·locant capes de totora en els dos sentits, longitudinal i transversal. A mida que la totora es va podrint, van col·locant més capes al damunt.

Base de totora

Aquí el llac té una profunditat de 6 metres, i les illes les han d’anclar al fons del llac perque no es desplacin pel vent o la corrent. Triguen sis mesos a construir-ne una. Quan ja la tenen feta, construeixen les cabanes, també de totora, que és on viuen.

Cabana feta amb totora

Detall del sostre

Els Uros han viscut tradicionalment de la pesca i la caça, i des de fa uns quants anys viuen del tirusme. Pesquen diferents tipus de peixos que habiten al llac, com la truita, el pejerrey i el carachi, i cacen ànecs silvestres, ocells i una granota gegant autòctona del Titicaca. També recol·lecten els ous d’ànecs i d’ocells. Part de la pesca és per alimentar-se i part és per bescanviar-la per productes que no tenen a l’abast, com blat de moro, patates, quínoa, etc. Fan servir la permuta.

Algunes de les cabanes tenen plaques solars i sostres fets amb planxa metàl·lica. En una de les vores de l’illa hi ha atracat un vaixell, fet també de totora.

Vaixell de totora

Un parell de senyores venen artesania.

Anem a una altra illa que hi ha al davant. Aquí venen més artesania i hi ha un restaurant. És una aturada amb trampa, i innecessària. A mi m’ha servit per fotre una pixarada en un rústic bany.

Ara ens dirigim a l’illa d’Amantaní. Fins allà tenim tres hores. Entre els passatgers hi ha un grup de peruans, tres israelians, cinc anglesos, dos veneçolans i un espanyol cincuentón, que porta cosida la rojigualda a la gorra i a la jaqueta.

El trajecte es fa pesat i arribem amb gana. Quan desembarquem caminem uns metres i ens vénen a rebre unes senyores vestides amb el vestit típic de l’illa. Ara ens han de distribuir per allotjar-nos a cases de famílies. El guia estava fent els grups, i jo estava amb els anglesos i l’espanyol. I aquest li ha demanat de canviar-se de grup al·legant que no parlava anglès. S’ha passat part del trajecte explicant batalletes d’alguns viatges que ha fet arreu del món i marcant paquet, i ara va i resulta que d’anglès no en té ni folla. I a més ho ha dit vanagloriant-se. Espanyol havia de ser… Amb la “fugida” d’aquest carallot han posat al nostre grup una senyora peruana i el seu fill. Millor. La senyora Inés és la dona del capità del vaixell, i estarem allotjats a casa seva. Ens hem d’esperar una estona perque acabi de fer el dinar. Més tard, a les 16.00h, sortim i ens trobem amb el guia i la resta de la gent al davant de la pista poliesportiva. A l’illa d’Amantaní hi viuen deu comunitats. Aquí la gent viu de l’agricultura i ara també del turisme. A l’illa es respira molta pau, no hi ha soroll ni contaminació. Tampoc policia, ni falta que fa.

Paisatge típic de l’illa d’Amantaní

Al matí treballen al camp i a la tarda es reuneixen aquí a la pista i fan vida social. Em sembla que no viuen gens malament. Pugem caminant fins a un cerro anomenat Pachatata (4.119 m), i veiem la posta de sol des de dalt.

El llac Titicaca des del cerro Pachatata

Vista de la Cordillera Real (Bolívia), amb zoom

En el camí de pujada, a costat i costat hi havia dones i senyores venent roba i que van cosint mentre esperen fer alguna venda. A dalt trobem més turistes.

Posta de sol

Baixem que ja és fosc i presenciem una cosa que jo no havia vist mai, la sortida de la lluna per l’horitzó, com si fos el sol, a l’altre costat del llac, per darrere de les muntanyes nevades de la Cordillera Real, a Bolívia.

Sortida de la lluna

Fa fresqueta, estem a uns 4.000 metres. Anem a la casa, a sopar. Acompanyant el menjar ens donen una tassa de “muña”, que és la menta andina. Va bé per combatre el mal d’alçada i per la digestió. Després de sopar, els tios ens disfrassem amb un ponxo i les noies amb el vestit típic femení. Anem a un edifici, on hi ha una sala gran i uns nens tocant música. Esperava que ens ensenyessin les danses de l’illa, però només hem fet uns balls en rotllana on cadascú feia el que podia. Tornem a la casa, és hora d’anar a dormir.

5 de juny

L’esmorzar és a les 06.45h. A dos quarts de vuit hem de ser al port per salpar.

Senyora al port de l’illa d’Amantaní

El grup ha quedat reduït perque alguns se’n van amb una altra embarcació, més petita, fins a una península i d’allà agafen un bus per tornar a Puno. Entre ells, els anglesos. Els altres anem a l’illa de Taquile, distant una hora.

Espigons a l’illa de Taquile

Aquesta illa és més petita que l’anterior, i és coneguda per l’artesania, considerada com una de les millors del Perú. Aquí hi viuen sis comunitats, i a part de l’artesania, també es dediquen a l’agricultura. Des del port pugem i anem vorejant l’illa fins a un poblet.

Illa de Taquile

De camí parlo amb uns peruans que venen en viatge organitzat. El motiu és conèixer comunitats que s’alimenten de manera sana, amb productes que no tenen conservant ni colorants. Això em recorda el viatge amb bus d’Arequipa a Puno, que descrivia en un post anterior. Un noi em diu que són de l’església adventista. “Los del séptimo día?” -li pregunto. Sí, esa. Em pregunta per la meva religió i quan li dic que no en tinc i que sóc més aviat agnòstic, el xaval flipa en colors.

Paisans a la plaça

A la plaça hi ha un pal amb diferents rètols que assenyalen la direcció i la distància a la que es troben algunes ciutats dels diferents continents. Barcelona no surt, però agafant com a referència Los Madriles, estic a gairebé 10.000 km de distància. Tampoc és tant. L’última vegada que vaig veure un rètol d’aquest tipus va ser al sud de l’illa gran de Chiloé, llavors la distància era d’uns 12.300 km.

Anem a casa d’un artesà que ens mostra un petit teler i diferents peces de roba que ha teixit. Pels homes hi ha gorros de colors diferents i formes de posar-se’l també diferent. Combinant aquests dos factors trobem quatre possibilitats: solter, solter amb ganes d’aparellar-se, solter compromès i home casat. Els homes han de ser tan bons artesans com les dones. Aquesta casa és també un restaurant. El guia ens proposa dinar aquí, però és molt aviat (són les 11.30h.) i a més el menú és car. Només es queden els israelians. La resta anem caminant fins a un altre port on ens espera el vaixell. La tornada fins a Puno es fa pesadíssima, m’he passat tot el viatge a dins, dormint a estones. A fora feia vent. Arribem a les 15.30h. He acabat fent un tour sense haver-lo contractat. Anant només a les illes flotants ja n’hagués tingut prou. És massa turístic.

Anuncis

Responses

  1. Hola Alexis, trobo molt interessant el teu blog. Posaré un enllaç als nostres comptes de twitter (https://twitter.com/#!/VadeViatges) i facebook (https://www.facebook.com/jhmiquel). Bon viatge!


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: