Enviat per: nizzamudin | 25/05/2012

Parque Nacional Lauca

20 de maig

A dos quarts de nou passem per un hotel a buscar els dos turistes que van pujar ahir amb l’Oriol. És una parella francesa de Bordeus. I sortim cap al parc. La primera aturada és al sector Las Cuevas. Hi ha un sender circular d’1,5 km. Al principi fa una mica de pujada i l’Oriol ens recomana anar molt a poc a poc, ja estem per sobre dels 4.000 metres.

Aiguamoll

Els primers animals que veiem són vizcachas.

Al mig del roc, una vizcacha

El nom de Las Cuevas es deu a que hi ha alguns abrics naturals de roca, que nòmades i caçadors van fer servir fa uns 9.500 anys.

Cova

Més endavant veiem vicunyes, l’únic camèlid que no està domesticat. La llana d’aquest animal és molt apreciada, però actualment és una espècie protegida i no es pot caçar.

Vicunyes

La carretera en aquest tram està en mal estat i l’estant arreglant. Hi ha molt trànsit de camions, perquè és la ruta internacional que va a Bolívia. Que una carretera d’aquestes característiques passi pel mig d’un parc nacional, amb la quantitat de tràilers que hi passen a diari i les fumeres que deixen anar, no s’entén a no ser que la construcció de la carretera fos anterior a la creació del parc nacional.

Més endavant ens aturem a Chucullo, a prendre un te de chachacoma, una planta que creix a la zona i que va bé per combatre el mal d’alçada.

Més vicunyes, i flamencs

Abans del migdia arribem al poble de Parinacota. Estem a quasi 4.400 metres. M’acomiado de l’Oriol, que m’indica on està l’allotjament, l’únic del poble.

Surto a recórrer un sender, amb sortida i arribada al poble, que té gairebé 4 km i passa per llacunes i aiguamolls. Aquí la radiació és més forta que a Putre.

Llacuna. Al fons el cerro Huane Huane

Volcans bessons; a l’esquerra el Pomerape, a la dreta el Parinacota

Faig el circuit tranquil·lament, observant la fauna i el paisatge i fent fotografies.

Ramat de llames en un aiguamoll

A l’esquerra treu el cap el Parinacota

La llareta és una planta nativa de Sudamèrica, té l’aparença de fong i creix als Andes, entre els 3.200 i els 4.500 metres. Antigament s’extreia i es feia servir de combustible, però ara està protegida. Sembla un coixí, però és molt dura.

Llareta

Faig la migdiada. Dormir no he dormit gaire però no he parat de tirar-me pets. Un dels efectes de l’alçada són les flatulències que provoca. Sort que no hi havia ningú a l’habitació.

A Parinacota hi viuen unes tres o quatre famílies aymaras, i l’element més destacat del poble és l’església.

Església de Parinacota

L’original era del s. XVII, i va ser reconstruïda el 1789, construïda en pedra i blanquejada amb calç, amb el sostre fet de palla i fang.

Façana principal

Campanar

El sopar es serveix a 2/4 de vuit. Ara es fa fosc al voltant de les 18.30h. A la que el sol s’amaga la temperatura comença a baixar. Segons l’amo de l’alberg, el Leo, quan fa més fred és quan surt el sol, llavors la temperatura és d’uns 12º sota zero.

L’excursió de demà és pujar al cerro Huane Huane, de 5.097 metres. El Leo m’ha explicat la ruta a seguir, mirant la muntanya i identificant alguns elements, davant meu, i anava reseguint mentalment el camí amb les indicacions que em donava.

Abans de les nou ja sóc dins del llit, que té unes 4 o 5 mantes.

21 de maig

Esmorzo a les 07.30, i començo a caminar a un quart de nou. Surto del poble en direcció nord, per una pista que va fins a Visviri, al costat de la frontera amb Bolívia.

Al davant, l’objectiu d’avui

A l’alçada d’unes basses he de deixar la pista i anar de dret cap a la muntanya. No hi ha sender. Has d’anar buscant el millor camí per guanyar alçada i al mateix temps anar-te aproximant a la muntanya.

Ens anem acostant

He de fer alguns flanqueigs, per no perdre alçada. Quan arribi a un tros on hi ha un aiguamoll gran glaçat, he de passar per l’esquerra i començar a pujar més, per terreny sorrenc i sense vegetació. Aquí és on fa més pendent.

Ja falta menys

Després ja es tracta d’anar en diagonal, fent ziga-zagues en direcció al cim. Trobo una traça i la segueixo, com que hi ha les marques a la sorra i els forats, és més fàcil progressar. Arribo al cim a les 11.15h. He estat tres hores per superar 700 metres de desnivell positiu, fàcil i sense cap complicació. Semblava més dret des de lluny.

Al cim del cerro Huane Huane (5.097 m) (*)

A dalt hi ha un pilaret fet de pedres i també una construcció circular, també de pedres, que podrien ser unes ruïnes. Les vistes són magnífiques, a 360º.

Lagunas Cotacotani des del cim. Al fons el lago Chungará

La baixada és ràpida i fàcil, arribo a l’hora de dinar. I la migdiada que no falti, avui merescuda. Després faig un tomb pels voltants del poble.

Tagua gegant

Vizcacha

El Pomerape i el Parinacota

Els volcans Parinacota i Pomerape se’ls coneix com a Payachatas, que en aymara vol dir bessons. El primer té una alçada de 6.342 m, i el segon de 6.282 m, només 60 metres més baix. I mirant-los des del poble, no ho sembla, perque estan en plans diferents.

A l’alberg hi ha allotjats uns homes que estan col·locant unes antenes de comunicació a prop del poble, en mig del no res.

22 de maig

La intenció és arribar fins al llac Chungará, i dormir allà, en un refugi de Conaf, on també hi ha cuina. Per això, primer recorreré un sender que voreja les llacunes de Cotacotani, i després cal seguir uns quilòmetres més per carretera. Allà provaré de fer dit.

El sender és en realitat una pista vehicular, que al principi puja una mica.

El poble de Parinacota

En un punt es perd, perque has de caminar per l’herba d’un aiguamoll, vorejant-lo i mirant de no ficar el peu dins de l’aigua. Hi ha trossos que estan congelats.

Una de les llacunes de Cotacotani

Un flamenc solitari

No he trobat a ningú, només un home gran que estava cuidant unes llames. Em volia canviar un dels bastons de trekking que jo portava per un tros de canya que ell feia servir de bastó. Lo llevas claro, Genaro!

El darrer tram fins sortir a la carretera també puja, i des d’allà tens les millors vistes de les llacunes, per alguna de les quals he passat pel costat.

Lagunas de Cotacotani

El volcà Parinacota està cada cop més a prop. Només passen camions i algun cotxe en direcció Arica, cap va cap al llac. Finalment arribo a l’alçada del llac Chungará. Al costat d’un moll hi ha unes edificacions, baixo però tot està tancat. Aquesta no és la guarderia de Conaf. Continuo 1,5 km més per arribar-hi. Un parell de combis estan aparcades. El refugi està tancat. Li pregunto a un home que té un xiringuito, i em diu que el guardaparque no hi és. Ell viu aquí i fa dies que no el veu. Hi ha una petita àrea d’acampada, i porto la tenda, però amb el sac que tinc passaria fred, i no en tinc pas ganes. Les vistes són boniques però la carretera passa a només uns metres. I tampoc tinc aigua per cuinar. El senyor em diu que els busos que vénen de Bolívia i van a Arica ja han passat. Podria provar de fer dit per tornar a Arica. Li pregunto a un guia que porta un grup d’abueletes en un minibús si em pot portar. I em diu que sí. Sortirem en cinc minuts. Vaig ràpidament a un parell de miradors a fer quatre fotografies.

El volcà Parinacota i el llac Chungará

El llac Chungará es troba a 4.517 metres d’alçada i té una profunditat màxima de 37 m. No té un desaigüe superficial, descarrega per evaporació i infiltració cap a les llacunes de Cotacotani.

A l’esquerra el cim més alt de Bolívia, el Nevado Sajama (6.542 m)

Pujo al minibús. Farem una aturada a Putre, per dinar, i després continuem fins a Arica. Al camí de tornada, al tram Putre-Arica, hem avançat un munt de camions, hi havia moltes corbes i canvis de rasants, i el paisatge era muntanyós, però molt àrid. És una mica angoixant veure enormes extensions de terreny ermes, sense vegetació. A Arica, un altra combi que ens seguia (era de la mateixa empresa) m’ha deixat molt a prop de l’alberg. El viatge de tornada m’ha sortit gratis, comme il faut.

A l’entrar, la Jenny em diu que està ple. He trucat des de Putre per avisar-la de que tornava avui, però ni el fix ni el mòbil funcionaven. Deixo la motxilla i vaig a preguntar a un altre hostel que està a dos carrers. Aquí sí que hi ha lloc. Torno a buscar les dues motxilles i em trasllado. En aquest alberg m’han rebut amb un got de suc de fruita i un tros de coca. És el primer cop que em passa una cosa semblant, i he estat en uns quants albergs. En algun et pregunten si vols un te o un cafè. Aquí no t’ho pregunten, t’ho porten. El propietari és neozelandès, la dona xilena.

Necessito una dutxa urgent, ha sigut un dia llarg.

(*) Foto dedicada als membres fundadors de l’associació 27+CAT.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: