Enviat per: nizzamudin | 24/05/2012

Putre

17 de maig

Em llevo a les sis del matí i acabo de fer la motxilla. La Jenny truca un taxi i abans de dos quarts de set ja el tinc a la porta. Deixo una motxilla petita amb el que no necessito perque tornaré a Arica en uns dies. A la “terminal” de busos La Paloma ja hi ha estacionat el bus (al carrer mateix, perque no és ben bé una terminal) i el xofer està allà. Hi ha també una parella de motxillerus. El bus surt a les set i encara no han obert l’oficina per comprar el bitllet. Quan obren vaig cap allà i mentre faig cua arriba un cotxe amb més motxillerus. I … sorpresa! Un d’ells és la Fabienne, de Berna. Ens vam conèixer fent dit a la sortida de Cochrane, a la Carretera Austral, i vam coincidir a Caleta Tortel i a Villa O’Higgins, on vam estar retinguts fins que va poder sortir el vaixell. Ella viatjava amb un francès, el Kevin, i s’han separat temporalment. El Kevin torna a França en un parell de dies i ella torna a Suïssa en una setmana. Allà es retrobaran.

Hem coincidit a molts quilòmetres de distància d’on ens vam veure per últim cop, a El Chaltén (Argentina). El primer tram de viatge ens el passem xerrant, fins que comencen els revolts.

Putre és la capital de la província de Parinacota. Està a 3.530 metres d’alçada i és un bon lloc per fer una aturada camí del Parque Nacional Lauca, per habituar-se a l’altitud. Arribem a les deu. Vaig a buscar l’alberg que vaig consultar per internet. Quedem amb la Fabienne que després passaré pel seu allotjament. Ella va amb tres alemanys (una noia i dos nois) i ja havien reservat.

A l’alberg no hi ha ningú, només un gosset que borda tímidament. Vaig a fer un tomb i quan torno em trobo a l’amo. Es diu Oriol, el seu besavi era català. Tinc tot el dormitori compartit per mi. De fet l’alberg està buit. Hi ha un parell de fogons per cuinar sobre una tauleta en un petit distribuidor, però no hi ha cuina pròpiament dita. L’aigua la treus de la pica del lavabo i els plats, coberts, etc. estan també al lavabo, sobre la rentadora o a la lleixa de la banyera. És una mica cutre però potser estan fent reformes a la cuina i aquesta situació és provisional. El que està clar és que no es poden fer virgueries culinàries.

Faig una caminada curta pel poble i pels afores, caminant  a poc a poc per no notar els efectes de l’alçada.

Vista parcial de Putre. Al fons el Nevado de Putre o Tarapacá (5.800 m)

Església de Putre

Per dinar faig un menú en un restaurant, sopa de primer i carn d’alpaca amb arròs i verduretes de segon, i postre. Per 2.500 pesos (menys de 4€). Torno al l’alberg a fer la migdiada.

Cap a les set passo pel hostel de la Fabienne i fins i tot sopo allà. Ja que m’han convidat, després de sopar rento els plats i ens quedem xerrant una estona. Ells van demà al PN Lauca i tornaran a mitja tarda.

De dreta a esquerra: Meike, Thomas, Alex, Alexis i Fabienne (*)

18 de maig

Per anar entrant en matèria faré una excursió curta, anomenada Huella Markapata. Són poc més de set quilòmetres (anada i tornada) i arribes a un bofedal (un aiguamoll d’alçada), a gairebé 4.000 metres. La radiació és molt forta i porto les ulleres de sol (algo gens habitual) tota l’estona, màniga llarga i la gorra. M’he posat crema solar abans de sortir.

Sortint del poble camines per una pista que va ascendint suaument, passant per sectors agrícoles i ramaders, amb terrasses d’alfals. Pel costat esquerra es troba la sèquia d’aigua de reg.

Comporta de la sèquia amb glaç

Arribes a una quebrada (obertura estreta entre muntanyes per on generalment hi ha un curs d’aigua), on s’acaba la pista, i ja es veu l’aiguamoll al davant. Més enllà et trobes l’encreuament de dues quebradas. Pujo primer per la de la dreta, que et porta a un salt d’aigua.

Pausa per menjar i beure. Baixo, i pujo per la de l’esquerra, fins arribar a l’aiguamoll.

Bofedal Guailloco

Vista enrera, direcció Putre

Desfaig el camí i a la cruïlla entre les dues quebradas faig una altra pausa. I ja baixo xino-xano fins a Putre. Son dos quarts de tres i s’imposa una becaina.

Al vespre vaig a veure la Fabienne. El tour pel parc els ha anat bé, però l’altra noia s’ha anat a estirar una estona perque tenia mal de cap. A l’hora de sopar ja s’ha refet, i la que se’n va a reposar sense venir amb nosaltres a sopar és la Fabienne. Fem un menú en un restaurant. Els tres alemanys parlen molt bé l’anglès, i sort d’això perque el meu alemany no està per gaires trotes.

A l’alberg, l’Oriol em diu que ell ha de marxar ara cap a Arica i que puja demà a la tarda amb dos turistes. Demà al matí arriba una família a l’alberg, i em demana si els puc atendre quan arribin. “M’han dit que arribaran entre les vuit i les nou, però això vol dir que seran aquí entre les nou i les deu, anant bé” -m’aclareix l’Oriol. “A canvi, com que diumenge vaig al PN Lauca amb els dos turistes amb qui pujo demà, et puc portar a tu i deixar-te al poble de Parinacota. Què et sembla?” -fa. Home, perfecte!

L’alternativa era fer dit, o agafar un dels busos que van a Bolívia, i et poden deixar en un encreuament, a 4 km del poble.

19 de maig

Són les 09.45h i els turistes no han arribat encara. Com que els alemanys em van dir que marxaven a les deu, vaig fins al seu allotjament per acomiadar-me. Ells van a Bolívia. Naturalment m’acomiado també de la Fabienne, ella torna a Arica, el seu bus no surt fins a les 14h.

Mit Fabienne, aus Bern (*)

Torno al hostel. Ningú. Em preparo uns entrepans i surto a les onze. L’excursió d’avui és a les pictografies de Wilacabrani. És una mica més llarga que la d’ahir, 13 km (anada i tornada), però al contrari que ahir, l’anada és en baixada i la tornada fins a Putre, en pujada.

Només trobo gent a la primera part del camí, que és per pista. Ha passat un home a cavall i en un marge hi havia uns tios treballant.

Quebrada Surunche

Arribo fins al fons d’una quebrada, la travesso, i continuo per l’altre costat, on el sender és molt estret i a l’esquerra hi ha el precipici.

Es van veient barrancs per tot arreu

Des del sender, quan arribes a l’alçada d’un garrofer, has de tombar a mà dreta i anar de dret fins a un gran roca, allà, a la part d’abaix hi ha les pintures rupestres.

Aquesta és la paret on hi ha els pictogrames

Per un caminet s’hi arriba fàcilment.

Hi ha figures pintades a la superfície que representen figures humanes, animals i geomètriques. Van utilitzar pigments d’òxid de ferro barrejats amb substàncies aglutinants.

Representen escenes de camèlids en moviment, d’estil naturalista, acompanyats de figures de felins també naturalistes.

És una mica decebedor veure que les representacions sobre la roca nua han estat destruïdes sistemàticament. Hi ha restes de sutge, raspats, inscripcions recents, etc.

Faig un entrepà a l’ombra, al costat de les pintures.

Vista des de la roca on hi ha les pintures, cap a la vall

El camí de tornada el faig a bon ritme, ja conec la ruta. El cos està responent bé a l’alçada. De moment.

A l’alberg no hi ha ningú, però he vist que els que havien de venir ja han arribat perque hi ha unes bosses i maletes sobre els llits de les seves habitacions. Deuen haver entrat per la porta del darrere, on estires un cordill i s’obre.

He arribat just a temps per veure la final de la Lliga dels Champinyons entre el Bayern de Munic i el Chelsea.

Ja que vaig fer una petita crònica dels partits de tornada de les semifinals, em permetré fer-ne també una de la final:

Un malson anomenat Drogba

(Aquest és un titular que tinc guardat a la màniga des de fa anys. M’hagués agradat fer-lo servir al partit de semifinals, però es va quedar a mitges).

Hi ha esportistes que estan predestinats a ser protagonistes. Un d’aquests escollits és el jugador ivorià Didier Drogba, un tros de jugador.

Al llarg dels 90′ el Bayern va tenir més possessió de pilota i va buscar més la porteria contrària, però gairebé sense ocasions clares de gol. Els bavaresos se les prometien molt felices quan Müller va marcar l’1-0 al minut 83, que gairebé sentenciava la final, i més tractant-se d’un equip alemany. Fins llavors, Drogba s’havia limitat a controlar alguna de les pedrades que li arribaven dels defenses del seu equip, i poca cosa més. Minut 88, primer córner a favor del Chelsea (el Bayern n’ha llençat 20). El treu Mata i Drogba connecta un potent cop de cap que doblega les mans de Neuer. És l’empat a un. Ni els alemanys ni molts dels que vam veure el partit podíem donar crèdit al que passava. Drogba havia obrat el miracle. I s’arribava a la pròrroga, els blues amb la moral pels núvols i els muniquesos lamentant-se per haver encaixat un gol quan gairebé tocaven el cel. El protagonisme de Drogba no s’acabaria marcant el gol de l’empat. Ni molt menys. Als tres minuts de la primera part del temps extra, Drogba comet un penal absurd, ridícul i fora de lloc en una jugada sense perill. Però és penal. El llença Robben i l’atura l’altre protagonista del matx, el porter Cech. Mai sabrem què hagués passat si Robben transforma la pena màxima. Potser Drogba hauria sigut un heretge. O potser no. Sense novetats s’arriba als llançaments des dels onze metres. I havia de ser ell, Didier Drogba, l’encarregat d’executar el penal decisiu. Feia molt temps que esperava aquest moment. Dues passes, xut amb la dreta i BARRACA! Amb sobrietat, amb serenor, amb sang freda. El Chelsea és el nou campió de la Champions. Felicitats!

I aplaudir també la gran competició dels finalistes, que han fet una gran torneig eliminant al R. Madrit a les semifinals. Ho van tenir tot de cara, però han tornat a viure el costat amarg de la derrota, i a més a casa, on fa més mal.

(*) Fotos cortesia de Fabienne Deriaz

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: