Enviat per: nizzamudin | 14/05/2012

Iquique (I)

3 de maig

Les 04.30h. del matí no és la millor hora per arribar a una ciutat gran, i menys si no la coneixes. Esperava trobar una terminal gran, i la d’Iquique (aquí l’anomenen Rodoviario) és petita. Només baixar del bus m’ha vingut una intensa olor d’aigua de mar, de sal, de port.

El Carlos, el basc que vaig conèixer a La Serena, arribarà a les vuit del mati, i vam quedar de trobar-nos aquí a la terminal. De moment hi ha molt poc moviment. Mitja hora després arriben uns bolivians. Per fer temps em poso a escriure les properes entrades del bloc. L’estona m’ha passat volant fins que se m’ha acabat el paper. Si no esperés a algú, és probable que també m’hagués esperat a que es fés de dia per anar a buscar allotjament. A les 08.15h. envio un sms al col·lega, per saber on és. Em respon dient que acaba d’arribar, però està en una altra terminal. Fins allà no hi ha ni deu minuts caminant. Li dic que no es mogui. El tio va molt carregat; la guitarra, l’amplificador, una maleta amb rodes, una motxilla mitjana, una motxilla petita i una bossa. Provarem d’anar caminant fins a un alberg que està en un carrer peatonal. El millor és la ubicació, però a mi no em convenç ni el preu ni el propi alberg. Provem en una pensió que hi ha a mig carrer; allà claven. Provarem en un tercer, que surt a la guia. El Carlos truca i hi ha lloc. Cap allà que anem.

Rètol en un carrer d’Iquique

Ens costa arribar perque una de les rodes de la maleta està mig trencada i l’ha d’anar arrossegant. El hostel té bona pinta, estem en un dormitori amb tres lliteres on només hi ha una persona. L’habitació dóna a un balcó, i esta lluny del pati interior on a les nits hi deu haver soroll dels que es queden mamant.

Façana de l’alberg La Casona 1920

Iquique és coneguda, entre altres coses, perque té una zona franca, coneguda com ZOFRI, que comprèn 240 hectàrees de comerços lliures d’impostos. El Carlos té interès per anar-hi, a preguntar si pot tocar. A la zona franca de Punta Arenas li va anar molt bé ara fa uns mesos, i vol provar sort aquí. Jo també hi vull anar, no per comprar res sino a treure el cap, a veure si hi ha realment alguna cosa (en botiga d’esports de muntanya bàsicament) que sigui més barata. Hi anem amb colectivo, que no és altra cosa que un taxi compartit. Hem arribat una mica tard (son les 18.15h.), i la persona d’oficines amb qui s’ha de parlar ja ha marxat (pleguen a les sis). Fem un tomb per les botigues. He entrat a un parell on venen motxilles, sacs de dormir, botes, etc. i de barat res de res. El mateix preu que a qualsevol altre lloc de Xile. Fem una ullada a les botigues de càmeres de fotos i video. El Carlos diu que això sí que és una mica més barat. Potser sí. Hi ha gent que ve aqui a comprar pantalles de plasma, tan de moda últimament. De totes maneres aquesta zona franca és coneguda perque arriben cotxes de segona mà procedents de Japó, Korea, etc. i que estan quasi regalats de preu. La resta, tot màrketing, una presa de pèl.

4 de maig

El carrer Baquedano és un carrer peatonal que surt de la plaça principal de la ciutat, la plaza Prat. Té les voreres de fusta i uns rails per on, de vegades, hi circula un tramvia restaurat. En aquest carrer hi ha cases de fusta d’estil georgià que li donen molt encant.

Carrer Baquedano

Casa d’estil georgià

Tot passejant arribem fins a un moll. Hi ha llops marins que jeuen i prenen el sol estirats damunt una plataforma de fusta.

Llops marins

Alguns voceadores ofereixen passeigs amb barca pel port, al mòdic preu de 3000 pesos (uns 4,5 euros). Potser un altre dia.

Vaixells de pesca al port d’Iquique

Continuem vorejant la costa per anar a veure una rèplica de la corbeta Esmeralda, un dels vaixells protagonistes de la Guerra del Pacífic.

Hi ha una noia que fa fotografies amb el vaixell al darrere, a mil pesos (1,5 euros) la foto, la típica turistada. “Vamos a sacarnos una foto!” -diu el Carlos. Me’l quedo mirant amb cara de flipat i el tio diu: “venga hombre, que la pago yo”. La noia té un petit xiringuito muntat, amb una impressora, i la treu allà mateix. Aquesta és la foto en qüestió:

El Rodrigo i la Betty van ser els meus hostes en el voluntariat que vaig fer el mes de gener a l’estuari Piti Palena. La Betty és d’Iquique, i aquí passen una part de l’any. En un mail de fa uns dies el Rodrigo em deia que ja estaven a Iquique. El truco i quedem per diumenge, para el almuerzo.

Les platges d’Iquique són ideals per a practicar surf, l’onatge és fort i els surfistes troben bones ones per cavalcar.

Posta de sol des de la costanera

.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: