Enviat per: nizzamudin | 09/05/2012

San Pedro de Atacama (13,5 mesos després)

27 d’abril

A mig matí passem per la ciutat d’Antofagasta, una de les més grans de Xile. El que he vist des de la finestra del bus no m’ha agradat. Hem estat aturats una bona estona a la terminal. Camí de Calama el paisatge és monòton, i segueix sent molt sec, sense vegetació i amb algunes elevacions del terreny, estem creuant el desert més àrid del món, el desert d’Atacama.

Paisatge des de la finestra del bus, poc abans d’arribar a Calama

Arribem a Calama a les 13.40h. M’ha deixat a prop del centre. Surto a buscar una altra terminal d’on surten busos a San Pedro. A la primera on vaig estan dinant i no hi ha ningú. Camí de la segona veig un bus que baixa per un carrer i porta el rètol que va a San Pedro, el conductor m’ha vist i s’atura perque pugi. Pocs turistes/viatgers es queden en aquesta ciutat. No he passat ni deu minuts al carrer.

Un cop a San Pedro vaig al mateix allotjament on vaig estar l’altra vegada, la Casa de los Músicos. M’ha costat una mica de trobar perque he agafat un carrer equivocat. Truco a la porta i obre la Brigitte. Hola Brigitte! Te acuerdas de mi? -li dic. Es queda sorpresa perque sé el seu nom. Després apareix el Miguel. Per refrescar-los la memòria els explico que vaig estar aquí el mes de març de l’any passat. Al dormitori, de cinc llits, no hi ha ningú.

A part d’ells també hi ha la abuelita, la mare del Miguel, que té 86 anys, i una senyora mapuche, amiga de la seva mare, que l’han fet venir perque passi uns dies amb ella. A part d’això, res ha canviat aquí. Sembla que el temps s’hagi detingut. El Miguel i la Brigitte molt tranquils, fumant una miqueta d’herba i bevent pisco, i el Miguel tocant la guitarra en moments puntuals.

San Pedro de Atacama es troba a 2.430 metres d’alçada, i està considerada com la capital arqueològica de Xile. Va ser conquerida pels inques el 1450 i després pels espanyols el 1540. Els seus carrers de terra han estat tractats amb bischofita, un producte derivat del salar que permet conservar l’estètica original, ocasionant menys pol·lució. De totes maneres hi ha molta pols.

Als voltants de San Pedro hi ha diversos atractius. L’altra vegada vam anar al Valle de la Luna, als guèisers del Tatio, la laguna Céjar, Ojos del Salar i la laguna Tebinquinche. No volia fer cap més tour, però estar-me tres dies aquí sense fer res tampoc ho vull. He passat per unes quantes agències per informar-me de què més puc veure o fer.

28 d’abril

Caminant per un dels carrers del centre del poble, en una pissarra a l’entrada d’un hostal he vist que aquesta nit hi ha una xerrada d’un astrònom a les 20.30h. Torno a la Casa de los Músicos a sopar i vindré després.

Capvespre a San Pedro de Atacama. Una mica a la dreta del centre, els volcans Licancabur i Juriques.

He arribat a la xerrada quan el conferenciant ja estava parlant. Era un astrònom francès que acompanyava les explicacions amb una presentació de powerpoint en una pantalla-llençol. El tio parlava castellà de manera una mica atropellada, amb alguns entrebancs. Ha sigut una xerrada distreta i amena, i he pogut comprovar que la química no és el seu fort. Ha dit que l’element químic corresponent al símbol P era el potassi, quan és el fòsfor. El potassi té com a símbol la lletra K. A continuació hi havia una segona xerrada, en aquest cas d’un filòsof xilè. Volia lligar la filosofia amb l’astronomia, i he pensat que podia ser interessant, però només he aguantat deu minuts, el paio era un pallisses, no es cierto?

29 d’abril

La nit passada ha canviat l’hora oficial aquí a Xile, per adaptar-la a l’horari d’hivern. Normalment es fa a finals de març però com que aquest any hi ha hagut sequera, s’ha endarrerit un mes. I també s’ha endarrerit una hora, així doncs, ara mateix hi ha 6 hores de diferència amb Catalunya.

En aquest matí de diumenge aniré al Valle de la Muerte, a fer sandboard. Es tracta de baixar per una duna amb una taula com la que es va servir per fer snowboard. Som 5; tres noies d’Iquique, un noi de Temuco i jo. El Valle de la Muerte està només a quatre quilòmetres de San Pedro. El seu origen geològic és un llac emergit, on les antigues capes horitzontals de sediment i roca, que daten d’uns 23 milions d’anys, van ser empeses i plegades pels moviments de l’escorça terrestre que van aixecar la Serralada dels Andes, quedant algunes capes en posició vertical.

Un sacerdot belga, Gustavo Le Paige, va ser destinat a Xile, i al cap d’uns anys es va instal·lar a San Pedro, quan el valle de la Muerte s’anomenava valle de Marte. Ell, amb el seu accent francès l’anomenava “valle de la Maggte”, i així es va produïr el canvi de nom.

Valle de la Muerte

L’instructor és un xaval que es diu Sebastián. És de Viña del Mar però fa anys que viu a San Pedro. Va venir per tres dies i es va quedar. Pugem una duna i a dalt ens dóna unes breus explicacions de com baixar, posició del cos, equilibri, etc.

La duna

Les primeres baixades les faig amb el peu dret com a peu avançat. Després canvio a l’esquerra i sembla que em va una mica millor.

Si caus no et fas mal perque la sorra és tova, i no agafes tanta velocitat com per prendre mal. Això sí, la sorra fina se’t fica per tot arreu. Passes més estona pujant la duna caminant que baixant per ella amb la taula.

El Sebastián porta una càmera i graba uns vídeos.

Aquest és el muntatge amb els que va grabar, nosaltres sortim a partir del minut i quinze segons (1’15”):

.

No s’hi va matar gaire. El tio devia “trasnochar” i no estava gaire despert. He de dir, i a la vista està, que les noies se’n van sortir bastant millor que els nois. Al migdia tornem a San Pedro.

He contractat per demà un tour a les lagunas Altiplánicas, i per la tarda he fet una caminada pels voltants de San Pedro, passant per davant del pucará de Quitor, una construcció preincaica de caràcter defensiu. Volia arribar a la Quebrada del Diablo, però s’havia de travessar el riu diverses vegades i no volia treure’m les botes cada vegada.

Camí de la Quebrada del Diablo

Els volcans Licancabur (5.916 m) a l’esquerra, i el Juriques (5.704 m) a la dreta

A la Casa de los Músicos hi ha allotjades dues franceses, la Francine i la Nina, de Dijon. Són mare i filla. La Nina estudia Enginyeria Agrícola i ha vingut a Xile a fer un intercanvi. Elles demà també faran el mateix tour que jo, pèrò amb una agència diferent.

Aquest vespre hi ha una altra xerrada al Residencial La Rose d’Atacama. Avui parlarà un astrònom canadenc que treballa a ALMA. L’Atacama Large Millimeter/submillimeter Array, una associació internacional entre Europa, Amèrica del Nord i Àsia de l’Est, en col·laboració amb la República de Xile, és el projecte astronòmic més gran del món. S’està construint a la plana de Chajnantor, a 5.000 metres d’alçada, al desert d’Atacama, uns 50 quilòmetres a l’est de San Pedro. Es tracta d’un revolucionari telescopi fet de 66 antenes, de dotze i set metres de diàmetre destinades a observar longituds d’ona mil·limètriques i submil·limètriques, que permetran albirar la formació d’estels i obtenir imatges molt detallades d’estels i planetes en procés de naixement. Actualment ja hi ha construïdes 36 de les 66 antenes totals.

Les antenes pesen 115 tones, i es traslladen amb uns camions alemanys especials, fets a mida. La inversió té xifres astronòmiques (i mai tan ben dit), i ALMA serà plenament operativa a finals del 2012. La xerrada és distreta, i em fa l’efecte que amb aquest projecte, en lloc de trobar respostes apareixeran més i més preguntes. Quan el noi acaba de parlar, s’obre un torn de preguntes, que és més entretingut que la xerrada.

Aquesta nit fa més fresqueta que ahir. Estava prevista una segona xerrada però el conferenciant ha trucat dient que no es trobava bé, i s’ha suspès.

30 d’abril

A l’agència em van dir que em passarien a buscar entre les sis i dos quarts de set del matí. No passen fins les set. M’han birlat, com a mínim, mitja horeta de dormir. Tot i haver-lo contractat per mitjà de dues agències diferents, faré el tour amb la Nina i la Francine. També hi ha el Hans, el noi de Temuco que va venir al sandboard d’ahir al valle de la Muerte.

El tour, de mig dia, comprèn la visita als pobles de Toconao i Socaire, la laguna Chaxa (situada al salar de Atacama) i com a plat fort, les lagunas Altiplánicas.

En primer lloc anem a la laguna Chaxa, situada dins del Salar de Atacama. Hem arribat massa d’hora (amb la història del canvi d’horari) i ens hem d’esperar uns minuts perque obrin la barrera d’entrada a la Reserva.

Soncor és un sistema de llacunes, situades al sector oriental del Salar,  a uns 60 quilòmetres de San Pedro. Formen part de la Reserva Nacional Los Flamencos. El Salar d’Atacama està a 2.300 metres sobre el nivell del mar. A la seva superfície es poden observar crostes de sal generades per l’acumulació de cristalls produits per l’evaporació d’aigues salines subterrànies. En aquest sector es poden trobar crostes de clorur de fins a 70 cm d’alçada, crostes en transició amb formes poligonals i crostes de sulfats que són llises.

També es poden trobar llacunes fangoses de poca profunditat, com la laguna Chaxa.

Laguna Chaxa

Es poden veure tres tipus de flamencs; el flamenc andí, el flamenc xilè i el flamenc de James. I altres aus com la gavina andina.

Flamencs

Gavines andines

Més flamencs

Les aus s’alimenten de formes microscòpiques com algues unicel·lulars i microinvertebrats.

Mentre fem una passejada per la vora del llac, el xofer ha preparat l’esmorzar en una taula que hi ha sota un cobert al costat de l’edifici on hi ha els lavabos. Hi ha més taules amb altres grups que estan esmorzant al mateix temps.

A les parets hi ha diversos plafons on s’explica com es va formar el salar, quins productes s’extreuen i quins usos se li dóna a aquests productes:

Sortint d’aquí continuem per la carretera cap al sud i ens aturem al poble de Socaire, l’últim poble camí de la frontera amb l’Argentina pel paso Sico. Antigament va ser important per les mines d’or que estaven a prop de la frontera. Té gairebé 400 habitants, els quals es dediquen principalment a l’agricultura i a la mineria no metàl·lica.

Església de Socaire

Aquí ja estem a uns 3.500 metres d’alçada. Hem de continuar pujant per arribar a les lagunas altiplánicas. Aquestes es troben situades en un sector que també forma part de la Reserva Nacional Los Flamencos, que està administrat per la comunitat indígena de Socaire. Tant aquí com al sector Soncor (on hi ha la laguna Chaxa), s’ha de pagar una entrada de 2.500 pesos xilens, que m’he estalviat per tenir el passi anual de Conaf. Va ser un gran encert treure’m el passi el passat mes de novembre a la ciutat de Los Ángeles. L’he amortitzat molt.

Hem arribat als 4.000 metres d’alçada.

Antigament el paisatge del sector era diferent, les aigües provinents del desgel dels volcans Miscanti i Miñiques s’escorrien lliurement arribant al Salar d’Atacama, però una erupció del volcà Miñiques ocurreguda fa un milió d’anys va originar l’estancament de les aigües, donant pas a la creació d’aquestes dues llacunes d’intens color blau.

Passem per davant de la laguna Miscanti, amb el minibus, i anem a la laguna Meñiques. Baixem i caminem fins a un mirador.

Laguna Miñiques

Alguns volíem anar caminant fins a l’altra llacuna, perque la distància entre les dues no arriba ni a un quilòmetre, però el guia ens ha dit de fer un tros amb la furgo per qüestions de temps. Hi ha gent que s’ha mosquejat. És el que passa quan vas amb un tour, els horaris estan apretats i no pots fer el que et rota. Per això, sempre que puc, vaig pel meu compte.

De camí cap a la segona llacuna veiem un grup de vicunyes.

Vicunyes

Hi ha un curt sender que voreja, a una certa distància, la riba de la laguna Miscanti.

Laguna Miscanti

No pots sortir del sender per acostar-te a l’aigua. L’ecosistema és molt fràgil i les restriccions són màximes.

A la dreta el volcà Miscanti. Al centre el Licancabur.

Fins i tot, el sender és d’una sola direcció. Nosaltres l’hem fet al revés, per indicació del guia, i un dels guardes li ha cridat l’atenció quan hem acabat el recorregut.

Volcà Miscanti (5.640 m)

I aquí treu el cap el volcà Licancabur (5.916 m)

Li hem dit al guia que ens deixés caminar fins a un altre mirador que hi ha uns metres per sobre de la laguna Miscanti. Les distàncies són tan curtes que és ridícul moure’s en minibús. A més fa un dia preciós, amb sol i sense vent, i el paisatge és fascinant.

El Miscanti des del mirador

No he notat els efectes de l’alçada, però és que amb prou feines hem estat una hora aquí dalt. Si em quedés a passar la nit aquí ja seria una altra història. He arribat caminant fins a l’entrada del sector, amb tanta estona de cotxe necessitava estirar les cames.

La darrera aturada la fem al poble de Toconao, a 38 km de San Pedro. És un oasi, les aigües són dolces, sense arsènics, i permeten el cultiu d’arbres fruiters i hortalisses. El poble és d’origen prehispànic i per a la construcció de les cases es fa servir la liparita, que és una pedra local d’origen volcànic, blanca i tova, que s’extreu d’una cantera situada a dos quilòmetres.

Carrer a Toconao

Campanar de San Lucas, te das cuen?

Ja només ens falta tornar a San Pedro, on arribem a les 14.30h, clavats.

Havia pensat de fer una caminada a la tarda, però després de la migdiada m’ha costat posar-me en marxa. He sortit a comprar el bitllet de bus per anar demà a Calama i poca cosa més. Aquest vespre ja no hi ha més xerrades sobre astronomia.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: