Enviat per: nizzamudin | 04/05/2012

La Serena (i II)

23 d’abril

Tornant de la Reserva Nacional Pingüino de Humboldt he comprat el bitllet de bus per anar a Calama demà a la nit. El motiu d’anar fins allà és visitar Chuquicamata, la mina a cel obert més gran del món.

A l’hostal he conegut el Carlos. Té 54 anys i és de Barakaldo, però viu a Sevilla. La seva dona és xilena i ell està viatjant uns mesos per Xile pel seu compte. És guitarrista i allà on va munta la paradeta al carrer i toca peces de guitarra clàssica. Entre les monedes que cauen i els Cd’s que ven, redueix les despeses del viatge. És un personatge; porta tocant al carrer fa molts anys, va viatjar fins al Cap Nord (Noruega) en autostop (anada i tornada), ha corregut diverses maratons, amb un millor temps de 2h i 58 m (poca broma) i curses de cent quilòmetres, i ha creuat l’Atlàntic en vaixellstop.

No em vindrien malament unes classes de guitarra, però no el vull atabalar i a més estic molt rovellat, tot i que no és tan alarmant com em pensava.

24 d’abril

Al matí, des de l’ordinador de l’hostal he enviat un mail a Codelco, l’empresa estatal propietària de la mina, per reservar lloc al tour de Chuquicamata per dijous. M’han respost gairebé de manera immediata, dient-me que no hi ha places lliures fins el dimecres de la setmana que ve (dia 2 de maig). Havia llegit que s’havia de reservar amb una setmana d’antel·lació, però a l’estar en temporada baixa, pensava que no caldria. Aquest error de planificació per part meva (tampoc he tingut en compte que l’1 de maig és dia festiu, i que la gent també farà pont aquí a Xile) em fa replantejar el pla pels propers dies. Tothom m’ha dit que Calama és molt lleig. Aniré a canviar el bitllet de bus per dijous o divendres, i quedar-me un parell de dies més a La Serena. Aquí no hi ha gaire més a fer, però estic en un bon allotjament i s’ha d’aprofitar. I després, en lloc d’anar a Calama, aniré a San Pedro de Atacama, on ja vaig estar el març de l’any passat. No volia tornar a San Pedro, allà és on vam arribar viatjant amb la Dani, i allà és on els nostres camins es van separar, i va ser una mica trist. En qualsevol cas, millor tornar a S. Pedro, que és un poble petit i es poden fer vàries coses al voltant, que no passar varios dies a Calama. Canvio el bitllet de bus pel dijous a la nit. De divendres al dimarts els bitllets són molt més cars i hauria de pagar la diferència. Molt hàbils aquests de les companyies de busos, com que és un cap de setmana llarg, hi ha molta gent que viatja i aprofiten per fotre garrotada.

25 d’abril

Al matí surto a passejar pel centre de La Serena. Faré un recorregut per quatre esglésies que hi ha, més la catedral.

Iglesia Santo Domingo

Estava a la Plaza de Armas, buscant una perspectiva diferent per fer una altra foto de la catedral, i veig una noia que m’avança, se’m queda mirant i després fa mitja volta. Què fa? Em torna a avançar i es gira, mirant-me i fent-me un gest amb la mà per que m’aturi (està parlant pel mòbil). “Oye, tu……..?” -pregunta amb suspens. Gabriela? -li dic. Sííííí. I ens fem una abraçada. Ella i el seu marit, el César, em van portar de Puyuhuapi a Coyhaique a principis de febrer, quan jo recorria la Carretera Austral fent autostop. Aquell va ser el dia més dur, sortir de Puyuhuapi em va costar gairebé 11 hores! Ara fa uns dies, quan vaig arribar a La Serena, me’n vaig enrecordar d’ells, perque em van dir que eren de La Serena, però jo tenia el convenciment, no sé per què, que vivien a Santiago. I la Gabriela m’ha reconegut. Oye, no lo puedo creer! -em diu sorpresa. Qué pequeño es el mundo, verdad? -li dic somrient. “Ven, ven, estoy tomando un café con un amigo, ahí. Cuando te he visto, he pensado que no podia ser, pero no me quería quedar con la duda. He salido de la cafetería y he dejado a mi amigo con la palabra en la boca. Ahora se lo tenemos que explicar.” -diu emocionada. Entrem. El seu col·lega també al·lucina. No és pas el primer cop que em passa una cosa d’aquestes característiques, però ha sigut una sopresa molt agradable. Estem una bona estona xerrant. La Gabriela em diu que la truqui aquesta tarda. Quan ens acomiadem, completo el circuit amb les tres esglésies que em quedaven abans d’anar a dinar.

Catedral

Iglesia San Francisco

Iglesia La Merced

Iglesia San Agustín

Totes són de pedra.

Després de fer la migdiada i estant còmodament estirat al llit, he vist per tv l’enfonsament de l’altre transatlàntic. Em refereixo a l’eliminació del R. Madrid a les semifinals de la Lliga dels Xampinyons. En tot just 24 hores, dos dels grans del futbol europeu, mundial i de totes les galàxies hagudes i per haver, han mordido el polvo. I a casa seva.

Ahir, el Chelsea eliminava el Bar$a. Per molt que els diaris i les televisions diguin que l’eliminació va ser injusta, immerescuda, que el Bar$a va tenir mala sort (un penal fallat) i no sé quantes excuses més, el cert és que el futbol va ser just amb el Chelsea. Quatre anys després d’un dels robatoris més escandalosos i denigrants que es recorden a la història de la Champions League (es van enfrontar els mateixos equips), els anglesos es van revenjar d’aquella infàmia, protagonitzada per un àrbitre norueg, de nom Ovrebo, que va robar, atracar i gairebé violar als blues. Recordeu la imatge de Michael Ballack, migcampista alemany del Chelsea, perseguint a l’àrbitre, fet una fera i dient-li tota mena d’improperis. Va anar d’un pèl que no li arrenca un tros d’orella d’una queixalada, a l’estil Tyson vs. Holyfield. Ahir, amb tot en contra, perdent 2-0 i amb un jugador menys, els anglesos van ser capaços de remuntar el partit i passar a la final. Que va ser fent un joc ranci, poc vistós, amb vuit tios defensat, etc. I què? La jugada del primer gol del Chelsea, clau en el desenvolupament del partit, és de manual. Passada a l’espai de Frank Lampard, desfent-se amb elegància de la pressió de Mascherano, i definició impecable de Ramires aixecant la pilota en perfecte vaselina davant la sortida desesperada de Valdés. L’empat a 2, marcat en temps d’afegit per Kid Torres va ser el toc de gràcia, amb els culers atacant com a bojos i sense defensa. Després d’un rebuig de la defensa del Chelsea, Torres fa un control orientat precís i preciós camí de la porteria de Valdés, a qui burla fàcilment per introduir l’esfèrica al fons de la xarxa. És el 2-2. Me n’alegro per Torres, que està sent molt criticat des de que vesteix la samarreta del Chelsea, pel seu baix rendiment, però preferiria que seguís jugant amb el Liverpool. Dues hecatombes blaugranes en tres dies, un fet al qual no estaven acostumats darrerament. Deuen haver quedat tous.

A Los Madriles, també se les prometien molt felices, quan el seu buc insignia, Cristiano Ronaldo, havia marcat dos gols als 15′ de la primera meitat per capgirar l’eliminatòria davant el Bayern de Munic. Els alemanys, sempre tenaços, empataven l’eliminatòria pocs minuts després. I van arribar més sencers físicament al final dels 90 minuts reglamentaris i durant la pròrroga. Després els penals. El Madrit eliminat, els muniquesos a la final.

En aquest cas els diaris no parlaven d’eliminació injusta o immerescuda, sinó de l’atzar o caprici de la tanda de penals, amb la ja més que gastada cantarella de que una tanda de penals és una loteria. Mentida! Llençar un penal no és com llençar una moneda a l’aire o fer córrer la bola a la ruleta a veure a quin número cau, negre o vermell. Crec que un penal ben llençat sempre és gol. Si l’atura el porter és perque anava fluix, poc col·locat, etc. Dit d’una altra manera, si un porter atura un penal, és més per un error del qui el llença que no pas per un encert seu. Un cas a part són els penals llençats com si es tractés d’un assaig en un partit de rugbi, com el que va llençar el central del Madrit. Quan vaig veure que aquest paio era un dels “escollits” vaig pensar: “aquest tio el fot a les boires”. I així va ser. Llavors escoltem o llegim altres frases molt suades: “el penal només el falla qui el llença”, “s’ha de valorar els que tenen collons de xutar-lo”, i altres tonteries. Dit això, també és cert que no tots els jugadors saben llençar penals; en general els defenses són poc hàbils, amb algunes excepcions (ja que parlem de Bar$a i Madrit, Ronald Koeman i F. Hierro eren excel·lents llençadors des dels 11 metres). I també hi ha altres jugadors que quan arriba una tanda de penals, no aguanten la pressió, amaguen el cap sota l’ala i es fan els longuis. Total, que una tanda de penals no és en cap cas una loteria, és una part més del joc, que decideix el guanyador, sense fer servir una moneda.

La final, que es jugarà a Munic, la disputaran l’equip amfitrió, el Bayern, i el Chelsea. Jo vaig amb els blues, per vàries raons: una d’elles és que ho tenen tot en contra, jugaran al camp del seu rival (no sé com la UEFA permet una sapastrada com aquesta), i uns quants dels seus jugadors titulars, entre ells el capità John Terry) es perdran el partit per acumulació de targetes. I perque un jugador com Didier Drogba es mereix guanyar una Champions.

Truco a la Gabriela i quedem a la plaza de Armas, al lloc on ens hem trobat aquest matí. Ve amb una de les seves filles i amb el cotxe anem a buscar a l’altra. Després anem a casa seva i al cap d’uns minuts arriba el César. Bueno, ya te ha contado Gabriela, no? -li dic. Sí, sí, increíble -diu rient. Ell també al·lucina. Fem un aperitiu i anem conversant al menjador. El César és enginyer i viatja per tot Xile per supervisar alguns projectes o presentar una proposta. Fa poc va estar a l’illa de Pascua. Em diu que ha rebut uns quants mails d’espanyols que li han demanat feina. M’explica que a Xile encara hi ha molta feina a fer en quant a infraestructures. A dos quarts de dotze donem per finalitzada aquesta trobada afortunada i el César em porta amb el cotxe fins a l’hostal.

26 d’abril

El bus surt a les 21.10h, però arriba tard i no sortim fins a tres quarts de deu. Amb el Carlos ens trobarem d’aquí a uns dies a Iquique.

Advertisements

Responses

  1. Ara que s’ha acabat la lliga ens els xiulen tots, per compensar… Jo tampoc crec que ho fossin.

  2. Ai, Alexis Alexis… Igual que penso que el Barça va estar eliminat justament i no per mala sort (és cert que el Chelsea no ha fet mèrits per estar a la final pel joc ranci que desplega, contràriament al Bayern, justíssim finalista), perquè si un equip vol arribar a la glòria no pot desaprofitar tantes oportunitats, també et dic que l’any 2009 el Barça va arribar a la final (i la va guanyar) de manera justíssima i amb TOTS els mèrits propis, encara que siguis perico i et costi admetre-ho.

    El tema Obrevo és una conspiració que el Diario AS es va treure de la màniga i que ha quallat a tot arreu del territori espanyol (aquest paio encara rep amenaces de mort, no fotem), i realment el recorden més aquí que a Anglaterra. No pensava que hi piquéssis tu també, home! És cert que al final del partit hi van haver unes mans que no va pitar (per cert, en un temps ultraafegit, ja no s’hauria d’haver jugat), però també és cert que va expulsar Abidal sense motiu, o que en l’anada al Camp Nou tampoc es van pitar un parell de penals a favor del Barça.

    Quan s’arriba tan lluny, mai és per culpa o gràcies als àrbitres. Tens raó que aquí molts mitjans han catalogat l’eliminació del Barça d’injusta, i et repeteixo que jo no ho penso, però és més per temes de joc. I em donaràs la raó, principalment perquè l’Espanyol juga de manera ofensiva i buscant la possessió, que els equips que arriben a finals jugant de manera rància ho fan legítimament, però també immerescuda.

    • Anem per parts.
      La final de l’any 2009, el Bar$a potser la va guanyar de manera justa i amb tots els mèrits propis com tu dius, però és que a aquella final no hi hagués hagut d’arribar MAI en circumstàncies normals. Lo d’aquell canalla anomenat Ovrebo NO és una conspiració orquestrada per un diari. Si alguna cosa caracteritza els equips anglesos és el fair play, i tenen una lliga on els seus jugadors no es dediquen a enganyar a l’àrbitre llençant-se a la piscina o fent teatre simulant lesions com ara,… deixa’m pensar,… ai, sí, Busquets o Alves. Que aquell inútil continui rebent amenaces de mort només vol dir una cosa, que el robatori va ser d’ESCÀNDOL, i no uns simples mans no pitades.
      I crec que, sense ser habitual, sí que es pot arribar lluny en una competició gràcies als àrbitres. Només cal rebre ajudes en moments puntuals per anar passant rondes.
      Potser sí que l’Espanyol juga de manera ofensiva, però no em sembla que això els faci ser més mereixedors de la victòria. És la seva manera de jugar, i en aquest cas, tampoc els està donant resultats. Así nos luce el pelo.
      Ah! I felicitats pel 4-0 del dissabte. 2 penals més suats que les camises del Rafeques, que tampoc calia pitar ja que no hagués variat el signe del partit.


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: