Enviat per: nizzamudin | 25/04/2012

Valle de Elqui

14 d’abril

El trajecte fins a La Serena té l’al·licient de tornar a veure l’oceà Pacífic. Durant uns quants quilòmetres la carretera Panamericana discorre paral·lela a la línia de la costa. Al bus han posat una peli, però era una xorrada. Arribem a La Serena que passen uns minuts de les cinc de la tarda. No em quedaré aquí, a la terminal compro un bitllet de bus per anar a Vicuña.

Vicuña

Aquesta població, situada uns seixanta quilòmetres a l’est de La Serena, es troba al valle de Elqui. Aquesta vall és com un oasi, envoltada de muntanyes de colors diversos: groc, gris, marró, ocre, beix,…. El que sobta és el contrast de l’aridesa de les muntanyes amb la verdor de la vall, procedent de les vinyes i els arbres que flanquegen el riu. La vall és coneguda perque aquí es produeix el pisco, la beguda nacional de Xile.

Vicuña és l’assentament humà més gran de la vall. El cel lliure de núvols i l’escassa contaminació lumínica fan que les condicions siguin òptimes per a l’observació astronòmica, això explica que hi hagi diversos observatoris i projectes telescòpics, òptics i de radiofreqüència. Un d’aquests observatoris és el Mamalluca. L’oficina d’informació està a només un carrer de l’allotjament on he anat a parar. Per a aquesta nit hi ha tours a diverses hores, i avui és un bon dia per anar-hi perque el cel està en bones condicions, s’ha d’aprofitar. Vaig a sopar i torno a l’oficina per apuntar-me. Són les 22.00. Sortirem a dos quarts.

Fins al cerro Mamalluca, on hi ha l’observatori, hi ha uns vint minuts. Anem amb una van, tipus minibus. Primer entrem en una sala amb cadires, que té una pantalla a la paret/sostre. Assistim a un seguit d’explicacions sobre els planetes, el sistema solar, etc. Me n’assabento que l’any 2006, Plutó va deixar de ser considerat un planeta (malgrat l’oposició dels americans, que són els que el van descobrir) i va passar a ser un plutoide (planeta nan). Així doncs, actualment tenim vuit planetes al sistema solar. Ens parlen també de nebuloses, estels, cometes, anys lllum, galàxies, etc. És interessant, però se m’escapen moltes coses i no m’acabo de fer una idea de tot plegat. El noi que ens ho explica, en acabar ens fa una pregunta que deixa a l’aire: “amb lo gran que és l’univers, i les milions i milions de galàxies que hi ha, vostès creuen que estem sols?”. Jo tinc clar que no.

Sortim a l’exterior, un altre noi, que disposa d’un punter làser, ens mostra alguns estels, nebuloses i constel·lacions. A simple vista es veuen dos planetes; Mart i Saturn. Em ve al cap una cançó (de David Bowie) interpretada per Seu Jorge, un músic brasileiro, anomenada “Life on Mars”. Aquí la deixo per qui la vulgui escoltar:

.

Finalment entrem a l’observatori. Allà hi ha un potent telescopi i podem veure Saturn, planeta situat a 1.200 milions de quilòmetres de la Terra. Es veuen també els anells. És flipant. Ho hem vist de manera similar a la fotografia que adjunto, que no l’he feta jo:

Així és com hem vist el planeta Saturn

Tornem a Vicuña. Em fico dins el llit a les 02.30h. Ha sigut un dia llaaaarg.

15 d’abril

Gabriela Mistral, pesudònim de Lucila Godoy, va viure fins als tres anys a Vicuña. Posteriorment es va traslladar a Montegrande, un altre poble situat a la vall, 20 km a l’est de Vicuña. Al migdia vaig a visitar el museu Gabriela Mistral, situat als terrenys on hi havia la casa on va viure. Hi ha també una reproducció, feta amb els mateixos materials, d’una part de la casa; el seu dormitori i una altra cambra.

Gabriela Mistral va ser poeta, diplomàtica i pedagoga, figura destacada de la literatura xilena i llatinoamericana, i la primera persona d’aquest continent en rebre el premi Nobel de Literatura l’any 1945.

El museu és ampli, hi ha objectes personals, textos impresos i plafons amb la biografia de Gabriela. A part de la seva labor d’educadora, pedagoga i mestra, durant vint anys va treballar de cònsol del seu país a diverses ciutats d’Europa i Amèrica. Va morir a Nova York el 1957, a l’edat de 67 anys. Aquí deixo un dels molts poemes que va escriure:

La Noche

Por que duermas, hijo mío,
el ocaso no arde más:
no hay más brillo que el rocío,
más blancura que mi faz.

Por que duermas, hijo mío,
el camino enmudeció:
nadie gime sino el río;
nada existe sino yo.

Se anegó de niebla el llano.
Se encongió el suspiro azul.
Se ha posado como mano
sobre el mundo la quietud.

Yo no sólo fui meciendo
a mi niño en mi cantar:
a la Tierra iba durmiendo
el vaivén del acunar…

Gabriela Mistral

.

Palmera a la plaza de Armas de Vicuña

Al poble hi viu un alemany que té un telescopi per observar el sol. En temporada alta té uns tours amb uns horaris determinats, però ara hi ha poca demanda. Faré la visita de manera individual. El cel està lliure de núvols i el sol brilla, ara és una bona hora (és la una del migdia). Mentre munta el telescopi (no el deixa muntat per precaució, degut a l’alt grau de sismicitat que té Xile) m’espero en una ombra al pati. El telescopi porta uns filtres molt potents perque sinó l’ull et quedaria destrossat en qüestió de segons. El Klaus m’explica que el sol està a una distància de 150 milions de quilòmetres de la Terra. I que, com tots els estels, un dia s’apagarà (fenomen conegut com a supernova), però encara falta molt perque això passi. Es veu una bola vermella i al perímetre, de vegades s’observen uns fils que corresponen a explosions que es produeixen allà. L’òptica d’aquest telescopi és made in USA. L’ull es cansa d’anar mirant, i mentre fem pauses i xerrem d’aspectes relacionats amb aquest estel especial, la Terra es va movent, i es mou ràpid. Ell ha d’anar corregint la posició del telescopi.

Un dels llocs on s’elabora el pisco és la planta Pisco Capel, ubicada a la sortida del poble. Per la tarda m’hi apropo a fer una visita.

Riu Elqui al seu pas per Vicuña

El pisco és un destil·lat del vi i les primeres etapes de la seva elaboració són idèntiques, fins que el preparat es destil·la per aconseguir una graduació de 35 o 40 graus. Quan acaba la visita per les instal·lacions i el museu fem una petita degustació.

Per tenir una visió més àmplia del poble i de l’entorn, pujo al cerro La Virgen, quan el sol ja no és tan fort.

Vicuña, pujant al cerro La Virgen

Des d’una carena, a l’altre costat veig uns camps on tenen esteses a terra unes teles i deixen assecar el raïm al damunt.

Des de dalt es veu tot el poble de Vicuña, i és més gran del que semblava.

Vicuña, des del cerro La Virgen

Capvespre a la vall de Elqui

Ha sigut un dia complet.

Pisco Elqui

16 d’abril

M’endinsaré més a la vall i aniré al poble de Pisco Elqui. Fins allà hi ha uns quaranta quilòmetres amb bus. Anem guanyant alçada i la vall es va estretint. El bus em deixa a la plaça, pujo un carrer. He preguntat en un alberg però m’ha semblat car. Vaig a un altre hostal. Truco, no hi ha ningú. Obro la porta i m’espero a dins, llegint. Al cap d’uns minuts apareix una noia. Hi ha lloc de sobres. Em quedo en una habitació amb dos llits (lliteres) que dóna a un pati. És super tranquil. La cuina està situada al pati. Hi ha piscina. Es diu Hostal San Pedro, però és un alberg. Havent dinat arriba una parella amb motxilles que busquen allotjament. La noia ha sortit. Els dic que s’esperin, que no pot trigar a tornar. A mi m’ha passat el mateix. Després de la migdiada vaig caminant fins a Los Nichos, una destil.leria on s’elabora el pisco de manera artesanal. Fins allà hi ha uns tres quilòmetres per carretera.

Vall de Elqui

Quan arribo, els tours ja s’han acabat, però el xaval que hi ha al mostrador de vendes s’enrotlla i em fa un petit tour. Al final, degustació. També tenen un vi dolç que està boníssim. Al tornar caminant, i sense que hagués fet dit, s’ha aturat un cotxe i m’ha portat fins al poble. M’he estalviat uns dos quilòmetres de caminar per carretera. Al hostel xerro amb la parella d’abans. El Graham i la Michelle són de Portland (EUA), van estar tres mesos de voluntaris en una granja a l’Argentina (província de Córdoba), fent wwoofing. Van amb un banjo (ell) i una guitarra (ella). Han comprat carn per sopar i em conviden a unir-me a ells. Mentre el Graham prepara el foc, surto a comprar una ampolla de vi. Fa uns dies, quan estava a Temuco, vaig enviar un mail a un tio que viu a la vall (no sé si en aquest poble o més amunt), per fer de voluntari a la seva finca. De moment, cap resposta.

17 d’abril

Aquesta nit passada he viscut la meva primera experiència amb un terratrèmol. A altes hores de la nit he notat que, durant uns segons, el llit es movia. No sabia si era real o ho estava somiant perque estava mig endormiscat. Al matí he sabut que era un terratrèmol,o, més ben dit, un “temblor” (així és com els xilens anomenen els terratrèmols de baixa intensitat), amb epicentre a la regió de Valparaíso i de 6,7 graus a l’escala de Richter. Un tremolor d’aquesta magnitud a Catalunya causaria estralls.

Llogo una bicicleta per anar als pobles de més amunt; Horcón i Alcohuaz. Fins a aquest últim hi ha 14 quilòmetres. La carretera està asfaltada fins a Horcón. Les cames estan habituades a fer quilòmetres caminant, però no tant a fer-ne pedalant. Surto a les 11.30h. El sol crema una mica però no abrasa. Després de Los Nichos la carretera creua el riu per un pont i puges pel costat esquerre, quedant el riu a mà dreta. Em pensava que el trajecte seria una pujada contínua, però hi ha diversos descansos i no trobo rampes fortes.

Entrant al poble d’Horcón

A Horcón m’he aturat a menjar un dels entrepans que porto. L’única rampa forta que trobo són els darrers 200 metres abans d’entrar a Alcohuaz. Aquest és l’últim poble. A la sortida hi ha un petit observatori, i la pista contínua, però ja n’he tingut prou.

A l’esquerra l’observatori Cielo Sur, a Alcohuaz

Sortint del poble d’Alcohuaz, la pista continua.

Torno enrera i dino en un banc al costat de l’església.

Església d’Alcohuaz

La baixada és gratificant, et deixes anar i a mida que agafes velocitat notes com una brisa t’acaricia. Ara em puc fixar més en el paisatge. En alguns trams passes pel costat dels ceps, amb el raïm que encara penja.

Arribo a Pisco Elqui a un quart de quatre. Me’n vaig a fer la migdiada, per recuperar-me de l’esforç.

Després de sopar ens quedem amb el Graham i la Michelle asseguts al pati, observant el firmament. Es veu perfecte. Fins i tot he pogut identificar el planeta Mart sense ajut.

18 d’abril

Ahir bicicleta, avui trekking. Pujaré a un cerro que es veu des del pati de l’alberg.

El cerro, al centre de la imatge, l’objectiu d’avui

El Santiago (l’amo de l’hostal) m’ha explicat el camí per sortir del poble i trobar el sender. Porto gairebé dos litres i mig d’aigua, pel camí no n’hi ha i és un “secarral”. Encara no sé com, però he trobat el sender a la primera, sense dubtar. I no era fàcil. Serà que estic millorant?

S’ha d’anar pujant pel llom de la muntanya, el sender està ben fressat, amb petjades de cavall, i va fent giragonses per pujar de manera més suau. Hi ha petits turonets, amb una mica d’esplanada, que permeten un descans. Vas guanyant alçada de manera progressiva.

Vista aèria de la vall de Elqui

El cim, al punt més alt de la foto

Vaig fent, pujant a bon ritme, sense pressa, gaudint de les vistes i del bon dia que fa.

Ja falta menys

Arribo al “cim” quan fa gairebé tres hores que he sortit. Hi ha una tanca que va des del suposat punt més alt, resseguint la carena. En realitat no és un cim, però hi ha un pal situat damunt d’una pila de pedres.

El poble de Pisco Elqui des del cerro

El sender continua i arribes a una esplanada. Allà dino, i reflexiono si pujar una mica més o no. Les vistes des d’aquí són magnífiques, i més amunt el terreny es torna més rocallós. Des d’aquí es veuen algunes muntanyes amb neu.

La vall, des del punt més alt on he arribat

La baixada es fa una mica llarga però sense cap tipus de complicació.

A l’alberg faig una curta migdiada i em dutxo. El Graham i la Michelle han marxat aquest matí.

19-20 d’abril

Aquests dos dies són de descans absolut. No és per recuperar-me de l’esforç, la d’ahir va ser una excursió de mig dia, i no em fan mal ni les cames ni els peus. Va ser més dur la sortida amb bicicleta. Aquest poble és molt tranquil i és fàcil estar aquí. He passejat una mica pel poble.

Església de Pisco Elqui

És un poble petit. Per accedir al riu et fan pagar, perque no es considera un riu sinó un estero, i és zona privada. No he pogut trucar al tio aquell per fer el voluntariat, li he enviat un missatge al mòbil, sense resposta. Demà marxo a La Serena.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: