Enviat per: nizzamudin | 10/04/2012

Lonquimay Circuit

1 d’abril

El bus surt a les 11.30h. Tinc temps per esmorzar tranquil·lament i acabar de fer la motxilla. Deixaré la motxilla petita aquí, amb tot el que no em farà falta pels propers 4-5 dies. Surto a comprar el bitllet de bus per viatjar el dijous a la nit de la setmana que ve (dijous Sant) a Santiago. Calculo que el dimecres o el dijous a la tarda ja estaré de tornada a Temuco. Aquests dies de Setmana Santa, si t’has de moure, millor comprar el bitllet amb antelació. No m’agradaria quedar-me en aquesta ciutat varios dies. Per les dates fortes, aquí també tenen programades per tv les típiques pel·lícules de nazarenos, etc. com “Els deu manaments”, “Ben-hur”, “Jesucristo Superstar”, “Jesús de Nazaret”, i demés. I a l’alberg de Santiago, en una sala, tenen un gran televisor de no sé quantes polzades, on les podré veure totes seguint amb la tradició, com cada any.

Fins a Malalcahuello hi ha unes tres hores de bus. Ens han posat una pel·lícula, però era un xorrada i he aprofitat per dormir. Quan baixo, camino per la carretera uns dos-cents metres fins a l’oficina de Conaf.

Està oberta, em registro i parlo amb el guardaparque, que atén a les meves preguntes i em dóna un mapa. Per aquesta travessa també porto unes fotocòpies d’una guia de l’editorial Lonely Planet, amb la descripció de la ruta. La programa en sis etapes, però es pot fer perfectament en cinc perque les dues últimes són curtes. La previsió meteorològica pels propers dies és bona, fins el dimecres a la tarda, quan s’espera pluja i fins i tot neu. Això m’empeny a intentar fer-la en quatre dies i quan arribi el mal temps, estar ja a Temuco o de camí.

Day 1 – Malalcahuello – Part alta del riu Coloradito

(Sortida: 15.15h – Arribada: 18.35h  —> 3h 20m, 11 km)

El Lonquimay Circuit discórre per dues reserves nacionals; la RN Malalcahuello i la RN Nalcas, que són contigües. Té una longitud de 95 km.

L’etapa d’avui és curta. El sender, anomenat Piedra Santa, arrenca darrere l’oficina de Conaf i al cap d’uns minuts es converteix en pista, que va pujant per dins d’un bosc. Passes per dos miradors, des del segon es veu la Sierra Nevada i el volcà Llaima, cap al sud.

Vista des del segon mirador

Volcà Llaima (3.125 m)

A la part alta del bosc, aquí ja per sender, hi ha araucàries, i tens les primeres vistes del volcà Lonquimay.

Volcà Lonquimay (2.726 m)

Araucàries

S’acaba el sender Piedra Santa i comença el sender Laguna Blanca. He baixat per tornar a entrar al bosc, al costat del sender hi havia un prat, on es podia acampar, i unes vaques pasturant. No em quedo aquí, el guardaparque m’ha indicat un bon lloc per acampar un trosset més endavant. Arribo a una cruïlla de camins, aquí he de baixar, en direcció sud, i a uns cinc-cents metres trobo un rierol, al costat del qual aixeco el primer campament.

2 d’abril

Day 2 – Part alta del riu Coloradito – Punt indeterminat, passada la quebrada de las Nalcas

(Sortida: 10.28h – Arribada: 18.38h  —> 8h 10m, 24 km)

1r campament, al matí

He de desfer la part final del recorregut d’ahir. En 15′ ja sóc a l’encreuament. Davant meu s’alça el volcà Lonquimay.

L’omnipresent Lonquimay

A partir d’aquí i durant força estona, caminaré per terreny obert, travessant algun antic camp de lava. Arribo primer al portezuelo Huamachuco (1.715 m), i més endavant al portezuelo Pancutra (1.780 m). Des d’aquest segon coll tinc la primera vista directe del volcà Tolhuaca.

Vista des del Portezuelo Huamachuco

Volcà Lonquimay des del portezuelo Pancutra

Volcà Tolhuaca (2.806 m), també des del portezuelo Pancutra

Per baixar, has de tombar a l’esquerre i prendre direcció nord-oest, per entrar dins d’un bosc i evitar travessar pel mig un enorme escorial volcànic, que l’acabes creuant més endavant. De fet, el sender fa moltes giragonses i fas una bona volta, per superar aquest immens pedregar pel lloc més fàcil.

Vista parcial del camp d’escòria volcànica

Hi ha marques de pintura groga i taronja molt sovint, però s’acaba fent una mica pesat.

El Tolhuaca, abans d’arribar al coll

Finalment arribo al paso Lonquimay (1.762 m), després de passar per una zona on de tant en tant se t’enfonsa tot el peu (i se t’omple la bota de pedretes) perque està ple de galeries subterrànies fetes per un rosegador natiu, el tunduco. Al coll s’acaba el sender Laguna Blanca i comença el sender Tolhuaca.

El Lonquimay (cara N), des del paso Lonquimay

Hi ha una pista que passa per aquí, cap a l’esquerra baixa fins a la laguna Blanca. Jo he de baixar cap a la dreta. No he vist cap més camí que la pista. Però al cap de 20′ de baixada no he trobat cap estaca (amb les que marquen els senders) ni cap senyal. Decideixo tornar enrere, fins al coll. Busco algun possible sender però no n’hi ha cap, l’únic camí possible és la pista. El que m’ha confós és que la descricpió de la ruta que porto diu que la pista no és transitable ni per vehicles 4×4, i al tros que havia baixat (1,5 km aproximadament), per la pista no només hi podien passar 4×4 sinó fins i tot turismes perque està en bon estat. Això, més no trobar cap senyal, i que al “mapa” la pista no surt representada, m’han fet perdre una hora. Que un element com una pista de terra no surti en un mapa, és un error greu.

El Lonquimay queda enrera. A la dreta (on no hi ha arbres) es veu la pista.

No és fins un bon tros més avall que trobo una altra estaca. I allà sí, la pista està malmesa en alguns trams i ni un vehicle tot terreny hi pot transitar. Abans d’arribar a un pont molt malmès (només transitable a peu) es pot acampar. Però vull continuar. Més endavant i no gaire lluny hi ha més opcions. Des de la pista, a sota veig la laguna Verde.

Laguna Verde

Ara la pista puja lleugerament, fins a superar el portezuelo Nalcas (1.660 m). Continuo baixant a bon ritme. En un revolt molt tancat has de deixar la pista i continuar per un sender. Seguint pista avall, en 15-20′ arribes a uns prats (visibles des d’aquí) on també es pot acampar. Dubto si anar fins allà, i decideixo seguir pel sender. Passo alguns rierols, però sense opcions pr muntar la tenda. Poc després de les 18.30h arribo a un petit prat, amb zones planes. M’aturo i paro l’orella, sento que córre aigua a prop. És fonamental tenir aigua a l’abast allà on acampes. Veig alguns indicis de gent que ha acampat aquí abans. És un bon lloc. Munto la tenda i començo a preparar el sopar, amb llum de dia. Abans d’anar a dormir veig la lluna entre les araucàries. En un dia més o dos, serà plena.

3 d’abril

Day 3 – Punt indeterminat, passada la quebrada de las Nalcas – 30′ més amunt de l’of. de Conaf, pel sender El Coloradito

(Sortida: 10.15h – Arribada: 18.20h —>7h 50m, 30,5 km)  (Cotxe —> 15m, 10 km)

M’espera un dia llarg, una etapa marató. Volia sortir d’hora però la tenda està mullada per la rosada i els primers raigs de sol tenen un poder calorífic baix perque s’assequi. L’acabo plegant una mica mullada. La nit ha sigut fresqueta. En una hora arribo a l’estero Uribe, on volia acampar ahir. L’hora que vaig perdre m’ho va impedir.

A sota, l’estero Uribe

Camino a bon ritme, tinc molts quilòmetres per endavant i lo ideal és arribar on vols acampar no més tard de les 19h. En un encreuament on surt un sender que puja al cerro Mocho Chico hi havia un plafó amb un mapa, que marcava una oficina d’administració de Conaf, situada al costat. Volia parlar amb el guarda per fer-li un parell de consultes, però no ha sigut possible. No he trobat la caseta, deu ser una oficina fantasma. I de rètol, cap ni un. Sí que passo pel costat d’una granja, propietat privada, però no hi ha ningú per preguntar-li.

Camino novament per pista i surto de la Reserva Nacional Las Nalcas. Durant molt quilòmetres, el camí és per una pista (aquesta sí que surt al mapa), que comença a pujar. Una hora més tard passa un cotxe que baixa, i li pregunto al conductor si és la pista que va a Malalcahuello. Afirmatiu. Més endavant la pista passa pel costat d’una petita llacuna, l’aigua es veu molt neta.

I després, entre la pista i l’escorial volcànic hi ha la laguna Escorial (el llac més nou d’Amèrica, em diria un dia després un guarda), amb troncs d’arbres morts i les aigües molt transparents. Mai havia vist res igual.

Laguna Escorial

La pista continua pujant. Sota l’ombra de les últimes araucàries faig una petita pausa.

El Lonquimay, altre cop al davant

Vista cap al nord. Al fons un altre volcà (el Callaqui?, el Copahue?)

Enorme esplanada de material volcànic

Fa una mica de vent, que té més força a mida que guanyo alçada. El paisatge és desolador. Passa un cotxe cap amunt i poc després en passa un altre, el mateix que m’he trobat abans. L’aturo per preguntar-li si falta gaire per arribar al pas. El tio em diu que cinc quilòmetres. Hòstia! Tant? Em pensava que em quedaven uns 30′. Pujo al carru. Pensant-ho bé, no té massa sentit caminar més per una pista, empassant pols i amb el vent en contra. El terreny de seguida s’aplana i comencem a baixar. No hi havia pas 5 km fins al paso Lolco (1.813 m), com a molt, dos o dos i mig. Des del cotxe veiem el cràter Navidad, que es va generar el dia de Nadal del 1988, quan el volcà Lonquimay va començar a escopir fum i cendra. Els tios de la pickup no han entès a què em referia quan jo parlava del pas o coll de muntanya. Hagués hagut de dir portezuelo, però en aquells moments aquesta paraula no m’ha vingut al cap. Em deixen a l’oficina de Conaf d’aquest sector. En total m’han portat deu quilòmetres. L’oficina, per cert, està tancada. Aquí comença el sender El Coloradito, senyalitzat amb estaques grogues. Sé que no gaire lluny d’aquí hi ha una zona on es pot acampar. Quan arribo a l’alçada on suposadament ha d’estar, em costa uns minuts trobar-la perque està una mica apartada del sender, en un bosc d’araucàries. L’indret és bonic i un rierol passa pel costat. A la una de la nit comença a ploure i hi ha ratxes de vent. El mal temps s’ha avançat unes quantes hores.

4 d’abril

Day 4 – 3r campament – Malalcahuello

(Sortida: 09.30h – Arribada: 11.00h —> 1h 15m, 5,2 km)   (Cotxe —> 15m, 8 km)

Al llarg de la nit ha anat plovent de manera més o menys contínua. Al matí segueix plovent. Des de dins de la tenda ho guardo tot dins la motxilla. La tenda la plego mullada (el sobresostre) i s’acaba mullant també la part de dins. El sender El Coloradito continua fins a un altre coll, el portezuelo Colorado, per baixar per l’altre costat fins a la cruïlla de camins per on vaig passar el primer dia, abans d’arribar al primer campament. No només plou, sinó que cap allà al portezuelo hi ha boira. Queda clar que la via d’escapament és tornar a la pista i seguir avall. En menys de mitja hora arribo novament a l’oficina de Conaf, que continua tancada. Començo a caminar per la pista i tres quarts d’hora després, un cotxe que baixa s’atura i em porta fins a Malalcahuello. Els dos tios que van al cotxe estaven treballant al costat del centre d’esquí, una mica més amunt d’on he dormit, i m’han dit que allà ja queia aiguaneu. A les 11.00h em deixen a l’oficina de Conaf de Malalcahuello, on em vaig registrar el diumenge passat. Aquesta està oberta! Una noia m’obre la porta i ens quedem parlant al costat d’una estufa. Treu el full de registre, per apuntar que ja he tornat. Li comento alguna de les incidències i em diu que ho anoti a la part del darrere del full, com a observacions. Em convida a una tassa de te, un dels millors que recordo, no pel te en si, sinó per la situació. Vaig una mica mullat, però no xop. Quan ha parat el cotxe, em quedaven uns vuit quilòmetres fins al poble. De fer-los caminant, hauria acabat amb els gallumbus xops. I lo que hi ha a dins, ni te cuen. De peus vaig sec. La membrana de Gore-Tex de les botes noves ha complert amb la seva funció. La noia em diu que oficialment sóc l’última persona de la temporada que ha entrat a la Reserva per fer el circuit llarg. Fa dos dies els guardes van acordar no deixar entrar a ningú més, perque venia el mal temps, que ja tenim aquí. Arriben el noi que em va atendre abans de començar el trek i el cap de l’oficina. El bus no passa fins les 12.30h. Em quedo parlant amb el capo, a prop de l’estufa. Els pantalons ja s’han assecat. Surto a les 12.15h, i sota un petit cobert espero que passi el bus, cosa que no succeeix fins les 12.35h. En aquest temps d’espera ha parat de ploure. El mal temps ha deslluït la part final del trekking del Lonquimay Circuit. Els paisatges àrids, sense arbres, amb roca i pedra volcànica són imponents, però una bona part del recorregut és per pista (gairebé la meitat), i caminar molta estona per pista acaba avorrint. Lo ideal és fer-lo en cinc dies, per no anar apurat. I si la previsió de temps és dolenta, millor quedar-se a casa fent macramé.

El viatge de tornada es fa pesat. A Temuco no em puc quedar al mateix hospedaje perque aquest vespre els amos marxen de vacances. Deixo la motxilla i surto a buscar allotjament. La dutxa haurà d’esperar. En un parell tenen lloc i el preu és el que es manega per aquí, però no tenen cap pati on pugui estendre la tenda, i això és una prioritat. No vull tenir guardada la tenda xopa durant dos dies. Torno a passar per un hospedaje on ja havia preguntat el dia abans de començar el trekking. L’habitació és millor que la que em van ensenyar llavors (no tenia finestres) i tenen un pati on puc estendre la tenda perque s’assequi. Aquí em quedo. Serà per un dia, l’estiu ja s’ha acabat definitivament al sud de Xile. És el moment de moure’s cap a terres més càlides, és a dir, cap al nord. Demà marxo de la regió IX, la Araucania, terra d’araucàries (d’aquí ve el nom), volcans, centres termals i mapuches. Els mapuches són el poble indígena més nombrós dels que hi ha a Xile, parlen una llengua anomenada mapundugun, i més del 30% viuen en aquesta regió. És un poble perseguit des de fa segles, els espanyols ja van intentar sotmetre’ls al segle XVI, amb uns resultats desastrosos (no com a El Perejil, on no fa gaire es va produir el triomf més heroic de les tropes espanyoles que es recorda en molt de temps). No ho van aconseguir i van acabar firmant tractats i pactes. Molts anys després, durant la dictadura, el Pinocho va fer assassinar i torturar a centenars de mapuches (aquell fill de puta no feia gaires distincions). Malgrat que els governs posteriors van establir alguns acords per retornar-los les terres que eren de la seva propietat i els van ser “expropiades”, tinc la impressió que el poble mapuche segueix sent la pedra dins de la sabata per al govern xilè (sigui d’esquerres o de dretes), els fan nosa, són com la mosca collonera. Ells segueixen lluitant per conservar les seves tradicions, la seva cultura i la seva identitat.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: