Enviat per: nizzamudin | 05/04/2012

Tornada a Xile: Puerto Varas

19 de març

A mida que ens anem endinsant en territori xilè, el temps va canviant; la pluja ha parat i els núvols han deixat pas al sol. Arribem a Puerto Varas a dos quarts de set de la tarda, amb un temps esplèndid. He tornat a aquesta bonica ciutat, situada a la vora del llac Llanquihue, per recuperar la motxilla petita que vaig deixar en un alberg abans de començar la travessia per la Carretera Austral, a principis de gener. Les dones que treballen al hostel se’n recorden de mi. “Le hemos reconocido solo verle por la puerta” -em diu una d’elles. La motxilla està intacta, amb uns quants grams de pols a sobre. Després de més de dos mesos, em puc tornar a posar unes bambes. Durant aquest temps, he anat amb les botes de muntanya (que estan per jubilar) i, algunes vegades (poques) amb les xancles. Al dormitori conec una jove australiana de Sidney, la Rebecca. Ella va començar el seu viatge a Colòmbia, va anar baixant fins a Ushuaia, i ara ja està tornant a pujar, per tornar a Colòmbia i agafar el vol de retorn al seu país, d’aquí a dos mesos. És molt xerraire.

Em quedaré un parell de dies a la ciutat. He d’enviar un paquet per correu amb coses que ja no necessito, bàsicament fulletons turístics de llocs per on ja he passat.

El volcà Osorno, que s’alça a l’altre costat del llac, té molt poca neu, i això li fa perdre part de l’encant. A principis de gener estava encara força nevat. Aquest és l’aspecte que té ara:

El llac Llanquihue i el volcà Osorno, des de Puerto Varas

Una de les coses que havia deixat a la motxilla era el reproductor mp3. En moments puntuals he trobat a faltar la “meva” música. Una de les cançons que em ve més de gust escoltar és Sucker row, del genial Mark Knopfler. Pels que us agradi la bona música, la deixo aquí perque l’escolteu:

.

La Rebecca va compartir part del seu viatge amb la seva germana. Ara viatja sola, però em sembla que poques vegades està sola. Parla amb tothom, inclús ha convidat a sopar a l’alberg a dues noies (que no s’allotgen aquí) que ha conegut no sé on. Dos americans que estan al dormitori han contactat amb el Thomas, l’holandès que viu a Cagalandia, per anar a treballar de voluntaris. Els dic que conec el lloc perquè vaig estar just al costat fent wwoofing dues setmanes (vegeu post), amb el Rodrigo i la Betty. Em pregunten com és l’indret. És difícil definir-lo, però d’entrada, diguem-ne que és peculiar, i que pot ser tota una experiència passar-hi un temps. El que sí els dic és que no és un lloc per a tothom.

En alguna web d’internet llegia fa uns dies una comparativa (feta per viatgers) entre turista/viatger, i què fa un i què fa l’altre. Amb algunes coses hi estava més o menys d’acord i amb d’altres no. El que no em va agradar és que semblava que el viatger (segons ells) és el que fa les coses més guais, autèntiques i originals, i el turista és més aviat un passerell i un pringat. Aquesta és la sensació que em va quedar després de llegir-ho. A mi, en principi, em sembla igual de respectable tant el turista com el viatger. Cadascú, amb el seu temps i els seus calers, que faci el que vulgui. O el que pugui. Aquesta és la meva reflexió al respecte:

generalment, el turista té poc temps, i sap amb anticipació el que va a veure i ho té tot bastant programat (precisament per la manca de temps), deixant un marge molt petit a la improvisació. Em sembla un tòpic dir que al turista només li interessa fer fotos dels llocs on ha estat, per després poder marcar paquet mentre les ensenya o les penja a aquesta porqueria anomenada facebook (“féibuh” com diuen els argentins). Per cert que, aquí a Llatinoamèrica, la gent està amb aquesta xarxa social que no caga. Hi ha turistes a qui no agrada ni les càmeres ni les fotos. Pocs, però n’hi ha. El turista poques vegades anirà a un lloc, sense saber el què hi ha, o què es pot fer o veure. De vegades, l’atractiu pot estar simplement en el nom d’un poble o ciutat. Com que ja hem dit que disposa de poc temps, acostuma a anar amb presses i amb un pressupost una mica més alt que el viatger, amb la qual cosa no li importa ficar-se al primer restaurant que troba per anar a menjar.

El viatger va amb temps i sense pressa, i la paraula improvisació sí que forma part del seu vocabulari. Pot trobar l’encant d’un lloc on un turista difícilment hi aniria, simplement pel fet d’estar allà. Jo sempre dic que la millor informació és la que et pot proporcionar un altre viatger, millor que la d’una guia. És informació fresca i et pot parlar d’un lloc interessant del qual ni tan sols n’havies sentit a parlar o, pel contrari, parlar d’un lloc on volies anar, i fer-te’n desdir per alguna raó. Ja sigui en un alberg, en un bus o fent un trekking, és fàcil conèixer altres viatgers. Hi ha gent molt maca. N’he conegut uns quants, alguns d’ells interessants i algun que altre personatge. M’agrada conèixer gent d’altres països, però, per damunt d’això, m’agrada conèixer la realitat del país on estic, i això només ho pots fer establint contacte amb la gent local i parlant amb ells. Hi ha viatgers que passen dels autòctons. “M’assembla” molt bé. Deia aquella web algo així com que el turista compara el que veu amb les coses del seu país, cosa que no fa el viatger. Jo he conegut algun/a viatger/a que també comparava: “això al meu país no és així, és aixà”, etc. O sigui, que tot és molt relatiu. L’hàbit no fa el monjo, com diu la dita.

Al hostel he fet un intercanvi de llibres, n’he deixat dos que ja havia llegit i m’he emportat una biografia de l’adolescència de John Lennon, i un del Saramago; “La balsa de piedra”. He estat una estona parlant amb la Luz Eliana, la dona que fa el torn de nit a l’hostal. Ella és puertomonttina (*) però viu a Puerto Varas. Diu que al gener i febrer hi ha hagut una ocupació màxima, una bogeria. A la casa hi caben més de cent persones. Li dic que amb tot el personal que ha vist passar, podria escriure un llibre. I tant! -respon somrient.

La següent aturada és a Pucón. Allà ja hi vaig estar a finals de novembre – principis de desembre. Ara hi torno per fer un trekking anomenat Villarrica Traverse. Llavors hi havia molta neu i els senders estaven tancats.

(*) Així és com els coneix als originaris de Puerto Montt.

Advertisements

Responses

  1. Interessant comparativa i reflexió sobre turista / viatger. Jo crec que hi ha llocs on és obligat fer-te una foto, per exemple al túnel de vestidors d’Anfield Road 😉

    • Potser sí, però el millor record que en tindràs és el que vas sentir quan estaves allà de cos present, i això en una fotografia no surt mai.


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: