7 de març
Quan fa un quart d’hora que hem sortit, la barca s’atura. Ai! No és res seriós, en cinc minuts el motor està en marxa i continuem. La primera part del trajecte la passo xerrant amb el Jeff. Ell no té data de finalització del viatge. Vol arribar a Ushuaia, i després, mitja volta i cap amunt. Parla molt bé en castellà, i fa servir algunes expressions típiques de la Península. Sap també algunes frases curtes en català.
D’esquerra a dreta, el Jeff, la seva xicota i un xilè.
El cel s’ha aclarit, hi ha menys núvols i el sol fa més agraït romandre a la coberta.
Navegant pel llac O’Higgins
Les darreres dues hores de viatge les passo assegut en una butaca a l’interior de l’embarcació. La nau es mou molt i estic una mica marejat. Sort que no he dinat gaire (només uns entrepans) perque sinó, de la trallada que hagués fotut hauria quedat un nou estampat a la tapisseria de les butaques. Una hora abans d’arribar el motor s’ha aturat de nou. El Fuentes em diu que no és pana, només s’ha d’ajustar un born del motor. La part final s’ha fet pesada, el llac O’Higgins (compartit per Xile i Argentina) és molt gran, i té una forma molt irregular, amb varios braços. A Argentina rep el nom de lago San Martín. És el llac més profund d’Amèrica.
A les sis de la tarda arribem a Candelario Mancilla. Veiem les bicicletes i la penya que s’espera per embarcar.
Arribant a Candelario Mancilla
N’hi ha alguns que fa varios dies que estan aquí, esperant. Aquí hi viu una família de pobladors, tenen una àrea d’acampada i ofereixen allotjament. No em quedaré aquí, avui vull arribar a la laguna Redonda. Allà es pot acampar també i en un mapa he vist que hi ha un refugi. Està just després d’un aeròdrom. Fem una cadena humana per baixar les bicis i les motxilles. Carrego la motxilla i cardo el camp. Ja tenia ganes de començar a caminar per treure’m de sobre l’empanada que porto del viatge pel llac. És una mica tard, probablement arribaré de nit, però el camí no té pèrdua, és per pista. 500 metres més amunt hi ha la caserna dels carabineros. Entro per fer el tràmit i que em posin el segell de sortida de Xile. Em menjo un entrepà quan arriben el Kevin i la Fabienne. Ells també volen caminar uns quilòmetres avui. Ja ens trobarem després o sinó a El Chaltén. El carabinero m’ha dit que hi ha 13 km fins a la laguna Redonda. Són les 18.40h. Aquests dies a les nou del vespre es comença a fer fosc. Si trobo un bon lloc per acampar abans, allà em quedaré. Els primers tres quilòmetres són de pujada. De tant en tant em giro per veure el llac O’Higgins.
El llac O’Higgins ja queda enrera
En una recta que passa per dins d’un bosc, al final veus la imponent silueta del Fitz Roy.
Al fons, el Monte Fitz Roy
Dins d’aquest bosc és un bon lloc per acampar, però no hi ha aigua a prop i vull avançar més, per fer el dia de demà menys pesat. Continuo. Travesso més endavant uns quants rierols. Camino a bon ritme, el terreny ara és favorable. Poc després de les 20.30h arribo a l’inici de l’aeròdrom. Ostres! Ja hi sóc! No sé si realment hi havia tretze quilòmetres com m’ha dit el poli, jo crec que menys, però he caminat a un molt bon ritme, tenint en compte que vaig carregat. La pista, que va paral.lela a l’aeròdrom, queda tallada a l’arribar al final d’aquest. He d’entrar al recinte, per poder continuar i travessar un pont. Ja veig el refugi, hi ha llum. Estic caminant amb les darreres llums del dia. La sorpresa final és un petit pontet, que travessa un rierol. Esta mig tort i el passo amb molta precaució. Arribo al refugi a les 21.05h. Truco a la porta i surt un senyor, li pregunto on puc acampar i m’ho indica. Mentre buscava un lloc més o menys pla (ja quasi ni m’hi veia) ha vingut el senyor i m’ha dit que podia dormir dins de la casa. En realitat no és un refugi, és una casa on viu ell a l’estiu. Es dedica a cuidar vaques i cavalls i a fer llenya. La seva dona viu a Villa O’Higgins, i els seus fills estudien a Cochrane. Em fa passar a una habitació on hi ha un llit i em diu que faci servir el meu sac de dormir. Amb les poques ganes que tenia de muntar la tenda! A més, em deixa fer servir la cuina (de llenya), hi ha una tetera gran amb aigua a punt de bullir. Preparo el sopar. Algú dels qui em segueix pel bloc pensarà: “quina sort! quina sort que té el tio!”. Sort relativa. Digueu-me il·lús, pero sóc dels que encara crec que l’esforç i la lluita acostumen a tenir premi. Hagués pogut acampar abans, però he fet la caminada fins aquí, sense saber ni si el refugi (casa) estaria obert… i m’ha sortit bé. Després de sopar vaig al menjador, on el Tito esta mirant la televisió, i parlo una estona amb ell. Es quedara aquí fins a finals d’abril, llavors amb una barcassa especial traslladen el bestiar a Villa O’Higgins. Al no haver muntat la tenda, demà podré sortir d’hora.
8 de març
Sortida: 08.45h – Arribada: 15.55h. 22-24 km – 7h 10m
Surto a tres quarts de nou. El sol encara no peta en aquesta vall, d’orientació N-S. Fa fresqueta.
La laguna Redonda queda a la meva dreta però no la veig perquè queda amagada darrera els arbres. El Tito m’ha dit que he de continuar per la pista fins al “hito”, el camí és de pujada.
El Fitz Roy segueix dominant la vista cap al sud
De tots els que anàvem ahir al vaixell, em sembla que sóc el que va més endavant. No he vist cap rodera fresca de bicicleta. Em pensava que alguna de les bicis ahir m’avançaria, perque alguns dels ciclistes tenien certa pressa. I jo, que tinc tot el temps del món, sóc el que va primer. Paradoxes. El “hito” marca la línia imaginària que separa Xile i Argentina.
Rètol de benvinguda
Aquí no hi ha res, només els retols i el “hito”.
El Hito
La pista s’acaba aquí i comença un sender. La caminada és majoritàriament per dins d’un bosc. Quan surts, tens unes vistes excel·lents de la laguna del Desierto i del Fitz Roy.
La laguna del Desierto i el Fitz Roy
Els set quilòmetres de sender et porten a la punta nord del llac, on hi ha la gendarmeria argentina. Segell d’entrada al passaport.
Laguna del Desierto (punta nord)
Aquí confirmo que sóc el primer que passa avui. He arribat a temps per agafar una llanxa que travessa el llac i et deixa a la punta sud, però amb el dia que fa; sol, el cel blau i sense vent, seria una atrocitat embarcar-se. A més, aquí també t’arrissen. Hi ha un sender que voreja el llac, són 12 quilòmetres. En un mapa que havia vist, semblava que el perfil era més aviat pla, però ben aviat me n’adono que de pla, poca cosa en té. El terreny és molt ondulat, hi ha trams de bosc i trams oberts, travesses molts rierols i cursos d’aigua que alimenten el llac, i vas veient al fons el Fitz Roy.
Espectacular!
A la dreta del llac, a l’oest, es van veient glaceres.
Un dels rius no l’he pogut creuar i m’he hagut de treure les botes i els mitjons. Segons els meus càlculs, arribaré a temps, sense pressa, per agafar el bus de les quatre. La part final s’ha fet interminable, no s’acabava mai, amb baixades i continus repetjons. Porto més pes de l’habitual per fer trekking i ho estic notant. La darrera mitja hora ha sigut una donada per cul, perque veia que se’m fotia el temps a sobre. De la mateixa manera que crec que ahir no hi havia 13 km des de la caserna dels carabineros fins a la laguna Redonda (eren menys), el sender que voreja la laguna del Desierto té més de 12 km (a posteriori he vist en un altre mapa que n’hi ha 14). He trigat 4h 40m en fer-los i he arribat una mica tou. Total, que em volia relaxar una mica abans de pujar al bus, i gairebé no ho he pogut fer, amb prou feines 5′.
Des d’aquí hi ha 37 km fins a El Chaltén, per una pista en estat precari. Arribem a les sis de la tarda.
Sha estoy de nuevo en la Argentina, oíste boludo?
Rumb sud-oest 
Deixa un comentari