Enviat per: nizzamudin | 29/02/2012

Carretera Austral (VIII) (*)

Cochrane

14-15 de febrer

M’he d’informar amb una mica de detall d’alguns trekkings que es poden fer per aquesta zona i que m’interessen. Abans, però em canvio d’allotjament. Me n’he anat a menys de cent metres d’on estava.

M’agradaria fer dos trekkings, a la Reserva Nacional Tamango i al futur Parque Patagonia (situat a la vall de Chacabuco), i al Monte San Lorenzo. Els dos primers es poden unir en una travessa. A la plaza de Armas hi ha una caseta on s’ubica l’oficina d’informació turística. Cochrane és la capital de la província Capitán Prat i un dels principals centres d’abastament i serveis al sud de Coyhaique, però no deixa de ser un poble.

Vista parcial de Cochrane des del mirador Cerro La Cruz

No és difícil orientar-se, però millor tenir un plànol de la vil.la, on sempre faig petites anotacions. Tinc unes fotocòpies del trek a San Lorenzo. Al punt d’inici s’hi pot arribar amb bus, però el xaval de l’oficina em diu que aquest bus ja no funciona i la companyia no ofereix el trajecte. De moment, aquest trek queda descartat. L’oficina de Conaf està sortint del poble cap a l’oest. Vaig fins allà, però l’home que coneix els senders i em pot informar, ara no hi és. El que m’atén em recomana que vagi fins a l’entrada de la reserva Tamango, situada a uns quatre quilòmetres, en direcció nord-est. A la guarderia parlo amb una noia. El que vull saber és si, a part dels senders interiors de la reserva, n’hi ha algún que enllaci amb el futur Parque Patagonia per anar a la vall de Chacabuco. Ella no en té ni idea i em diu que el guardaparque se n’ha anat a dinar. A cagar a la via. Ja m’informaré sobre la marxa quan passi per aquí el primer dia del trek. Al tornar faig dit i un cotxe que sortia de la reserva em porta fins a Cochrane.

Cerro La Cruz

Per la tarda hi ha un altre xaval a l’oficina de turisme. Li pregunto com es pot anar fins a San Lorenzo. Em dóna l’adreca d’una botiga de recanvis per l’automòbil. L’amo té una furgoneta amb seients i viatja fins allà els dilluns i els dijous. Aniré a parlar amb aquest senyor. Efectivament, el proper dijous dia 16 va cap a Fundo Paillacar (punt d’inici) i recollirà a tres turistes que va deixar el dilluns passat.

Consulto per internet la previsió meteorològica, i decideixo que primer aniré a la RN Tamango + Valle Chacabuco, tornaré el diumenge, i el dilluns ja faré l’altre trek.

El dimecres a la tarda m’acosto fins a la botiga de recanvis, a avisar al conductor de que no viatjaré demà, i que m’apunti a la llista per dilluns. “No, mañana no voy a viajar. No hay combustible, por el paro” -em diu. La regió d’Aysén està mig paral.litzada des de fa uns dies. Tot va comencar amb barricades a Puerto Aysén, tallant la carretera, que després es van fer extensives a Coyhaique i Balmaceda, on hi ha el principal aeroport de la regió. És una protesta social; aquí tot és molt més car que a qualsevol altre lloc de Xile, inclosa l’aigua. I això que en tenen en grans quantitats. Entre altres coses, volen una millora dels serveis sanitaris i un abaratiment dels combustibles. Ara és quan més gent i més turistes hi ha, i han aprofitat que és temporada alta per fer més rebombori. Normal. Quin sentit tindria fer-ho a l’hivern, quan només hi ha quatre gats? Cap ni un. A Cochrane ja no hi ha combustible a cap de les dues benzineres . I la freqüència de busos que vénen de i van cap a Coyhaique ja està afectada. El moviment social per la regió d’Aysén “Tu problema es mi problema” exigeix que alguns ministres es desplacin fins aquí per tractar el tema i comencar a negociar.

El senyor Moya em diu que el dilluns sí que farà el viatge. “Bueno, siempre y cuando se haya arreglado lo del paro, no? -li dic. “Sí hombre, sí, para el lunes ya se habrá solucionado -afirma. Poser sí o potser no, a priori veig difícil que en només quatre dies la regió torni a la normalitat. Massa bé haurien d’anar les coses perque en tan poc temps vingui algun ministre cap a quí i arribin a un acord ràpid. Bé, en qualsevol cas, demà dijous me’n vaig a Tamango.

Reserva Nacional Tamango + Valle Chacabuco

16 de febrer

He deixat una bossa a l’allotjament amb coses que no em faran falta i no cal que carregui. A l’entrada de la Reserva puc parlar amb el guardaparque.

M’explica que hi ha un sender, que surt del Refugio Húngaro i va fins a una casa on viu un guardaparque del Parque Patagonia. Quan arribi allà, aquell em podrà explicar com anar fins a l’Estancia Chacabuco, a la vall que porta el mateix nom, on s’està creant el futur Parque Patagonia. Per anar al refugi he de recórrer dos senders; primer el sendero Las Águilas, de tres quilòmetres, i després el sendero Los Huemules, de cinc. Aquest últim té aquest nom perque no és difícil veure huemules. El huemul és un cérvol endèmic de la Patagònia. Surt a l’escut nacional de Xile, i està en perill d’extinció. A aquesta hora, però, és difícil veure’n. Les probabilitats són més altes al matí o al vespre.

Al fons, el poble de Cochrane

Llac Cochrane

A les dues arribo al refugio Húngaro, està obert. És molt bàsic. Faig una pausa de mitja hora.

Refugio Húngaro

Sense grans dificultats, trobo el sender que m’ha dit el guardaparque. En una hora i deu minuts arribo a la casa on viou un guarda del Parque Patagonia. Aquí no hi ha ningú. M’espero uns 20′ i foto el camp. Des d’aquí surt una pista. La segueixo durant una hora, tot en pujada, i arribo a un llac. El vorejo i a l’altre costat la pista baixa fins a un encreuament.

A baix es veu el desdoblament de la pista. Dreta o esquerra?

I ara? En aquest costat del llac es pot acampar a la vora, sota uns arbres. Hi ha restes d’una foguera, segur que no sóc el primer que acampa aquí. El silenci i la quietud és total.

Llac La Pepa

Passaré la nit aquí i demà ja veurem què faig.

17 de febrer

Al matí el llac està com una bassa d’oli.

Baixaré fins la casa del guarda per on vaig passar ahir, a veure si el trobo. En menys d’una hora ja sóc a baix. Hi ha gent, ell viu aquí amb la seva dona i els seus dos fills. Ahir no els vaig trobar perquè havien anat a Cochrane (a cavall). Conversem una estona al menjador mentre prenem uns mates. Al sud de Xile es beu molt mate també. L’Estancia Chacabuco està a només 4h-4h30m caminant des d’aquí, sempre per pista. Quan arribi a la bifurcació que veia ahir des de dalt, he de tombar a l’esquerra. I quan surti a la carretera, altre cop a l’esquerra. A les dotze en punt surto. He de fer altre cop tota la pujada fins al llac.

A l’altre costat el paisatge és molt diferent, els espais són més oberts, hi ha menys boscos i és més àrid. Passo per algunes llacunes i veig alguns guanacs.

Guanacs

El tram de carretera és curt, uns vint minuts. A les 15.20h. arribo al complex del que serà el Parque Patagonia. Vaig a l’oficina d’informació, per saber si hi ha un sender per, des d’aquí, tornar a la Reserva Tamango i a Cochrane. El tio que em pot informar ara no hi és. Parlo amb una noia, que m’indica on està el càmping. Com que el parc no està encara operatiu perquè estan construint alguns edificis i també fent els acabats dels serveis del càmping, es pot acampar gratis. La “putada” és que el càmping està a 2,5 km d’aquí. Són uns 25′ més caminant. Allà munto la tenda, al costat d’un cobert on hi ha taules i unes lleixes. He vist dues tendes més i uns quants coberts. Els guanacs pasten lliurement per la zona del càmping.

Més guanacs

Bandúrria

Descanso una estona i torno a l’oficina. Ara està tancada. Un dels edificis serà un restaurant, un altre un museu. Estan construint massa, això sembla un circ. El parc i gairebé tota la vall és propietat d’un nord-americà, Douglas Tompkins, amo també del Parque Pumalin, i del Parque Corcovado (aquest també en construcció).

A les 19.30h me’n vaig al menjador on van els voluntaris a sopar. Un americà m’explica que no hi ha sender per travessar cap a Cochrane, només al principi hi ha un tram comú amb l’únic sender que el parc té habilitat fins ara (un recorregut circular d’uns 25 km), però quan aquest sender gira a l’esquerra, s’ha de seguir camp a través fins al coll, d’allà baixar fins a un llac que té forma allargada, i continuar amb rumb sud-est. Ho veig complicat, i més anant sol. M’han dit que hi ha un alemany que també vol travessar des d’aquí fins a Cochrane. Deu ser el tio que m’he creuat quan venia cap aquí des del càmping. Potser anant dos… Torno al càmping a fer el sopar. No he trobat l’alemany. A les 21.20h arriben dos tios i una noia, que són els que estan a les altres dues tendes que hi ha. Vénen de fer la volta circular. Un dels tios em diu que no hi ha sender per tornar a Tamango, i que a l’altre costat del pas hi ha molta zona de bosc i és molt fàcil perdre’s. De moment, demà recorreré el sender circular, anomenat Lagunas Altas.

18 de febrer

El sender arrenca molt a prop del càmping, està ben fressat, i senyalitzat amb varilles de ferro que porten un xampinyó de color vermell a dalt. Fa bon dia; sol, cel blau i pocs núvols.

Les primeres dues hores són de pujada. Després el circuit planeja bastant i vas passant per diversos llacs i llacunes.

Part alta del sender

El primer és el més espectacular, per les dimensions i el color de l’aigua.

La sensació de pau és total.

A la part alta del sender he vist tres còndors sobrevolant la zona, i m’he entretingut bastant observant-los i fent fotografies.

Còndor

En total hauré passat per més de cinc llacs.

Aquests paratges són molt solitaris i de gran bellesa. He vist també alguns guanacs. El tram final és, evidentment, de baixada.

Surto a la pista, a mig camí entre el càmping i l’oficina d’informació. Vaig a l’oficina. Tot segueix igual, em refereixo a l’aturada a tota la regió. Des d’aquí hi ha 11 km fins a l’encreuament on surts a la Carretera Austral, i des d’allà 18 km més fins a Cochrane. Faré el camí de tornada a Cochrane per carretera, que és segur, però amb escasses probabilitats de que passi algún “carru” que em pugui portar.

Al càmping em trobo l’alemany que rondava per aquí. Ell no sabia que es pot acampar gratis i ahir se’n va anar al darrera d’un turó a muntar la tenda. Diu que m’ha estat esperant tot el dia perquè algú li ha dit que jo també vull anar a Cochrane des d’aquí, per la muntanya. El tio és un personatge, ara fa uns dies se’n va anar, amb un altre alemany, de Cochrane a Villa O’Higgins, caminant. Van tracar una ruta amb el Google Earth i la van passar a un GPS que portava l’altre tio. Van trigar deu dies, i creuant un riu se’ls va estar a punt d’endur la corrent. Ara ell ve de Chile Chico, travessant valls i muntanyes. Porta un mapa antic i poc detallat. Ahir es va fotre en una zona d’aiguamolls amb aigua fins a la cintura. El tio, però, va ben equipat, porta una bona tenda, fogonet, etc. Diu que quan torni es vol comprar un GPS, i que per cent euros et pots comprar els mapes digitals d’un país i recorre’l sense problemes. El Peter té gairebé 40 anys i no ha treballat quasi mai. Va néixer al Berlin oriental i actualment viu en una zona rural de l’Alemanya de l’Est, on tot és molt barat, diu. Rep una ajuda del govern d’uns 60 euros al mes. No em crec que només amb això pugui subsistir. Parla bastant bé el castellà. És la quarta vegada que ve a la Patagònia. La primera va ser el 1994 i diu que des de llavors ha canviat molt. Vol intentar anar a Cochrane camp a través, en dos dies. Jo li dic que vull arribar demà per pirar cap a San Lorenzo el dilluns. Ell va estar en aquella zona el passat mes de desembre, diu que és molt bonic.

19 de febrer

Després d’esmorzar acompanyo el Peter fins a l’inici del sender, que haurà de seguir fins que estigui a prop del coll, i allà deixar-lo i continuar per dins del bosc. Ens fem una foto. Potser ens trobem demà a Cochrane.

En una altra foto on estava amb els ulls oberts, el tio fotia por

Al matí, abans d’aixecar-me han caigut quatre gotes. El cel segueix tapat. Surto a la pista. Al cap d’una estona ha comencat a ploure, però no han sigut ni deu minuts.

Carretera a la vall de Chacabuco

Només ha passat un cotxe i en direcció contrària. Penso que serà difícil que passi un cotxe, però si passa, s’aturarà per collons. Quan porto dues hores caminant i em falta només un quilòmetre per arribar a l’encreuament amb la Carretera Austral passa un auto, i s’atura. En marxa cap a Cochrane! Arribo a les 12.20h. Temps per dutxar-me i anar a dinar. Després de la migdiada vaig a parlar amb l’home de la tenda de recanvis. L’aturada continua, no hi ha combustible i demà no farà el viatge a San Lorenzo. Demà em quedaré aquí i intentaré marxar demà passat, dimarts.

A l’Hospedaje estic en una habitació de tres llits. Després de sopar estic una estona xerrant amb uns nois de Santiago i quan vaig a l’habitació, està tancada per dins. Pico vàries vegades i res. Surto al pati i obro la finestra. Quan ja tenia mig cos a dins, uns homes que estaven al menjador li han cardat una patada a la porta i han rebentat el baldó. Dins hi havia un tio. El molt retardat no sé si estava dormint la mona o què. Quan entro per la porta li dic: “pero tu no oías que estaba llamando a la puerta???”. Imbècil. Demà buscaré un altre allotjament. A més, durant la nit el tio ha roncat com una truja.

21 de febrer

Cochrane – Encreuament Puerto Yungay/Caleta Tortel (95 km)

A les 09.10h comenco a fer dit, a la sortida del poble. Tres quarts d’hora més tard passen un noi i una noia, amb motxilla. Ell francès, ella de Suïssa. També volen fer dit fins a Caleta Tortel. Ells han fet autostop des del nord de Xile fins aquí, moltes vegades, i diuen que pel nord era més fàcil. Estem una estona parlant. Passen poquíssims cotxes. Ells continuen caminant fins que estan fora del meu camp visual. A les 11.10h s’atura una pickup. Va fins a l’encreuament on et desvies cap a Caleta Tortel. Ja em va bé. L’Hernán treballa de mecànic per a una empresa que arregla maquinària pesada; excavadores, camions, etc. Ells no tenen problema de combustible. És de Coyhaique però viu a Cochrane. De tots els germans, ell és l’únic que volia estudiar. Els altres treballen en una estancia del seu pare. Fa un dia gris però de moment no plou. A les 13.30h em deixa un quilòmetre abans del desviament. Allà tenen el campament amb les màquines que es dediquen al manteniment de la carretera. A les 13.45h arribo a la bifurcació. Aquí no hi ha res, només una garita per esperar el bus. El rètol diu que queden 22 km fins a Caleta Tortel.

(*) Tribut a Chris J. McCandless. La història d’en Chris, un jove nord-americà, està ben explicada al llibre “Cap a terres salvatges” de Jon Krakauer. Aquest va fer una llarga investigació, contactant amb diverses persones que es van creuar amb McCandless, i accedint a alguns diaris personals d’en Chris. Alguns dels diaris es van perdre, i Krakauer va haver de fer com un encaix de peces de puzzle per recomposar el llarg viatge del noi. Tanmateix, el final està basat en diverses hipòtesis i mai sabrem què va passar exactament.

Vaig llegir el llibre (per primer cop) l’any 2000, i em va atrapar de seguida. M’hagués agradat conèixer en McCandless. Des de llavors, l’he llegit un parell de cops més. Em semblava estrany que d’una història com aquesta no se’n fés una pel.lícula. Finalment l’any 2007 va ser portada a la gran pantalla. La pel.lícula, dirigida per Sean Penn, està forca bé, però com acostuma a passar, no arriba a l’alcada del llibre. A casa dels meus pares hi ha un exemplar del llibre en català. Si algú hi està interessat, que el demani. Ei! Es de Huelva, eh?

Us deixo aquí una excel.lent cancó de la banda sonora de la peli, interpretada per Eddie Vedder:

.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: