Enviat per: nizzamudin | 15/02/2012

Carretera Austral (V)

4 de febrer

Coyhaique

Ahir no vaig ni desfer la motxilla perquè el primer que faré després d’esmorzar (esta inclòs amb l’allotjament) és buscar un altre hostal. Aquest és cutre i una mica car pel que acostumo a pagar. I l’esmorzar és el bàsic; te o cafè, i pa amb mantega i melmelada. Esmorzant conec a l’Hugo, un belga d’Anvers que viatja amb bicicleta, el Flavio, un argentí de Mendoza, i una parella de Suïssa, concretament de Zug, que també van amb bicicleta.

La primera impressió que vaig tenir de Coyhaique, quan vaig arribar ahir a la nit, no va ser bona. Però era de nit i jo tampoc estava massa lúcid. Veurem què tal amb llum de dia.

Amb l’Hugo i el Flavio passem per l’oficina de turisme, situada a la plaza de Armas.

Amb el Flavio a la Plaza de Armas de Coyhaique (*)

Aquesta placa té forma pentagonal i al principi costa una mica orientar-se. Demano un mapa de la ciutat i per allotjaments barats. Provarem a l’Hospedaje Patagonia, al carrer Freire. El Flavio ja hi va anar ahir però estava ple. Allà n’hi ha tres, un al costat de l’altre. Quan hi arribem me n’adono que ahir a la nit vam passar per aquí amb el cotxe, quan el César em va acompanyar per buscar allotjament, però els rètols són tan petits que des del cotxe i amb la poca llum que hi havia no els vam veure. Trobem lloc, comparteixo habitació amb el Flavio. L’Hugo no tenia pensat canviar d’allotjament, però com que hi ha una habitació individual buida, anirà a buscar l’equipatge i la bicicleta a l’altre i vindrà aquí. L’esmorzar està inclòs en el preu i la senyora ens diu que a les 23.30h tanca la porta del carrer i si arribes més tard, dorms al carrer. No podem anar encara a l’habitació a deixar les motxilles perquè l’han de netejar, canviar els llencols i fer els llits. Mentre esperem arriba un espanyol de Madrid, el Felipe. Porta una guitarra. En aquest allotjament no es pot fer servir la cuina. Avui ens quedarem aquí, però sortim a buscar-ne un altre per canviar-nos dema. En trobem un, una mica més car que l’actual, sense esmorzar, però amb dret a cuina, amb la qual cosa, abarateixes costos.

El Flavio treballa en una mina, dotze hores diàries, alternant vint dies de feina i deu dies de festa.

Al migdia, mentre passejava per la placa he vist el César i la Gabriela, la parella que em va portar ahir des de Puyuhuapi. En una estona se’n van a l’aeroport de Balmaceda, per volar a Santiago.

Quadre de distàncies (en línia recta) a la plaza de Armas de Coyhaique. Ja em falta menys per arribar a Villa O'Higgins!

Quan feia la migdiada el Felipe m’ha despertat perquè s’ha posat a tocar i a cantar. Està assajant perque aquesta nit potser toca en un local. Surto de l’habitació i veig que la porta de la seva habitació esta mig oberta. Truco i entro. T’ha dit la senyora que a les 11.30 pm tanca la barraca amb clau? -li pregunto. “No, lo dices en serio?” -diu el tio tot flipat. I tant! “Pero si a esa hora justo voy a empezar! Tendré que hablar con ella y que me deje una llave. Eso me lo tenia que haber dicho” -apunta. A nosaltres és el primer que ens ha dit, no sé si ens ha vist cara de “farrerus” o què.

Amb el Flavio sopem en una pizzeria del carrer peatonal que va a parar a la plaza de Armas. I sortint d’allà anem al garito. El Felipe ens ha dit que ell estaria allà a partir de les onze. Hi ha l’actuació d’un grup que tocarà cancons de Joaquín Sabina, i quan aquests acabin, potser ell tocarà tres o quatre cancons. Entrem a l’antre. A aquesta hora encara està molt buit. Trobem al Felipe a la barra. El tio és un personatge. Té 52 anys i no ha treballat mai. Es va casar amb una dona que tenia molta pasta. “Yo no me quería casar, pero acepté con la condición de que no quería tener hijos. Al cabo de un tiempo mi mujer sí quería tener y nos separamos. Y me pasó unos cuantos milloncetes, que en aquella época era mucho dinero. Y de eso estoy viviendo”. Té dues carreres universitàries. “Estudiar siempre me ha gustado” -confessa. Filosofia i Grec Antic. Aquesta última la va estudiar a Escòcia, on va viure nou anys. I fa també nou anys que va comencar a tocar la guitarra. Mentre anem conversant el local es va omplint de penya. I la banda es comenca a preparar.

Dins del repertori de cancons han tocat: Pongamos que hablo de Madrid, Caballo de cartón, Por el bulevar de los sueños rotos, 19 días y 500 noches, Princesa i d’altres. Al final, el Felipe no s’ha animat i no ha tocat. Diu que amb les cancons que ell toca, la gent s’hagués adormit. Hem sortit per canviar de local però en un altre ens volíem fer pagar per entrar i hem tornat al primer. El Felipe ha marxat abans de les quatre, ell té la clau. Ens ha dit que ens esperaria despert fins les cinc, que ell es quedaria estudiant al menjador, que piquem a la porta amb els dits. Nosaltres hem tornat que devien ser dos quarts de cinc.

5 de febrer

Vam deixar una paga i senyal a l’Hospedaje on ens traslladem avui. Ens van dir d’arribar abans de les onze. Esmorzem i fotem el camp. L’Hugo es queda un dia més, la previsió de temps per avui no és bona i no té ganes de mullar-se. Al nou allotjament, el tercer en tres dies, ens hem d’esperar dues hores, fins les 13.00, perque els ocupants alliberin l’habitació. Si hagués anat sol, ja hauria marxat al cap d’una hora d’esperar.

És diumenge i està gairebé tot tancat. Ha fet un dia gris, plovent a estones, i ha sigut un dia una mica trist, insuls. He consultat la meteo per internet, en una web noruega que em va dir el Rodrigo. Demà fara bon temps, aniré a la Reserva Nacional Coyhaique.

Després de sopar anem a buscar al Felipe per anar a fer una birra de comiat. Ells marxen demà; el Felipe se’n va a Sarmiento (Argentina) i el Flavio marxa a la tarda a Puerto Ibáñez. En un parell de dies torna a la mina. Li hem dit a l’Hugo, per si es volia apuntar. Ell també marxa demà, però no sap encara cap a on. Ja n’està fins al capdamunt de la senyora de l’Hospedaje Patagonia, que és una torracollons. No s’anima, però, a venir amb nosaltres a fer la cerveseta.

Amb el Felipe i el Flavio fent la birra (*)

El Felipe ens explica que aquesta tarda ha anat a un centre on tenen acollits a gent gran i gent amb problemes amb la beguda, etc. Ha estat amb ells i ha tocat unes quantes cancons. La senyora que dirigeix el centre li ha agraït enormement. “Nadie se acuerda de nosotros” -li ha dit.

6 de febrer

Reserva Nacional Coyhaique

Esmorzo i preparo uns entrepans per a l’excursió.

L’entrada a aquesta reserva està a uns cinc quilòmetres de la ciutat.

Rètol, sortint de Coyhaique. Tot això, ja queda enrera.

He mirat al mapa que surt en un fulletó de la reserva que donen a qualsevol oficina de turisme. Es poden fer dos recorreguts circulars, connectant diversos senders. En principi faré el curt.

A l’entrada parlo amb el guardaparque. No em recomana fer el llarg, que puja fins a un cerro, perquè allà dalt està tapat i a més fa vent. Així doncs recorreré el bucle curt. Són sis senders, amb una longitud total de 10,2 quilòmetres.

Coyhaique, des d'un mirador

Passo per varios llacs i llacunes.

Laguna Verde

Laguna Los Sapos

Branca d'araucària

En un tram de bosc em trobo els quatre israelians que em van portar de La Junta a Puyuhuapi ara fa uns dies. Ells van sense mapa i han entrat amb el cotxe dins la reserva, que té també un recorregut per pista que de vegades passa a prop dels senders i es creua. A part d’ells només he trobat gent a la laguna Verde. Ha sigut una passejada agradable, fàcil. Però, un cop més, m’he quedat sense veure fauna. Només alguns ocellets.

A l’allotjament ha arribat un grup de quatre japonesos. Els últims viatgers que vaig veure d’aquesta nacionalitat me’ls vaig trobar a l’hostal de Puerto Varas, a principis de gener.

7 de febrer

He anat a l’0ficina de Conaf, a demanar un prospecte de la Reserva Nacional Cerro Castillo, on vull anar demà, per fer un trekking de quatre dies. Avui em quedaré a Coyhaique, descansant i fent algunes compres. L’oficina està al carrer per on surts de la ciutat en direcció sud. He vist als japos que anaven cap allà, segurament faran dit. Ja he vist més o menys on em col.locaré demà per fer autostop.

Em volia comprar unes botes de trekking. Les que porto estan una mica petades, sobretot després del descens del volcà Antuco. En pensava que aguantarien més. Les vaig comprar el juny del 2010, i tampoc els hi he fotut tanta tralla. De dos models que he vist no tenien el meu número i al final no me les he comprat. Hauré d’aguantar amb aquestes una miqueta més. Quan faci el relleu, faré una foto de les botes velles abans de llencar-les.

8 de febrer

La travessa que vull fer a la Reserva Nacional Cerro Castillo comenca en un indret anomenat Horquetas Grandes, en un revolt molt pronunciat, uns 20 quilòmetres abans (venint des del nord) d’arribar al poble Villa Cerro Castillo. La idea és fer dit fins al poble, deixar en algún allotjament una bossa amb coses que no necessito, i fer dit o agafar un bus fins al punt d’inici del trek.

A les 09.20 comenco a fer dit. Aquí sí que passen cotxes. Cap a les 10.30 dos tios de cert “país” s’han posat a fer dit uns trenta metres abans que jo, just a la sortida d’una benzinera. Avui, més que mai, necessito una mica de sort, perque em quadrin els horaris i pugui comencar la travessa avui mateix. A les 10.50h s’atura una pickup. El senyor va a Balmaceda, a l’aeroport, però em pot deixar en un encreuament. En marcha! I a aquells dos orelluts que els donin pel cul!

El paisatge és molt diferent del que havia vist fins ara. La vegetació no és frondosa, els espais són molt oberts i tens àmplies vistes de les muntanyes en la distància. Amb el Jorge anem parlant gairebé tot el trajecte. Em deixa uns metres passat l’encreuament. Baixo, carrego la motxilla i comenco a caminar quan veig que un cotxe gira cap on he d’anar. Li faig una senyal. I s’atura! Vaig corrent cap allà. És un xilè que viu a l’Argentina. Treu la lona que cobreix la caixa de la pickup i sec allà. Dins, el cotxe va ple. Entre baixar d’un cotxe i pujar a l’altre no han passat ni tres minuts. Cent metres més endavant carreguem un noi i una noia xilens que també feien dit. Em deixa a Villa Cerro Castillo. Són les 12.25h. En un allotjament deixo la bossa amb el que no necessito pel trekking. El senyor em cobra mil pesos. M’ensenya les habitacions. És barat però bastant cutre. Quan torni el dissabte no em quedaré aquí. De moment, que em guardin la bossa. A l’oficina de turisme m’han dit que a les 13.00h. passa un bus cap a Coyhaique que em pot deixar al punt d’inici. Falten deu minuts.

Vista des de Villa Cerro Castillo. Això promet.

A la parada hi ha dos motxillerus (també d’aquell “país”) fent dit. Quan passa el bus, pugem els tres. Li he dit al conductor que em deixi a Horquetas Grandes. En un mapa he vist que està en una corba molt tancada. Hauré d’estar atent. El recorregut fins allà esta ple de revolts, però cap d’ells és exagerat. Quan passem per la “U” veig que el tio no afluixa, vaig cap al davant i li dic: “esto no es Horquetas Grandes?”. Ay, sí! Me pasé -respon. Baixo i desfaig els vuitanta metres de més. Bé, de fet tampoc podia aturar-se en plena corba, però sort que estava al lloru. Són les 13.50h. Aquí comenca el trekking.

(*) Fotos cortesia de Flavio Quinteros.

Advertisements

Responses

  1. A quin país et refereixes, quan parles de “cert país”?


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: