Enviat per: nizzamudin | 04/02/2012

Futaleufú (II)

13 de gener

Ahir vaig passar per una de les agències a apuntar-me per a la baixada amb ràfting per avui. Hem de ser un mínim de quatre. A les vuit del vespre erem tres. Al migdia torno a l’agència, per saber si sortim aquesta tarda i a quina hora. Em trobo una australiana i un americà que s’han apuntat. Ja som cinc. Sortirem a la una. Fa un dia amb molt sol, ideal per al descens perquè l’aigua del riu està bastant freda.

Com deia en un post anterior, el riu Futaleufú és conegut a nivell mundial pels caiaquistes i els rafters, i diuen que és un dels millors per a practicar aquestes dues disciplines. Recordo la meva primera i, fins ara, única experiència en ràfting, baixant des de Llavorsí un tram del riu Noguera Pallaresa l’estiu de l’any 1993. Aquella vegada vaig fer també hidrospeed, molt més divertit que el ràfting. D’allò ja fa molt temps. I el riu Futaleufú té una altra dimensió, passarem per ràpids classe IV i V (el màxim és classe VI). Aquí, el descens més habitual és el que cobreix el tram conegut amb el nom “Puente a puente”. He pogut negociar el preu amb la noia de l’agència, afegint un trosset més al descens, on entren un ràpid classe IV i dos de classe V. A les 13.00h, quan torno a l’agència conec els altres dos integrants del grup; un tiet i el seu nebot de 15 anys, el Felipe. Són de Sao Paulo (Brasil). Anem amb tres guies; el que anirà amb nosaltres al bot, un caiaquista de seguretat i un altre que va en una embarcació anomenada cataraft; un híbrid entre un catamarà i un bot de ràfting. A la furgo també vénen dues mosses (agüita!), que són les que fan fotografies, condueixen el vehicle amb el remolc fins al lloc d’arribada i allà preparen un pícnic per recuperar forces. Tenim una mitja hora per carretera de terra, Aparquem en una petita esplanada i baixem les embarcacions al riu. Ens vestim; vestit de neoprè, escarpins, jaqueta lleugera, armilla salvavides i casc.

(*)

(*)

Fa calor, però l’aigua està freda. Pugem al bot i el guia, el Cristian, ens explica com ens hem de col·locar, com agafar el rem i quines indicacions ens pot anar donant al llarg del descens. Vaig assegut al davant, a la dreta.

(*)

Els dos del davant han d’anar coordinats a l’hora de remar. Fem pràctiques de remar endavant, enrera, etc. Pot ser que al passar un ràpid, si el bot s’aixeca d’un costat, per compensar el pes i evitar la bolcada, els d’un costat hagin de passar a l’altre, i quedar tots al mateix costat. La parella australiano-americana ja han fet ràfting en aquest riu dues vegades, ara fa uns dies. I diuen que el millor és anar al davant del bot. Mentre rebíem instruccions, el caiaquista i el tio del cataraft ja s’han preparat. Ells aniran al davant. Ja estem tots a punt, la festa pot començar.

(*)

Certament anar al davant és el que dóna més trempera (ep! que no l’hem de confondre pas amb la típica trempera matinera). Vius i veus el ràpid molt a prop, et passa l’onada per sobre o te la menges, botes més i també acabes més dutxat. Entre ràpid i ràpid descansem i deixem que la corrent ens porti. En un dels descansos ens acostem a una vora i pugem a un roc per tirar-nos des de dalt. Al cap d’una bona estona ens intercanviem les posicions i la diferència és abismal, mola molt més anar al davant. Pel tram extra que fem, em torno a posar al davant. Queden un ràpid classe IV i dos classe V. L’últim, anomenat “El Macal” és el més canyeru de tots, és llarg i complicat. Abans de passar-lo, hem “aparcat” a la dreta i el Cristian s’ha apropat caminant per la vora per observar i estudiar per on “atacar-lo”.

(*)

On està el bot? (*)

(*)

Entre ràpid i ràpid, podem gaudir del paisatge (*)

(*)

Comentant la jugada (*)

L’experiència ha estat bé, però esperava alliberar disis més altes d’adrenalina. Els ràpids són potents, i en algun d’ells m’he fotut a cridar, en un estat de semi-eufòria, esperonant els meus companys. Però crec que després de l’experiència al Noguera Pallaresa i sobretot i especialment amb aquesta d’avui al rio Futaleufú, pel que fa al ràfting he tocat sostre. Hauré de buscar altres activitats on pugui alliberar més quantitat d’adrenalina i de manera més seguida.

Quan arribem ens treiem l’equip i ens posem roba seca. Ens espera un piscolabis en una taula sota l’ombra. La despesa d’energia no ha sigut tan gran, però el contacte amb l’aigua fa venir gana.

La tornada es fa una mica llarga. Ens diuen que ens passaran un link amb les fotos al facebook, i que en unes dues setmanes podrem accedir als vídeos que el Cristian ha grabat amb una càmera que portava integrada al casc. Deixo aquí un enllaç per veure totes les fotografies del descens. I aquest és el video amb diferents preses, grabat des de la càmera que el guia portava integrada al casc.

14 de gener

Mentre preparo uns entrepans a la cuina, la senyora em diu que pel sopar d’avui convida la casa, per tota la despesa que he fet. En aquests dies, tots menys un el sopar me l’he fet jo i l’altre vaig menjar a l’hospedaje. Aquí he estat molt bé, estava en una habitació amb dos llits, per compartir, però tenia tota l’habitació per a mi. Demà marxo de Futaleufú. En aquest últim dia, altre cop amb un temps esplèndid, faré una excursió a Piedra del Águila.

Quan en lloc de portar un mapa, tens un dibuix amb colors, molt bonic, que em van donar a l’oficina de turisme, és complicat trobar el sender a la primera.

Sortint del poble per l’oest, agafo un camí que puja fins a una casa abans de travessar un torrent. Al jardí de la casa pregunto a un home si vaig bé. Evidentment, no. He de baixar, tornar a la pista principal, seguir uns metres, travessar un pont i després tombar a mà dreta. Això és el que faig. Quan deixo la pista, passo un tancat i segueixo primer per la vora d’un riu i després per uns camps. Aquí s’obre una petita vall. No vaig pel camí però sí en la direcció correcta. Travesso els camps, salto una tanca i tinc la pista al costat. Ja veig la Piedra del Águila.

La Piedra del Águila

El camí que hi porta no és un sender sinó una pista que es veu des de baix. L’últim tram, amb poca pujada, sí que és per sender perque la pista continua fins a un parell de cases que hi ha més enllà.

La pedra des d’un altre angle

Veig dues persones que estan a la pedra i comencen a baixar. Per pujar damunt la pedra s’ha de fer una petita grimpada.

La part final

Els darrers metres són una mica exposats

M’assec a dalt i contemplo els paisatges que s’obren davant meu, en un altre dia genial en quant al temps atmosfèric.

Abaix, la laguna Pinto

Les dues cases de les que parlava abans

Per dinar baixo de la pedra, on l’espai era reduït, i em quedo en un lloc pla, a pocs metres.

Tornant a Futaleufú pujo al cerro Bandera que em ve mig de pas. Pujo en 30′, la calor apreta, però porto aigua suficient i em queda un entrepà. Des de dalt veus el poble just a sota.

Futaleufú des del cerro Bandera

Quan arribo a l’allotjament em dutxo i porto una bossa de roba per rentar a una tintoreria. Demà torno a la Carretera Austral.

15 de gener

Futaleufú – Villa Santa Lucía (81 km)

Passen només uns minuts de dos quarts de deu del matí quan començo a fer dit. El lloc és ideal, després d’un pont a la sortida del poble. Van passant cotxes, bastants amb matrícula argentina, però cap s’atura. Són més de les deu quan arriba una dona i es posa a fer dit allà mateix. És del poble o d’aquests topants. Estem asseguts sota un cobert, que és la parada del bus i quan veiem que s’apropa un cotxe, sortim. Li dic que si amb un és difícil que parin, amb dos serà impossible. Però cada vegada que s’acosta un cotxe, surto del banc a fer dit, i la tia també surt. Així no pararà cap cotxe! -li dic. La tiparraca s’aparta una mica. Un cotxe amb argentins s’atura. M’acosto al vidre. Ells van fins al llac Lonconao, que és el mateix lloc on va la tia. No em convé fer només aquest tros, és millor seguir esperant aquí. Els dic que carreguin la dona, així me la trec de sobre.

A les 12.30 p.m. ve una dona caminant que baixa des del poble. És de Canadà. Perlem a intervals, quan s’apropa un vehicle, ella s’aparta a un costat, i com que la tònica no varia, anem conversant. Ella té pensat agafar demà un bus que va a Villa Santa Lucía, poble que està sobre la Carretera Austral, i després anar cap al sud seguint la carretera. El bus surt a les nou del matí. És una possibilitat que no puc descartar en el cas que l’autostop sigui un fracàs estrepitós. No li recomano però sí li comento que tingui en compte la possibilitat de fer dit, aquí és segur inclús per a una dona anant sola. Em desitja sort i li dic que potser ens trobem demà a Villa Santa Lucía o més endavant. Amb la conversa m’he animat. No passen ni cinc minuts des de que ha marxat la Solange, aquest és el seu nom, que s’atura una petita camioneta. L’home que la condueix no només va fins a Villa Santa Lucía sinó que em pot deixar 20 quilòmetres abans de La Junta, el poble on volia arribar avui. És la una del migdia, m’ha costat bastant més del que pensava sortir d’aquí. Han passat tres hores i mitja però valia la pena esperar. S’ha de tenir fe.

L’home al volant és repartidor, treballa per a una empresa d’embotits. Una de les normes és que tenen prohibit portar a gent que fa dit quan treballen, “pero yo siempre subo a los que me encuentro haciendo dedo en la carretera” -aclareix. “Olé tus cataplines, campeón!” -penso mentre somric per dins. Ell coneix bé aquest tram de carretera, fins a Chaitén, i cap al sud fins on em deixarà; és la seva àrea de treball. Sap on pot apretar una mica l’accelerador i on no. Són més de les tres de la tarda quan arribem a Villa Santa Lucía. Allà fem una aturada davant d’un minimarket, on ha de cobrar unes factures. Ja torno a ser a la Carretera Austral.

(*) Fotos cortesia de Patagonia Outdoors

Anuncis

Responses

  1. […] activitat en un entorn de gran bellesa : Baixada amb ràfting pel riu Futaleufú […]

  2. Ja t’ho vaig deixar anar en algun comentari, però les fotografies i especialment les dels paisatges, són boníssimes! A més, m’ha sorprès molt el poble de Futaleufú, realment sembla un càmping per la forma de distribució amb parcel·les… on no hi falta el camp de futbol!

    Això del ràfting, molt guapo, com tots els esports d’aventura! (encara que em vas fer més enveja amb la baixada en bici). Jo he fet ràfting i hidrospeed al Noguera, i tenint en compte que el segon mola força més que el primer, fer hidrospeed en aquest riu ha de ser la canya!

    Una abraçada!


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: