Enviat per: nizzamudin | 02/01/2012

Valle El Callao

27 de desembre

Aquest trekking, que ja fa dies que vull fer, va del Lago Todos Los Santos fins al Lago Rupanco, de sud a nord.

Ahir vaig poder parlar amb un dels fills de la família Altamirano, que viu a la vall del Callao. El seu germà ens esperarà a Petrohué a les nou del matí, i a ell mateix ens el trobarem demà (o sigui, avui) a la parada del bus. El viatge amb llanxa val quinze “lucas” (15.000 pesos). Li dic que com que em quedaré al càmping i faré ús de les termes, que m’arregli el preu. M’ho deixa per vint mil (sortia per 22).

A la parada em trobo l’Héctor i a tres alemanys, una parella i un tio que va sol. Finalment serem quatre, però l’únic que va a fer la travessa sóc jo. L’Héctor ve a deixar quatre bosses de menjar, que recollirà el seu germà, el Sandro, quan arribem a Petrohué. Em diu també que l’Uwe i la Maria volen pujar demà al cerro Cenizas, i que si vull, puc anar amb ells. L’excursió suposa que ens quedem un dia més, i amb el cost d’aquest dia extra (allotjament, etc.) a la família els surt a compte i no cal que paguem el guia.

El minibús va a rebentar. A mig camí tenim pana. Amb el mòbil de la noia truquem a l’Héctor, perquè avisi al Sandro de l’incident i que arribarem més tard del previst. Mitja hora més tard pasa un camió petit i pugem a la caixa. Ens deixa un tros abans d’arribar a Ensenada. Poc després passa un bus i arribem a Ensenada, punt final del seu trajecte (aquest bus torna a Puerto Varas). Hem d’esperar el següent bus per anar fins a Petrohué. Són gairebé les deu quan arribem. Allà trobem el Sandro, carreguem les motxilles i les bosses, ens posem les armilles salvavides i sortim. El trajecte pel llac Todos Los Santos, fins a Puerto El Rincón, és una delícia i les vistes són espectaculars. Enrera deixem el volcà Osorno i més endavant veiem el volcà Puntiagudo.

El Sandro. Al fons, l'Osorno

El Puntiagudo ja treu el cap

El volcà Puntiagudo

Són 45′ de trajecte.

Puerto El Rincón

A El Rincón hi ha els cavalls que s’esperen. Com que els ha de preparar, surto abans que ells, però segur que m’atraparan. Aquí està ple de tàvecs, i aquesta serà gairebé una constant en aquesta travessa. Porto el mapa del trek que vaig comprar a Pucón. Segons el mapa, fins a les termes El Callao, on vull arrribar avui, hi ha gairebé dotze quilòmetres. Una ressenya de la travessa que he trobat a internet diu que n’hi ha setze, i aquí hi ha un rètol que diu catorze. El mapa sembla bastant fiable, me’l creuré.

Day 1 – Puerto El Rincón – Refugi i termes El Callao (11,7 km, 4h 35m)

Al principi creuo alguns prats, el camí és més aviat planer.

Al fons el Lago Todos Los Santos

Més endavant baixo fins a un riu, que creuo un parell de cops per unes passarel·les en estat una mica precari.

Río Sin Nombre

I una de les passarel·les

Caminar pel bosc és molt més agraït, fa calor i l’ombra ajuda, i hi ha menys tàvecs. Una llarga i costeruda pujada, sense la protecció dels arbres, precedeix l’arribada al refugi Dos Cóndor, on viu una de les tres famílies que habiten aquesta vall.

La pujada en qüestió

Són dos quarts de dues. Els meus companys encara no m’han atrapat, i em sorprèn, perque amb cavall es va més ràpid i no van carregats. Estic caminant a un ritme moderat, anar fent. El paisatge és bonic i aquest també em recorda molt al de la vall de Cochamó. Una hora més tard arribo als prats i a la casa on viu la família Altamirano. Allà conec el pare de l’Héctor i el Sandro, que em diu que deixi la motxilla i descansi una estona. Cinc minuts després arriben l’Sven, l’Uwe, la Maria i el Sandro. Surt la senyora i ens convida a un “jugo”. A la casa tenen electricitat, generada per una turbina aprofitant la força de l’aigua del riu. La casa és de fusta, i van trigar dos anys a fer una ampliació i deixar-la tal i com està ara. En aquell temps, van viure a la part antiga. Els genets es queden aquí, a mi em queden encara dos quilòmetres i uns quaranta minuts més per arribar al refugi i les termes El Callao, on hi ha l’àrea d’acampada. Quan hi sóc, deixo la motxilla i exploro la zona. És oberta, el riu passa just pel costat i les termes són una caseta amb dos troncs de fusta horitzontals, buits per dins, com si fossin una banyera.

Termes El Callao

Ens han dit que l’aigua està a uns 40ºC. Fa caloreta i els tàvecs no paren. Munto la tenda, netejant primer l’espai de tronquets i fulls seques. L’Uwe i la Maria arriben caminant i van a les termes. Després arriba l’Sven a cavall, i ens toca a nosaltres ficar-nos dins. L’aigua està bastant calenta i has d’entrar a poc a poc. S’hi està bé, és relaxant i aquí dins no hi ha tàvecs. Al cap d’una estona surto, entro al riu en una zona amb poca fondària, m’estiro, i torno cap a les termes. L’Sven no sap si torna demà o es quedarà un dia més. Quan se’n va començo a fer el sopar. Els tàvecs deixen de tocar els collons al voltant de les vuit del vespre.

Refugi El Callao

Abans d’anar a dormir surto a fer un tomb, a veure si trobo l’inici del sender per on pujarem demà. Uns metres més enllà, deixo el camí principal, travesso un petit prat i creuo un rierol, a l’altra banda del qual i dins del bosc, arrenca un sender muntanya amunt. Deu ser aquest.

28 de desembre

Day 2 – Termas El Callao – Cerro Cenizas – Termas El Callao (7h 10m)

Vam quedar que ells sortirien a les nou, això vol dir que passaran per aquí una mica més tard de dos quarts de deu. Esmorzo tranquil·lament.

Els tàvecs comencen a fer acte de presència cap a les nou. Els tres alemanys vénen amb el fill petit de la família, el Jonathan, que serà el nostre guia. Porta un matxet. Sortim a les 09.45h. Anem en direcció la laguna Los Quetros. Passem de llarg pel trencall on vaig anar ahir, ens endinsem pel bosc però el Jonathan ens diu que ens esperem, no és per aquí. Se’n va a buscar-lo i torna de seguida. Fa quasi dos anys que ell no puja al cerro, i recordava ben bé on quedava l’entrada. El camí va pujant per un bosc molt bonic, tot molt verd, amb molta molsa. L’Uwe diu que és molt semblant al que surt a la pel·lícula “El senyor dels anells”. Trobem una granota, per la forma sembla la de Darwin, però és una mica més gran i no és de color verd. L’agafo i li dic a la Maria que faci una foto quan obri les mans. L’afegiré al post quan me l’enviin.

Hi ha alguns trams on el camí no és tan evidenti anar sense guia seria complicat. Hi ha algunes marques als arbres i a la part final del bosc alguns trossos de cinta de plàstic. Sortim del bosc dues hores després d’haver sortit de les termes. Ja veiem el cerro Cenizas davant nostre.

Al davant, el cerro Cenizas

Fem una pausa d’uns quinze minuts. L’Uwe i la Maria no pugen, es queden aquí a esperar que tornem. L’Sven, el Jonathan i jo continuem cap al cim. Fa un bon dia però no sabem quina visibilitat tindrem quan siguem a dalt, per les cendres que transporta el vent provinents de no sé quin volcà. Anem pujant per un esperó on el terreny està menys descompost i es pot progressar amb més facilitat, fins que arribem a un pla, a l’alçada de la neu.

Ja ho tenim a prop. L’Sven puja per la neu, però jo prefereixo fer-ho per una zona mixta amb neu i sorra.

A les dues arribem al cim del cerro Cenizas (1.668 m), hem fet uns 1.200 metres de desnivell positiu. La vista seria fantàstica si no fos per les cendres. No veiem la punta del volcà Puntiagudo, que s’alça just davant nostre, al sud-oest. Podem veure el llac Todos Los Santos i una mica la laguna Los Quetros. El llac Rupanco està cobert de núvols.

L'Sven i el Jonathan al cim. Al darrera, mig tapat, el Puntiagudo

Al fons el llac Todos Los Santos

I aquí, el Menda Lerenda

Fem una pausa amb avituallament i comencem a baixar. El descens és ràpid perque hi ha un “coixí” de sorra i vas esmorteint fent passes grans.

El volcà Puntiagudo no s'acaba de veure sencer

Hem de baixar fins allà baix de tot per entrar al bosc

Material volcànic

A Los Arenales ens retrobem amb l’Uwe i la Maria. L’Sven em demana les claus de les termes (que les tenia jo) i comença a baixar per davant, vol anar ràpid per ficar-se dins del tronc amb l’aigua calenta. Nosaltres anem baixant sense presses. A baix, la Maria i l’Uwe em diuen que vindran al vespre per anar a les termes, ara tornen amb el Jonathan a la casa. Vaig a les termes, l’Sven fa estona que està en remull. Ell és de l’Alemanya de l’Est i treballa en una petita ONG. Bé, de fet és l’amo. Es dedica als temes d’abastiment d’aigua allà on hi ha hagut una catàstrofe. Ha viatjat bastant. Quan se’n va em quedo una estona més, fins que sigui l’hora que els tàvecs deixin de tocar la pera. Avui, durant l’ascens, han estat gairebé fins a dalt brunzint. Decideixo acabar demà el trek i escurçar-lo un dia. Per això hauré de fer una etapa d’uns 26 km, i arribar abans de les 15.30h a El Poncho, al llac Rupanco, on surt el bus cap a Osorno. I des d’allà, un altre bus de tornada a Puerto Varas. El lloc és molt bonic, però de les 09.00 a les 20.00h els tàvecs emprenyen i no pots gaudir ni relaxar-te, i de vegades, ni fer fotografies.

29 de desembre

Day 3 – Refugio i termes El Callao – El Poncho (26km, 6h 50m, +2km +40′)

La nit passada ha fet més fresca, al matí hi ha una rosada bestial. Esmorzo i recullo els trastos. Plego el sobresostre de la tenda xop. Surto a les 08.50h, una mica més tard del que volia. No em puc encantar. Serà una etapa marató. La primera aturada la faig a la laguna Los Quetros, dues hores i vint minuts després d’haver arrencat aquest matí.

Laguna Los Quetros

El camí fins aquí, per dins del bosc és molt bonic. He travessat un riu i alguns rierols (algún d’ells sec) i pujat a una elevació per acabar baixant fins al llac. I no he trobat tàvecs… fins que he arribat al llac. Faig una pausa a la zona d’acampada, el lloc és molt bucòlic, però no té massa sentit quedar-se aquí perque no hi ha gran cosa a fer; banyar-se i estar fins al vespre espantant tàvecs. A l’altre costat del llac hi ha una casa habitada. Des d’aquí, el camí és de baixada fins al llac Rupanco. Vaig amb el temps un pèl just.

Sender a la part baixa del bosc

Porta núvol tot el dia (el millor temps per a caminar), però al travessar una àmplia zona de prats i cases coneguda com Las Gaviotas, des d’ón ja es veu el Rupanco, el sol comença a apretar. I els tàvecs tornen a la càrrega.

El llac Rupanco des de Las Gaviotas

A les 13.20h arribo al llac. L’he de vorejar, direcció oest, fins a El Poncho. Hi ha unes quantes cases i el camí de vegades es confón, perque alguns cops agafes un camí, i resulta que no és el sender sinó l’accés a una casa.

Les vistes al llac i el tipus de paisatge em recorden Suïssa.

Em trobo un tio a cavall i li pregunto quan falta fins a El Poncho. Em diu que tres hores. Ara són les 13.30h. Això vol dir que només tinc dues hores. Em diu que m’hi porta en llanxa per 15.000 pesos. Sí home. Vas bé, cirerer! Accelero el ritme. El camí, que suposava pla, no ho és, només en part. I a això li hem de sumar els metres extres (i pèrdua de temps) pel que deia abans del sender/camí d’accés a una casa. Em trobo un segon tio a cavall. “Cuánto se tarda en llegar a El Poncho?” Harto -em diu, que vol dir molt. ¿?¿?¿? ¿Y esto qué quiere decir? ¿Una hora? ¿Dos horas? ¿Tres horas? Una hora y media -respon. Són les 14.15h. De la resposta que m’ha donat no me’n puc fiar. Segueixo apretant. I els tàvecs que no deixen de tocar els collons. Els he d’anar espantant amb un dels bastons de trekking i se m’està fent una llaga en un dit. Quins ous. Això està parit així, no hi ha més. Perdo una mica més de temps en travessar una finca, des de la qual no trobava la continuació del camí. En una altra casa, al costat del sender, veig un home al pati. ¿Cuánto falta para El Poncho? Una hora -respon. ¿Caminando a paso normal? Sí. 14.30h. Com que no vaig a pas normal sinó més ràpid, potser hi arribaré. Començo a anar una mica just de forces. Trobo un arriero a cavall. Em diu que El Poncho “está cerca”, sense precisar més. ¿Vas a coger el bus? Sí, sale a las 15.30h, verdad? Sí -diu. Llavors mira el rellotge i fa: “pero ya ha salido”. (Són les 14.50h). Pero si no son ni las tres, coño! -li dic. Torna a mirar el rellotge: “Ay, sí!”. Arribo a una pista, l’he de seguir, ara ja no perdré temps equivocant el camí. No hi ha cap rètol però. A les 15.10h arribo a un cobert, amb un ampli espai al davant, hi ha unes grans roderes marcades, d’un vehicle que ha donat la volta aquí al davant. Potser és el bus i això és la parada. Trec el mapa per matar uns quants tàvecs, que estan insuportables. Consulto el mapa i me n’adono que això no és la parada sinó un mirador. Merda! Arrenco cagant llets, són les 15.20h. Més avall, en un marge, pregunto a una noia si falta molt per El Poncho i em diu que una mica més avall, en un pont que diu El Poncho. Passa un cotxe en direcció contrària, li faig la senyal perque pari i el tio es posa a saludar. Que paris! Collons! És un abuelete estranger, que vol parlar en castellà però no en té ni idea. Em diu que ha vist un bus que arrencava, però que n’hi havia un altre d’aturat. Finalment arribo a El Poncho a les 15.38h. Aquí només hi ha una petita botiga. Surt la noia i em diu que el bus acaba de marxar. Em cago en la puta que ho va parir tot! Tot l’esforç i la lluita no han servit de res. A més, totes les condicions han sigut adverses, sense cap ajuda, ni cap rètol (ni un!), ni referència, ni res, de res, de res, de res. I a la part final de la pista hi havia dues pujades que m’han matat. Em cago en tot cinquanta vegades! El bus que hi ha al davant és de turistes, i a més no surt fins demà. Li pregunto com puc sortir d’aquí. La noia em diu que si continuo una mitja hora més per la pista, allà hi ha unes instal·lacions dins del llac, d’on treuen peix i carreguen camions que van a Osorno. Puc provar d’aconseguir transport allà. Segueixo per la pista i quaranta minuts més tard arribo on hi ha els camions.

Carregant un camió

M’acosto a un i el xaval em diu que ell encara ha de carregar, però el camió vermell que hi ha al davant ja va ple i ara surt. El camioner em diu que no va a Osorno sinó a Puerto Montt. Encara millor! Em diu que m’esperi un moment, que ha d’anar a l’oficina a que li omplin l’albarà de càrrega. Cinc minuts després sortim. El José és de Puerto Varas i té uns cinquanta anys. M’explica que als quatre tancs del camió hi porta truites que treuen del llac Rupanco. Les porta a Puerto Montt, allà les posen en unes piscifactories d’aigua salada, les engreixen fins que fan quatre quilos, i ja estan llestes per a l’exportació. Diu que toleren molt bé el canvi d’aigua dolça per salada. Li explico la ruta que he fet aquests dies. Tenim 40 km per pista de terra i no podem circular a més de 30km/h. Fa ja una estona que hem sortit i s’atura. “Des de aquí puedes sacar una buena foto del volcán Puntiagudo”.

El volcà Puntiagudo

Llàstima que ahir, per les cendres, no el poguéssim veure sencer.

Dins del camió porta un aparell que indica el % de saturació d’oxigen a cadascun dels quatre tancs. Anem xerrant de manera distesa. A ell, el viatge se li fa més distret que si anés sol, i jo, més feliu que una perdiu.

A l’arribar a l’encreuament amb la carretera asfaltada ens aturem. El José puja dalt dels tancs per canviar una de les bombones d’oxigen, que està quasi buida.

Em convida a anar a casa seva, viu a vuit quilòmetres de Puerto Varas, direcció Puerto Montt. Et puc deixar allà, hi ha la meva dona, jo vindré després. I pots tornar demà al matí amb ella, que treballa a Puerto Varas -diu. Amablement refuso la invitació. Em vull dutxar, sopar i anar a dormir; ha sigut un dia llarg. Em deixa a l’autopista a l’alçada de Puerto Varas. Només he de creuar un pont i caminar 1,5 km fins al centre. Són les 19.30h.

Quan sembla que tot està perdut, s’ha de seguir lluitant. Yo para ser feliz quiero un camión!

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: