Enviat per: nizzamudin | 31/12/2011

Parque Tantauco

17 de desembre

A les 08.20h ja sóc davant de l’oficina. El col·lega no arriba fins a tres quarts de nou. Ve amb una noia. Passem a dins i ens prenem un te a l’office, sense pressa. Abans de marxar van pel supermercat a fer unes compres, ells passaran el cap de setmana a Chaiguata. Anem amb una pickup. El Lito m’explica que fa uns anys, l’àrea del parc la va comprar un estranger, per explotar-la i treure’n la fusta, però té un accés difícil i la pista està plena de pujades i baixades, i el projecte tenia una forta oposició per part de la gent. Llavors, l’alcalde de Quellón, que és del mateix partit que l’actual president de Xile, Sebastián Piñera, li va proposar a aquest comprar les terres i fer-ne un parc. I això es va fer. L’amo del parc és el president. “Es un hijo de puta” -diu el Lito- “pero bueno, gracias a él se salvó la zona”. A l’encreuament amb la colonia Yungay (aquí s’hi pot arribar en bus) recollim a un noi que també treballa al parc. El Lito condueix a una velocitat excessiva i m’he de posar el cinturó i agafar-me a un mànec. Afortunadament he esmorzat lleuger. A l’oficina d’entrada al parc em registro i pago l’entrada i les nits de càmping. El noi em diu que si als refugis no hi ha ningú, que no monti la tenda i dormi als refugis, que estan oberts. La previsió del temps, que ahir vaig consultar per internet, diu que avui i demà s’aguanta, el dilluns amb núvols, i dimarts i dimecres pluja. De moment avui i ara el cel està ennuvolat i totalment gris. Al càmping de Chaiguata (fi del trajecte) també hi ha una oficina, passo per allà, informo al noi, carrego aigua, i m’acompanya fins a l’inici del sender. M’acomiado del Lito i de la noia. M’han donat un bon mapa. no és un mapa topogràfic, però et marca les etapes amb els punts significatius de cadascuna. A més el sender està molt ben senyalitzat, cada cent metres hi ha una senyal que et diu el punt quilomètric on estàs.

Aquí comença la travessa

Day 1 – Càmping Chaiguata – Refugi Chaiguaco (7,5 km, 2h 40m)

Començo a caminar a les 11.40h. Avui faré una etapa curta. Per començar ja està bé, avui és quan vaig més carregat i no tinc pressa, per molt ràpid que arribi a Inío, no podré sortir d’allà fins dijous.

Hi ha molts trams de sender amb troncs, perquè aquí plou molt i s’omple de fang per tot arreu.

Aquesta primera part del recorregut és molt bonica i entretinguda; estic content d’estar aquí.

Marca del Sendero Transversal

Comença a ploure tímidament. Des d’un punt elevat veig el llac Chaiguata i més endavant el riu Chaigua des d’un mirador.

Llac Chaiguata

Riu Chaigua

Arribo al refugi Chaiguaco a les 14.20h. Fa una estona ha parat de ploure. Aquí no hi ha ningú. A sota hi ha el llac Chaiguaco i al costat de l’àrea de càmping un heliport. Entro al refugi i m’instal·lo còmodament. Té una estufa-cuina, una taula, bancs i vuit matalassos. És senzill però està molt bé. La coberta està integrada.

Refugi Chaiguaco

Hi ha un punt d’abastiment d’aigua potable però ara està sec, s’ha d’agafar l’aigua del llac. M’han dit que a tot el parc l’aigua té un color marronós, com de te, però es pot beure amb tota tranquil·litat; el color és degut a un arbre que la pigmenta.

Faig una migdiada, el temps ha millorat i baixo fins al llac. Sopo i pujo a un mirador que està a només cinc minuts del refugi.

Llac Chaiguaco

18 de desembre

Day 2 – Refugi Chaiguaco – Refugi Pirámide (12,5 km, 4h 40m) – Sortida: 09.30h, arribada: 14.10h

El llac Chaiguaco des de dins del refugi

A més de zones amb troncs, també hi ha moltes plataformes fetes amb fusta i alguns ponts. Fa poc més d’una hora que camino i arribo a la laguna Triángulo.

Laguna Triángulo

Fa sol i hi ha pocs núvols al cel. El terreny es comença a inclinar, vaig pujant per dins del bosc.

Quilòmetre 15,5 de la travessa

Arribo a la torre del Cerro Mirador. Des de dalt, la vista és amplíssima.

Després, és clar, ve la baixada i a baix entro a una zona sense arbres. Els darrers dos quilòmetres es fan una mica pesats, hi ha fang i turberes, i menys trams de troncs. Un bonic pont m’indica que em queda menys d’un quilòmetre per arribar al refugi Pirámide, punt final de l’etapa d’avui.

Puente Pirámide

El refugi és igual que el d’ahir, i aquí també hi ha un llac (més petit) al davant, però l’entorn era més bonic ahir. Tinc la sensació d’estar en un lloc remot, però no inhòspit. Aquí, el punt d’abastiment d’aigua també està sec i el segon punt recomanat és el riu sota el pont que hi ha abans del refugi. Després de la migdiada vaig a carregar aigua.

El río Zorra

A mig camí de tornada sento veus que vénen del refugi. Em queda encara un bon tros, però com que la contaminació acústica aquí és zero, les sento des de lluny. Són un grup de xavals de 17 anys, que han vingut a fer, no el Sendero Transversal sinó un altre que va fins a Caleta Zorra, a l’oest de l’illa, el lloc més remot del parc. Són set, i demà ja tornen. Em conviden a sopar, pasta i raviolis. És la seva primera sortida de trekking pel seu compte i ja se n’han adonat d’alguns errors que han comès (i que jo també vaig cometre “en mis años mozos”), com l’excés de pes (massa menjar) i anar mal equipats. Em pregunten pel viatge i també em demanen alguns consells que els ajudin a millorar pels propers trekkings. Ni que fos jo el gran expert. És cert que l’experiència és un grau, però no deixa de ser un aprenentatge continu. Jo, per exemple, fent trekkings amb la Dani vaig aprendre molt. Ells van amb tres tendes i han agafat la resta de matalassos per dormir millor.

Llac davant del refugi

19 de desembre

Day 3 – Refugi Pirámide – Refugi Huillín (15,4 km, 5h 45m) – Sortida: 09.45h, arribada: 15.30h

Vaig augmentant progressivament el quilometratge de les etapes. La primera part d’avui discórre per extenses pampes de turberes que voregen alguns llacs.

Petjades de zorro chilote

Laguna Diamante

Laguna Los Ciervos

A les dotze inicio la pujada al Paso la Montaña, per un bosc dens, on a part d’arbres hi ha unes canyes que semblen bambú. Tenen un altre nom però són de la mateixa família. Arribo a una caseta, la Parada de Los Cipreces, és un bon indret per fer una pausa. Davant hi ha un pont que creua el riu Cipreces.

Parada Los Cipreces

En acabar la baixada surto del bosc i arribo novament als espais oberts, alguns d’ells molt humits. L’avanç es fa una mica lent. Quan estic a punt d’arribar al refugi veig un xaval que camina en sentit contrari, cap a mi. Hòstia! M’ha sobtat moltíssim trobar-me una persona. Entre que pensava que no trobaria ningú, i després d’estar tot el dia caminant en solitari i amb una connexió total amb la natura, m’ha impressionat més trobar-me un ésser humà que si m’hagués trobat un animal. Mai havia tingut una sensació semblant. Al costat del refugi hi ha un altre noi. Entro i deixo la motxilla. Sobre la taula tenen uns tubs i uns fulls amb taules de dades. Deuen ser biòlegs. Un d’ells entra i comencem a xerrar. Són veterinaris i estan fent un estudi sobre la granota de Darwin, en perill d’extinció. Ostres! M’agradaria veure’n una. Només n’hi ha aquí a Chiloé i en algún punt de la frontera entre Argentina i Xile, a l’alçada de Neuquén. L’Andrés em diu que aquí al voltant del refugi n’hi ha força. Ells treuen mostres de la panxa, fregant-hi un cotonet, per veure si estan infectades per un fong micriscòpic, i també de la boca, per unes proves de genètica. La panxa és de color fosc i tenen unes taques blanques, no n’hi ha dues d’iguals, el dibuix de la panxa és com una empremta dactilar. Ells van arribar ahir i avui han estat tot el dia, fins fa una estona, treballant. L’Andrés surt a tallar llenya i començo a preparar el sopar. M’avisa de que surti i em mostra quin és el cant d’aquesta granota. El soroll és com el d’un ocell, res a veure amb el de la típica granota.

Refugi Huillín

Al cap d’una estona arriba l’altre noi, el Cayetano, que és el primer que m’he trobat, i que havia sortit a caminar. Mentre sopem, l’Andrés m’explica que després de molts anys d’oposició social, finalment s’ha aprovat la construcció de tres preses a la Patagònia. Es veu que els estudis d’impacte ambiental feien riure, i els interessos polítics i econòmics són tan grans, que finalment ho han aconseguit. A més de la construcció de les preses, la gran destrossa vindria per la construcció de les torres per tirar el cablejat… fins a Santiago! Això va a càrrec de dues empreses, una de xilena i una altra que es diu Endesa. Us sona? És el moment d’anar a la Patagònia xilena abans que ho facin tot malbé. L’única mesura que se m’acut, per part de la població civil, és que un cop comenci el sidral, facin un boicot a les obres  (barrinades de dinamita i tal). L’Andrés i el Cayetano segueixen demà fins al refugi Mirador Inío. M’hagués agradat veure com recullen mostres i com treballen, però demà vull arribar a Inío, per tenir tot un dia sencer a l’endemà allà. A Inío ens trobarem, tornem el dijous amb la mateixa llanxa.

20 de desembre

Day 4 – Refugi Huillín – Càmping Inío (17,1 km, 7h 20m) – Sortida: 10.10h, arribada: 17.30h

Laguna Huillín

El cel està mig tapat, amb estones de sol però amb molts núvols. Segons la meteo, avui tindré pluja. A la laguna Escondida hi ha una caseta per descansar, i just arribo que cau un petit xàfec.

Davant la laguna Escondida

Res, no han sigut ni deu minuts. Quan para de ploure continuo, i baixo fins al mirador del Golfo Corcovado.

Des del mirador Corcovado

Més endavant inicio l’ascens a la torre Mirador de Inío, el punt més alt de la travessa. Aquí la vegetació és molt diferent, hi ha falgueres, i els arbres (cipresal) estan cremats. Els últims trenta metres els he fet corrent perque cau un segon xàfec, aquest també l’he evitat perque a la part baixa de la torre hi ha un cobert. He estat de llet. Pujo les escales amb molta precaució, està tot molt mullat. Des d’aquí ja veig l’oceà, però el cel està tan gris que espatlla l’espectacularitat de l’escenari.

Allà al fons ja veig l’oceà!

Baixo fins al refugi Mirador Inío. Pausa de deu minuts.

Vista des del refugi Mirador Inío

És increïble la rapidesa amb la que canvia la composició del cel. Entre les dues fotos anteriors no han passat ni 45 minuts!

El refugi Mirador Inío ja queda enrera

Continuo baixant i entro en un bosc anomenat Siempreverde. I sí, està tot molt verd, hi ha molta molsa i alguns trams són molt foscos perque geirebé no arriben els raigs del sol, i sempre estan humits.

Hued hued

A partir d’aquí faig poques aturades, i grabo un parell de vídeos. A les 17.30h arribo al càmping Inío, i completo els 52 km del Sendero Transversal. Des de la torre han caigut dos plugims, de curta durada i poca intensitat.

La zona del càmping és gran, hi ha serveis i un edifici amb taules i on es pot cuinar (el Fogón). Vaig a l’oficina a avisar que he arribat. Com que al càmping no hi ha ningú, la noia em, diu que puc dormir en un dels domos, que és una tenda gran, amb terra de fusta. M’acompanya fins allà i obre el fogón i els serveis. Em diu que hi ha aigua calenta, però més tard m’he anat a dutxar i… nasty the plasty! No hay frío, no hay dolor!

21 de desembre

Avui comença oficialment l’estiu a l’hemisferi sud. Aquesta nit passada ha plogut. M’apropo a l’oficina perque m’informin de quins senders es poden fer des d’aquí. Al matí faig el de Punta Rocosa, que va fins a un far i després recorre diverses platges, per acabar a Playa Inío.

Camí del far

Hi ha alguna estoneta amb núvols, però en general el dia és assolellat. El far és tot de fusta, la noia m’ha deixat les claus per pujar a dalt.

Far Inío

Mentre pujo les escales observo l’estructura per dins. Quina feinada van tenir per construir-lo! A dalt el vent bufa amb força.

Vista des del far

Completo el sender, passant per les diferents platges i anant a una gruta.

Playa Las Dalcas

Vista des del mirador Yencouma

Playa Inío

Entrada a la caverna de Inío

El recorregut total són uns quatre quilòmetres i és molt bonic. S’ho han currat molt.

Per la tarda en faig un altre, de manera parcial, el de los Altos de Inío, que arriba a uns miradors.

Caleta Inío des de los Altos de Inío

La segona part del sender ja la vaig fer ahir, és comuna al Sendero Transversal, i per no repetir-la, dono mitja volta des del mirador més allunyat.

Al càmping em trobo l’Andrés i el Cayetano que tot just acaben d’arribar.

La noia de l’oficina m’ha dit que en principi la llanxa surt demà de Quellón a les set del matí, sempre i quan les condicions meteorològiques no siguin adverses, i arribarà aquí al voltant de les deu.

22 de desembre

Aquesta nit passada ha fet més fred, i a més he passat la nit del lloro perque tenia l’estómac regirat. A les 09.15h ja sóc a l’oficina. Es veu que la llanxa ha sortit a les nou de Quellón, i fins les 11.30-12h no arribarà. La Janet em deixa consultar el correu al seu ordinador, però internet va molt lent, trigo mitja hora per obrir-lo. Com a mínim és gratis. Han engegat un generador i ara puc fer servir un dels ordinadors que hi ha en una sala. Aprofito per enviar alguns e-mails. Abans de les dotze la llanxa ja és aquí, però no sortirem fins les quatre de la tarda perque el mar està molt esverat. “Hu” important és sortir d’aquí avui. De menjar només em queda mig paquetet de galetes.

Pel viatge en llanxa et claven 20.000 pesos (uns 30€), una bona hòstia. Però tenint en compte que el viatge fins a l’entrada al Parc em va sortir gratis, no em puc queixar.

Al costat de l’oficina hi ha un arbre amb uns rètols que indiquen la distància des d’aquí a diferents parts del món.

Estic a uns 12.000 km de Barcelona

Ara mateix estic molt més a prop del pol Sud que de casa. Sembla mentida. Tot i que no és el punt on he estat més allunyat (o més a prop del pol Sud); aquest va ser Ushuaia, just ara fa un any.

Marxem a les 16.30h. És una llanxa ràpida i va fotent bots. Sort que avui no he ingerit grans quantitats perque sinó deixaria l’interior de l’embarcació i els altres passatgers amb un estucat. El viatge es fa força pesat, triguem tres hores per arribar a Quellón. M’acomiado dels veterinaris i torno a l’hotel, on havia deixat una motxilla petita i ja havia avisat a la senyora que em guardés una habitació per avui dijous.

Ha sigut una sort i un privilegi fer la travessa pel parque Tantauco. Però també vaig lluitar i moure’m, primer anant a Quellón i després a l’oficina, matí i tarda. En sis anys han obert els senders, amb tota la senyalització i construcció de passarel·les, ponts i els refugis. Val molt la pena explorar aquest parc.

A la costanera de Quellón, a més d’hotels (com el meu), també hi ha bars de dubtosa reputació, amb vidres foscos, música cutre i rètols que diuen: “se necesitan señoritas”. Confirmo les meves sospites quan de camí cap a l’hotel veig que s’apropa una noia corrent, passada de quilos i mig despechugada, i entra en un d’aquests antres.

Diuen que a Quellón s’ha d’anar amb compte a la nit, que hi ha molts borratxos. Jo en vaig veure l’altre dia al matí, un grupet sota l’ombra d’un porxo. Al vespre hi havia també un tio tirat al mig de la vorera dormint, i prop de l’hotel dos tios en portaven a un altre que no s’aguantava dret “de la merluza que llevaba”.

Anuncis

Responses

  1. […] indret remot : Parque Tantauco (illa de Chiloé, […]


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: