Enviat per: nizzamudin | 02/12/2011

Parque Nacional Laguna del Laja

23 de novembre

M’ha costat trobar allotjament a la ciutat de Los Ángeles. El dia anterior, des de Talca, vaig fer tres trucades i tot estava ple. Potser aquí també fan congressos. La terminal de bus de llarga distància està lluny del centre de la ciutat. Vaig més carregat que mai, però sé com arribar-hi caminant. Tinc l’adreça de l’oficina de turisme; està en un dels edificis més alts de la ciutat. Quan arribo, el conserge em diu que l’han traslladat, ara es troba en un edifici a la plaza de Armas, a només dos carrers d’aquí. Em costa trobar-la però aconsegueixo arribar-hi abans de les dues, hora que tanquen al migdia. Igualment està tancada. Un senyor em diu que tornen a obrir a les tres.

Un dels hostals als que havia trucat està molt a prop d’aquí. Hi passaré, a veure si hi ha sort. No. Efectivament, està ple. A la porta del costat hi ha un residencial. Truco. Aquí hi ha lloc. Em col·loquen en una habitació compartida, de quatre llits, on no hi ha ningú, però just després arriba un grup i em canvien a una habitació doble, més lluminosa. Els lavabos, compartits, són una altra història. Surto a dinar.

A les 15.20h passo per l’oficina de turisme. Tancat. Hi torno a passar a tres quarts de cinc (tanquen a les cinc) i per fi algú obre la porta. Es que estábamos haciendo trabajo de campo -em diu la noia. Demano un plànol de la ciutat, que em feia falta. Aquí no hi ha res a fer, demà mateix me’n vaig al Parque Nacional Laguna del Laja.

24 de novembre

-Day 1- (7h 36m, 22 km, +1.214 m, -544 m)

He vingut fins a aquest parc nacional per fer una travessa circular, de tres dies, al voltant del volcà Antuco, que és l’estrella del parc. Amb l’opció de pujar-hi, també.

A les 08.45 agafo un bus a la terminal de busos rurals de Los Ángeles. A dos quarts d’onze em deixa en un encreuament, on s’acaba l’asfalt, a un quilòmetre d’un poble anomenat El Abanico. He de caminar per pista fins a una oficina de Conaf, per fer el registre, i allà al costat surt el sender. Tinc uns deu quilòmetres de pista, amb la possibilitat de fer autostop. Quan fa poc que camino veig a la meva dreta la Sierra Velluda i al meu davant l’Antuco, però els núvols tapen la part superior.

La Sierra Velluda

L’Antuco no es veu

Passa una ambulància però no m’agafa. Segueixo caminant i un tros més amunt hi ha un salt d’aigua, El Trubunleo.

Salto El Trubunleo

La primera oficina de Conaf , guardería Los Pangues, està tancada.

Hi ha un camió amb uns soldats. Aquesta zona va ser tristament portada a les notícies l’any 2005, quan uns soldats que estaven fent maniobres van morir congelats per un temporal de neu i fred. Això va passar al mes de maig (o sigui, era la tardor) i en van morir 45. Se la coneix com la tragèdia de l’Antuco.

Quan em falta menys d’un quilòmetre per arribar a la segona oficina, Guardería Chacay, passa una pickup i em porten fins allà. Són pescadors que van a la laguna del Laja. Ha sigut un tram curt, però feia pujada. Més val això que res. A l’oficina parlo amb el guardaparques. Omplo el full de registre i li pregunto com és la ruta normal per pujar al volcà. Aquesta és per la cara N i surt del Centro de Esquí, que està quasi cinc quilòmetres més amunt d’aquí seguint la pista. Em diu que allà hi ha un restaurant i tenen allotjament. Si tot va bé, demà dormiré allà. Avui dormiré en un campament anomenat El Anfiteatro, o, segons com estigui, m’animo i arribo al campamento Los Barros, a l’altre costat del paso Sierra Velluda. L’home m’explica que abans treballava al PN Vicente Pérez Rosales i que ell en persona va atendre al príncep Felipe, quan aquest gran vividor, que no fot un pal a l’aigua, va visitar Xile fa 17 o 18 anys. Ara ha tornat a visitar el país.

Em pensava que s’havia de pagar l’entrada al parc, però el tio no m’ha dit res, i m’he fet el longuis. En castís es podria dir: “me he hecho el longaniza”.

Ara sí que per fi començo a caminar per un sender. De sortida fa poca pujada però es va accentuant. Al final d’un tram llarg amb força pendent em creuo uns tios que baixen. Aquí hi ha un petit descans, però uns metres més endavant el sender es torna a enfilar.

Al davant la Sierra Velluda

Arribo a un riu d’escòria volcànica, l’he de travessar transversalment. No hi ha un sender fet, però sí unes canyes clavades cada x metres que t’ajuden amb la direcció.

Riu d’escòria volcànica

Surto del pedregal volcànic que no són encara les tres de la tarda. El primer campament, El Anfiteatro, està aquí a costat, però estic animat i amb forces per continuar. El temps pinta bé. Ja veig el paso Sierra Velluda, que és el punt més baix entre la mateixa Sierra V. i l’Antuco. El camí és de sorra, hi ha trossos on es perd i es veuen algunes fites. En qualsevol cas, està clar cap on he d’anar. El riu sempre queda a la meva dreta. Vaig pujant de manera molt sostinguda i en arribar a les primeres clapes de neu em poso les ulleres de sol. El reflex amb la neu és molt intens.

Al centre el paso Sierra Velluda

La part final fins al coll és més dreta, però sense cap complicació. A dalt (2.054 m) hi ha neu, el que no esperava és que n’hi hagués tanta. M’aproximo amb cautela a l’altre costat o veig que hi ha unes esquerdes, i que de la gran quantitat de neu acumulada, s’han format unes cornises del copón (i mai tan ben dit).

Vista a l’altre costat del coll. A baix, una esquerda

I les cornises

Primer vaig cap a la dreta i després a l’esquerra, buscant un lloc per iniciar el descens. No n’hi ha cap per on es pugui baixar sense cometre una temeritat. La decisió és clara i no tinc cap dubte; tornar enrera.

El moment de la renúncia

A les 17h. faig mitja volta. Anava bé de temps per arribar a Los Barros. La baixada és ràpida. A les 18.10h sóc al costat del Anfiteatro. No sé si acampar aquí o baixar fins a l’oficina de Conaf per pujar després al centre d’esquí i fer nit allà. L’indret és bonic i val la pena quedar-se aquí. Per avui ja n’he tingut prou. Munto la tenda i preparo el sopar.

Després de jalar vaig caminant fins a l’Anfiteatro, que és una gran esplanada que hi ha als peus d’una muntanya per on baixen salts d’aigua.

25 de novembre

-Day 2-  (2h, 5,7 km, +150 m, -460 m)

Em llevo sense gaire empenta.

Ara sí que es veu l’Antuco

Avui serà un dia suau. Després d’esmorzar torno a l’Anfiteatro per fer fotografies; ara hi ha millor llum.

El Anfiteatro

Torno, recullo i cardo em camp. “Hu” primer és tornar a creuar el riu d’escòria volcànica. Inicio la baixada i em trobo els mateixos homes que em vaig creuar ahir. Van carregats. L’oficina de Conaf està tancada. Llàstima. Li volia dir al “pájaru” que si els propers dies algú més ve per aquí a fer aquesta ruta, que li digui que no podrà baixar a l’altre costat del coll. Queda neu per un grapat de dies. Agafo la pista que puja cap al centre d’esquí i mitja hora més tard passa un cotxe. Faig dit i s’atura. Em porta fins a dalt. La pista de terra continua, voreja la laguna del Laja, passa pel campament militar Los Barros i segueix fins al Paso Internacional Pichachén, pas fronterer amb l’Argentina. Aquí dalt hi ha unes quantes casetes.

He de buscar el restaurant i creuar els dits perque estigui obert. Un rètol mig camuflat indica on és. Pujo unes escales de fusta i entro. De seguida surt un senyor, que m’acompanya a l’edifici del costat, on hi ha els dormitoris. No hi ha ningú. Al final del passadís, al costat d’una finestra, hi ha una tauleta amb uns bancs, que converteixo en cuina provisional. M’instal·lo. La jornada d’avui ha sigut light. El volcà Antuco el tinc just al davant.

L’Antuco des del Centro de Ski

No hi ha gaire neu. Me’l miro i remiro, recordant les indicacions del tio de Conaf, per veure per on pujaré.

26 de novembre

-Day 3-  (8h 30m, 10 km, +1.569 m, -1.569 m)

Passen deu minuts de les set del matí quan surto per la porta i començo a caminar. La primera part és la més fàcil, he de caminar seguint els “andariveles” (els pals metàl·lics de la instal·lació de l’arrossegador). Inclús hi ha un caminet mig fet. Quan arribi a l’avantpenúltim, he de girar a l’esquerra per anar a buscar la carena, i des d’aquí, ja directe al cim per l’aresta. El sol no peta encara en aquesta vessant. Trigo una hora seguint els pals. El camí s’acaba aquí. Em dirigeixo al fil, passant sempre que puc per trams de pedra, perque la neu està massa dura a aquesta hora.

Darrera les faldes de l’Antuco, la Sierra Velluda

Caminar per damunt de roca volcànica és desagraït perquè és inestable. Vaig seguint i connectant les illes de pedra, passant també per llengües de neu. Abans d’arribar a la carena ja toca el sol en aquesta cara. M’aturo sovint per mirar amunt i triar la ruta. És complicat trobar un ritme constant. De moment no fa vent.

El cim, tan a prop i tan lluny

No miro enrera per tenir la sorpresa de les vistes quan sigui a dalt. Si és que arribo. La pujada es va fent pesada. He regulat bé les forces, però progressar per aquest tipus de terreny és un pal. A la part final d’una pala més dreta hi ha unes roques grans i una mica de neu. Potser és el cim.

Grimpo per les roques i quan passo a l’altre costat veig que es tractava només d’un petit ressalt. Aquí al darrera hi ha un trosset pla, per afrontar la que sembla la pujada final.

A la dreta sembla que hi ha un caminet

És la part més dreta i costa pujar perque hi ha sorra i pedres petites soltes; dues passes endavant i una endarrera.

Els darrers metres

A un quart d’una, després de poc més de cinc hores d’ascens trepijto el cim del volcà Antuco (2.979 m). Aquí sí que fa una mica de vent. El cràter és petit.

El cràter

Hi ha una creu, dues o tres plaques i una capsa que a dins guarda les fotografies dels soldats morts el 2005.

La Sierra Velluda des del cim

Per arribar al cim principal (o el que sembla més alt) he de donar la volta al cràter, per dalt. Hi ha petites fumaroles i quan camines al costat notes l’escalfor del terra. Aixeco el cap i el que veig a 360º és increïble. A sota, la laguna del Laja, i a l’alçada de la vista, muntanyes i més muntanyes, a dreta i esquerra. Et sents tan petit aquí dalt…

Al cim principal (2.979 m)

Amb la senyera (*)

L’esforç ha valgut molt la pena, i estic content però no eufòric. He de baixar i no serà fàcil.

Allà baix es veuen les cases i el Centro de Esquí

Sempre els recordo als meus amiguets de la F&F que el cim el fem quan arribem al cotxe, i ara m’ho recordo a mi mateix. El primer tros és el més fàcil, perque rellisques per les pedretes. Després es fa dur, i és una prova de foc pels turmells i els genolls. Bastant més avall, passo per un tram amb neu i comprovo que està lo suficientment tova com per caminar-hi per damunt sense problemes, inclús lliscant com si esquiés amb els peus. Ara faig a l’inrevés de la pujada, busco trams amb neu per evitar els rocs. Les botes, però, m’han quedat destrossades per les pedres, perque la roca volcànica talla molt. El darrer tram, caminant al costat dels pals metàl·lics, és triomfant. A les 15.40 arribo al restaurant, he baixat en menys de tres hores. Em preparo un sobre de pasta per recuperar energies. A la tarda, per celebrar-ho, em prenc una birra al restaurant. El senyor de l’establiment em diu que a l’hivern hi ha una quantitat de neu bestial. A la laguna del Laja es pesquen molts salmons. En un altre dels dormitoris hi ha tres tios que van arribar ahir a la nit i avui han estat tot el dia pescant. Uns altres homes li han portat una nevera gairebé plena de salmons. Don Camilo, responent a una pregunta meva em diu que la darrera vegada que l’Antuco va entrar en erupció va ser fa més de 300 anys. Al vespre es veuen petits núvols al cim, que semblen fum. Es neblina -diu l’home. Demà torno  a la civilització.

27 de novembre

-Day 4-  (3h 53m, 17 km, -570 m)

És diumenge i veig difícil que trobi cap cotxe que em pugui baixar fins a l’encreuament al poble de El Abanico, on passa el bus, perque la gent que vingui avui al parc circularan per la pista en sentit contrari al meu. El camí, però, és tot pla i baixada.

I vaig menys carregat, de menjar només em queden barretes i galetes. Suficient. Com intuïa, em creuo amb uns quants cotxes que pugen a fer el dominguero. L’únic que segueix el mateix sentit que jo el trobo bastant avall, i tampoc ha parat.

Columnes basàltiques

La guarderia Chacay (oficina dels guardaparques) estava tancada. La de més abaix està oberta, entro i informo de la meva tornada. Al costat hi ha un petit xiringuito on una dona ven coses de menjar. Li pregunto pels horaris de bus i em diu que n’hi ha un a les 11.30-12h. Si vull agafar aquest, no em puc encantar.

Arribo a la parada que falten tres minuts per dos quarts de dotze. Deu minuts després passa el bus que em porta de tornada a la ciutat de Los Ángeles. A la tarda aniré a la terminal de busos de llarga distància a preguntar els horaris per marxar demà cap a Pucón.

(*) Foto dedicada al meu amic i president de l’Associació 27+CAT, Sergi Heredero


Responses

  1. […] moment per a gaudir en solitari : al cim del volcà Antuco (2.979 m), […]


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: