Enviat per: nizzamudin | 30/11/2011

Reserva Nacional Altos del Lircay

19 de novembre

Per arribar a aquesta reserva he d’agafar un bus fins al poble de Vilches Alto. La senyora de l’oficina de turisme em va dir que n’hi havia un a les deu. A tres quarts de deu ja sóc a la terminal i ….. xooof! No hi ha cap bus a les deu, el proper és a les dotze. Això no altera gaire els meus plans perque avui, a ser el primer dia i quan vaig més carregat, no tinc previst fer una etapa llarga. Deixo la motxilla en un local on guarden equipatges i surto a fer un tomb.

Des de Talca hi ha uns 65 quilòmetres, passo gran part del trajecte dormint. Arribem que són gairebé les dues de la tarda. Demano una empanada en un garito i començo a caminar que són dos quarts de tres.

-Day 1- (3h 10m, 10 km, +510 m)

L’inici és per una pista de terra. A dos quilòmetres hi ha l’oficina de Conaf, l’entitat que gestiona les Àrees Silvestres protegides de Xile.

Aquí t’has de registrar i pagar l’entrada. Al senyor que hi ha li explico la ruta que vull fer, el Circuito de los Cóndores, en set dies. Em diu que més enllà de les termes de El Blanquillo no hi ha passat ningú i que allà trobaré neu, amb la qual cosa no hi haurà sender. Els arrieros encara no han transitat per aquella zona, és massa aviat. Si no ho veig clar, faré mitja volta -li dic. Em pregunta d’on sóc. De Barcelona. Mi hijo está estudiando allí -afegeix. Seguim conversant distesament fins que arriba l’hora de pagar. Tenia entès que l’entrada eren tres mil pesos i després mil cinc-cents pesos més per cada dia que hi ets. El senyor em diu que són quatre mil per entrar i quatre mil per sortir. Una gent que va venir a principis de mes em van dir que l’entrada eren tres mil -li dic. Sí, és que s’ha apujat fa només uns dies. Vinga va, t’ho deixo en sis mil, tres i tres. Et sembla bé? -pregunta. I tant, gràcies -responc mentre per dins penso: “Ara t’escolto, company”. Al mapa li ensenyo el lloc on tinc previst acampar avui. Em diu que mitja hora més amunt hi ha un altre lloc on es pot acampar, més bonic i on no acostuma a haver-hi gaire gent. Surto de l’oficina a les 15.30h i segueixo per la pista. A l’alçada d’un càmping deixo la pista i continuo pel sender, que al principi és gairebé tan ample com la pista i després es va estretint. Vaig guanyant alçada, sempre per dins del bosc, però no hi ha rampes fortes.

Des del mirador El Sueño

A la zona d’acampada que havia pensat inicialment està ple de gent, així que segueixo el consell del senyor de Conaf i camino una estoneta més, fins a la Vega de los Treiles. Quan arribo hi ha uns arrieros que ja han descarregat els cavalls. Ha de ser un grup gran perque hi ha molts sacs. Busco un lloc per plantar la tenda. Un dels arrieros em pregunta si acamparé aquí. Sí. Es que va a venir un grupo grande, un colegio. Quants són? -li demano. Unos veinte. És igual, no hi fa res. Munto la tenda i quan preparo les coses per fer el sopar arriba el grup. Sí que fan poc soroll -penso. A mida que arriben no veig que es tracti d’un col·legi, a no ser que sigui un col·legi universitari, perque estan tots bastant crescudets i es comporten com a adults. Millor.

Avui estreno el flamant matal·làs Mammut. L’esterilla antiga no l’he llençat, col·loco aquesta a sota, perque absorbeixi les petites irregularitats del terreny i actui com a aïllant, i a sobre el matalàs. Bona nit!

20 de novembre

-Day 2- (9h 05m, 21 km, +790 m -1.325 m)

Mentre esmorzo han marxat els núvols que tapaven el sol.

Campament a la Vega los Treiles

Desmunto la tenda, faig la motxilla i surto.

A les deu en punt arribo al Mirador del Venado, un balcó amb unes amplíssimes vistes. Hi ha bastants núvols al cel, però. A baix, a sota hi ha la vall amb el riu on hauré de baixar.

Vista des del Mirador del Venado

Arriba un xaval que puja d’allà. Em diu que no ha trobat el punt per on s’ha de creuar el riu. Per l’hora que és dedueixo que ha dormit al costat del riu, a la sorra. Començo a baixar. He d’anar amb compte perque el terreny és de pedretes que rellisquen i el pes de la motxilla no m’ajuda. Mentre baixo vaig pensant a veure què passarà amb el riu. He llegit ressenyes de la travessa a internet i sabia que s’ha de creuar el riu vàries vegades. Per això he agafat les xancles. La baixada es fa llarga. Més de la meitat discórre per zona de bosc i això la fa més distreta. Allà trobo un grup d’arrieros que pugen. Més avall em creuo amb una parella i els pregunto pel riu. Em diuen que s’ha de creuar dues vegades. Has de seguir les marques dels cavalls, que arriben fins a l’aigua, i creuar en aquell punt. El primer creuament és fàcil. Al segon l’aigua baixa amb més força i t’arriba fins a mitja cuixa. Vés amb compte allà. Portes xancletes? -em pregunta el noi. Sí. Llavors molt millor, no tindràs roblema. L’aigua està bastant freda.

Porto més d’una hora i mitja baixant quan arribo al riu. Faig una aturada per menjar, beure i fer el canvi de calçat. El primer creuament és, com havia dit el noi, fàcil.

1r creuament

El segon és més estret però l’aigua baixa amb força. Travesso lateralment, sense creuar les cames, de cara a la corrent, com em va ensenyar la Dani. Trec els peus de l’aigua quan ja començava a notar el dolor pel fred. Em calço les botes i segueixo, ara per un tram pla, seguint el llit del riu.

Es fa una mica feixuc caminar per la sorra. Per arribar al Valle del Venado (on hi ha un refugi de Conaf) he de pujar per dins d’un bosc poc espès, i després per una zona oberta amb arbusts. El refugi està tancat. Volia preguntar com és i com està el camí fins a les termes, que és on tinc previst arribar avui. El temps sembla que està empitjorant. Sortint d’aquí em costa trobar el camí. Sé cap a on he d’anar, per interpretació del mapa, però no vull fer camp a través molta estona. Quan estic a punt de desistir, el trobo. El camí comença a pujar, i a pujar. Em dono de marge fins les cinc de la tarda per arribar a la laguna El Banquillo, que està seca, i des d’allà ja és pla fins les termes. Segons el mapa, hauré de creuar el riu un parell de cops més. El cel s’està tapant cada cop més i comença a fer vent. A mi, el vent, em fot nerviós. Tota la pujada és una lluita interna, d’anàlisi de la situació i dels elements. Em trobo en un lloc inhòspit. Són gairebé les cinc quan travesso una congesta de neu i ha començat a ploure. Cap allà on suposadament he d’anar, pinta pitjor. Em queda encara un tros de pujada i el diesel “s’afoga” una mica. Intueixo que estic més a prop de les termes que de tornar enrera fins al valle del Venado. No transito per un terreny perillós però no ho veig clar. Si veiés el cel blau i el sol que brilla no hi hauria problema. Si retrocedeixo, conec el camí perque l’acabo de fer, i si continuo tampoc tinc la certesa de que pugui creuar el riu. La decisió és difícil. En casos com aquest, costa més prendre una decisió quan estàs sol, que anant en grup. En aquests moments em ve al cap la imatge dels meus nebots, els dos grans i el petit, al que encara no conec. Això “m’ajuda” i és un dels factors que em va fer tornar enrera. Em sembla que m’estic fent gran. La baixada la faig a bon ritme, sota les quatre gotes que cauen, però el cap no pot deixar de pensar. Una retirada a temps, és una victòria. Em sap greu no haver arribat a les termes, als peus del volcà Decabezado Grande. De totes maneres, pel que em va dir el tio de Conaf, no crec que hagués pogut anar gaire més enllà, amb lo qual, en lloc d’avui, és demà que hauria fet mitja volta. Em costa dir-ho, però crec que cap muntanya, ni volcà, ni travessa, mereix la punta del dit petit d’una mà o d’un peu.

Quan arribo al valle del Venado veig que hi ha una tenda muntada. Quan ja he trobat un emplaçament per muntar la meva, s’acosta un home i parlem una estona. Ha vingut amb la seva dona a conèixer la reserva. Demà tornen.

Una possibilitat seria continuar endavant demà, però seria molt dur psicològicament. Seguiré desfent camí.

Allà al darrera s’ha aclarit, es veuen trossets de cel blau.

21 de novembre

-Day 3- (5h 02m, 12 km, +700 m -200 m)

(Excursió: 2h 45m, 6 km, +450m, -450 m)

Quan surto de la tenda veig que els meus veïns de campament ho tenen tot plegat i estan a punt de pirar. Es vénen a acomiadar. L’Agustín m’explica com és la travessa del Villarrica; m’agradaria fer-la. Quan marxen preparo l’esmorzar tranquil·lament. No tinc pressa.

Campament al Valle del Venado

Arrenco que són les deu en punt. Faig una aturada a l’arribar al riu per canviar-me de calçat i avituallar.

Aquest és el creuament més xungu

A l’altre costat comença una pujada llarga. Fa molt bon dia, però la calor no ofega. Amb un ritme constant i fent curtes pauses per beure i menjar.

Salto El Despalmado

En dues hores i mitja sóc al mirador del Venado. 24 hores després, torno a ser aquí. Les vistes són millors que ahir, hi ha menys núvols al cel. Ara veig el que em sembla que és el Descabezado Grande. Observo tota la vall d’on vinc.

El del darrere, a l’esquerra, és el volcà Descabezado Grande (3.953 m)

Podria acampar al mateix lloc del primer dia, però seguiré un tros més avall, fins al campament que l’altre dia estava ple. Avui és dilluns i segur que no hi ha gaire gent. Així estaré més a prop de l’Enladrillado, on aniré aquesta tarda. He vist només una tenda. Acampo i a les 16h20m, amb una jaqueta, aigua, galetes, la càmera, i sense motxilla, surto. El camí és tot de pujada. Hi ha un rètol que marca dues hores fins allà. Agafo un bon ritme, és un plaer caminar sense motxilla. Sembla que voli. Arribo a l’Enladrillado en una hora i deu minuts. És una plataforma que rep aquest nom perque hi ha roques de superfície plana que estan encaixades com si fossin maons.

El Enladrillado

Sembla mentida que ho hagi fet la natura. Hi ha petites clapes de neu. El panorama que s’obre al meu davant és espectacular. No hi ha ningú. És com una compensació per haver reculat.

Al davant hi ha una petita muntanya (segons el mapa es diu Piedra la Coneja), hi pujo per veure millor l’Enladrillado.

Piedra la Coneja (?)

El Enladrillado, des de més amunt

La baixada, sense problemes.

El que es veu baixant

Quan acabo de sopar vénen fins a la taula una parella de Santiago. Estem una bona estona xerrant. M’expliquen com va ser el terratrèmol del 2010 i com el van viure. El sol ja fa estona que s’ha amagat i fa fresqueta. És l’hora de ficar-se dins del sac.

22 de novembre

-Day 4- (2h 56m, 9 km, -500 m)

Sé que hi ha un bus que surt de Vilches Alto a les 13h 50m. No cal córrer.

3r campament

A l’oficina de Conaf aviso de que ja he tornat i li explico al mateix home de l’altre dia, per sobre, què va passar.

A baix, falta més d’una hora perque surti el bus. M’acosto fins a l’oficina de Conaf (una altra), on hi ha un banc i està a l’ombra. La noia em diu que aquesta nit, entre les quatre i les cinc, hi ha hagut un terratrèmol. No lo has notado? -em pregunta. No, y eso que no he dormido muy bien -dic. Ha sido un temblor. Ells, als terratrèmols de baixa intensitat els anomenen “temblores”. Em deu haver pillat en un dels pocs moments de son profund que he tingut. Més val així perque sinó, encara m’hagués fet caqueta a sobre. En un xiringuito em menjo un entrepà d’alvocat i tomàquet. El bus no trigarà en arribar.

Quan arribo a Talca truco a la senyora de la pensió per saber si és a casa. Vaig cap allà. El que ara impera és una dutxa.

Sopant li explico a la filla el què ha passat, no s’esperaven que tornés tan aviat. Li comento lo del tremolor. Uy, sí -em diu. Aquí se ha notado bastante. Yo ya no he podido dormir más -afegeix. Ostres!, i jo dormint tan panxo dins la tenda.

Demà me’n vaig a Los Ángeles, una ciutat distant unes quatre hores en bus, al sud de Talca.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: