Enviat per: nizzamudin | 28/11/2011

Isla Negra

15 de novembre

Per completar la trilogia de les cases que Neruda tenia a Xile he d’anar fins a Isla Negra, un petit enclavament situat a la costa, a uns 120 quilòmetres de Santiago. El bus em deixa a la carretera, he de baixar fins al mar. Hi ha rètols que m’ajuden. Quan arribo és gairebé la una, però totes les visites estan plenes fins les 15h. Aquí també hi ha escoles. Me’n vaig a dinar. Torno a la carretera, allà he vist un parell de garitos. Demano dues “empanadas”, una de camarones i una altra d’una barreja de marisc. Boníssimes. Torno a baixar però falta estona per les tres. Per un carreró arribo a la platja. Allà hi ha més canalla. El cel està molt gris i pot començar a ploure en qualsevol moment. M’enfilo per unes roques i contemplo com les onades peten violentament quan hi arriben, i es genera escuma abans del retrocés. L’aigua té una força tremenda. Estem al Pacífic. Camino per la sorra fins al davant de la casa.

La casa, des de la platja

Allà, damunt d’una roca, hi ha una escultura amb el cap de Neruda i la seva inseparable gorra.

Són tres quarts de tres, hora de pujar.

La Fundación Pablo Neruda, a més de la cura i divulgació de l’obra del poeta, manté les seves cases per ser visitades com a museus.

Símbol de la Fundación Pablo Neruda

Aquí, els grups de visita són de vuit persones com a màxim.

Al tornar d’Europa a Xile, l’any 1937, Neruda buscava un lloc tranquil a la costa per dedicar-se al seu Canto General, un llibre sobre la història i la natura americanes. L’indret s’anomenava originalment Las Gaviotas, i ell el va rebatejar com a Isla Negra.

Don Eladio Sobrino va ser un marí espanyol que es va quedar definitivament a Xile quan el seu vaixell el va deixar en un port austral. Ell li va vendre la casa a Neruda el 1938. Quan aquest la va comprar, era només una petita cabana de pedra. Va fer ampliar les finestres i canviar el sostre. L’hivern de 1943 va començar l’ampliació amb l’ajut de l’arquitecte català Germán Rodríguez Arias. Mentre feien les obres, Neruda escrivia en una cabana de fusta que hi ha just a sota, més a prop de la sorra.

Al dormitori, va encarregar un capçal per poder col·locar el llit de tal manera que pogués veure el mar. Les vistes són magnífiques.

A la tauleta de nit sempre hi tenia uns llargavistes. Un dia va veure que alguna cosa surava a l’aigua. Semblava un tros de fusta. Quan va arribar a la sorra, va baixar a veure què era. Efectivament, era una petita planxa de fusta. Se la va emportar a casa, la va recuperar i tractar, i la va convertir en el seu escriptori. Ell deia que era un regal que li havia fet el mar. Des d’aquí també hi ha molt bones vistes. En un lloc com aquest, gairebé havia d’escriure bé per força.

A la sala d’estar hi ha els mascarons de proa que col·lecionava, en una sala intermitja hi tenia instruments musicals, en un passadís ampolles de vidre amb vaixells a dins… A totes les cases hi tenia un bar, amb barra, prestatgeries per les ampolles, gots, copes, etc. L’únic que es podia col·locar darrera la barra era ell.

Postrat al llit (estava malalt) va saber del cop d’Estat l’11 de setembre del 1973, i la mort del president Allende (amic personal del poeta). Ja no es va aixecar del llit. Pocs dies després va ser traslladat d’urgència a Santiago, on morí el 23 de setembre.

De les tres cases de Neruda (on per cert, a cap d’elles es pot fer fotos a l’interior) aquesta és la que m’ha agradat més. Quan acaba la visita guiada em quedo passejant pel jardí.

A l’edifici del darrera, a la planta baixa hi ha el bar

Aquí hi ha la seva tomba i la de la seva última dona, Matilde Urrutia, que morí el 1985.

Tomba de Matilde i Pablo

Per acabar el post deixo el poema número 20 del recull “20 poemas de amor y una canción desesperada” del gran Neruda:

Poema 20

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: “La noche esta estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos”.

El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.

En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como esta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

Pablo Neruda

He triat aquest perquè hi ha una frase, absolutament brutal, on en poquíssimes paraules diu una veritat aclaparadora:

“es tan corto el amor, y es tan largo el olvido”.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: