Enviat per: nizzamudin | 17/11/2011

Valparaíso

10 de novembre

Arribo al migdia. La terminal està lluny de la zona on he mirat un parell d’albergs, però com que vaig poc carregat (porto la motxilla petita) hi aniré caminant. Dubto si anar-hi directament i dinar després de trobar allotjament o dinar de camí. Cinc minuts després de sortir de la terminal passo per un bar on el menú del dia està a 1.700 pesos chilenos (menys de 3€). No se’n parli més.

Amb la panxa plena creuo la ciutat. El primer hostel al que vaig (al cerro Concepción) està ple, i el tio de recepció em diu que hi ha un congrés d’estudiants i que els hostels d’aquesta part és molt probable que també estiguin plens. Em dóna però la targeta d’un altre, que és del seu pare i allà de moment hi ha lloc. El preu em convenç però la ubicació no gaire. Bé, és una opció. De moment preguntaré a un parell més d’albergs de la zona. D’aquests, el primer no està ple però és car. El segon està ple però la noia que m’atén em diu que vagi a un que està relativament a prop d’aquí, la Casa Verde Limón, que allà és fàcil trobar llit. Me n’hi vaig, i sí, la noia tenia raó. El preu és correcte i l’emplaçament també és bo. La sala comuna és gran, la cuina està bé i és molt tranquil. De moment. Són ja més de les tres de la tarda. Toca fer la migdiada.

Quan em llevo surto a fer un tomb per començar a familiaritzar-me amb l’entorn. Pujo per un llarg tram d’escales i quan arribo a dalt veig, per primer cop en molts mesos, el mar. La darrera vegada va ser a Bahía Inglesa (també a Xile) a mitjans de març. Allà va ser la primera (i de moment l’última) vegada que m’he banyat al Pacífic. Veure la immensitat del color blau del mar em provoca una sensació de pau. És un moment d’una emotivitat asserenada. Jo també “nací en el Mediteerraaaaaaaneeeeeeeeoooooo”.

El nom de la ciutat de Valparaíso va ser donat pel capità espanyol Juan de Saavedra, en honor al seu poble natal, Valparaíso de Arriba (a la província de Cuenca). Als seus habitants se’ls coneix com a “porteños”. Està considerada com la capital cultural de Xile i va ser declarada Patrimoni Mundial per la Unesco.

“Valpo”, com l’anomenen els xilens, està envoltada de turons, connectats per carrers amb molt pendent, escales i ascensors. Va ser el port mercant més important de les rutes del Cabo de Hornos i l’oceà Pacífic; aquí s’aturaven les naus internacionals i els baleners. Actualment, el port xilè que mou més volum de mercaderies és San Antonio, situat uns quants quilòmetres al sud.

Valparaíso ha inspirat a escriptors, arquitectes, músics, dibuixants i poetes, inclòs Pablo Neruda.

11 de novembre

Parlant de Neruda, després d’esmorzar me’n vaig caminant fins a “La Sebastiana”, la casa que el poeta tenia a Valpo. Anar-hi a peu em permet descobrir alguns racons d’aquest laberint de carrers. Portar un mapa no és cap garantia, hi ha carrerons i passatges que no surten representats, o al mapa estan sense nom, o el carrer no té rètol. És part de l’encant. Al principi és tot pujada fins a l’Avenida Alemania. Aquest carrer és pla i va resseguint les vessants dels diferents turons amb innumerables revolts.

Rescato part del text d’una antiga entrada del blog per presentar, altre cop, al personatge:

El gran poeta Pablo Neruda, premi nobel de literatura el 1971, és motiu d’orgull pel poble xilè. Paral·lelament a la seva activitat literària, va desenvolupar la carrera diplomàtica i va ser membre del partit comunista.

El seu nom real era Neftalí Reyes Basoalto, i va adoptar el pseudònim a l’edat de 15 anys. Neruda era el cognom d’un poeta txec, Jan Neruda.

Va ser un home carismàtic i de gran personalitat. I també un gran col·leccionista.

La visita a la casa-museu “La Sebastiana” és autoguiada. Neruda sempre havia volgut tenir una casa al port de Valparaíso, per viure i escriure tranquil. El 1959 va encarregar a dues amigues seves que li trobessin una casa que reunís certes condicions: no pot estar ni molt abaix ni molt amunt. Ha de ser solitària però no en excés. Els veïns, si pot ser, invisibles. Original, però no incòmode. Molt alada però ferma. Ni molt gran ni molt petita. Lluny de tot però a prop de la mobilització. Independent però amb comerç a prop. A més ha de ser molt barata.

Semblava difícil que la poguessin trobar, però després de molt buscar van trobar un casalot ubicat al cerro Florida. L’havia construït un espanyol, Sebastián Collado. Aquest va morir el 1949, i la casa va quedar abandonada durant molts anys.

Neruda va anar a veure la casa. Li va agradar però la va trobar molt gran, així que la va comprar a mitges amb l’escultora Marie Martner i el seu marit, el doctor Francisco Velasco. Aquests es van quedar amb el soterrani, el pati, i els dos primers pisos, mentres que Neruda es quedava amb els pisos tercer i quart, i la torre superior. Va trigar tres anys en reformar i decorar la casa. Algunes finestres es van fer en forma d’ull de bou de vaixell. La més gran de les terrasses es va convertir en menjador.

La casa va ser inaugurada el 18 de setembre del 1961 amb una gran festa. El poeta la va batejar amb el nom de “La Sebastiana”, en honor al primer propietari i constructor.

A mitja visita, més que un museu sembla que estigui en una guarderia. Hi ha grups escolars, foten soroll i a més toquen objectes que no haurien de tocar. Nens, no us podríeu quedar a casa en lloc de venir i tocar els collons?!?!?!

Com he dit abans, Neruda era un gran col·leccionista, i cap dels objectes estava col·locat a l’atzar, sempre hi havia un per què. La casa està plena de racons, escales i passadissos estrets. Des de la sala d’estar, el menjador i el dormitori hi ha unes bones vistes de la badia de Valparaíso.

Vista des del menjador

Quan surto, més grups d’escoles estan al pati a punt d’entrar. Sincerament, crec que haurien de fer torns de visites separades, perquè això és can Pixa.

La Sebastiana

Començo a baixar i passo per la Plaza de los Poetas. Més avall hi ha un museu a cel obert, amb murals pintats sobre els murs de les cases i les muralles de contenció dels turons. Alguns d’ells estan mig destrossats o tapats perque hi han pintat grafitis al damunt.

Paseo Guimera

Aquesta és una altra característica de Valparaíso, els artistes de l’esprai han trobat en aquesta ciutat un bon indret on poder desenvolupar tota la seva creativitat. N’hi ha per tot arreu. Aquí deixo algunes mostres:

No lluny del hostel trobo un restaurant amb menú. Aquest és una mica més car però he menjat molt bé. Torno a l’alberg a descansar.

Quan em llevo, per fi ha sortit el sol. Tot el matí que havia estat núvol i a punt de ploure. Les fotografies queden millor amb el contrast del cel blau. Per guanyar alçada agafo l’ascensor Reina Victoria, que data de l’any 1902, i està molt a prop de l’alberg. Surts al paseo Dimalow.

Des del paseo Dimalow

Cerro Miraflores

D’allà vaig al cerro Alegre i al cerro Concepción.

Edifici al cerro Alegre

Baixo fins al paseo Gervasoni. Abans passo per un edifici on la façana està plena de rètols i pintades reivindicatives i de protesta:

Fixeu-vos en aquesta última foto, en el rètol que hi ha al costat de la porta, a dalt a mà dreta. Ja vai dir que en Diego Armando havia creat escola.

Vista des del paseo Gervasoni

Església luterana (cerro Concepción)

Cases al paseo Atkinson (Cerro Concepción)

Baixo fins a la plaza Aníbal Pinto. Per avui ja n’he tingut prou, un dia ben aprofitat. Abans de tornar a l’alberg passo per un bar i demano un entrepà.

12 de novembre

Em vull apropar a un grup de cases que ahir vaig veure de lluny abans d’arribar a l’Avenida Alemania.

Avenida Ecuador i B. de Vera

Torno al museu a cel obert, em falta visitar el sector est.

Baixo fins a una passarel·la que hi ha a l’Avenida Errázuriz.

Port de Valparaíso

Vista parcial del cerro Concepción

Per dinar vaig a un local amb solera, a provar un plat típic creat a Valparaíso, la chorrillana. Sorprèn que sent una ciutat costanera, entre els seus ingredients no hi hagi peix ni marisc. Una imatge val més que mil paraules:

Chorrillana

No me l’he pogut acabar, de tip que estava. Al garito hi havia un paio tocant la guitarra i cantant, cançons típiques de la regió i alguna de més coneguda, com “Cielito Lindo”. El tio toca bé, i abans de pirar li he deixat una propineta.

Avui no ha sortit el sol. Havent dinat surto igualment a caminar. Pujo altre cop als cerros Concepción i Alegre.

Ascensor Reina Victoria

Baixo fins a la plaza Justicia, on hi ha l’edifici de l’Armada de Xile, i a la plaza Sotomayor, on hi ha el monument als herois d’Iquique.

Armada de Chile

Monumento a los Héroes de Iquique

Arribo fins al Muelle Prat. Des d’aquí surten embarcacions per a turistes que fan un recorregut per la badia i pots veure la ciutat des del mar i les instal·lacions portuàries de prop. Faré el tour demà al matí/migdia.

Barques al muelle Prat

Al hostel he conegut una noia colombiana que estudia a Santiago. Després de sopar anem a fer una birra.

13 de novembre

M’aixeco amb tota la calma. El primer vaixell no surt abans de les 11.30h. Des de les finestres del menjador veig que el dia és assolellat. Faig la motxilla i baixo cap al moll.

Tot esperant al moll

El passeig amb barca dura mitja hora. No sortim fns que estan tots els seients ocupats. Un xaval ens va explicant coses del port i del que anem veient, barrejant-ho de tant en tant amb alguna parida per fer-se el graciós. Durant el trajecte vaig fent fotos “a lo japo”.

De lluny, el buque-escuela Esmeralda

Llop marí dalt d’una boia

Valpo des de la badia

Més llops marins

Petrolier

El vaixell-escola de més a prop

Vaixell de guerra

Estem completant la volta a la badia i poc a poc ens anem acostant al moll de càrrega i descàrrega dels grans vaixells mercants.

Ponts-grúa

Llop marí al bulb de proa

Dic flotant per a la reparació de vaixells

La part industrial del moll va ser totalment destruïda pel terratrèmol del 2010. Un dels ponts-grúa és alemany, i un altre xinès. La concessió del port de Valparaíso actualment està en mans alemanyes, i no és fins al 2020 que tornarà a ser de Xile.

Hem estat uns 45 minuts i malgrat ser una turistada, ha valgut la pena.

No puc marxar de Valpo sense menjar peix. De camí cap a la terminal vaig al Mercado Cardonal. És un mercat de fruita i verdura, però al primer pis hi ha restaurants. Dono una ullada als preus i entro en un. Demano paila marina, una cassoleta amb diferents mariscs; amb closca i sense closca. Mireu:

Paila Marina

Tot això, per 4,5 €, no està malament, oi? Em pensava que em quedaria amb gana però he quedat tip.

Ara sí, és el moment de marxar de Valparaíso. És una ciutat diferent, amb personalitat pròpia, que de totes totes mereix una visita.


Responses

  1. És molt bonic Valpo!!!
    El passeig en barca i els carrers…Guais!!!
    Petó
    MariÀngels

  2. Loco! El text que et vaig prometre després de les eleccions… No aprofundeix sobre el 20N, això ja ho fa la premsa neoliberal, però són unes quantes reflexions que he avocat… a veure què et sembla!

    http://3artscomunacasa.blogspot.com/2011/11/per-que-ha-guanyat-la-dreta.html

  3. Molt guapo tot el que has explicat de Valpo… m’has deixat ganes d’anar-hi! hehe Realment, si tinguessis un endoll no et costaria gens trobar feina en una editorial per fer guies de viatges!


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: