Enviat per: nizzamudin | 16/11/2011

Santiago (II)

8 de novembre

La Beatriz em va suggerir que podia anar al Cementerio General. Hi ha una parada de metro que et deixa al costat. Quan entro pregunto on està el Memorial Allende. Un senyor m’ho indica; està molt a prop de l’entrada per on he accedit al recinte.

És un homenatge a totes les víctimes executades i detingudes desaparegudes a Xile, entre 1973 i 1990, reconegudes per la Comisión Nacional Verdad y Reconciliación i la Corporación Nacional de Reparación y Reconciliación.

Memorial al Cementerio General

A la part superior hi ha un vers del poeta xilè Raúl Zurita.

Un tros més enllà hi ha un petit grup de treballadors que estan reparant una vorera. M’apropo per preguntar-los on està la tomba de Víctor Jara. M’ho expliquen i de passada em diuen que aquí al darrera hi ha la tomba de Violeta Parra. Acabo de passar just per davant i no l’he vista.

Aquest cementiri té unes dimensions importants i és millor anar preguntant, perquè si el que busco ho hagués de trobar pel meu compte se m’hagués fet de nit. Baixant per un dels carrers em trobo com un mausoleu on estan enterrats alguns jugadors de l’equip de futbol del Colo-Colo, un dels més importants de Xile, guanyador de la Copa Libertadores (l’equivalent a la Champions League a Sudamèrica) l’any 1991.

Camino una bona estona per arribar a la tomba que busco. Víctor Jara va ser un músic, cantautor i director de teatre xilè. Es va convertir en un referent internacional de la cancó reivindicativa i va ser militant del Partit Comunista. Va ser torturat i assassinat, com tantes altres persones, pels colpistes a l’Estadio Chile, que avui porta el seu nom, situat a l’oest de la ciutat.

Tomba antiga de Víctor Jara

Mentre faig una foto un tio em diu que aquesta és la tomba antiga, i que en té una altra pujant uns trenta metres per un carrer que hi ha al davant. Ja posats, visito també la tomba nova, aquesta és més vistosa.

Aquesta és la nova

Torno enrera per buscar el Patio 29 i davant la tomba antiga d’en Jara hi ha un senyor gran, amb cabells i barba blanca, barret i bastó. Porta un ram de flors que ha deixat en un petit banc de pedra que hi ha davant la tomba. Quan em veu em diu: “Mire joven! Aquí está enterrado Víctor Jara. Éramos amigos, nos intercambiamos ropa”. “Sí, ahora vengo de la otra tumba. Así que usted le conoció” -li dic. “Sí, vivíamos en el mismo barrio”. “Oiga, usted sabe dónde está el patio 29?”. “Está justo aquí enfrente. Esto fue una fosa común, aquí ocultaron los cuerpos de desaparecidos”. L’home es comença a emocionar mentre parla i es fot a plorar. M’abraça. Poc després, mig avergonyit i amb llàgrimes als ulls em diu: “Ay! Perdone, usted no me conoce de nada y…”. “Tranquilo señor, no se preocupe” -li dic. “Algunos tuvimos suerte, yo cumplí 80 años el 24 de octubre. Pero fue terrible, mi papá y yo no teníamos nada para comer”. Jo no sabia ben bé què dir-li. Li hagués pogut dir que nosaltres vam patir 40 anys de dictadura, però no hagués tingut molt sentit que un marrec com jo, que va néixer quan el cabdill ja no s’aguantava els pets, fés aquest comentari. Una mica més serè, el senyor em diu: “Fíjese, en algunas baldosas hay diferentes textos”. L’home recull el ram de flors i ens acomiadem. Com deia el bujarrilla aquell que cantava amb barretina, xupa i tanga: ha sigut super-fort.

El Patio 29 són unes escales i una plataforma enrajolades, davant la zona on van enterrar (de manera oculta) els cossos de detinguts desapareguts i executats polítics, durant la dictadura del Pinocho. És un homenatge a aquella gent.

Patio 29

Deixo aquí el vídeo amb un tema interpretat per Víctor Jara:

.

Per la tarda vaig a una petita zona coneguda com Concha y Toro, que és el nom d’un carrer. En aquest carrer i també als contigus, els edificis són una mica diferents, es podria fàcilment confondre amb els d’una ciutat italiana o espanyola.

Plaza Libertad de Prensa

Caminant m’apropo altre cop al Palacio de la Moneda. Abans d’arribar, a l’altre costat del carrer hi ha un memorial al soldat de la guerra del Pacífic i al soldat de la pàtria.

Sota el palau hi ha un centre cultural, amb algunes exposicions.

Façana sud del Palacio de la Moneda

Entrada principal

9 de novembre

Una visita pendent és l’Estadio Nacional. No podia marxar d’aquí sense anar-hi. Puc entrar-hi sense cap mena de dificultat. Em sembla que és la vegada que més fàcilment he entrat a un estadi sense fer cap dribbling. Entro per les graderies i baixo fins a la pista d’atletisme. Hi ha altres turistes. Un petit sector de les grades està envoltat de tanques. És tal i com eren fa uns anys.

Aquest estadi es va utilitzar com a centre de detenció i tortures a partir del 12 de setembre de 1973. Va ser el principal i més massiu recinte de detenció a càrrec de l’exèrcit durant la dictadura. Van passar en qualitat de detinguts més de 40.000 persones. Alguns dels detinguts van ser afusellats i d’altres van ser portats a llocs desconeguts i executats.

Dono la volta a la pista i pujo cap a la tribuna.

Des de la tribuna

Em sorprèn que a fora no hi hagi cap placa o monument o alguna cosa en memòria de totes les persones que aquí van ser torturats i/o assassinats. Potser hi és, però jo no ho he vist.

L’estadi actualment s’anomena Julio Martínez Pradanos, que va ser un periodista esportiu.

Porto uns dies buscant uns mapes de trekking que per ara no he trobat a cap de les llibreries que m’han dit. Vaig anar inclús a l’Instituto Geográfico Militar, però no vaig trobar el que buscava i a més els mapes eren cars. Sortint de l’estadi passo per una altra i aquí, per fi, els trobo.

He de planificar el proper pas per quan marxi de Santiago.

Després de la migidiada surto a passejar. El barri de Lastarria és molt cèntric i queda al costat del cerro Santa Lucía. Més que un barri, és una petita àrea on hi ha varios cafès. Té un aire bohemi.

Calle Lastarria

Al darrera, a l’avenida Libertador Bernardo O’Higgins, coneguda popularment com la Alameda, hi ha l’edifici del Centro Gabriela Mistral. És un centre cultural, amb lliure accés a vàries exposicions. L’edifici és enorme, està revestit amb xapa metàl·lica foradada i rovellada.

Centro Gabriela Mistral

Part del sostre

A les 20.30h he quedat amb el Jorge, un xaval que vaig conèixer al valle de Cochamó (a la regió dels llacs, també a Xile) a principis de març. Ell estava fent una travessa amb bicicleta pel seu país i aquells dies va deixar les dues rodes per fer una mica de trekking. El Jorge és d’un poble que es diu San Felipe, a mig camí entre Santiago i el pas fronterer per anar a l’Argentina, a Mendoza. Ara viu i treballa a Santiago. M’ha passat a buscar pel hostel i anem a un bar molt proper; el “The Clinic” que té el mateix estil i filosofia que el diari que porta el mateix nom, del qual en parlava en un post recent.

Portades del “The Clinic”

Aquest antre és molt popular, hem de fer cua per entrar. L’accés des del carrer és per un passadís cobert amb una volta, com si fos l’ala d’una església. Els passadissos, parets i sostres estan decorats amb fotografies de presidents, ministres, polítics, etc… i molts textos. Tot amb molt sarcasme i ironia. A la carta hi ha escrites algunes pífies del president Piñera, com “tusunami” (en lloc de tsunami) o “marepoto” (en lloc de maremoto). “Poto” en xilè vol dir cul. Per començar demanem dos tusunamis, que és pràcticament el mateix que un terremoto, la beguda que vaig provar ara fa uns dies.

Posagots del “The Clinic”, el que va trajat és el Piñera

El Jorge treballa en una empresa de logística. M’explica com va continuar el seu viatge amb bici després de trobar-nos a Cochamó. Ell ja està pensant en viatjar de nou. Estem d’acord en que una bona feina per nosaltres podria ser treballar com a autor de guies de viatge per a una editorial, per exemple, Lonely Planet. Viatges mentre treballes, o a l’inrevés. Segur que és una feina molt sol·licitada. A mi ja m’havia passat pel cap fa unes setmanes, mentre llegia l’apartat autobiogràfic dels autors de la guia que estic fent servir ara, “Sudamérica para mochileros”, de l’editorial abans mencionada. La guia de l’Argentina la vaig enviar a casa per correu des de Mendoza fa un parell de setmanes.

Amb el Jorge al passadís del “The Clinic”

Sortint del bar m’acompanya fins a l’alberg. Potser ens tornem a veure abans de que marxi de Santiago. De moment, demà me’n vaig a Valparaíso.

Advertisements

Responses

  1. Per cert, estic convençuda que si treballessis escrivint guies de viatges, ningú et faria ombra pel què fa al detall, a la descripció, a la minuciositat i per descomptat a la comprensió i cohesió de text impecables.
    MariÀngels

    • MariÀngels!!!!!
      Gràcies pels teus comentaris, però en aquest t’has passat tres pobles.
      Em sembla que t’hauré de convidar a un sopar quan torni, hi, hi, hi,… Ja en dec alguns 🙂

      Una abraçada!

  2. M’ha posat els pèls de punta escoltar “A desalambrar” del Victor Jara. M’ha transportat de manera immediata a la meva adolescència.

    Preciós el reportatge !
    MariÀngels

  3. I un comentari que deixa de banda la política i passa totalment a la deducció més sherlockholmiana: diria que no tornaràs més a Argentina, oi?

  4. Emocionant això de l’home davant la tomba de Víctor Jara… Xile, com nosaltres, és un poble que clama venjança…

    ¡Hasta la victoria siempre! ¡Venceremos!


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: