Enviat per: nizzamudin | 13/11/2011

Santiago (I)

3 de novembre

He triat un hostel diferent al de l’altra vegada que vaig estar a Santiago, ara fa uns vuit mesos. Està, però, situat a la mateixa zona, al centre, a quatre carrers de la plaza de Armas. Aquest és més baratet, però està molt bé, sembla nou. La cuina és molt moderna i àmplia, els lavabos estan nets, el dormitori és gran i els llits tenen un bon matalàs. Aquest no té ni la terrassa ni les vistes que tenia l’altre però he sortit guanyant amb el canvi.

Precisament després d’instal·lar-me vaig cap a l’altre alberg perquè allà hi ha un americà que vaig conèixer al hostel de Mendoza. Avui és l’últim dia del seu viatge, el seu vol de tornada, amb escala a Mèxic DF surt a les 23.30h. A l’alberg estan fent obres. El Christian m’explica l’última història de robos que ha sentit. Dos xavals que estaven allotjats en aquest alberg li van explicar que els van atracar a punta de pistola en una ciutat molt turística com és Puno, a la vora del llac Titicaca, al Perú, a plena llum del dia i en una zona freqüentada per turistes. Càmeres, mòbils, pasta, etc. Després de l’ensurt decideixen anar a un país, a priori més segur, com és Xile, i al bus els van mangar els passaports. Últimament no paro de sentir incidents de robos, etc. i ja n’estic una mica tip. Espero no paranoiar-me amb el tema. Amb lo bé que vivia jo en la ignorància…

Sortim a comprar unes birres al super. A mida que es va acostant l’hora de sopar va arribant gent, entre ells una noia d’Arica (nord de Xile) que estudia a Santiago i va viure sis mesos a Barcelona (al carrer Rosselló). Parla una mica de català. Sopem a la cuina i després anem a la terrassa. La Plaza de Armas està molt animada. Seiem al voltant d’una taula mentre prenem unes birres. Hi ha dues noies do Brasil, un colombià, xilens, un americà i dos francesos. La conversa és força animada i he rigut bastant, sobretot amb el colombià, que té un accent molt graciós. Ha sigut un bon començament.

4 de novembre

Al matí faig un tomb pel centre i arribo caminant fins al Palacio de la Moneda. Al costat de l’estàtua d’Allende hi ha un grup de persones, entre les quals hi ha un xaval que toca la guitarra i un paio que està disfressat i maquillat igual que el president assassinat.

A dos quarts de set de la tarda em trobo amb la Beatriz al costat de l’estàtua de Pedro de Valdivia (fundador de Xile), a la plaza de Armas. A ella també la vaig conèixer al hostel de Mendoza. Va venir pel cap de setmana llarg, a principis de mes, amb la Cristina, una alemanya estudiant d’arquitectura que està fent un intercanvi a Santiago. La idea és anar a prendre un “terremoto” en un garito. Al primer que anem es diu La Piojera, però és molt turístic i està a rebentar. Canviem de zona i anem a un altre antro (no recordo el nom), bastant ple i amb molt soroll. El tercer és el bo, el bar es diu Las Pipas, hi ha poca gent i es pot parlar sense cridar. Demanem dos terremotos “al tiro” (1). Aquesta beguda, típica xilena, està feta amb vi blanc, granadina i gelat de pinya. M’agrada. És d’aquella mena de begudes que entra bé, com si no portés alcohol, però has d’anar amb compte perque si comences a mamar, quan t’aixeques de la cadira portes un cego que no t’hi veus.

A punt de prendre un terremoto

La Bea és de Santiago i està estudiant cinema. Li ha sortit una feina de càmera en una companyia de teatre francès al nord de Xile. Se’n va demà. Parlem també de la situació actual del seu país. Sembla ser que el govern té a tothom descontent, no només als estudiants. Aquests reclamen una educació més justa i una universitat pública gratuïta. El president Piñera fica la pota cada dos per tres, i hi ha una revista que es diu “The Clinic” (aquest és el nom de la clínica de Londres on va estar ingressat el Pinocho) que es dedica a parodiar i satiritzar les pífies del president i altres polítics.

Al cap d’una estona arriba la Cristina. El primer que ens diu és que les properes setmanes tindrà una feinada de por amb l’entrega de projectes. Ens prenem una birra i anem al barri Brasil, a trobar-nos amb una amiga d’elles, la Maria José. És una zona turística però anem a un bar cutre, on només hi van locals, o sigui, més baratet. És l’avantatge que té anar amb gent del país. Ells, en aquest cas elles, em porten. Així sí que és fàcil. La Maria José és pura energia, no para de xerrar i sempre somriu. Va començar la carrera d’arquitectura però la va haver de deixar. Ara està treballant i en breu començarà Enginyeria Industrial. Mantindrà la feina que té ara, treballant als matins, i estudiarà a la tarda-nit. Això durant cinc anys. Quan em diu l’horari que farà, m’agafa una angoixa brutal. I ja aguantaràs aquest ritme? -pregunto consternat. I tant! -em diu rient. Ho té molt clar. O això sembla. M’acompanyen a la parada del bus. Als busos urbans de Santiago no pots comprar el bitllet a l’autobusero, s’ha de comprar una targeta magnètica que vas carregant. Em diuen que a aquesta hora no passen els revisors i que em coli. A la parada hi ha tres tios amb instruments musicals que són dels que toquen dalt del bus i passen la gorra. La Bea els demana que m’avisin quan he de baixar i em diu que m’uneixi a ells al pujar, per dissimular. No és que em faci gaire gràcia colar-me, em sembla que l’edat per fer aquestes coses ja m’ha passat.

5 de novembre

A les nou del vespre he quedat amb el Sigis a la sortida del metro Estación Central. Tinc tot el dia per passejar. Avui, però, no podré fer la migdiada perque he de deixar l’habitació abans de les onze. Me’n vaig a fer un tomb pel Mercado Central. Aquí es ven bàsicament peix. Hi ha també restaurants. Quan passejo per les parades els venedors de peix et pregunten: “está buscando algo?”, “qué le interesa?”. I els mossos dels restaurants et mengen l’orella perquè entris al seu local.

Reinetas (*)

Corvina

A les 20.50 ja sóc al punt de trobada. És probable que el Sigis arribi una mica tard perque ve amb el cotxe i per entrar a Santiago potser trobarà embús. Són les 21.15 i no apareix. Paciència. Segur que vindrà. Si a dos quarts no és aquí el trucaré al mòbil. Arriba a les 21.25h. Eiiiiiiiiiiii!!!!!!!!!!!! Ens fem una forta abraçada. Feia tres anys que no ens vèiem. Ens vam conèixer a la primavera del 2007, quan vam començar un llarg curs de Coaching que no es va acabar fins al setembre d’aquell mateix any. En aquest curs vam tenir vivències mot heavys a nivell emocional. Vaig aprendre de totes les persones que van acabar el curs (òbviament també de l’staff i dels diferents coach), però per mi va ser molt important la presència del Sigis. Ell va ser un exemple de lluita, coratge, empenta, tenacitat i valentia. Jo l’anomenava, mig en broma, mig en serio, Gran Sigis. Ell és d’un poble anomenat Isla de Maipo, situat 50 quilòmetres al sud de Santiago.

Anem al pàrquing a buscar el cotxe (en aquest cas, la furgo) i sortim de la ciutat. A aquesta hora hi ha poc trànsit.

En tot aquest temps sense veure’ns (ell va marxar de Barcelona a finals del 2008) teníem contacte per mail, i la seva vida ha canviat bastant. Ara és pare d’una nena de dos anys i mig, i des de fa un any viu en parella i amb les dues filles de la seva companya. Ens esperen llargues converses aquests propers dies.

(1) En xilè: immediatament.

(*) Dedicada a les “reinetas” del grup dels amiguets de la F&F.

Anuncis

Responses

  1. ¡Venceremos!


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: