Enviat per: nizzamudin | 02/11/2011

Parque provincial Payunia

26 d’octubre

A tres quarts de nou sortim de Malargüe. A la furgoneta anem: el xofer-guia (el Cacho), un porteño, una parella també de capital federal (Buenos Aires), una parella rumano-espanyola i jo. El dia s’ha aixecat amb molts núvols i el cel gris. Quan fa poca estona que hem arrencat comença a ploure. Fins a Payunia tenim un llarg recorregut, més de dos-cents quilòmetres. Creuem els dits perque allà faci bon temps, o com a mínim hi hagi millor visibilitat.

La primera aturada, tècnica, és per fer la pixaradeta. Parem en un hostal al costat de la carretera. El lloc és conegut com a Bardas Blancas. Bastants quilòmetres més endavant ens aturem passat un pont. El río Grande flueix entre parets de roca volcànica provinents d’un riu de lava. Les roques tenen superfícies molt polides i brillants, de tacte agradable. Aquesta zona s’anomena “La Pasarela”.

Río Grande

La Pasarela

El Cacho ens ofereix uns talls de coca que porta en un “tupper”. Seguim fent camí i continuem per una pista de terra. Es veuen trossets de cel blau i fa estona que no plou. Per aquest costat no hi ha una entrada real al parc, ni rètols de benvinguda, ni caseta dels guardaparques. Passem per una zona on hi ha perforacions petrolíferes i es veuen les bombes d’extracció de petroli en funcionament. El Parque Provincial Payunia és una reserva de 4.500 quilòmetres quadrats i té la major concentració de cons volcànics (més de 800) del món.

En una breu parada el Cacho ens mostra unes boles de pedra que s’anomenen bombes volcàniques. És lava que un dels volcans que va entrar en erupció va escopir i després es va solidificar. També es coneix com a gota d’aigua volcànica.

Bomba volcànica

Més endavant ens aturem en un petit racó on hi ha una taula de fusta. Aquí dinem, entrepans de pernil i formatge. El volcà que veiem davant nostre és el Payún Liso.

Payún Liso

Ens visiten un parell d’ocells i dos cuys, que són com un ratolí però més gran i sense cua, un conillet d’Índies, vaja. En aquest parc hi ha una reserva de guanacs. Abans n’hem vist dos.

Un dels guanacs

El cel s’ha aclarit bastant i fa sol. A prop d’on dinem hi ha la caseta dels guardaparques. A La Payunia no es pot entrar amb vehicle propi, has d’anar amb un guia d’una agència autoritzada.

És un lloc molt solitari i inhòspit, i els paisatges són molt vasts.

Havent dinat anem fins a un riu de lava i després a un dels punts més emblemàtics del parc, sota el volcà El Morado, que va patir una erupció estromboliana i una de les parets senceres va caure, originant un enorme vessament del magma. Fem una caminada per la zona, d’uns trenta minuts.

Caminant cap al cràter

Al costat d’on hem aparcat la furgo hi ha un petit arbre que sembla un bonsai.

El Cacho ens recita un poema que ell mateix va inventar referit a aquest arbre. En una aturada anterior ens n’havia recitat un altre sobre el parc.

Hem fet un recorregut circular per dins del parc. Ens queden unes tres hores per tornar a Malargüe. El Cacho ens diu que si hi ha bona visibilitat ens indicarà el cerro on es va estavellar “el avión de los uruguayos”. Es refereix al tràgic accident aeri de l’any 1972, d’un avió que transportava els jugadors d’un equip de rugbi de Montevideo i alguns familiars i amics. “La tragèdia dels Andes”, es va anomenar. Van morir 29 persones i 16 van sobreviure, en condicions infrahumanes, després de passar 72 dies a la muntanya sense roba d’abric ni aliments. Sens dubte, una de les gestes més grans de la història de la humanitat. Dos dels supervivents van caminar durant deu dies per anar a buscar ajuda, que finalment van trobar. El que els va confondre és que un dels pilots, abans de morir, va dir (erròniament) que havien sobrevolat Curicó (una ciutat xilena). I per això ells van caminar cap a l’oest. El Cacho ens explica que la solució, si és que es pot dir així, estava molt més a prop del que mai haguessin pogut imaginar, ja que si haguessin caminat cap a l’est des del “Glaciar de las Lágrimas” (on va quedar aturat el buc de l’avió), des d’un pic o la carena haguessin vist les llums de Malargüe. El cerro on va impactar l’avió es diu “El Sosneado”, que vol dir el primer on peta el sol al matí.

L’agència per la que treballa el Cacho fa travesses a cavall de tres dies fins al Glaciar de las Lágrimas, on hi ha les restes de l’avió i un petit monument als que van perdre la vida a l’accident. Ahir vaig anar-ho a preguntar. Només surten al gener, febrer i març. I et foten una bona clatellada, més de 500 euros.

Deixo aquí el vídeo de l’inici de la peli. Quedeu-vos amb la primera escena, magistral, amb John Malkovich.

Des d’aquí, el meu reconeixement i admiració a aquests herois, tots, tant els que van sobreviure per explicar-ho com els que no.

.

Dos llibres sobre aquesta increïble història:

-“Viven!” de Piers Paul Read. És el clàssic.

-“Milagro en Los Andes”, de Nando Parrado, un dels supervivents.

Arribem a Malargüe a les vuit del vespre. Ha sigut un dia llarg, però ben apofitat. Vaig a la terminal de bus a comprar el bitllet per anar demà a Mendoza. Si pot ser, sense passar per San Rafael.

Anuncis

Categories

%d bloggers like this: