Enviat per: nizzamudin | 22/10/2011

Wwoofing

5-21 d’octubre

El voluntariat s’ha acabat abans del previst per problemes de salut. He tingut un pinçament a la zona lumbar i he marxat de la finca on estava treballant des del dia 5 d’octubre. Però anem al començament. Aquell dia, el 5, seguint les instruccions que em van dir per e-mail, a la tarda vaig agafar un bus fins a la zona coneguda com Cuadro Bombal i vaig baixar a la parada abans del “puente nuevo”. Allà m’esperava l’Alejandro amb la furgoneta. A l’arribar a la finca conec la seva companya, la Virginia. Són una parella de quaranta i quaranta i pocs anys respectivament, que vivien al Gran Buenos Aires i l’any 2002 van optar per un canvi de vida radical (eren fotògrafs) i anar a viure al camp. Prenem uns mates i m’acompanyen fins la caseta dels voluntaris, que serà la meva llar per uns dies.

La caseta pels wwoofers

Després anem a fer un tomb per la finca. El pou que tenen està sec i en uns dies en vindran a fer un de nou. De moment els deixa l’aigua un veí. Les dutxes han de ser ràpides.

La primera feina és a la zona on hi ha els ceps; el “parral”. Aquest està dividit en dos; en un hi ha la varietat de raïm crioll i a l’altre la varietat syrah. Aquí no hi ha ni macabeu, ni parellada ni xarel 10. Perdó! Xarel·lo. Al camp de raïm crioll s’ha de desbrossar la zona al voltant d’on hi hauria d’haver ceps (però que no hi són) i fer un forat de plantació. Després, en un altre camp, s’han d’arrencar (sense malmetre’ls, conservant les arrels) brots que hi ha plantats, podar-los i transplantar-los allà on hem fet el forat.

El parral (zona de raïm crioll)

El parral (zona de raïm syrah)

Les finques d’aquesta zona tenen torn de reg un cop a la setmana, més sis hores. L’aigua ve d’un riu i és canalitzada per mitjà de sèquies i comportes. El proper torn és el dissabte a les vuit del vespre. Hem d’acabar una tanda de plantacions abans d’aquesta hora. La setmana que ve, el reg serà el diumenge a les dues de la matinada.

El primer diumenge, al migdia, hi ha una trobada de productors de “vino casero”, i em pregunten si vull anar amb ells. Els dic que sí. Després de la reunió, hi ha un pica-pica amb olives, trossets de pizza, etc. El millor, de llarg, és la carn, que ve tallada en trossets, agafes una llesca de pa i ja tens el “montadito”. I la degustació de vins. Tothom ha portat una o més ampolles dels vins que produeixen. Primer començo amb els blancs, n’hi ha un de dolç, boníssim. Després passo als rosats. I finalment ataco els negres. Evidentment, entre copeta i copeta anava jalant. Tot i així, vaig agafar una bona hòstia. A la tarda vam anar a una fira que es troba en un lloc urbanitzat conegut com Rama Caída. No hi havia més de deu paradetes, i un escenari on van tocar dos grups. Alguns dels productors, entre ells l’Alejandro i la Virginia, tenen pensat muntar aquí una paradeta per vendre els seus vins, els diumenges. No vam marxar fins que eren dos quarts de nou. Va ser una mica pal.

El dilluns 10, al matí, tinc lliure. La finca està a uns 15 quilòmetres de San Rafael. I des de la finca fins a la parada del bus, m’han dit que hi ha 3 quilòmetres i vint minuts caminant. Per cobrir aquesta distància en aquest temps s’ha de caminar bastant ràpid. La conclusió a la que arribo és que, o no hi ha tres quilòmetres, o no trigues vint minuts. O cap de les dues coses. Caminant a bon ritme, sense anar carregat i sense córrer, trigo gairebé mitja hora. Sort que ja ho havia previst i no he sortit amb el temps just. A més, avui és dia festiu (de fet era el dimecres 12, però l’han passat al dilluns per tenir un cap de setmana llarg) i passen menys busos.

Les estones lliures a la finca les passo descansant o llegint. M’he comprat un llibre en un supermercat gran que em té enganxadíssim. Es diu “Lugar de ejecución”, de Val McDermid.

Això és el que es veu des de la finestra de la caseta

Abans del proper torn de reg hem de fer una segona tanda de transplantaments. A part d’això, altres feines d’aquesta setmana són: carregar i descarregar llenya del remolc del tractor, col·locar ampolles de vi en botellers metàl·lics i baixar-los al soterrani, recol·locar les estaques pel nou tancat de les ovelles,…

La jornada s’inicia a les 07.30. Esmorzem i a les 08.00-08.15 comencem a treballar. A les 10.30 fem una petita pausa i seguim treballant fins les 12.00. Dinem a les 12.30. Descans i migdiada fins les 15.30. Prenem uns mates per reactivar-nos i a les 16.00 tornem a la feina. Fins les 19.00. Aquests horaris són aproximats. El menjar és bo i variat, molt sa. He de dir que els dos cuinen força bé.

Al costat de la caseta hi ha un bany sec.

A l’esquerra, darrera l’arbret, és on hi ha el bany sec

Per dutxar-me he d’anar a la casa gran. La dutxa i uns nous lavabos per als voluntaris estan a mig construir.

Aquesta serà la dutxa per als voluntaris

Ja fa dies que vaig acabar el llibre del que parlava abans. Ara estic llegint un autor del qual em sonava el nom però no n’havia llegit res, Charles Bukovski.

El diumenge 15 torno a tenir lliure. Aniré a Valle Grande, que és on comença el Cañón del Atuel. Valle Grande és una carretera al costat d’un riu, al llarg del qual hi ha càmpings, algun restaurant i empreses d’aventura (bàsicament ràfting). A més avui està ple de dominguerus; taules amb cadires al costat del cotxe a la vora del riu i fumeres provinents de barbacoes improvitsades on estan coent la carn. El bus arriba fins les últimes edificacions, allà la carretera puja fins a un embassament. Des d’on he baixat veig la presa com s’alça al meu davant. Busco un lloc per dinar i tiro carretera avall. Després de dinar segueixo caminant amb la intenció de fer la migdiada al costat del riu. No he trobat cap lloc decent. He vist uns quants bots de la penya que baixa fent ràfting. Ara no és gaire bona època perquè baixa poca aigua. Acabo fent la migdiada dalt d’un muret de pedra al costat de la carretera. L’espera del bus de tornada es fa eterna. Ha sigut un dia nefast. Quan arribo a San Rafael, mentre espero el bus, vaig a internet al locutori de la terminal. El millor del dia ha sigut la victòria de l’Espanyol a Vallecas (0-1) i rebre un e-mail d’una bona amiga. Arribo a la finca a les deu de la nit.

El dilluns 10, a mig matí començo a notar dolor a les lumbars. Merda! No és un dolor desconegut. No recordo haver fet cap gest brusc. L’últim cop que em va passar va ser fa uns tres anys. Estava assegut a l’office de la feina esmorzant i quan em vaig aixecar vaig quedar clavat. Les tres hores que van passar fins l’hora de marxar (a les 14h) van ser un suplici. No sabia com seure a la cadira. Un company de feina, el José Luis, va tenir la paciència d’acompanyar-me fins al metro, que ell també agafava. El trajecte fins a casa, de porta a porta, que normalment són vint minuts, aquell dia vaig trigar gairebé una hora.

Aquí a la finca no he quedat tan clavat, però he de caminar amb compte. A la tarda li comento a l’Alejandro. Pren-t’ho amb calma, vés al teu ritme -em diu. La putada és que això no marxa d’un dia per l’altre, i l’única manera que conec és fent varios dies de repòs seguits.

A la dreta, amb la façana de color vermell, el magatzem

El dimarts al matí treballo una mica al camp, però cada vegada em carda més mal. A l’hora de dinar em diuen que m’agafi la tarda lliure, per descansar. Però sé que amb això no n’hi ha prou i no serà suficient. A la tarda recullo troncs i branques podades dels ceps, per iniciativa pròpia. Crec que és una feina que puc fer sense forçar. Durant el sopar parlem de la situació. Em diuen que em puc quedar uns dies sense treballar, pagant algo pels gastos del menjar, a veure si em recupero, i després continuar treballant. Que m’ho pensi. Em diuen que no hi ha cap feina a fer que no impliqui força. Mentida podrida. Sí que n’hi ha, com la que he fet aquesta tarda o, per exemple, etiquetar ampolles o acabar la dutxa i els nous banys per als voluntaris. Una altra cosa és que no siguin prioritàries.

Darrera el tractor i l’arbre caigut, la casa gran

Al dia següent, mentre esmorzem, els dic que he pensat en quedar-me fins diumenge, i, si estic bé, el dilluns torno a treballar, i si no, marxo. Però si has de marxar, prefereixo que marxis el divendres, per poder-me organitzar el cap de setmana, i després organitzar la feina, perque jo al novembre marxo (a una fira) -diu la Virginia. Sí, però jo no tinc una bola de cristall per saber si el dilluns estaré bé o no -li dic. Clar, això no és algo matemàtic -diu l’Alejandro, més comprensiu. Després ella em pregunta cap a on seguiré viatjant. Això també ho ha de saber per poder-se organitzar? Definitivament, la web d’aquesta finca, en lloc de tenir domini .com hauria de tenir domini .org.

El dijous al matí em llevo més tard. Vaig cap a la casa a esmorzar. Quan arribo veig la porta que està oberta i un gran bassal d’aigua que surt cap a fora. Hola, què ha passat? -pregunto. I la tia es gira i amb una cara de mala uva (i mai tan ben dit) que és massa diu: estic netejant. Aquest ha sigut el bon dia. Per la gran quantitat d’aigua que hi havia, semblava que s’hagués rebentat una canonada de la pica del bany o la dutxa. Fer servir aquesta quantitat d’aigua per fregar el terra em sembla exagerat, i més si l’aigua te l’està deixant un veí. Molt em temo que aquesta dona no té el caràcter apropiat per estar en una finca on poden rebre voluntaris de tota mena. Per això s’ha de tenir tacte i mà esquerra, i ella no té ni una cosa ni l’altra. L’Alejandro, en canvi, sí que en té. Amb ell hi ha bon rotllo. No reben voluntaris que no parlin castellà, perque a l’hora de donar les indicacions sobre la feina hi podrien haver malentesos. Ho entenc. Ara bé, una vegada van tenir un argentí, i en una de les feines li van dir que havia de netejar les males herbes al voltant d’unes faveres, i el tio ho va acabar arrencant tot. Sospito que amb l’argentí devien parlar en castellà.

Altres detalls: a la finca hi ha internet, rentadora i tenen dues bicicletes. Per internet paguen tarifa plana, és a dir, paguen el mateix tant si es connecten una hora al dia com si estan connectats les 24 hores. En cap moment em van oferir la possibilitat de, per exemple, consultar el correu, ni que fos pagant. No els costava tant. O tot al contrari, sembla ser que sí que els costava. No em va donar la gana de preguntar-los. A més, ja em semblava bé no haver d’estar pendent del correu per uns dies. La rentadora, un altre misteri. Coneixem una tintoreria a la ciutat on una bossa de roba neta i planxada surt per vint pesos -em diuen. Oído cocina. Vaig rentar la roba a mà. Les bicicletes; tampoc em van comentar l’opció de poder fer-ne servir una, no ja per anar a San Rafael, sinó ni tan sols per fer una volta per la zona. I no eren bicis Scott d’última generació, com us podeu imaginar. Evidentment estan a casa seva i poden fer el que els hi roti amb internet, la rentadora, les bicis, i els enciams. Només faltaria. Però si estan en el rotllo d’acollir voluntaris, podrien tenir una mica més de vista. O pel mateix preu, d’empatia.

Capvespre a la finca

A la tarda faig una petita anàlisi de la situació. Porto dos dies descansant i no he notat cap millora. Això pot anar per llarg. Si a això li sumem els efectes col·laterals, la decisió és la mateixa que la que una vegada un company de feina li va dir a un molt bon amic meu: “el millor que pots fer és marxar d’aquí”. Jo no tinc per què aguantar segons quines coses, que ja tinc una edat. M’hagués agradat quedar-me fins a finals d’aquest mes, però no ha pogut ser. Més es va perdre a Cuba. A l’hora de sopar els ho comunico. Ella sembla alleujada. Jo sí que ho estic. Quan torno a la caseta començo a preparar la motxilla.

Aquest matí, 21 d’octubre, he tornat a San Rafael. La prioritat és descansar i recuperar-me, per poder continuar fent milles, amb més ganes que mai.

Aixins són les coses i aixins lis hi hem explicat.

Per cert que, aquest post, està dedicat a Juan Palomo.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: