Enviat per: nizzamudin | 25/09/2011

Parque Nacional Sierra de las Quijadas

17 de setembre

A les set del matí el guia em passa a buscar per l’alberg. Es diu Fabián i viu a La Carolina. Amb el cotxe passem per un hotel, davant la terminal d’autobusos, a recollir tres persones més; un avi, un home de mitjana edat i una noia, tots ells de la província de Buenos Aires. Després passem per un altre hotel on hi ha un grup de jubilats de Buenos Aires que viatgen amb autobús. Ells porten guia però per la sortida al parc, el Fabián serà el guia de tots. Nosaltres anem al davant amb l’auto i el bus ve darrere. Fins al parc hi ha 110 quilòmetres. El dia s’ha aixecat amb núvols i fa vent.

El Parque Nacional Sierra de las Quijadas té una extensió d’uns 1.500 quilòmetres quadrats, va ser creat l’any 1991 amb l’objectiu de conservar ambients representatius del Chaco árido i del Monte, preservant els seus recursos naturals i paleontològics.

Des de la carretera que va a San Juan hem d’agafar un trencall i al cap de poc trobem l’entrada al parc.

Ara hem de seguir una pista de terra durant sis quilòmetres. Passem per una petita zona d’acampada on hi ha serveis, i uns metres més enllà aparquem. El Fabián ens comenta que aquesta passada nit el vent era tan fort que els guardaparques han hagut d’evacuar a les persones que havien acampat. El grup de jubilats és nombrós, entre quaranta i cinquanta persones. Abans de començar amb les explicacions el Fabián els presenta als que anàvem al cotxe. “Y aquí tenemos a Alexis, que nos visita de Barcelona”. I va i els avis es posen a aplaudir, ovació de gala. Jo no sabia on amagar-me.

Les formacions rocoses del parc (engorjats, tc.) són d’arenisca vermella. Fa pocs anys es va trobar un fòssil únic al món, un rèptil volador; el pterosaure.

Farem una caminada pel circuit conegut com “Los Miradores”. Estem a la zona alta del parc. Les vistes són fabuloses, tot el que abasta l’ull humà són congosts, llits secs, una gran planúria i muntanyes de formes impossibles.

Es pot anar a la part baixa i caminar envoltat de grans parets d’arenisca, de 300 metres d’alçada, en una excursió de cinc hores, però per això cal anar amb un guia acreditat del parc.

El circuit dels miradors és curt, en distància, però en general la gent s’entreté fent fotografies aquí i allà, i comentant  el que veu. “Mirá! Qué beshessa!” -sento que diu una senyora que tinc al costat.

El paisatge es veu molt àrid, aquí plou molt poc durant tot l’any, i a l’estiu s’arriba tranquil·lament a temperatures de 45ºC. La visita se m’ha fet curta, però també ha valgut la pena venir fins aquí. A l’àrea d’acampada fem una petita aturada i ens separem, el bus amb els avis se’n va a San Agustín del Valle Fértil (on vaig estar fa uns dies) i demà visitaran el Valle de la Luna (Parque Provincial Ischigualasto). Nosaltres tornem a San Luis. El Fabián em deixa a l’alberg que són les dues en punt.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: