Enviat per: nizzamudin | 28/08/2011

Tilcara

23 d’agost

Continuo recorrent la Quebrada de Humahuaca en direcció sud. La següent aturada és al poble de Tilcara. Al bus he conegut una noia de Valls, que està fent un postgrau a Buenos Aires. Fa sis mesos que està a l’Argentina. Als dos ens costa parlar en català. Els 50′ de viatge m’han passat volant. Al baixar del bus un xaval m’ofereix allotjament, i és justament on tenia pensat anar. M’acompanya fins allà. Un llit en un dormitori compartit amb esmorzar inclòs, per 25 pesos (poc més de 4€), fins ara el més barat que he trobat a l’Argentina.

El tio que porta l’alberg, el Dani, em comenta les diferents sortides que es poden fer al voltant del poble. Totes les pots fer pel teu compte menys una, l’excursió a les coves de Waira, on s’hi ha d’anar amb guia. Aquesta tarda, a les tres, una parella que també s’allotja aquí hi va. Em puc afegir a ells. El guia ens passarà a recollir a l’alberg. De moment vaig a fer un tomb pel poble.

Just quan estava entrant a la fase REM de la migdiada sona el despertador. Em preparo i sortim cap a les coves. Als afores del poble s’uneix una noia al grup; està estudiant turisme, i ve a conèixer el recorregut per poder guiar a gent en un futur proper. El camí fins a les coves és tot en pujada, i anem fent pauses curtes per no arribar fosos. A la primera cova entrem amb espelmes. No hi ha estalactites ni estalagmites.

Entrada a la primera cova

La segona és més curta que l’anterior i no calen espelmes.

Entrant a la segona cova

Això és el que es veu des de l’entrada

Hi ha un pas molt baix on has de passar quasi arrossegan-te, i poc després la cova té sortida a l’altre costat de la muntanya.

Sortint de la segona cova

Allà s’ha de baixar a poc a poc perque és dret i el terreny de pedretes soltes rellisca.

Anem baixant fins arribar al llit d’un riu sec, i seguim per un sender fins arribar a la carretera. Allà ens espera un cotxe que ens porta de tornada a l’alberg.

24 d’agost

El Dani (l’amo de l’alberg) és un personatge. Sentint-lo parlar em parteixo de riure. Que si boludo per aquí, que si boludo per allà. Definitivament torno a estar a Argentina.

L’excursió d’avui és a lo Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como. Aniré a la Garganta del Diablo. El Pablo, nebot del Dani, m’explica el camí. Fins allà es pot arribar en cotxe, seguint una pista durant vuit quilòmetres, però hi ha un sender, pels que caminem, de només quatre.

Sortint de Tilcara, des d’un pont

Un tros més amunt, mirant enrera

S’arriba a l’engorjat per dalt i abans de baixar s’ha de pagar una entrada (tres pesos) a la comunitat aborigen Ayllu Mama Qolla.

La Garganta del Diablo

Un cop ets a baix pots caminar riu amunt uns deu minuts fins arribar a un salt d’aigua.

Tornant cap a Tilcara em creuo amb un professor i un grup d’uns cinquanta nois i noies, que pugen a la Garganta.

Abans d’entrar al poble pujo fins al cerro de la Cruz, per tenir vistes del poble i del Pucará, on aniré aquesta tarda.

Tilcara des del cerro de la Cruz

I el Pucará, també des del cerro

M’he quedat fregit fent la migdiada. Surto caminant, encara mig atontat, cap al Pucará. Pago l’entrada i el senyor de la guixeta em diu que un grup amb guia ha sortit fa dos minuts. Pujo ràpid per atrapar-los i no perdre’m més explicacions.

El Pucará de Tilcara són unes ruïnes parcialment reconstruides d’un poble originari d’aquesta zona. Pukara en quítxua vol dir fortalesa. Està situat en un turó, en una ubicació privilegiada i estratègica, amb àmplies vistes de la Quebrada d’Humahuaca, cap al nord i cap al sud. A tota la Quebrada hi ha diversos pucarás, que es van ocupar massivament entre el 1000 i el 1480 dC, i van continuar durant el període incaic. Va durar fins l’arribada dels genocides espanyols, que arrasaven, sotmetien i destruïen tot el que trobaven pel davant.

Al Pucará de Tilcara les construccions eren de pedra, amb sostres de fang i palla consolidats sobre viguetes fetes amb els troncs dels cactus de la zona (cardones), i es comunicaven per camins. A part del sector de les vivendes hi havia corrals (destinats a les llames), un sector de culte i la necròpolis. Els tilcaras eren pastors, agricultors i ramaders.

Centre cerimonial. Al mig, l’altar.

Sector de les vivendes

Corrals

Acabada la visita vaig al poble. En un petit supermercat li pregunto a la dependenta si tenen alfajores de xocolata. Un senyor que està al meu costat m’ha sentit i em diu: “perdón, una pregunta. ¿Eres catalán?”. Sí, responc. El tio allarga la mà i em diu: “de Mataró”. Va venir a l’Argentina quan tenia quatre anys i des de llavors no ha tornat a Catalunya. “L’any que ve, si Déu vol”, diu. “Ui, allà està tot molt malament ara” -li dic. Aquí ja ho hem passat -afegeix.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: