Enviat per: nizzamudin | 30/07/2011

Circuito Illampu (Cordillera Real)

Preàmbuls

Vull anar al poble de Sorata, des d’on es poden fer varios trekkings. El que m’interessa és el circuito Illampu, una travessa circular (amb sortida i arribada a Sorata) de sis o set dies. He llegit que surt més econòmic contractar-ho des de La Paz que des de Sorata mateix. Vaig a l’agència Huayna Potosí, del doctor Hugo Berrios, que és la que em va recomanar el David Sanabria, un dels membres de l’expedició a la Torre Central del Paine, que em vaig trobar ara fa uns mesos. El doctor coneix un guia de Sorata, l’Eduardo, i el truca. Demà passat surt amb un grup de francesos a fer el circuito Illampu. Em passa el telèfon de l’Eduardo i em diu que el truqui i parli directament amb ell. Més tard el truco i em diu que tindré un guia-mulero per a mí, però que anirem tots junts, i que quan arribi demà a Sorata el truqui, per concretar el tema del menjar.

No he pogut sortir de La Paz fins a les 16.00, per tot l’enrenou amb el xurissu de l’agència de l’anterior trek (el d’Apolobamba). El transport fins a Sorata és amb una furgoneta-minibús tipus Nissan Vanette. Els paquets van a la baca. Arribo a les 19.15h. És fosc. “Hu” primer és trobar allotjament. En trobo a l’hostal El Mirador, en un dormitori amb quatre llits on no hi ha ningú. Truco a l’Eduardo. Respecte al preu que m’havia dit inicialment, negocio una rebaixa perque portaré la meva tenda. Quedem demà al matí a les set, per comprar el menjar.

14 de juliol (Fête Nationale de la France, la Grande Nation)

Són les vuit del matí i l’Eduardo no apareix. El torno a trucar. Arriba a l’hostal a les 08.15. Queda demostrat que la puntualitat no és el punt fort dels bolivians. Almenys de la majoria dels que he conegut. A la plaça conec el Leandro, que serà el meu guia-mulero. Anem a una botiga a comprar menjar (sobres de sopa, pasta, tonyina, avena, sal, sucre, etc.) i després al mercat (formatge, cebes, tomàquets, mandarines, plàtans, …). Em falta un element imprescindible; les galetes. Torno a l’hostal a buscar la motxilla. Amb el Leandro anem a casa l’Eduardo. Allà hi ha el grup de francesos. A primer cop d’ull tenen entre 40 i 50 anys. El Leandro va a buscar la mula i la carrega. L’Eduardo ja ha sortit amb els seus clients.

Day 1 – Sortida 10.00 – Arribada 14.55

Sortint de Sorata, a l’esquerra el Nevado Illampu (6.352 m)

A baix, el poble de Sorata

Al cap d’una estona de sortir de Sorata atrapem els francesos. Amb un d’ells portem un ritme similar i comencem a parlar. Es diu Eric i és de Brusel·les. De fet, al grup, de francès només n’hi ha un, la resta són belgues. L’Eric parla molt bé el castellà, va viure dos anys a Quito. A les 12 fem una aturada per dinar, entrepans d’alvocat i tonyina. Ens reagrupem.

Per davant, el Leandro i la mula

El poble de Lacathiya

El campament està situat més amunt d’un poble anomenat Lacathiya, a una alçada d’uns 4.200 metres. Avui hem salvat un desnivell positiu de 1.350 metres. Munto la tenda, ja quasi ni me’n recordo de l’última vegada que la vaig fer servir. Sí, va ser al valle de Cochamó (Xile), a principis de març!

Al mig es veu el coll per on hem de passar demà

1r campament

15 de juliol (Day 2 – Sortida 08.40 – Arribada 14.20)

De sortida seguim pujant, hem de passar un coll.

Anem cap al coll

Els belgues han sortit abans però els atrapem a mitja pujada. Arribo al paso Abra Illampu (4.741 m) a les 10.10. La baixada es veu fàcil i sense grans pendents. Nosaltres comencem a passar.

Això és el que deixem enrera

Més avall hi ha grups de llames pasturant.

Arribem a una pista, que porta al poble d’Ancoma, i dinem. Són les dotze.

A la una continuem, els belgues s’han aturat més amunt per dinar.

Al fons d’una vall sembla que és on acamparem. Però no, hem de pujar uns 20′ encara, per allunyar-nos més de la civilització. Aquí dalt l’espai per acampar és més reduit, però suficient.

2n campament

L’Eric em convida a unir-me a ells per prendre un te després de sopar. Han portat xocolata belga, boníssima. L’Eric és qui ha planificat el viatge (Perú i Bolívia) a la resta del grup.

16 de juliol (Day 3 – Sortida 09.00 – Arribada 14.45)

Avui, a l’igual que ahir, sortim pujant, per salvar un altre coll.

Fins allà dalt hem de pujar

En menys d’una hora ja sóc a dalt, al paso Korahuasi (4.479 m). Poc abans d’arribar he atrapat a un dels belgues, el Pascal, que pujava molt a poc a poc. La resta del grup l’esperen a dalt.

Això és el que veiem des de dalt

Al paso Korahuasi (4.479 m)

El descens és senzill al principi, però és molt prolongat i la part final, més dreta, no s’acaba mai.

Guaita quines llames!

Arribem a una gran plana, al fons de la qual hi ha un poble. Uns 300 metres abans d’entrar al poble dinem amb el Leandro. La resta està molt endarrera. Només entrar al poble hi ha un rètol de “benvinguda” que diu: “Atención extranjeros, aquí se paga por paso y por paisaje”. Ai que tindrem sarau! A la tercera casa ens surt un home que ens diu alguna cosa. Jo no l’entenc i el Leandro amb prou feines. Demana calers perque diu que té un queixal fotut i el Leandro li diu que jo no tinc plata. Seguim avançant. La gent ens observa amb cares estranyes i no retornen la salutació. A mig poble hi ha un segon rètol amb el mateix text que el primer. Noto una atmosfera molt rara aquí. Abans de sortir del poble un altre tio ens diu que s’ha de deixar algo per l’escola. S’entén que es refereix a diners. El Leandro li diu el mateix que al primer, que jo no tinc plata. El tio es dirigeix cap a mi i li dic: “això no funciona així, company”. Ens fem els longuis i seguim caminant. El tio diu que si no paguem pujarà gent a buscar-nos i ens faran baixar. Per fi sortim d’aquest poble, anomenat Cocoyo i seguim pujant per una pista. El cel s’ha tapat i cauen quatre gotes. Ens creuem amb gent que baixa cap al poble, més o menys igual de sinistres que els altres. El millor és allunyar-se d’aquí ràpidament. Més endavant ens avança un 4×4, que trobem aturat una estona després al costat d’unes cases. Allà trobo el Pascal. El seu genoll dret ha dit prou i no pot caminar, el té inflat com una bóta. Aquesta nit es quedarà a Cocoyo i demà torna a Sorata. La travessa, per a ell, s’ha acabat. Hem atrapat al mulero dels belgues, i seguim tots tres cap amunt. En una esplanada a uns trenta metres de la pista acampem. Estem a 4.200 metres.

3r campament

Aquesta és la vall que hem pujat

Hem estat gairebé dues hores pujant, no crec que vinguin a tocar-nos els nassos, el problema és que es pot pujar amb 4×4. El grup arriba que són més de les 16h. Li pregunto a l’Eric com ha anat el pas pel poble i em diu que malament. Es veu que els locals s’han posat una mica agressius (el mateix tio que hem trobat nosaltres a la sortida del poble). El seu guia, l’Eduardo, ha pagat 20 bolivianos, i ells 20 Bol. més, i perquè un del grup s’ha de quedar allà. I els demanaven més diners, deien que no eren prou. L’Eric ha demanat un rebut conforme han pagat, però ni rebut ni hòsties. Això de que són diners per l’escola no s’ho creu ni la mare que els va parir. Aquests s’ho gasten en alcohol i en putes. Quin mal rotllo lo d’aquest poble. El Leandro em diu que demà hem de passar per un altre on hi ha un sereno que et fa pagar per travessar el poble. A l’hora que passarem, potser hi és o potser no. De moment, al d’avui hem pogut fer un dribbling. Els belgues estan una mica preocupats pel company que han hagut de deixar a Cocoyo.

17 de juliol (Day 4 – Sortida 08.25 – Arribada 14.00)

L’Eduardo ens ha dit que agafarem un camí alternatiu per no passar pel poble (a l’altre costat d’un coll) i evitar problemes. Ells han sortit abans que nosaltres. Pujo més ràpid del que voldria, per atrapar al grup.

Paso Sarani (4.600 m)

Quan arribo al paso Sarani (4.600 m) els veig, no estan gaire lluny i el poble queda més avall. Els atrapo i seguim tots junts.

El camí d’esquivada el fem sense problemes.

Passat l’indret conflictiu segueixo endavant amb l’Eric i el Patrick, portem un bon ritme, ara de pujada. Pla, pujada, pla, pujada,… aquest és el perfil. Ells es queden a esperar la resta dels companys. Segueixo amunt i poc abans de les dotze espero el Leandro, que ve just darrera, per dinar.

Després de dinar queda un bon tros de pujada, amb més pendent, fins al campament. Aquest serà el més alt de tots, a 4.737 metres. Les vistes són molt boniques, i l’indret, solitari.

Des del 4t campament

Després de muntar la tenda me’n vaig fins a un rierol a rentar-me. Quan s’amaga el sol ja es nota el fred. És el moment de posar-se la jaqueta de plomes, que va de meravella. Demà hem de passar per una altra zona conflictiva. He llegit i sentit que a prop de la laguna San Francisco han robat i assaltat a gent que feia trekking. L’Eduardo ens diu que demà anirem tots junts, en grup.

18 de juliol (Day 5 – Sortida 08.00 – Arribada 17.45)

El 4t campament al matí

El punt blanc és la lluna

El grup ha sortit abans que nosaltres, però els atrapem abans d’arribar al paso Calzada, el més alt de tot el circuito Illampu (5.050 metres).

Al paso Calzada (5.050 m)

A partir d’aquí sí que ja hem d’anar tots junts. El seu mulero (amb tres mules) i el Leandro (amb una) passen al davant quan comencem a baixar.

És una baixada una mica delicada perque hi ha parts amb neu dura.

Voregem una laguna per dalt i anem pujant.

El paisatge és semi-desèrtic. Un ramat de llames s’acosta cap a nosaltres però no veiem a cap persona.

L’Eduardo al capdavant

Les vistes des de dalt són majestuoses.

El del darrera és el llac Titicaca

Ja no veiem ni els muleros ni les mules. Entrem en territori “comanche”. L’Eduardo comenta que en una pampa que hi ha al costat d’una laguna van assaltar no fa gaire a un grup de trekking. Allà hi ha uns cavalls pasturant. Amb el pretext de que pugen a cuidar llames, cavalls, etc., roben a la penya. Notem una certa inquietud en l’Eduardo. Estic una mica estressat amb la situació. Anem baixant, tots junts, ningú parla.

A baix la laguna San Francisco

Arribem a la laguna San Francisco. L’Eduardo diu d’anar a l’altre costat i fer una aturada per dinar. Però allà hi ha unes llames i hem vist un parell de persones. Li diem de quedar-nos aquí. Havent dinat creuem una zona d’aiguamolls propera a la laguna i comencem a pujar, esquivant la zona on havíem vist a gent. El tio que estava cuidant les llames s’afanya a córrer per dalt i surt al nostre pas. Li diu a l’Eduardo que els guies de La Paz no són benvinguts aquí. No, jo sóc de Sorata -respon l’Eduardo. Parlen una mica entre ells i resulta que un conegut de l’Eduardo d’aquesta zona és el cunyat del pastor. L’Eduardo li dóna tres panets i seguim pujant. Hem d’arribar a una pista i seguir-la un tros.

Falta poc per sortir de la zona xunga

Sembla que el perill ja ha passat. Deixem la pista i enfilem, per terreny pla, fins a un coll, l’últim de la travessa. Està a 4.900 metres.

El Patrick i l’Eric arribant al coll

Amb el grup al darrer coll del circuito Illampu (*)

Des d’aquí es veu el llac Titicaca. L’Eduardo assegura que el campament està a només una hora i mitja. Baixem, flanquegem, baixem més. No veiem el campament ni els muleros. Aquests han acampat més lluny d’on l’Eduardo els ha dit. Al fons, a la dreta d’on comença un engorjat es veu algo que poden ser les tendes. A mida que ens acostem ja veiem més clarament que, efectivament, és allà. Arribem a les 17.45. Els muleros no s’han aturat ni a dinar, em diu el Leandro. Han travessat la zona xunga a bon ritme. M’explica que els bandits, que van armats, aturen els muleros i els fan descarregar les mules abans de deixar-los continuar el seu camí. El Leandro és un home de poques paraules, molt reservat. Porta uns pantalons de vestir i sabates, amb una bona sola, però sabates. Sort que hem tingut molt bon temps, perquè amb pluja, no sé com s’ho hagués muntat amb la vestimenta que porta. Sopem que ja és fosc. Fa fred. Avui ha sigut un dia intens i llarg, un dia amb unes vistes espectaculars i uns paisatges molt bonics, però també estressant per tot el tema dels bandits i dels robos. En algún moment m’he preguntat si valia realment la pena venir fins aquí i prendre el risc de que quatre txitxarel·los sense estudis i amb armes et robin. Això, de moment, no passa als nostres Pirineus…

19 de juliol (Day 6 – Sortida 09.25 – Arribada 14.30)

5è campament, al matí

Quan ens llevem les tendes estan congelades, hi ha una mica de glaç per fora. Amb el Leandro anirem fins a Sorata. Els belgues faran una nit més en un punt intermig, en un poble. Quedem per trobar-nos demà.

Anem baixant

Exceptuant la primera hora, la resta del camí és per pista. Comencem a travessar poblets, tornem a la civilització. En un d’ells hi ha nens jugant al pati d’una escola. Els saludo. Em tornen la salutació i un d’ells diu: “Hola, señor gringuito!”. A cada poble, per petit que sigui, hi ha un camp de futbol.

Aquí va una mostra

Però no surten cracks. El país té una superfície tan gran com França, Catalunya i Espanya juntes, però la població amb prou feines supera els 10 milions d’habitants. Així és difícil tenir un equip competitiu, inclús a nivell nacional. A la darrera Copa Amèrica, disputada a l’Argentina, fan el més difícil, que és no perdre contra els amfitrions, i després perden contra Costa Rica i Colòmbia. L’èxit més gran que han tingut mai va ser classificar-se per al Mundial del 1994, de la mà del basc Xabier Azkargorta. Els bolivians van fer servir l’alçada de La Paz per derrotar als seus rivals a la capital, que s’ofegaven corrent darrera la pilota a 3.700 metres l’alçada. Azkargorta va esdevenir quasi un heroi nacional, la gent cridava pels carrers: “Porom! pom pom!, porom! pom pom! Éste es el equipo del bigotón!”. Una excepció al que he dit anteriorment és l’Uruguai, un país petit en quan a extensió, i que no arriba als 3,5 milions d’habitants, però d’on surten bons futbolistes, guanyador dues vegades de la Copa del Món de futbol (1930 i 1950) i enguany vencedor de la Copa Amèrica, derrotant a l’Argentina als quarts de final. Per cert que en aquesta Copa Amèrica ha quedat demostrat que la clau no és aturar al Messi, sinó als que l’assisteixen, per exemple al mentider del Xavi o a l’Iniesta (gran jugador i millor persona). A veure si d’una puta vegada en prenen nota els entrenadors d’alguns equips.

Un altre poblet

El cel s’està tapant i d’allà on venim es veu molt gris. Potser ens enganxa la pluja. A l’hora de dinar plovisqueja, però quan ens acostem a Sorata està més destapat, allà brilla el sol.

Al centre, Sorata

En un encreuament ens separem, ell se’n va al seu poblet, que queda per damunt de Sorata. Jo agafo un taxi que tot just passava per allà. No té cap sentit caminar una hora i mitja més per pista. Amb el cotxe són 25 minuts. Arribo a l’hostal i em dutxo. Surto a fer un tomb. Em trobo l’Eduardo. Han tornat tots a Sorata, no volien quedar-se una nit més i acampar al costat d’un poble. Més tard vaig a l’hostal dels belgues. Me’ls trobo a mig camí i tornem enrera. Anem a sopar. Mentre esperem que ens portin el menjar, el Pascal ens explica com va ser la tarda-nit que va passar a Cocoyo. Per resumir, el van intimidar i acollonir amb el preu que havia de pagar si volia sortir d’allà. Finalment va agafar una furgo a les quatre del matí que anava a Sorata. Però al vespre anterior ho va passar malament i a la nit no va aclucar l’ull.

Porto ja uns quants dies per sobre dels 4.000 metres, i a estones per sobre dels 5.000. Em sembla que si ara mateix em fan la prova de EPO, descalibro el “paratu”.

Conclusions

Després d’aquests dos últims trekkings seguits; el d’Apolobamba i el circuito Illampu, me n’he adonat que enyoro la Patagònia, la seguretat amb que pots fer senderisme per allà, la disponibilitat de mapes, la puresa de l’aigua, fer trekking solo, o, encara millor, amb la meva companya de trekking, la Dani, a qui també trobo a faltar.

————————————————————————————————————————

Conclusions

After these last two treks, one after the other, the Apolobamba and the Illampu circuit, I’ve realized that I miss Patagonia, the security you can hike over there, the availability of maps, the purity of water, trekking solo or, even better, with my hiking partner, Dani, whom I also miss.

.

(*) Foto cortesia d’Eric Robette


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: