Enviat per: nizzamudin | 05/07/2011

Cordillera Real

26 de juny – Day 1

Em passen a buscar per l’hostal a les 08.30. Anem cap a El Alto a recollir al guia, el Rogelio. Ens aturem més endavant a fer unes compres i seguim fins a Tuni, una petita població (quatre cases). Arribem a les 11.30.

El Huayna Potosí des de Tuni

Mentre dinem carreguen les mules. Arriba un cotxe amb un altre guia i un brasiler, el Wanderlei. Ell ha vingut per pujar també el Pequeño Alpamayo. Sortim els quatre en direcció a la laguna Chiarkhota, al costat de la qual hi ha el camp base. La caminada és curta i amb poc desnivell. Les vistes comencen a ser espectaculars.

Laguna Tuni

Camí del camp base. Al fons el cim Cabeza del Condor.

Laguna Chiarkhota

Quan arribem (hem trigat poc més de dues hores) i mentre esperem que arribin les mules busquem el lloc on muntarem les tendes. Nosaltres (els clients) tenim una tenda per a cadascú. Els guies, que sembla que ja es coneixen, compartiran la tenda-cuina, que és la que costa més de muntar.

El camp base

Al fons, a l´esquerra del trosset central de roca, surt un tros de la piràmide del Pequeño Alpamayo

Per sopar tenim una sopa de primer i espagueti amb carn de segon. Havent sopat els guies ens expliquen el pla i els horaris per demà. Abans de les 19.00 h ja sóc dins del sac. Estic una mica neguitós perque no sé exactament el que m’espera.

27 de juny – Day 2

Ens llevem a les 01.00 am. Mentre em vesteixo ja sento el soroll del fogonet procedent de la tenda-cuina. Els guies estan escalfant aigua per esmorzar. Un te i quatre galetes i sortim. Son les 02.20. L’aproximació fins al glaciar és per un terreny ample i amb poca pendent. Triguem 45 minuts per arribar-hi. Ens posem els grampons i ens encordem, dues cordades de dos. La part inicial és una mica delicada perquè és gel pur. Després ja és neu dura i és més fàcil. Sort que vaig demanar que em canviessin els grampons, els que m’havien donat tenien les puntes arrodonides. Aquests s’agafen bé. Noto com les puntes mosseguen la neu dura i això em dóna seguretat i confiança. Seguim pujant. Sembla que la part alta del glaciar estigui a tocar però no arriba mai. I tampoc tinc cap referència visual perquè és fosc. Quan arribem a dalt fem una pausa. Ara ve un trosset planer i després una pujada fins al pico Tarija (5.300 m), punt de pas en la ruta normal del Pequeño Alpamayo. Dalt d’aquest cim ja s’ha fet una mica de dia.

Les primeres llums del dia

Des d’aquí ja veiem, davant nostre, com s’alça el Pequeño Alpamayo, el nostre objectiu. Hem de baixar per un tram de roca fins arribar novament a la neu i fer un flanqueig.

Camí del cim

Ja només ens queda superar la piràmide final, dividida en dos trams. Tenim el cim a l’abast però queda el més difícil. Hi ha dos murs, curts però amb una inclinació d-uns 50-55 graus, que no es pugen caminant. S’han de clavar les puntes davanteres dels grampons i ajudar-te amb el piolet fent tracció. El sol ja ha sortit per l’horitzó quan amb les darreres passes trepitjo el cim del Pequeño Alpamayo (5.410 m). Són les 07.20 del matí. Hem trigat exactament cinc hores, el temps que va predir el meu guia, el Rogelio. Felicitacions i abraçades entre les dues cordades. Aquí dalt no fa gaire vent i les vistes són excepcionals. Temps per fer fotografies i gaudir d’un entorn privilegiat.

D’esquena el Rogelio, al cim del P. Alpamayo

Al cim del Pequeño Alpamayo (5.410 m)

Aquest el considero el meu primer 5.000 perque lo del Chacaltaya de fa uns dies va ser una broma.

Al darrera, el Huayna Potosí

Ara ve el més complicat. Cal baixar, i és en el descens on s’acostumen a produir la gran majoria dels accidents; estàs més cansat, estàs eufòric per haver fet cim i inconscientment abaixes la guàrdia. Això és algo que sempre recordo als meus estimats amiguets de la flora i la fauna quan fem una sortida que no és de chicha i nabu.

Per baixar els dos trams més drets, els guies col·loquen un cargol de gel i ens asseguren amb la corda mentre baixem de cara a la paret.

És menys dret del que sembla

A l’esquerra, el pico Tarija

Pugem el tram de roca fins al pico Tarija i descansem. Fa calor i em sobra roba. Em trec la xupa.

El Pequeño Alpamayo des del pico Tarija

La part difícil s’ha acabat, pero tampoc cal confiar-se. Per baixar, el client va al davant i el guia al darrera (al revés que per pujar).

Des de dalt del glaciar. Al fons la laguna Chiarkhota

Al meu darrera, el P. Alpamayo

Agafo la davantera i baixo pel glaciar a un bon ritme. A baix ens treiem els grampons i ens desencordem. Ja només queda el tram de terra fins al camp base. Ara sí que puc dir que he fet el cim. Al camp base els guies preparen una sopa. El Wanderlei, que ha pujat varios sis mils, entre ells l’Aconcagua i el Parinacota, em diu que aquest ha sigut el més difícil tècnicament parlant. Després de dinar, ell i el seu guia recullen els trastos i foten el camp. Poc després arriben les dues noies angleses que faran el trekking amb mi i el seu guia. Hi ha un tercer en discòrdia, una incorporació d’última hora. Als trenta segons de parlar amb ell ja puc endevinar la seva procedència. Això no pinta pas bé…

Quan han muntat les tendes, les noies se’n van amb el guia, el Marcial, a pujar el Pico Austria, un cinc mil. Li pregunto quan de temps hi ha entre anar i tornar. Em diu que cinc hores. Decideixo quedar-me descansant al camp base. Per avui ja n’he tingut prou. El que també es queda és l’altre tio. Així doncs, per què s’ha apuntat al trekking? -em pregunto. Agafo la màrfega i m’estiro una estona fora la tenda, dins és un forn. A la tarda els guies han escalfat aigua i berenem. Mentre jalem, iniciem una conversa. Perque ens entenguem, el tio aquest viu a NY però originàriament és dels invasors i genocides de Palestina. Ha acabat fa poc el servei militar i està de viatge. Com gairebé el 100% dels seus compatriotes. Sembla que allà hi hagi una llei no escrita que els obligui a viatjar quan acaben la mili. Per fer la mili deuen cobrar un sou, perque quan l’acaben, no es queden treballant per estalviar diners i després marxar, marxen tot just quan s’han llicenciat. El tio m’explica el seu pla de viatge fins a l’agost.

Quan tornen les noies i el Marcial sopem.

28 de juny – Day 3

Ens llevem a les 07.30. L’esmorzar està a punt a les vuit. Són gairebé les nou quan arriben les mules.

A la dreta, Cabeza del Cóndor (5.648 m), un cim del grup Condoriri

Entre recollir les tendes i carregar les mules, no sortim fins les 09.20.

Aquest porta la meva motxilla

El xaval (a partir d’ara l’anomenaré “el Nota”) porta un carregador solar pel seu i-phone i només arrencar posa la música perque la senti tothom. Ja vaig dir que això no pintava bé. Em quedo endarrerit expressament des de l’inici per no sentir la música. Pujant a un coll avancem a un altre grup que fa el mateix trek.

A baix, el camp base de la zona del Condoriri

Arribant al coll veiem el Huayna Potosí:

Al fons, grup dels Condoriri

Les hores van passant i el Nota no apaga l’aparell ni es posa uns auriculars. Parlo amb el guia del trek, el Martial, i li dic que què passa, som un grup, i potser hi ha gent que no li ve de gust escoltar música.

El paisatge ha passat a ser una mica monòton. Ens aturem per dinar al costat d’una laguna.

El Nota segueix amb la música i li demano si la pot parar. Ho fa. Havent dinat, just abans de continuar sento com el Martial li diu al Nota que no posi la música perquè jo no vull música. Arranquem. Al cap d’una hora, hora i mitja, en una petita pausa, el Nota em ve i em diu que si hi ha alguna cosa del que diu o el que fa  que no m’agrada, que per què no li dic a ell. Estem en un grup, i el que porta el grup és el guia, per això li he dit a ell. Ahir vaig posar música i ningú va dir res -respon. Sí, però avui hi ha dues persones més al grup. A més, jo no he vingut a fer un trekking per escoltar música -li dic. Així s’acaba la conversa. Aquest paio té el comportament típic d’allà on ve: “el que és bo per mi, és bo per tothom”. Au!

A mida que ens anem acostant al punt final de l’etapa d’avui, el campament Maria Lloco, veiem més i més aprop el Huayna Potosí.

Cara oest del Huayna

A la zona on hem d’acampar fa bastant vent. Allà ja hi ha una tenda muntada, d’un francès. Arriba l’altre grup amb el que ens hem creuat aquest matí. Són tres més dos guies, hi  ha una parella basco-navarra. Amb el xaval de Bilbao estic parlant una bona estona. Ells també tenen la intenció de pujar el Huayna, però quan acabin el trek, tornen a La Paz i encara l’han de contractar, no saben el dia. Després de muntar les tendes parlo una estona amb el Rogelio. Li pregunto per la seva feina, com es va treure la titulació, etc. En definitiva parlem de muntanya. És un tio serio i de poques paraules, però no li desagrada parlar del tema.

Hi ha unes cases que es on els guies preparen el sopar i on dormiran. El terra és de palla i fa menys fred del que farà a les tendes. El sopar passa sense pena ni glòria. El Nota decideix que dormirà a la caseta on hem sopat. Per això haurà de pagar 20 bolivianos més, i, a més, tota la feina de muntar la tenda que s’han currat els guies no ha servit per res. Abans d’anar a dormir, aquests la desmunten; menys feina per demà.

29 de juny – Day 4

Aquesta nit passada ha cardat un fred de collons. M’acabo de vestir (he dormit mig vestit) faig la motxilla i entro a la caseta per esmorzar. Amb el Nota no ens diem ni bon dia. Tampoc cal. Seguidament entren les dues noies angleses i esmorzem. Elles també han notat el fred. Caminem dos grups separats, el Marcial, les angleses i el Nota per un costat, i el Rogelio i jo per l’altre.

Ens ajuntem en un coll. Carenegem fins a un cim, des d’on es veu el llac Titicaca. Aquí sí que el vent és fort.

Al fons es veu el llac Titicaca

Abans de comencar a baixar el Nota em diu que ell posa la música, i que si vull passi al davant o em quedi al darrera. Em quedo al darrera. No entenc com el guia no diu res. No només per això, però com a guia de trekking deixa molt que desitjar.

Després de flanquejar una estona per la vessant de la muntanya agafem la pista de terra que es veu a la foto de dalt. Ens creuem amb la dona que porta les mules amb les nostres motxilles i paquets.

Al davant la dona amb les mules. A dalt el Huayna P.

El Rogelio s’ha quedat a esperar-me i caminem junts. Arribem a unes cases. Allà ens trobem amb el Mario, el guia que tindran les angleses a partir d’ara (per l’ascensió al Huayna). Arriben les mules. A partir d’aquí hem de carregar tot l’equip, avui però, només fins a un refugi que està a 15 minuts. Per sort el Nota no fara l’ascensió al Huayna, només hagués faltat tenir-lo com a company de cordada. Només l’he d’aguantar fins al dinar. Després ell i el Marcial tornen a La Paz. Apa Nota, que et folli un peix, desgraciat! Per cert, que al refugi hi havia un danès, amb el que hem parlat una estona mentre dinàvem. Ell puja avui mateix al refugi que hi ha més amunt, per pujar al cim aquesta mateixa nit. Ens comenta que la frontera per passar a Perú esta oberta des de fa uns dies (uns amics seus la van creuar), i al Nota se li queda una cara de panoli que t’hi cagues, ell ha comprat un bitllet d’avió de La Paz a Cuzco, per d’aquí a dos dies. I tan llestos que són…

Refugio Zongo (4.800 m)

A la tarda anem a fer una pràctica al glaciar. Les angleses mai han caminat amb grampons ni han fet servir mai un piolet. Com que no tinc res més a fer, m’apunto a la pràctica. La farem amb el Mario. Caminem 10 minuts fins al glaciar. Ens posem els grampons i caminem pendent amunt i pendent avall. Després busquem una paret per fer la pràctica amb dos piolets, com si féssim escalada en gel.

(*)

Sempre havia volgut provar pujar una paret amb dos piolets. Aquesta té només uns 10 metres, però em costa un ou arribar a dalt. De vegades no clavo bé el piolet, o les puntes davanteres del grampó, i els bracos es van fatigant. I cometo el típic error del principiant, tirar molt de braços. He de confiar més en les cames, que són les que t’aguanten. Acabo amb els braços morts, pero m’ha agradat provar-ho.

Tornem al refugi i sopem. Els matalassos són gruixuts i a més tindrem mantes. Segur que no passarem fred com la darrera nit.

30 de juny – Day 5

Ens llevem amb la sorpresa de veure com aquesta nit ha nevat una mica. “Eramos pocos y parió la abuela!”. Avui es tracta de pujar des del camp base fins al high camp, on hi ha un altre refugi. Anem carregats amb tot l’equip. Pujo molt lentament, el terreny no està en les millors condicions, és facil relliscar. Aquí ja noto els efectes de l’alçada, perque vaig força carregat i fa pendent. Em prenc el meu temps per no fondre’m ni ofegar-me, intentant seguir a les angleses, que van per davant. No tinc cap pressa per arribar al refugi.

El refugi d’on venim queda entre els dos llacs

Algú puja per darrera

Dues hores després d’haver sortit arribem al Refugio Campo Alto Roca, a 5.130 metres. Trobem a gent que acaben de baixar del Huayna, algun d’ells força petat. Deixem el piolet, grampons, botes i casc a baix, i pugem, les motxilles a dalt, on hi ha els matalassos. Els guies ens preparen el dinar.

Campo Alto Roca (5.130 m)

Després de dinar anem a descansar als sacs. Aquí qualsevol moviment brusc el notes, et costa respirar. Dormo a estones, fins al punt que de vegades quan em desperto no sé on sóc. Abans de sopar (és a les 17.00) surto a fer unes fotos:

Les quatre fotos de dalt van de dalt a abaix d’esquerra a dreta. És el que es veu des del mirador del refugi.

Després de sopar surto a fer més fotos. Parlo amb un xaval de Taiwan. Ell porta un guia que no parla anglès, i ell no en té ni folla de castellà. Mal asuntu.

El temps ha empitjorat a la zona del cim. Així es veu el nostre objectiu per d’aquí a unes hores:

A l’altra banda hi ha núvols baixos:

Abans d’anar a dormir parlem amb els guies, ens expliquen el pla per demà, horaris, el que hem d’agafar, etc. A les 18.30 em fico dins el sac, a veure si puc dormir una mica.

1 de juliol – Day 6

Ens llevem a la 01.00 am, per esmorzar a dos quarts i sortir a les 02.00. Sortim varies cordades alhora; dos argentins que van pel seu compte, les dues angleses amb el Mario, el taiwanès amb el seu guia i el Rogelio i jo. Nosaltres som els que ens equipem i encordem més ràpidament, i sortim primers. Aquesta nit ha tornat a nevar. S’ha d’obrir una mica de traça. El Rogelio, que ja em coneix, marca un ritme lent, pausat, sin prisa pero sin pausa. Els primers minuts són complicats, cal posar el motor en marxa i no és fàcil. El “camí” puja, però les pendents no són gaire fortes. A cada pausa que fem bec aigua. He de mantenir el ritme lent, quan m’accelero una mica les cames no responen, no em sento cansat ni em fan mal les cames, el problema és que no els arriba suficient oxigen per moure’s. L’aire esta enrarit aquí dalt. En una pausa el Mario i les angleses ens avancen. Naltros seguim a lo nostre. M’esforço per mantenir la cadència; peu esquerra-piolet mà dreta, peu dret-bastó mà esquerra, peu esquerra-piolet mà dreta, peu dret-bastó mà esquerra,…

Hi ha un pas delicat en un gir brusc que has de fer pendent amunt, aquí sí que puja. Unes deu passes després es regularitza. El dia segueix lleig. El dit polze de la mà esquerra no el sento. M’aturo per treure’m el guant, i posar-me el guant fi i la manopla. Gato con guantes no caza ratones, el polze no vol entrar al forat de la manopla. A aquesta alçada tot costa més. La cremallera de la motxilla no tanca bé a la primera, i dóna per cul. Sort que el Rogelio és un tio calmat i m’ajuda. Seguim cap amunt. Tenim dues cordades per sobre nostre i dues per sota. Les que van per davant no estan gaire lluny, podem veure  la llum dels seus frontals. Poc abans de les set el frontal ja no serveix, amb les primeres llums del dia ja ens hi veiem. A les set del matí arribem a l’aresta que ens porta al cim. Muy bien, nos quedan sólo 20 minutos -em diu el Rogelio. Alla deixo el bastó. Cal posar molta atenció, no caminem pel fil de l’aresta però hi ha pati igualment. Em concentro en fer una passa darrera l’altra, sense mirar el precipici. Hi ha un tram horitzontal mixt (neu-roca) de l’amplada de la bota. En un tram fàcil, ens creuem amb el Mario i les angleses que ja baixen. Poques passes després, només amb neu i poca pendent arribem al cim del Huayna Potosí (6.088 m). Allà ens abracem amb el Rogelio. Són les 07.20 del matí, fa vent i està molt ennuvolat, una llàstima de temps.

El Menda Lerenda al cim del Huayna Potosí.

L’aresta que baixa per l’altre costat

No es veu res en cap direcció. La sensació és d’estar en un lloc realment inhòspit. Fem un parell de fotos i cap avall.

Quan som sota l’aresta entenc que el més complicat ja ha passat. Allà ens trobem amb el taiwanès i el seu guia. Recullo el bastó i tirem cap avall. No em sento cansat, baixem a un molt bon ritme i en menys d’una hora i mitja som al refugi.

Descansem, prenem una sopa, fem les motxilles i cap avall. Està nevant fort. El millor que podem fer és fotre el camp d’aquí. Al refugi d’abaix fem una pausa de 15′ i continuem fins al punt de recollida de la furgo. Com que esta caient una nevada “del copón bendito” (i mai tan ben dit) hem de seguir caminant carretera avall fins a trobar la furgo. Al cap d’una estona la veiem que puja amb turistes, sense cadenes, fent esses, i fent baixar a la penya per empènyer. Estic content de marxar d’aquí i no estar a la seva pell. El temps definitivament s’ha enmarronat. Ens esperem a la carretera fins que la furgo torna buida. Carreguem les motxilles i cap a La Paz. Dins la furgo em trec la roba que m’han deixat (pantalons, xupa, etc.) i refaig la motxilla. Arribem a La Paz a les 14.00. Ens acomiadem dels guies i anem als nostres respectius hostals. Necessito una dutxa!

Vull fer aquí un apunt. L’ascensió al Huayna Potosí és segurament l’activitat que més es ven a les agències de turisme de La Paz, juntament amb el descens amb bici de la Death Road. El venen com un 6.000 fàcil, no cal tenir experiència, només és caminar, etc. Molta gent s’atreveix, alguns sense ni haver aclimatat. Aquests són els que al primer refugi ja estan vomitant. Després d’haver-lo fet, puc dir que, efectivament només es tracta de caminar. Ara bé, el tram de l’aresta és exposat, i per la gent que no s’ha posat “en su puta vida” uns grampons, caminar per allà, doncs té un risc. Això ho saben de sobra els guies, i ho haurien de saber també els que s’aventuren sense cap mena d’experiència. No passen més desgracies no sé per què. Ah! Com a dada, s’estima que de cada deu que pugen, només 5 arriben al cim, és a dir, un 50%. Al lloru!

(*) Les tres fotos de la pràctica “d’escalada en gel” són cortesia de Nicky Tibbs.


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: