Enviat per: nizzamudin | 25/06/2011

Tupiza

El bus de la companyia Expreso Tupiza surt de Potosí a les 19.00. Al cap d’una hora de trajecte el bus s’atura en un marge de la carretera. Ni el conductor ni el mecànic diuen res. La gent va baixant (és ben bé de nit, carda fred i es veuen molts estels). A l’asfalt, just davant del bus es veu una taca, no sabem si és d’oli o de combustible. Mal asunto. Ens diuen que el xofer i el mecànic han marxat. A on?!?!?!? El bus ha fet llufa i sembla que és definitiu. Al cap d’una estona tornen i primer ens diuen que aviat arribarà un altre bus buit de la mateixa empresa. Poc després ens diuen que no hi haurà bus, que aturem els busos d’altres empreses que vagin a Tupiza i pugem. El bitllet que portem ja ens serveix -diuen. Als primers tres busos no pugem perque queden poques places lliures i els locals es llancen literalment sobre la porta quan s’aturen. El “bo” és el quart. Pugem i seiem al costat del conductor. El mecànic (amb un mono que sembla un pilot de fórmula 1) ens demana els bitllets. Li donem. Ens busca lloc al bus. Jo sec al darrera del tot, a l’esquerra. En plena nit estem una mitja hora aturats. S’ha punxat una roda. A l’arribar a Tupiza no podem entrar a la terminal. Per avui dilluns hi ha programada una vaga de transport públic. El pont que dóna accés a la població està tallat. Quan baixem, abans de recollir les motxilles,  el mecànic ens diu que hem de pagar. Com!?!?!?! Li diem el que ens ha dit el conductor de l’altre bus, que els nostres tiquets ja valien. No, es que esto es otra compañía -diu el tio. Doncs us arregleu entre vosaltres, les companyies -insistim. El tio no ens deixa obrir el portaequipatge fins que no paguem. Fa fred. Li diem que ens faci un rebut conforme hem viatjat amb la seva empresa. Ens diu que no té tiquets i agafa un paperet i apunta el seu número de mòvil. El Rubén comença a discutir-se amb ell i li diu que no pagarem, que ja hem pagat una vegada. Treiem la cartera com si anéssim a pagar, obre el maleter i baixem les motxilles. Por lo menos paguen la mitad del pasaje -afegeix quan veu que ens mantenim ferms. Ara sí que l’ha cagat. Carreguem les motxilles i fotem el camp.

Hem de picar el timbre quan arribem a l’hotel, havíem reservat. L’habitació és com una nevera. Són més de dos quarts de cinc del matí.

13 de juny

Ens llevem d’hora per no perdre’ns l’esmorzar de l’hotel; cafè, tè, suc de fruita, cereals, iogurt, ous remenats, pa, mantega, melmelada,… molt complet. Ens posem les botes. Dediquem el matí a passejar pel poble i a buscar informació pel tour de 4 dies al salar d’Uyuni. Tupiza és molt tranquil, sembla que el temps s’hagi aturat. La paraula estrés és desconeguda aquí. Estem a 2.850 m, no fa calor però es nota la presència del sol. Per tenir millors vistes de la localitat pugem al mirador Corazón de Jesús.

El poble de Tupiza

Per contractar el tour, ens ha parat un tio pel carrer oferint-nos informació. Passem per la seva agència perquè ens expliqui les condicions, etc. També ens explica què es pot fer pels voltants del poble; senderisme, muntar a cavall, etc… Després anem a l’empresa que em va recomanar la Dani (my traveling partner in Argentina and Chile). Me’n va parlar tan bé, que ens decidim per aquesta, després d’escoltar també el programa i les condicions del tour. Sortirem demà passat i serem un grup de 4, anirem amb una parella de Suïssa. Doncs molt bé, feina feta.

Al davant de l’hotel hi ha una pista de terra batuda. Quan tornem a l’hotel després de dinar dos tios estan jugant. Ens acostem per preguntar si aquesta tarda podem jugar. Ens diuen que passem a les 17.30. Descansem una estona i anem a la pista. Fa molt que no agafo una raqueta de tennis. Fem un piloteig de mitja horeta fins que la manca de llum ens fa plegar. Quedem amb els dos tios que estaven jugant abans per demà, per fer un partidet.

14 de juny

Esmorzem fort per carregar els dipòsits. Farem una excursió al sud de Tupiza. El més pesat és sortir del poble. Amb l’ajuda d’un mapa i d’una certa orientació l’hem encertat a la primera. Seguim una pista fins arribar a la Puerta del Diablo.

Cap a la Puerta del Diablo

Puerta del Diablo

Hem vist passar un petit grup a cavall i davant nostre hi ha un tio que segueix la mateixa ruta que nosaltres. El següent punt d’interès és el Valle de los Machos, el nom fa referència a les formacions de conglomerat de forma fàl·lica, degut a l’erosió provocada per l’aigua i el vent.

No estem tan lluny de la civilització, però hi ha un silenci i una tranquil·litat immensa. Arribem a l’entrada del Cañón del Inca.

Fem una petita grimpadeta i arribem a un pas una mica complicat. Estudiem les diferents possibilitats. El Rubén s’enfila primer, sense motxilla, i quan supera un flanqueig li passo les motxilles des d’abaix. En època de pluges aquest sender es torna perillós i, segons com, innaccessible.

Passat aquest punt ja és més fàcil, d’ara en endavant només trobarem un parell de passos; un on has de passat ajupit entre el forat que deixen dues roques enormes i un petit esperó baixant d’un roc gran.

Més endavant el camí s’eixampla. Seguint per la gorja i comencem a pujar. Arribem a un coll i a l’altra banda no hi ha camí. Ens hem equivocat, haguéssim hagut de girar a l’esquerra per anar a trobar un altre cañón; el Cañón del Duende. Pujo per una carena per tenir més vistes i veure si tenim alguna possibilitat que no sigui tornar per on hem vingut.

A la meva esquerra, el “cañón” per on hem pujat (ruta equivocada)

L’opció més sensata és tornar per on hem vingut. Baixem sense problemes i al cap d’una estona veiem un encreuament (sense cap mena de rètol ni indicació), que és el que deu portar cap al Cañón del Duende. Seguim pel cañón del Inca fins a la pista. Més endavant hi ha una bifurcació. Abans d’agafar-la o no, li preguntem a un xaval que va a cavall per anar a Tupiza. Ens ho indica amb les mans. El tram de pista es fa molt llarg, i no entrem al poble per on havíem sortit aquest matí. Arribem a l’hotel i des de l’habitació no veiem a ningú a la pista de tennis. Tenim uns 20′ per descansar. A dos quarts de sis (l’hora que havíem quedat) la pista segueix buida. Els nostres contricants no s’han presentat. Ahir devien veure molt nivell i s’han acollonit. Hem guanyat el partit als despatxos.

No m’agrada anar amb un tour organitzat, però de tant en tant reconec que està bé que et portin, i no haver-te de preocupar d’on dorms, on menges, horaris de bus, etc… Ja tinc ganes de pujar al 4×4 i deixar-me portar.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: