Enviat per: nizzamudin | 20/06/2011

Potosí

9 de juny

El trajecte amb bus des de Sucre a Potosí passa per un terreny molt accidentat; hi ha muntanyes per tot arreu. El bus puja, baixa, torna a pujar i arriba a una zona plana. Per primer cop des de fa temps no sóc l’únic gringo al bus, a la mateixa fila (a l’altre costat del passadís) hi ha un parell de txurris. Quan falta una hora per arribar mastego unes fulles de coca per prevenir el mal d’alçada. A les 13.30 arribem a la nova terminal de Potosí, un edifici gran i modern, i segons el meu criteri, poc integrat a l’arquitectura del seu entorn. Comparteixo el taxi amb les dues noies que anaven al bus, són americanes. Elles passaran el dia aquí i aquesta mateixa nit se’n van amb autobús a La Paz. Des de la plaza 10 de Noviembre vaig caminant fins a l’alberg, que queda a prop. Agafo un carrer que fa pujada i al cap de 15-20 passes he d’abaixar el ritme; el cor se m’accelera i em falta aire. Potosí esta a 4.070 m sobre el nivell del mar. Das ist brutal! Per evitar el sorojchi (mal d’alçada) s’ha de seguir el consell local de: “camina lentito, come poquito…… y duerme solito”. La ciutat, la més alta del món, esta declarada Patrimoni Mundial per la Unesco, i s’aixeca amb una muntanya com a rerefons; el cerro Rico. Potosí es va fundar el 1545 quan es van descobrir jaciments de plata al cerro. A finals del segle XVIII es va convertir en la ciutat més gran i rica de l’Amèrica Llatina. Milions d’indígenes i d’esclaus portats d’Àfrica van ser reclutats per treballar a les mines en condicions infrahumanes, la qual cosa va provocar milions de morts.

Un cop instal.lat a l’alberg surto a dinar. He de caminar deliberadament a poc a poc per no ofegar-me. Després de la migdiada vaig a donar un tomb, sense motxilla i sense res, amb les mans a la butxaca.

Sopo acompanyat per una madrilenya (que viu a Argentina) i un andalús de GrrrrrrAÉNG!

10 de juny

Visita guiada a la Casa Nacional de la Moneda. És el museo más importante de Bolívia -em diu la dona que ven les entrades. Construït a la segona meitat del segle XVIII per controlar l’encunyació de monedes colonials, l’edifici està restaurat i conté art religiós, monedes antigues i màquines de fusta per encunyar.

Pati de l’edifici. La cara és el símbol de la Casa de la Moneda

Gerra de plata

Bolivianita

Sortint del museu vaig a donar tomb per la ciutat. Avui serà un dia tranquil, sense forçar, per habituar-me a l’alçada.

Iglesia de Santo Domingo

A la plaça principal del poble hi ha molta gent, un grup d’indígenes amb plomes balla. Hi ha també un desplegament de policia militar. Què passa? El senyor Evo Morales està aquí!!! Es sent un discurs a través d’uns altaveus, el president ha entrat a un edifici de la plaça i està parlant des d’allà. Parlant amb la gent de Potosí, no estan gens contents amb el presi. “De aquí sacó muchos votos y no se acuerda de nosotros para nada” -em diu una senyora. Això m’és familiar, oi Zapaterín?, dat pel cul!

Plaza 10 de noviembre

Al centre i a la dreta, els de les plomes

Passejo pel mercado i pel pequeño mercado. Dino en un vegetarià, almuerzo del dia per 15 bolivianos (1,5 €). Migdiada i surto cap al centre, a visitar la catedral, que està en obres des de fa temps. Abans passo per la plaça, ara hi ha menys gent.

Plaza 10 de noviembre, al fons el cerro Rico

Com deia, a l’interior de la catedral hi estan treballant i està ple de pols per tot arreu. Jo volia pujar només a la torre, però ara l’entrada és única. El Wilfredo m’explica la història de l’edifici. La visita és una partida de caixa, el tio té un sentit de l’humor semblant al meu, i quan no és ell sóc jo, una parida darrera l’altra.

Catedral

Vista d’una part de Potosí des de la torre de la Catedral. Al fons, l’imponent cerro Rico

Més vistes de Potosí

Sortint de la catedral contracto el tour de les mines per demà.

11 de juny

A les nou del matí hem d’estar davant l’oficina de l’agència. Ens recull un minibús. Primer passem pel “mercado callejero de los mineros”, per comprar alguns presents pels miners; fulles de coca, cigarretes, refrescs, alcohol de 96º (per beure), cartutxos de dinamita,…

Aquí una petita mostra

Dinamita pa los pollos…….. digooooo pa los mineros!

Les fulles de coca són essencials, perquè treuen la gana i la set i et mantenen despert. Dins la mina no entren aliments perque es fan malbé i per la pols que es genera, etc… Avui és un dia especial, a l’entrada de cada galeria es farà un sacrifici de llames (només ho fan dos cops a l’any). Al grup hi ha una parella de francesos que no entraran a la mina, dues espanyoles i tres italians. Comprats els regals anem a l’habitació d’una casa a disfressar-nos per entrar a la mina.

Zona de càrrega de camions

La ciutat de Potosí des de l’entrada d’una de les galeries

Les llames ja estan a punt…

Dins la mina hi ha trams que pots caminar dret i d’altres on t’has d’ajupir. Al principi hi ha aigua a terra. Anem seguint els rails per on empenyen les vagonetes (tracció humana) per treure el material. De tant en tant fem una aturada i el guia ens explica coses. Segons ell encara extreuen plata (a mi me da que no) i també zinc, estany i coure, entre d’altres. Ens creuem amb altres grups que també fan el tour. Al llarg dels túnels hi ha tubs, per l’aire comprimit (per fer funcionar els martells) i de ventilació.

En un passadís una mica més ample hi ha un grup de quatre miners descansant. Els donem un parell d’ampolles de refresc. Ells van entrar ahir a les 14.00, ara són les 11.30 i estan sortint. Només cal veure la seva cara per entendre en quines condicions treballen. Això és molt heavy.

Baixem per una escala de fusta , aquí fa més calor.

En un racó hi ha una imatge de “El Tio”, el diable al qual els miners rendeixen culte i demanen protecció.

Allà fem una pausa, un dels italians està sofocat i li costa respirar. Pugem dos trams llargs d’escales per salvar els dos nivells que hem baixat. Sortir a l’exterior i veure la llum del sol suposa un petit alleujament. A la sortida ja estan sacrificant llames. Entre tres o quatre tios la redueixen, un li talla el coll amb un ganivet mentre un altre col·loca una safata metàl·lica sota el cap per recollir la sang. Quan la safata està plena, agafen sang amb plats i l’escampen a les parets de l’entrada de la mina, per demanar una bona producció de minerals.

He pujat a un balconet per veure l’escena del sacrifici, però és bastant cruel i fastigós. A més les llames que encara estan vives poden olorar la sang de la que acaben de matar i saben què els espera.

Llames: alea jacta est!

Un cop degollada la ruixen amb cervesa i després li treuen la pell i les vísceres. Els intestins els enterren a prop de les entrades, i amb la carn fan un “asado”. És un dia especial, un dia de festa on tots els miners acabaran ben mamats. Abans de que comencin a coure la carn marxem.

Em pensava que la vsita m’impressionaria més. Llàstima no haver vist els miners treballant i haver pogut pralar amb ells i fer-los preguntes. Hagués preferit això que no pas veure el sacrifici de llames.

Estic dubtant entre anar a La Paz o a Tupiza, un poble que hi ha al sud de Bolívia, per fer el tour del Salar d’Uyuni des d’allà. Avui és dissabte i per dilluns hi ha convocada una vaga de transport, com a protesta perque el govern ha donat 15 dies per legalitzar tots els vehicles de transport públic il·legals que circulen pel país (que són molts).

12 de juny

Ahir al vespre li vaig comentar al Rubén (el xaval de Jaén que està al mateix alberg) que aquest matí aniria al Ojo del Inca, una llacuna natural d’aigües termals que hi ha a només mitja hora en bus de Potosí. S’apunta a la sortida.

Sortint de l’alberg anem a una agència a comprar els bitllets de bus per Tupiza per aquesta nit. Ara mateix prefereixo fer el tour del Salar d’Uyuni que anar a La Paz. El Rubén també vol anar a Tupiza per fer el tour des d’allà i no des d’Uyuni.

El minibús s’agafa davant d’un mercat. Al davant estan construint les graderies d’un estadi de futbol. El bus ens deixa a la carretera, hem de caminar 15′. L’aigua no sembla gaire neta. Voregem la llacuna i ens surt un home al pas. Per banyar-nos hem de registrar-nos i pagar 10 bolivianos. Ens explica que més avall n’hi ha una altra on l’aigua està a gairebé 100º i es veuen les bombolles. De moment baixem a veure aquesta. Surt fum i bombolles, l’aigua fa xup-xup i en un dels costats fa pudor d’ou podrit.

Tornem a l’Ojo del Inca, ens registrem però abans de banyar-nos pugem fins a una carena per veure-la des de dalt.

Ojo del Inca

L’aigua està a una temperatura perfecte, ni freda ni molt calenta.


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: