Enviat per: nizzamudin | 07/06/2011

Trek around Sucre

2 de juny

Ens trobem a les 5 del matí a l’oficina de Condor Trekkers. Carreguem les motxilles en un minibús que ens espera davant de la porta. Som 8; dos guies bolivians, una guia voluntària d’Irlanda, un alemany, un israelià, una francesa, un canadenc i jo. Tenim una hora i mitja de viatge. Els seients són petits i és difícil dormir. El sol comença a sortir quan falta poc per arribar. El minibús ens deixa a la capilla de Chataquila, distant 35 quilòmetres de la ciutat de Sucre. Estem a 3.677 m, aquest és el punt més alt de tot el trek. Allà esmorzem, te, cafè, api (una beguda calenta feta amb blat de moro) i un pastís que ha fet una de les voluntàries de l’agència. Seguidament entrem dins la capella i fem una ofrena a la Pachamama: fulles de coca, perque tot vagi bé durant el trekking. Repartim el menjar i les tendes. Anava bastant lleuger, però al carregar part del menjar i una de les tendes la motxilla pesa més que el primer dia del trek (de 7 dies) al Parque Nacional Torres del Paine. Increïble! Bé, prefereixo carregar la tenda avui perque demà serà més dur.

Darrera la capella surt un sender, que és una ruta prehispànica empedrada de gairebé sis quilòmetres, muntanya avall.

Baixant per la ruta prehispànica

Una pausa a mitja baixada

Quan ens creuem amb alguna persona que viu per allà li donem algo de menjar (una poma, pa, …) o fulles de coca, i ho agraeixen molt. Els guies també parlen quítxua.

Arribant al riu

Curioses formacions de roca

A l’arribar abaix voregem el riu una estona fins que arribem a un pont penjant i el creuem. Dinem al costat d’un salt d’aigua situat en un lloc curiós, per un costat (el de l’aigua) hi ha un paret inclinada, i per l’altre és com un mur tombat de blocs de pedra que no sembla que sigui obra de la mare natura. Pel mig baixa el riu.

Aquí es veu el que acabo d’explicar

El salt d’aigua

El dinar és a base d’entrepans, que omplim amb tomàquet, alvocat, ou dur, formatge, cogombre, albergínia i pastanaga cuites,… Alguns aprofiten per dutxar-se sota la cascada. Migdiada al canto.

Ara comença la pujada, al principi amb forta pendent (uns 25′) i després segueix pujant però més suau.

Descans al final de la pujada forta

Les vistes des de dalt, del lloc on hem dinat, són espectaculars.

Passem pel costat de tres cases i una nena surt al nostre pas. Porto una bossa amb pomes i un dels guies em diu que n’hi doni un parell. Les rep amb les dues mans juntes i amb una cara i una expressió als seus ulls d’agraïment infinit. Que dur ha de ser viure aquí, al mig de les muntanyes, absolutament aïllat de la civilització.

Seguim caminant uns 10′ i acampem al mig del no res. Avui hem caminat entre 14 i 15 quilòmetres. Allà al costat hi ha aigua en una bassa feta de pedra. Mentre uns preparen el sopar, uns van a buscar aigua i algú fa la papallona, amb l’israelià muntem les tres tendes. N’hi ha dues de dues places i una de quatre. Per sopar tenim sopa (que sempre entra bé) i quinoa amb una salsa que ja portem preparada. Mentre preparaven el sopar ha passat un home que viu per allà i ens ha preguntat si volíem llenya. Ja sopàvem quan l’ha portat (un petit feix per 5 bolivianos: mig euro). No feia fred però és agradable seure a la vora del foc. Només faltava la guitarra. El cel estava ple d’estels. Per dormir, els dos guies en una tenda, les dues txatis en una altra i els quatre que quedàvem a la tenda gran. L’alemany ha preferit fer bivac.

3 de juny

Els guies ens criden a les 06.00, però no m’aixeco fins les 06.20. Alguns encara fan el ronso. No he dormit gaire bé. L’esmorzar són flocs d’avena amb trossos de fruita (plàtan, poma i mandarina) i melmelada, i te. Entre recollir els trastos, desmuntar i plegar les tendes i carregar aigua arranquem que són més de dos quarts de vuit.

Aixecant el campament

Avui no carrego la tenda i es nota. El camí segueix muntanya amunt. L’alemany, que és el que carrega la tenda que jo portava ahir es va quedant endarrerit. Un dels guies s’ha quedat i l’ha ajudat a col·locar millor les coses a la motxilla. N’hi ha uns quants que porten les coses penjant com si la motxilla fos un arbre de Nadal. Arribem a un pla des d’on es veu el cràter de Maragüa.

Al centre el poble de Maragüa

És una formació curiosa i difícil d’explicar com es va formar. Es veu un poble i anem cap allà. Apareixen nens que venen polseres i fòssils de cargols. Al poble hi ha una escola que es va fer amb l’ajuda d’una ONG japonesa. A la sortida del poble estan construint un internat, perquè els nens que viuen als poblets o a les cases aïllades de la zona no hagin d’anar i venir cada dia. Travessem uns camps i ve una pujada forta. Tinc una mica de mal de cap des de fa una estona. Li demano al guia unes fulles de coca per mastegar. Les fulles s’han d’introduir una a una, treure-li la tija, i acompanyar-les amb “lejía”, que és una pasta feta amb extracte de plàtan que actua com a catalitzador, alliberant les vitamines de la fulla de coca. Gairebé al final de la pujada fem una pausa.

No em sento cansat i no atribueixo el mal de cap a l’alçada.

Dinem en un lloc conegut com a Niñu Mayu, un jaciment paleontològic amb petjades de dinosaures.

El xaval israelià fa estona que explica batalletes del seu “país” i em faig el sord per no indignar-me ni fotre’m de mala llet. Per dinar, entrepans altre cop. Fem la migdiada a la llosa de roca on hi ha les petjades. Quan arranquem, el mal de cap no només no ha marxat sinó que ha anat a més. De vegades em quedo endarrerit perque faig fotografies i també m’agrada gaudir a estones d’aquests paisatges en solitari.

El Bismark, un dels guies

Al fons el riu Pilcomayo, punt final de l’etapa d’avui

La part final de l’etapa s’allarga més del previst perque no hem pogut creuar un riu i l’hem hagut de rodejar. Arribem a unes piscines d’aigües termals al costat del río Pilcomayo. Allà hi ha un grup de perroflautes que ja se’n van cap a un poble que hi ha aprop, tenen lloc per dormir en una escola. Amb un dels guies, l’Alan, anem a buscar aigua, la resta munten les tendes i comencen a preparar el sopar. De camí cap a la font, l’Alan m’explica com Bolívia va perdre la part del territori que tenia sortida al mar a mans de Xile, que avui torna a ser tema d’actualitat. Bolívia segueix reclamant aquest territori, però em fa l’efecte que Xile no li cedirà “asín como asín”. Al perdre aquesta part, Bolívia va cavar la seva pròpia fossa. No tenir sortida al mar fa que sigui probablement el país més pobre de l’Amèrica Llatina. I és un país ric en recursos, per exemple fins fa poc tenia les reserves de liti més grans del món (sembla ser que geòlegs i militars dels EUA van descobrir un gran jaciment de liti a l’Afganistán que ara podria ser més gran). Els xilens estudiarien l’opció de cedir una part del territori que reclamen els bolivians si poden fotre mà a les reserves de liti.

Quan tornem amb les ampolles d’aigua plenes, la Sharon (la guia vountària d’Irlanda) i el Bismark (l’altre guia) estan preparant el sopar. La resta s’està banyant a la piscina d’aigües termals. Prefereixo sopar primer i després ja em ficaré dins l’aigua amb tota la calma. Li demano a l’Alan si té algo pel mal de cap. Em dóna una pastilla que m’hagués hagut de prendre fa hores. El sopar d’avui és sopa de primer i pasta de segon. L’aigua està calenta però no crema, està a la temperatura ideal. Els que s’han banyat abans de sopar ja s’han canviat (han hagut de sortir de l’aigua per sopar), l’únic que repeteix és el Phillip, l’alemany. Al cel encara es veuen més estels que ahir. Hem muntat les tendes damunt la sorra, i entre que el terreny és més tou que ahir i que estic més cansat, crec que aquesta nit dormiré millor. L’etapa d’avui tenia uns 22 quilòmetres.

4 de juny

Ens llevem més tard, a les 08.00. Alguns s’han tornat a banyar, entre ells el Phillip, que passa més temps dins de l’aigua que fora. Per cert que el xaval ha tornat a fer bivac.

El 2n campament

Avui només tenim 10′ de caminada. A les onze arriba un camió al costat del riu. Mentre recollíem ja han desfilat unes quantes persones que anaven al punt de recollida del camió. El camió arriba amb puntualitat. Al principi podem anar asseguts (damunt les motxilles) però al llarg del camí va pujant més i més gent, tots amb bosses i farcells, i finalment m’he de posar dret. El viatge és tot per pista de terra i el camió circula molt lentament perquè el terreny és molt inclinat (pujades i baixades) i perque va molt ple. De tant en tant el camió aixeca núvols de pols. Triguem cinc hores per arribar a Sucre. Quan arribo a l’alberg em fico de pet a la dutxa. Hem quedat per sopar amb la penya a les 19.30. Abans de baixar al centre deixo una bossa de roba a la bugaderia. Com que anava pillat de temps he agafat un taxi fins al restaurant (5 bolivianos = 0,5 €). Sóc l’únic que ha arribat puntual. 5′ després ha arribat el Phillip. El restaurant (mig clandestí) és italià. Òbviament hem menjat pasta, boníssima. A més del grup del trek (tots menys l’israelià, que aquesta mateixa tarda ja ha marxat de Sucre) hi havia altres voluntaris de Condor Trekkers. Després hem anat a fer unes birres en un “pafetu” i allà ja hem començat a fer unes ballaruques, que han seguit després quan hem anat a una discoteca. Sí amics, confesso que vaig ballar tot i que la música era bastant dolenta. Les birres em van ajudar però. Per sort la disco estava a prop de l’alberg i he tornat caminant, a veure si em baixava una mica la llufa abans de ficar-me al llit.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: