Enviat per: nizzamudin | 27/05/2011

Entrada a Bolívia

25 de maig

A l’oficina d’Stel Turismo, on he comprat el bitllet per anar a Santa Cruz, m’han dit que estigués alla a les 0.00h. Surto de l’hotel a les 23.30 i en cinc minuts ja hi sóc. Hi ha un grup nombrós de gent que espera el bus. No són turistes, són indígenes paraguaians, amb gran quantitat de bosses i paquets escampats al porxo que hi ha. Alguns estan dormint o jeient amb mantes a terra. Són 17, comptant adults i nens. Deixo les motxilles i “m’acomodo”. Un d’ells, el de més edat, em pregunta d’on sóc, si vaig també a Santa Cruz, si és el primer cop que vinc al Paraguai, etc… Em costa entendre’l quan parla, no sé si és perque li falten unes quantes dents. L’espera es fa llarga. El bus, procedent d’Asunción, passa finalment a les 02.30. Els portaequipatges van bastant plens i han de pujar algunes bosses dalt del bus. Tinc un bon seient, el 9, a la part del davant. Aquest bus és més gran i comode que el de l’últim trajecte.

A les quatre de la matinada arribem a Mariscal Estigarribia, on ens aturem per anar a “la oficina de migraciones” i fer els tramits de sortida del Paraguai. Un noi que porta unes quantes caixes de cartró amb mercaderia variada les ha d’obrir perque li inspeccionin que porta. Al tornar a pujar al bus, un del grup d’indígenes que s’estava esperant a Filadelfia s’ha assegut en un seient que no és el seu, i quan el noi que tenia aquell seient (que és el de les caixes) li ha dit que era el seu, no s’ha volgut canviar- El noi se’n va a reclamar al conductor i aquest surt a veure que passa. Estan una estona discutint i el tio no es mou del seient. No sé si el noi acaba trobant un altre seient o seu a terra.

Aconsegueixo dormir una bona estona. Quan ja és de dia encara no hem sortit geogràficament parlant del Paraguai. A les 07.30 ens aturem; policia fronterera. Afortunadament no ens fan baixar del bus ni fan obrir les caixes. Poca estona després entrem a Bolívia, però no arribem a l’oficina de migración fins que són les deu tocades. Al mig del no res hi ha uns xiringuitos i una edificació més o menys sòlida. S’ha d’omplir un paperet i anar amb el passaport a que et posin el segell d’entrada al país. Als xiringuitos et deixen bolígrafs (per qui no en porti) i també canvien diners. El canvi no crec que sigui massa bo però pel que pugui ser canvio una part dels guaranís que m’han sobrat per tenir ja uns quants bolivianos. Aquí no hi ha lavabos i fem petites excursions al camp per fer la pixaradeta.

Uns metres més enllà hi ha un control policial. Hi ha uns quants soldats, tots amb “botacas” i els seus vestits de camuflatge, i un oficial (de rang mitjà) esta assegut en una taula i té la llista de passatgers amb el número de passaport o document i anem passant un per un. En un mur que hi ha al costat hi ha pintat en lletres grosses una mena de codi d’honor del soldat bolivià. En aquest moment em ve al cap aquesta cancó:

.

Tornem a pujar al bus i ara sí que ja sembla que definitivament hem “entrat”. Ja sóc a Bolívia!

A dalt, segell de sortida del Paraguai. Abaix, el d’entrada a Bolívia

Cap allà dos quarts de dues el bus para en un poble i baixen uns quants passatgers, entre ells la dona que seia al meu costat. Quan arranquem ens donen el dinar; arròs amb pollastre i patates fregides. Està calent i això el fa més digerible. El viatge transcorre sense incidents. Dormo a estones. El paisatge ha canviat, començo a veure muntanyes. No són gaire altes, però feia tants dies que no en veia!

Passen deu minuts de les vuit del vespre quan arribem a Santa Cruz. Quan el bus s’atura un munt de gent s’apropa a rebre a alguns dels passatgers. El caos és total. Des de l’estació bimodal (bus+tren) només hi ha 10-15′ caminant fins a l’alberg, però com que és fosc i no tinc mapa (només unes instruccions de com arribar-hi) agafo un taxi. M’he d’esperar 15′ a recepció perque dues noies de cert “país” estan marejant i avassallant amb preguntes i històries a la pobra noia de recepció. Feia temps que no me’ls trobava però ja estava avisat per altres viatgers. Quan per fi em pot atendre respiro alleujat al saber que he tingut la santa llet d’emportar-me l’últim llit lliure que quedava als dormitoris.

Aquest post i, sobretot la cancó “Soldadito boliviano”, els dedico al meu amic Oriol Guinart. Ell és qui em va introduir a la música de Paco Ibáñez.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: