Enviat per: nizzamudin | 16/05/2011

Parque Nacional San Rafael

A les 08.00 am surt un bus de l’empresa Pastoreo que va cap a Ynambú. Abans de marxar compro també el bitllet per dissabte a Asunción, millor comprar amb antelació perque aquest cap de setmana hi haurà molt moviment de gent. Són unes tres hores de bus, gran part del trajecte per pista de terra. Arribo a les 11.10, allà hi ha la Christine que m’ha vingut a esperar amb un Nissan Patrol. Des d’aquí queden dotze quilòmetres fins a l’entrada (pel sud) al P.N. San Rafael, on hi ha la seu de PRO COSARA, l’associació que la Christine amb el seu marit, el Hans, gestionen. Aquesta parella de Suïssa (kanton Bern) fa més de trenta anys que viuen al Paraguai. PRO COSARA (pro Cordillera San Rafael) lluita per a la conservació de l’ecosistema i la consolidació de la Reserva per a esdevenir Parque Nacional San Rafael. Fa anys que lluiten i s’han fet gestions i papers perque aquesta àrea tingui la denominació (a tots els efectes) de Parque Nacional. Però amb els canvis de govern i històries vàries, els papers passen d’una taula a una altra i no es resol la tramitació.

L’habitació està molt bé. Hi ha també una cuina. No hi ha ningú més. No he portat menjar (només galetes, sempre imprescindibles) i faré els àpats amb ells. La pensió completa són 90.000 guaranís (uns 16 euros). Només arribar i deixar la motxilla ja dinem. Després d’una migdiada, i amb una mica de pluja, surto a caminar per un dels senders que surten des d’aquí mateix. Aquest té només 450 metres de distància i es diu Suruku’a Saytu.

Aquest indret constitueix un dels últims remanents del bosc atlàntic del Alto Paraná que queda al Paraguai, aproximadament el 7% de la superficie original. L’extrema desforestació a que va ser sotmès va ser principalment per a fer plantacions de soja, que sembla ser que donen pasta.

La vegetació és exuberant, sembla que gairebé estiguis a la selva. Quan acabo aquest recorregut agafo un dels bastons de trekking i me’n vaig a fer un altre de més llarg que rodeja un llac. Són només les quatre de la tarda, però dins del bosc hi ha poca llum.

Abans i després de sopar llegeixo un llibre de trekkings de Bolivia que em va donar la Dani, i em passa l’estona volant.

12 de maig

Quan em llevo, des de l’habitació veig el cel blau. Sembla que farà bon dia. Esmorzo i surto a fer el sender més llarg, de set quilòmetres; és el sendero Chachi. Des d’un camp ha d’arrencar un sender que es fica dins del bosc, però no el trobo. Rodejo tot el camp i quan torno a començar veig algo que s’assembla a un sender i m’hi fico. Sí, és per aquí. Fa falta posar un rètol. Veig alguns ocells, de lluny, però sobretot els sento cantar. He de vigilar per on trepitjo perque per aquí hi ha serps. El que trobo són moltes aranyes, i amb el bastó vaig trencant les teranyines per poder passar. Hi ha arbres increïbles, per la forma i els colors, i està ple de lianes.

Líquen vermell

El sender surt a un camp. I ara què? Dreta o esquerra? Giro per la dreta i després de cent metres vorejant un camp surto a la pista de terra. Per orientació giro ara a l’esquerra i després d’uns deu minuts veig que he agafat la direcció correcta.

Camp per a plantació de soja

Em queda només un últim sender, el Tuka Pakova. Per arribar-hi segueixo primer la pista, travesso un bosc de pins (plantats), i segueixo per un camp on al costat dret hi ha plantats eucaliptus. Hi ha un rètol a l’entrada del sender, és un bucle. Aquí hi ha més vegetació i arriba un moment que no veus on trepitges i hi ha tolls d’aigua. Dono mitja volta i provo per l’altre costat. Al cap de cinc minuts passa el mateix. Al bosc de pins sento i veig micos, però estan molt lluny.

Quan torno li comento a la Christine que aquest últim sender està impracticable, i em diu que degut a les últimes pluges hi ha força aigua i la vegetació ha crescut molt depressa.

13 de maig

El bus passa per Ynambú entre les 13.00 i les 13.30h. Abans de dinar torno a fer el sender curt, i el que rodeja el llac. Aquest últim és el que m’agrada més, s’anomena “Sendero Urutau”, i travesses un rierol. Però no tinc sort en quan a la fauna. Sento com canten els ocells però no els veig. I no porto binocles.

He passat dos dies allunyat del soroll, de les presses i d’internet. Aquí tenen electricitat i també internet. De fet la Christine em va oferir l’ordinador però vaig refusar la invitació. Ja tindré temps quan torni a la civilització!

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: