Enviat per: nizzamudin | 09/05/2011

Parque Provincial Teyú Cuaré

4 de maig

Ahir a la nit el guia, Lalo, va venir a l’alberg però havia perdut el mòvil i no va poder parlar amb els francesos, i va anar a l’hospedaje de la noia de Madrid i no la va trobar.

A les nou del matí passa pel meu alberg. Anem a buscar la Rosana. Al davant hi ha un camió amb remolc amb uns turistes a dalt, són els francesos que s’han decidit per una altra empresa. Entro a l’alberg preguntant per ella i li dic el preu de que ens costarà si ve amb mí, ella ja gairebé havia decidit anar amb l’altra empresa.

Fins al parc hi ha uns deu quilòmetres per pista de terra. Anem amb un cotxe mig destartalat. A mig camí ens aturem per visitar una comunitat guaraní. Al costat de la pista on parem hi ha l’escola, l’ensenyament és bilingüe: en espanyol i en guaraní. Caminem una mica més avall i veiem una esplanada i unes cases. Hi ha nens de diverses edats. El Lalo parla amb el cacic de la comunitat, i aquest delega en el segon cacic, que és amb el que podem parlar i preguntar sobre com viuen aquí. La meva primera pregunta és: “són les deu del matí i els nens estan jugant, que no hi ha escola avui si és un dimecres?”. No, hoy no hay escuela -és la resposta, poc convincent. La sensació que transmet és que no en té ni idea del per què. La majoria de la gent viu de l’artesania. No hi ha electricitat, van omplir els formularis i fer una petició a la municipalidad de San Ignacio, però els papers s’han perdut i els han hagut de fer altre cop. Aquí a l’hivern ha de cardar fred. Al davant d’on estem parlant hi ha una cabana que té la porta mig oberta. Demanem si la podem veure. Sense entrar-hi, veiem que hi ha un jaç. L’home que hi viu és artesà i ens ensenya un cocodril de fusta que està fent. Davant de la porta ha encès un foc amb quatre troncs.

M’acosto fins al camp de futbol on s’ha improvisat un partidet, sense ordre ni concert. Tots els nens van delcalços i porten la roba molt bruta.

Els dos més petits passen de la pilota i quan veuen que trec la camera es mig amaguen, somriuen, diuen algunes coses i finalment posen sense por. La seva expressió denota tristesa, ha de ser molt dur viure en aquestes condicions.

Acabada la visita a la comunitat arribem fins al parque provincial Teyú Cuaré (en guaraní: teyú vol dir llangardaix, i cuaré, cova; és a dir: cova del llangardaix).

Pugem per unes escales fins a un mirador.

Barco arenero al río Paraná. A l’altre costat, Paraguay

Des de dalt es veu una vegetació exuberant, aquí hi ha un clima subtropical i a l’estiu fa molta calor. Ara s’esta bé, fa sol però no fa calor. Seguim un tros per la part de dalt i després baixem fins a prop del riu, on el guia ens diu que hi ha una casa on va viure amagat un nazi anomenat Martin Bormann. De fet hi ha dues cases; la més allunyada del riu és la que va fer construir (per la gent que vivia per aquí) per a la seva família quan ell ja feia temps que estava aquí, amb les parets arrebossades, paviment, cuarto de bany amb banyera, etc… Uns 50 metres més endavant hi ha la casa on va viure ell durant uns cinc anys. Entre les dues cases hi ha un túnel que les connecta. El guia ens diu que algú el va delatar i el van matar, sense temps a poder amagar-se o fugir pel túnel.

Un arbre s’ha “apoderat” d’un dels murs

A la una del migdia tornem a San Ignacio. Temps per dinar i anar fins a la terminal per agafar el bus cap a Puerto Iguazú.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: