Enviat per: nizzamudin | 08/05/2011

Corrientes

Els primers minuts que visc a la ciutat de Corrientes, on arribo procedent de Mercedes en un trajecte d’unes tres hores, són per oblidar. Des de l’estació he d’agafar un bus urbà fins a l’alberg. Per comprar el bitllet de bus necessito monedes (hi ha una màquina a l’interior) i no en tinc. Pregunto a diverses persones de l’estació, inclús als “maleteros”, que són els que carreguen i descarreguen l’equipatge dels passatgers al/del portaequipatge, i acostumen a rebre una propina. També al bar i altres botigues. Ningú té monedes. Què passa, que la gent se les menja aquí les monedes? I els collons del rei Wamba! Evidentment que n’hi ha que en tenen, però no et volen donar canvi. I cada vegada que passo per davant de la zona de taxis em pregunten: taxi! taxi! Si a la segona vegada els dic que no o simplement els ignoro, per què segueixen preguntant després? Són imbècils o què? Una altra opció és anar caminant, però són uns 5 quilòmetres i vaig carregat. Finalment un client del bar de la terminal em dóna canvi. Però la història no s’acaba aquí. Quan pujo al bus, la màquina té una pantalleta que diu: “introduzca importe”. Són 1,95 pesos. Poso dues monedes d’1 peso, i no surt el tiquet, i només escup una moneda. Li dic al colectivero que què collons passa. I em diu que primer l’havia d’avisar a ell, que apreta un botonet per “avisar” a la màquina i llavors ja es poden posar les monedes. Ja! Quines ganes d’enredar la troca! Em diu que m’assegui i ja està.

El cel està molt tapat i amenaça pluja. Arribo al hostel i pregunto per un lloc per anar a jalar. El noi que m’ha atès a recepció em convida a dinar amb els altres membres de l’staff, choripán. Gràcies! Mengem en una taula que hi ha en un pati, al voltant del qual hi ha algunes de les habitacions, la cuina, els lavabos, etc. Em quedo xerrant una bona estona amb ells. Un dels nois és un francès que ha estat treballant al hostel durant dos mesos. Ell fa el torn de nit i avui és el seu últim dia de treball. Una noia (també del staff) li fa una petita entrevista mentre el graba. Hi ha un altre noi que no és del staff però gairebé, és un mexicà que està estudiant a Corrientes i viu a l’alberg.

Abans que es faci fosc surto a donar un tomb. Primer vaig al Museo de Artesanías tradicionales folclóricas. Avui és dissabte i no hi ha els mestres i els aprenents, que és el que m’hagués agradat veure. La visita, però, es fa amena, perquè una senyora em comença a explicar els direfents objectes i materials que hi ha exposats. És la directora. Al cap de poc ve una altra senyora amb mate i me n’ofereixen. Tomas mate? Sí claro! I mentre passem per les diferents sales anem conversant i prenent mate. Un argentí em va dir (al principi del viatge) que no és una beguda addictiva. Jo crec que sí que ho és. Potser és pel seu component de socialització, una conversa no és el mateix amb mate o sense. M’agrada que porti una mica de sucre, però el mate autèntic es pren sense, és una beguda una mica amargant. Sortint del museu arribo caminant a la costanera. Hi ha gent pescant. Des d’un mirador observo com les darreres llums del dia il·luminen les aigües del río Paraná. Al fons es veu el pont que et porta a la ciutat de Resistencia, encara a l’Argentina.

1 de maig

Dia del trabajador, també aquí. Si els diumenges ja és un dia tranquil i sense moviment, avui ho és més, és un dia “feriado”. Sembla que estigui en una ciutat fantasma. En un carrer a prop de l’alberg hi ha uns murals que il·lustren la història local des de l’època colonial.

Després vaig fins a la costanera i en una llarga passejada arribo fins al pont.

El río Paraná al seu pas per Corrientes

Puente General Manuel Belgrano

El temps no ha millorat respecte ahir. Cauen gotes. Torno cap a la zona de l’alberg, i passo per una de les places principals, la 25 de mayo.

Plaza 25 de Mayo

Iglesia de la Merced

Feina tinc per trobar un lloc obert per dinar.

Torno a sortir per la tarda. Vaig fins a una de les places principals de la ciutat, la plaza J.B. Cabral , on hi ha la catedral Nuestra Señora del Rosario, de “estilo clásico europeizante italiano”.

Catedral Nuestra Señora del Rosario

Poca cosa més em queda per fer aquí. Per sopar l’única opció és anar a un dels xiringuitos que hi ha a la costanera, que només ofereixen fast food. Ha sigut un dia avorrit. Demà al matí me’n vaig a San Ignacio.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: