Córdoba

3 d’abril

L’arribada a la ciutat de Córdoba és semi-triomfal. Són les sis del matí d’un diumenge i de camí a l’alberg em creuo amb gent que torna de marxa i amb algún borratxo. El primer alberg està ple i no quedarà cap llit lliure fins les 11.30. Me’n vaig a un altre que està a dos carrers. Dormo fins a dos quarts d’una i em dutxo per posar-me en marxa. Com que els dos darrers dies m’he alimentat principalment a base de galetes i algun entrepà, pregunto a recepció per algun lloc on es mengi bé. Un dels que em diuen és bufet lliure (aquí en diuen “diente libre”). Això és el que necessito. Em poso “hasta las trancas”, fins al punt de que per tornar a l’alberg quasi m’han de remolcar. El que s’imposa ara és, evidentment, una migdiada.

5 d’abril

A les deu del matí faig un tour guiat pel centre. La ciutat va ser fundada per Jerónimo Luis de Cabrera l’any 1573. Els jesuites van fer molta feina aquí; entre altres coses van fundar el que avui és la Universidad Nacional de Córdoba. Visito el Cabildo (l’ajuntament), la catedral i la “Manzana Jesuítica”, on hi ha l’església de la companyia de Jesús, la Universidad Nacional i el Colegio Nacional Montserrat.

Catedral

El Cabildo

Plaza San Martín (des de la porxada de lajuntament)

Estatua del general San Martín al centre de la plaça

Al darrera, església de la Manzana Jesuítica

Després del tour vaig al Museo de la Memoria, que està molt aprop de l’ajuntament. És un testimoni de les atrocitats que va cometre la dictadura militar argentina. L’espai on hi ha el museu es va utilitzar com a centre clandestí de detenció i tortura gestionat pel Departamento de Inteligencia (D2). És un lloc inhòspit i fosc.

6 d’abril

Per sopar he quedat amb la Carolina, una bona amiga de la Sílvia (cordobesa establerta des de fa uns anys a Cardedeu). Viu a només “cinco cuadras” de l’alberg. Mentre sopem em pregunta pel viatge i em diu alguns llocs de la Sierra on puc anar. Després arriben uns amics d’ella que s’uneixen al sopar i ells són els que després em porten amb cotxe fins al hostel.

7 d’abril

Després d’una migdiada, no cal dir que merescuda, m’apropo fins a un alberg del carrer Buenos Aires on hi ha una persona coneguda. La Marlène, una francesa guapíssima de Borgonya ha arribat aquest matí a la ciutat, després d’un viatge amb bus des de Salta. Ens vam conèixer a Cafayate ara fa unes dues setmanes. Ella és una de les franceses amb les que havia quedat per anar a les “cascadas del río Colorado” quan el nen del Québec es va enganxar el dit amb una cadira i vaig anar amb la família a l’hospital. Fa uns dies ha estat a San Pedro de Atacama, i li vaig recomanar que anés a la Casa de los Músicos. Li va encantar.

8 d’abril

Ens trobem a l’estació de busos petita per anar a la localitat d’Alta Gracia, uns 35 quilòmetres al sud de Córdoba. Aquest poble gran és conegut perque aquí va viure Ernesto Guevara de la Serna, més conegut com el Che Guevara, des dels quatre fins als setze anys. La familia es va traslladar aquí pels problemes d’asma d’Ernesto, “Tete” com l’anomenaven aleshores, pel clima sec que té la regió. El museu està força bé; hi ha objectes que van pertànyer al Che, alguns d’ells molt coneguts com la moto, les notes que treia a l’escola, etc. i hi ha textos on es fa una repassada per l’agitada vida del personatge.

Littleeeee! Aquesta va per tu!

Amb aquesta bici amb motor incorporat va fer el seu primer viatge llarg per lArgentina

La famosa motocicleta

Amb l’Ernestito

.

.

Sortint del museu fem un tomb per la ciutat, i passem per la Estancia Jesuítica de Alta Gracia:

Aquesta tarda he quedat amb un altre amic de la Sílvia; el Daniel. Des de l’alberg m’animo a anar-hi caminant, són gairebé cinc quilòmetres fins on viu, al barri de San Fernando, però així veig algo més de la ciutat i hi ha llum de dia. Amb el Daniel i la seva dona, la Rosana, conversem relaxadament de temes diversos i variats. Em pregunten també per coses de Catalunya i per la meva visió del seu país, en els mesos de viatge que porto. El Daniel em comenta que, en general, l’argentí és soberbi, i una de les proves d’això és la manera que tenen d’anomenar als seus veins, una mica despectivament, com a prova de que els consideren menys desenvolupats. Al xile li diuen “chilote”, al paraguaià “paragua”, al bolivià “bolita”, al peruà “peruca” i al brasiler “brasuca”. Al mateix temps aclareix que evidentment hi ha de tot a tot arreu, i que generalitzar és una mica perillós. Ens quedem xerrant fins les dues de la matinada.

Amb el Daniel (*)

i la Rosana (*)

10 d’abril

Amb la Marlène anem al Parque Nacional Quebrada del Condorito. L’autobús ens deixa a la carretera i des d’allà s’ha de caminar un quilòmetre per pista fins a l’entrada del parc. Després de varios dies a la ciutat, és un plaer caminar per un sender en silenci, observant la natura i gaudint del paisatge. Arribem fins al “balcón norte”, on hi ha gent però no està massificat.

Quebrada del Condorito

Al mirador fem un descans i dinem. De tant en tant es veu algun còndor, però lluny.

I d’altres ocellets que s’apropen més, per picar les restes de menjar que deixem.

Al tornar, fem dit al tram de pista i un cotxe ens apropa a la carretera. Esperem un quart d’hora i ja passa el bus, un bus gran amb seients de pell enormes, que ens costa gairebé la meitat del que hem pagat a l’anada. Em sembla que aquest matí ens han “tangat”…

(*) Fotos cortesia de Daniel Valiente i Rosana Busso.

—————————-

Aquests dies a Córdoba he rebut una mala notícia, sortosament amb final feliç. L’Andreu i el seu cor ens han cardat un bon ensurt a tots els que l’estimem. Avui mateix (dia 11) he pogut parlar amb ell per telèfon i s’està recuperant. Company de batalles en els nostres anys de joventut, ell és dels pocs que entén el meu peculiar sentit de l’humor. Bancarrotaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!!!